Confessions polítiques d’una botiguera de tota la vida, el dia que tanca

He sortit de casa amb la intenció de comprar llegums. No tinc gaire oferta al barri on visc i he de creuar algunes mançanes. Avui m’he decidit per creuar la Diagonal, on sé hi ha una botiga antiga, de les de tota la vida, on la seva dependenta és d’aquestes persones afables i treballadores, que es nota que han fet això tota la vida.

M’he sorprès quan he entrat i m’he trobat la botiga gairebé buida, acostumada a veure-hi espècies, pastes i productes de qualitat, dels que no trobes al súper, estava tot net, arrasat, com en temps de guerra que no he viscut. I he deixat anar, amb aquella comoditat de poble, “marxeu de vacances?”, però la propietària m’ha respost decidida “no, marxem”.

I m’ha afegit que marxaven per sempre, dijous tancaven. No hi havia ni llenties ni cigrons ni mongetes i he demanat una ració de fesols que es és l’únic que quedava i que mai he demanat, sempre és un bon moment per provar una cosa nova. M’ha explicat que ell i el seu marit que han regentat durant tota la vida aquest establiment centenari, abans de la guerra ja se servien llegums, es jubilen. L’he felicitada perquè això de veure un temps d’oci i de poder fer el que et plagui, sense horaris, sense pensar en els dinerons i sense haver de fer alguna cosa de profit a la vida, ha de ser molt plaent. M’ha dit un sí no gaire convençuda, perquè trobarà a faltar el seu dia a dia. Marxen a desgrat, per ella seguirien, encara té energia, però toca la jubilació obligatòria.

S’han venut el local a gent adinerada, m’ha dit que això que diuen a la tele dels emprenedors no és real, que per començar un negoci es necessiten molts diners que els nostres joves no tenen, no hi ha accés al crèdit, i que per obrir la persiana de la seva botiga de llegums i carnisseria –tenien productes de primera qualitat, ecològics i selectes–, calien molts milions.

Potser amb els temps que s’albiren tot això pot canviar, i aquí han començat les confessions i el viatge al passat. Amb molta seguretat i sense pensar-s’ho ha deixat anar “ho veig molt negre”. És complicat. I m’explicava que la seva mare de 98 anys i amb el cap clar ja la va advertir que això que està passant a Catalunya ja va passar als anys trenta. “Així va començar la guerra” –per Podem, per les declaracions d’Acebes fa anys, …– fa temps que l’exhorta la seva mare. Sense productes i amb la lleugeresa de qui ha acabat una etapa de la vida, em revela un bocí de la història familiar: “El meu avi era comunista, ell era arquitecte però va ser represaliat, era un home de cultura però la guerra li va treure tot el que tenia”. Em diu que no té por, aquella por atàvica que hem començat a notar en les declaracions dels polítics espanyols des que es va aconseguir la llista unitària Junts pel Sí amb la rotunditat de les expressions: “no hi haurà independència”, “la independència s’arregla llegint i viatjant”.

Hi ha un coneixement i una consciència, i sobretot una experiència que es transmet de generació en generació i que ens ha portat on som. “El problema és que aquí no anem junts”, aquest és el principal problema que hi veu i que la connecta amb la història, tan ben explicada per Joan Sales a “Incerta glòria” del que va suposar aquella guerra i com es va generar. “El meu avi mai ens ho va explicar, va ser un cop mort que vam saber-ho, sempre deia que Tarradellas s’havia volgut penjar la medalla de la feina bruta que havien fet gent a l’ombra”, com el seu avi, “que van quedar relegats a l’oblit”. I amb la saviesa del patiment l’avi els aconsellava: “No us poseu en política, ho podreix tot”.

A Catalunya hi ha una generació de persones que encara tenen molt present el seu temps d’infància i adolescència, i ara que som a tocar d’un altre moment transcendent i històric la caixa dels trons es torna a obrir. La propietària que se sent alliberada després de tants anys de feina i feina i de molt callar avui ha decidit obrir l’aixeta de les paraules i ha volgut compartir les seves reflexions polítiques i de vida. “En Sisquet ens va enviar tots els gallecs i els andalusos, pobrets tenen tot el dret a guanyar-se la vida, per eradicar la identitat catalana”. I ara volen fer el mateix amb els de Podem. “Els votants de Podem són els ‘panchitos’, que no saben gaire coses, i els fan servir”. I ha seguit: “Però els catalans som diferents, ens agrada el capitalisme, però ara de diners no n’hi ha”. Em deia que me’n recordaria d’ella, que ara tancarà la botiga, i que segurament no la tornaria a veure mai més però m’avisava que d’aquí uns mesos o uns anys recordaria aquesta conversa i les paraules sàvies d’algú que amb la convicció d’algú que ha viscut molt i que té aquest seny tan català m’ha acomiadat amb un: “Jo no sé gaire coses però he viscut una mica. Recordaràs aquestes paraules”. I sense voler-ho he decidit que havia d’immortalitzar aquesta conversa tan rica de matisos i de l’experiència d’aquells que tenen sentit comú i que no obliden les coses importants de la vida. Darrere tot aquest procés tan apassionant hi ha persones, hi haurà vots i sobretot la il·lusió i la memòria de tots els que ens van precedir. L’endemà mateix ens vam trobar a la parada de l’autobús i amb la suspicàcia inicial de dir “ens coneixem” vam fer veure que no ens vèiem. La veritat a vegades ens amaga sota subterfugis elementals; a la ciutat l’anonimat potser no és tan eficaç.

 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s