La gent del tram 53 (dia I)

Primer dia de campanya. Sala de premsa de la Via Lliure al carrer Wellington. El cel està ennuvolat i tothom està més pendent dels radars meteorològics que no pas d’una altra cosa. “A les tres de la tarda sembla que hi haurà una taca a prop de Barcelona” diu un responsable de premsa de l’ANC. Tot i així els homes del temps a les set del matí han dit que farà sol. L’altra gran incògnita és saber si la gent omplirà la Meridiana i desbordarà els carrers de la ciutat com fa un any i tres. Ha estat un any molt complex per l’ANC, amb canvis a la direcció i molt debat intern, i per si això no fos poc, la campanya electoral, oficial, si bé comença avui, ja fa setmanes que copa espais als mitjans i la gent de premsa, em diuen, s’ha hagut de reinventar. Però tot i l’esgotament, hi ha tranquil·litat i confiança que això anirà molt bé. La gent tornarà a respondre. En Jordi Sánchez ho sent així i és optimista. L’acte d’avui és molt important, és la manera més eficaç de comunicar al món el que passa aquí. Si es fa tot això és per tenir la imatge de milers de persones reclamant democràcia i poder votar –i justament el “The New York Times” obre a la portada en la seva edició internacional amb la fotografia del punter i per primer cop també els parlaments de l’acte central són en anglès, Liz Castro, i en castellà, Gabriel Rufián–.

Durant aquests anys centenars de catalans que viuen a diferents punts del món han contribuït a explicar i fer arribar el procés a la ciutadania dels països on resideixen. Un dels èxits ha estat la xarxa de l’ANC Internacional, establerta a més de quaranta països amb més de vuit-cents voluntaris que fan una feina de formigueta com els milers de voluntaris que setmana rere setmana munten les paradetes des de fa més de quatre anys. Avui alguns d’ells tenen assignat un tram: el tram 53, el d’internacional. Per molts d’ells serà la primera vegada que es veuran les cares, després de tants correus, tantes reunions per Skype, tantes decisions, tantes accions, i tants quilòmetres fets per venir a viure aquests moments històrics. Com en Josep Font, un dels fundadors de la xarxa internacional de l’ANC i excoordinador de l’AE Argentina i del CAEC, –l’òrgan de representació de l’ANC Internacional amb els quaranta coordinadors de cada Asssemblea Exterior– que viu entre l’Argentina i Barcelona i relata que sense les noves tecnologies no hauria estat possible fer tota la xarxa internacional i poder informar amb l’agilitat i rapidesa als mitjans de comunicació. I explica el cas de l’article que Núria Amat va publicar a la revista de Clarín “Ñ”: Voces catalanas críticas de la independencia, una nova versió del que ja havia publicat a “El País” un any abans. A través de Google Alerts en Josep es va assabentar de l’article i immeditament es va posar en contacte amb la gent de Buenos Aires, havien d’enviar alguna carta al director o fer una rèplica. Va trucar a la Patrícia Gabancho i ella li va dir que no calia fer-los cas. Però en Josep, tenaç, li va dir que era important explicar als argentins quina era la realitat; i que calia desmentir tot allò que no era cert. Va fer algunes trucades i des de Buenos Aires el van informar que tenien un espai a la revista per fer la contrarèplica, i sense pensar-s’ho va enviar whatsapps i correus i va moure fils per contactar amb en Sánchez-Piñol.La feina entre bastidors i el convenciment en fer-la són marca de la casa de la xarxa internacional de les Assemblees Exteriors. Al cap d’unes setmanes hi havia dos articles: el de Patricia Gabancho i un de Sánchez-Piñol publicats tots dos a la mateixa pàgina.

Els mitjans de comunicació és una de les eines que tenen els catalans que treballen per la independència a molts punts del planeta però no a tot arreu és fàcil i cada país té la seva idiosincràcia com explicava la Gemma Muñoz, que ha passat més d’un any a Boston i ha format part de la AE USA.”Estats Units són molts grans, no tenen res a veure una persona de Massachusetts que una de l’Upp East Side de Nova York o de Seatle però tots són americans”. Aquest és el punt de partida per explicar quina visió tenen del que passa a Catalunya. Ells veuen Europa com un mosaic de països i llengües i una entitat complexa, per tant, per què crear un altre estat? D’entrada els costa entendre-ho però hi ha maneres i vies per poder connectar amb ells. La més eficaç, després de provar força vies, és el tu a tu. Aprofitar el dia a dia per començar una conversa i així explicar la realitat catalana. La Gemma té fills, i com ella més dones joves implicades en això, i els porta a l’escola, una bona via per introduir les tradicions catalanes. Una seva amiga va proposar de fer el tió per Nadal, i els pares ho van acceptar però amb un canvi: en comptes de picar amb un bastó agafarien unes baretes màgiques i demanarien desitjos sense tanta violència. Calen estratègies creatives, i si bé abans la Gemma sempre deia que era de Barcelona ara diu que és de Catalunya, i així genera curiositat: “What is this?”, el pretext perfecte per explicar la història i la identitat cultural. També per Sant Jordi aprofiten l’ocasió d’explicar què és Catalunya a través dels llibres i les roses –tot un èxit aquest 2015– munten paradetes que desperten l’interès d’alguns visitants; quan s’acosten a preguntar és el moment per poder iniciar una conversa de tu a tu. I és que en un país amb tants milions d’habitants i on els mitjans són tan potents no és fàcil entrar-hi, ells són molt petits per poder competir i no sempre la feina que es fa reeixeix. Aquesta setmana però estan molt contents pel posicionament de dos congressistes a favor del dret a decidir i la recepció que s’ha fet a una delegació catalana al Congrés. Fa un parell d’anys l’AE USA va començar una campanya poc mediàtica d’enviament de cartes a diferents congressistes i també senten part d’aquest petit èxit com seu. Han picat molta pedra i han ajudat a aplanar el camí i seguiran fent pedagogia per arribar a l’opinió pública nord-americana. Aquest any a EUA s’hi han fet disset vies lliures i han mobilitzat a més de vuit-centes persones. Sense gairebé recursos i poc temps, com en Josep, afirma que les xarxes socials són claus per comunicar-se entre ells i també per fer difusió dels actes.

Una de les preocupacions més immediates però dels catalans residents a l’estrangers és el vot per les eleccions del 27-S. L’ANC Internacional ha centrat els esforços dels últims mesos, a part de preparar les vies lliures a tot el món, en la campanya Vot Exterior. Segons les xifres oficials hi ha uns dos-cents mil catalans amb dret a vot que viuen a l’exterior. Tot i seguir els procediments establerts, l’estat espanyol posa moltes traves. I comenta el cas d’en Jordi que va fer nou-centes milles per activar el procediment i des de l’ambaixada li van dir que no podia. Se sent frustració perquè molts no podran votar i a més, quan es veu que s’allarguen els terminis pels militars i no s’ha volgut allargar el dels residents a l’exterior. Tot i que veuen que ara mateix no és una prioritat pel país, sí que ho és per ells, que viuen a tants i tants quilòmetres de distància. Per sort molts hauran pogut agafar un avió i hauran pogut fer part a la Via Lliure de la Meridiana i podran votar presencialment el 27-S. Si Catalunya és independent caldrà que miri a fora i obri la mà a aquesta xarxa de catalans amb molt de talent que treballa sigil·losament des de fa molts anys.

 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s