La gent del tram 53 bis (dia I)

Els avantpassats catalans a l’Argentina parlen avui dia i posen un granet de sorra per explicar el procés al país andí. En Josep m’explica que hi ha una locutora a la ràdio nacional argentina que els està donant un cop de mà. Aquesta periodista és descendent de catalans i sempre que una personalitat catalana va a Buenos Aires ella és allà per fer-los una entrevista. Recentment hi han passat Oriol Junqueras, Roger Albinyana, Albert Royo, Alfred Bosch, Pilar Rahola.

I també comparteix la història tendra d’un nen que ara ja és un noi que de petit li demanava a la mare perquè es deia “Puigdengolas”, que no li agradava perquè era molt llarg i complicat de dir. La mare sempre li explicava que era perquè així se’n deia l’avi que era català. El nen va anar creixent fins que l’any 2012 va veure per primer cop que a Barcelona més d’un milió de persones sortia al carrer per reclamar la llibertat de Catalunya. Mai no havia demostrat interès per les seves arrels però van ser aquelles imatges que el van connectar amb els orígens, va aprendre català i des del 2012 que no s’ha perdut cap altra manifesta. Va venir a fer la cadena humana, la V i avui la Via Lliure. I ha après català. Sent molta emoció de poder viure aquests moments històrics i diu que se sent tan català com qualsevol altre.

A Bèlgica les coses són una mica diferent. En Pere-Jordi, originari de Barcelona, i que fa més de vint anys que viu a Anvers, la ciutat flamenca més important, és voluntari de l’AE de Brussel·les. Explica que hi ha una gran diferència entre el que passa a Brussel·les, on hi ha instal·lats els lobbies i els buròcrates i Anvers, que és considerada més rural. Connectar amb la societat flamenca si bé hi ha la diferència cultural com el cas català no és fàcil. I després de tres anys fent una feina silenciosa, d’enviar molts correus, de fer reunions, de trucades i d’insistir han aconseguit un petit èxit. El diari més llegit a Flandes, l'”Standaard”, una mena de “La Vanguardia” ha fet un article molt positiu. Però això s’aconsegueix perquè hi ha gent que treballa incansablement i amb tenacitat com en Christophe, membre de l’AE Brussel·les, politòleg i flamenc no es cansa d’enviar articles a diaris i de parlar amb acadèmics per donar-los un punt de vista diferent dels corresponsals de Madrid i de les ambaixades espanyoles.

I segurament el país on tots tenim els ulls posats és Alemanya, el país amb més poder i qui pren les decisions transcendents a la Unió Europea. I l’ANC també hi té una presència activa de voluntaris i de catalans que fa de tres anys i mig van prendre la decisió d’organitzar-se. La Trini que n’ha estat la coordinadora durant tot aquest temps, amb un somriure diu “a l’octubre ho deixo” per estatuts i perquè veu que cal un relleu, va ser una de les pioneres. Tot va començar amb una reunió de deu persones a Berlín després de la primera gran manifestació del 2012, amb només tres anys han arribat a les dues-centes persones implicades en diferents ciutats. Quan ella va arribar a Berlín explica que no sabien què era això de Catalunya, ara ja ho saben gràcies a les imatges de la Cadena Humana i de la V, i sobretot amb el 9-N. Diu que els alemanys no van entendre gaire bé què era allò: si no era un referèndum com Escòcia i el Quebec, què era? Per què l’estat espanyol no ens deixa votar? A partir d’aquesta data els alemanys van començar a entendre que alguna cosa passava.

Però el que no entenen de totes totes és el perquè, per què els catalans es volen independitzar si tenen un estat? Per un alemany la paraula “estat” va associada automàticament a ordre, eficiència i federalisme. Coneixen d’Espanya que és una democràcia parlamentària i que té un estat de les autonomies, per tant, tenim llibertats i un finançament. Per un país que ha viscut dues reunifiacions la separació no s’entén. A la societat alemanya li costa molt trencar les normes, per tant, el moviment independentista català el veuen amb ulls espntadissos, però quan l’argument és que l’estat fa servir un poder coercitiu sobre els ciutadans i que l’estat no és eficient, comencen a entendre alguna cosa. Dins el cap d’un germànic les infraestructures són molt importants, ja que són el motor de tota l’economia –Alemanya és un dels països europeus amb una indústria més forta–, i si aquestes no es fan amb el cap i amb l’objectiu de generar riquesa són ineficients. I aquest, explica la Trini, és l’argument clau per fer entendre el procés català al públic alemany. Em confessa que no han arribat des del principi amb els alemanys, ja que en una primera fase les conferències i xerrades van servir per connectar els catalans a Alemanya. I des de fa uns mesos, amb l’ajuda de la pel·lícula “L’Endemà” van començar a treure el cap persones de tots els racons de món i van començar a veure l’interès pel que passa a Catalunya. També envien respostes als articles esbiaixats perquè es tingui un altre punt de vista i actuen com a font directa, encara no s’han atrevit a fer acció directa als länds perquè són conscients que Alemanya és un país molt gran i no es posicionarà fàcilment sobre el procés. El seu silenci és bo. Com deia Otto von Bismarck: “Cuida’t només dels que veuen desordre en el soroll i pau en el silenci”.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s