La revolta del sentit comú de Dolors Feliu (dia IV)

Si hi ha una persona que coneix bé les bastides de l’estat espanyol i el mecanisme del Tribunal Constitucional és la Dolors Feliu. És una de les veus més autoritzades a Catalunya per parlar de l’arquitectura jurídica de l’estat i del tribunal, i que ha experimentat la poca voluntat d’arribar a acords a través d’un ordenament jurídic irracional. Explica que Catalunya és la comunitat autònoma que més recursos ha interposat i d’aquesta trajectòria d’anys i anys hi ha hagut un aprenentatge. Fins als anys noranta hi va haver un reconeixement del paper de les comunitats autònomes dins l’ordenament jurídic espanyol, tot i les majories absolutes del PSOE i del PP, però amb la sentència del Tribunal Constitucional del 2010 hi ha un trencament de la separació territorial de competències. I tot canvia o tot comença.

El dia a dia de la Dolors Feliu és com el de Josef K. d'”El procés” de Kafka que es troba perdut i desemparat dins un sistema sense cap mena de lògica. Assegura que no passa enlloc més del món. Reconeix que ha estat una legislatura complicada on han hagut de reaccionar davant la voluntat centralitzadora de l’estat. El govern de l’estat però té una arma: la suspensió automàtica. Quan volen impugnar una llei poden invocar l’article 161.2 i dir que se suspengui automàticament. És el que van fer amb el 9-N i les querelles contra el president Mas, la vicepresidenta Ortega i la consellera Rigau són conseqüència d’això. No és el tribunal qui ha decidit sinó el govern espanyol. És un mecanisme que poden fer servir i que està reconegut a la Constitució, un text que el Partit Popular l’any 1978 va votar en contra. Durant aquests 38 anys de democràcia petita s’ha construït una bola de privilegis de l’estat central davant de les comunitats que ens ha portat a l’atzucac actual.

Aquesta rodenca nascuda el 1964 va venir a Barcelona a estudiar la carrera de Dret i ja no n’ha marxat més. Durant els anys universitaris va conèixer el que és el seu marit amb qui té dos fills, futura física i economista. Si bé sempre que pot s’escapa a la seva terra natal on hi té els pares i família, al Poblenou hi ha trobat un bon lloc per viure. Té un domini del llenguatge jurídic i sap tan bé del que parla que fins i tot fa fàcils les paraules enrevessades i els conceptes tècnics. Té un posat tímid i desprèn la bondat de la gent sàvia. Com ella diu fa 17 anys que busca arguments i maneres per fer entendre a l’estat la democràcia. Aquesta advocada de la Generalitat fa gairebé dues dècades que treballa als serveis jurídics de la Generalitat, i ara és directora general de serveis consultius i coordinació jurídica. És una de les persones que assessora el president Mas en matèria jurídica, coneix com poca gent les entranyes d’aquest estat que ha empès Catalunya cap a aquest procés d’independència que molts daten amb la sentència de l’Estatut del 2010 el seu punt d’inici.

Menuda i amb una intel·ligència natural, exposa les idees amb tranquil·litat i claredat. Ella va ser de les primeres persones que va arribar a la conclusió que no hi havia una altra alternativa. Diu que no era pas tan independentista com ara. Era al 2008 quan va començar a veure que les coses no anaven bé i des d’aquell moment va començar a pensar la solució. No va ser fins que una crisi personal, de no veure sortida, en què et trenques les banyes per res, i amb l’angoixa de veure que dedicava vuit hores al dia a treballar i treballar sense veure una resposta afirmativa a l’altre cantó li va fer veure el que calia: muntar la independència, pensar per nosaltres mateixos perquè l’estat no actuava noblement i lleialment. Dona de fe, fins i tot, quan ja tenia algunes informacions que els deien que l’estat estava disposat a aturar l’autogovern de Catalunya, ella creia que no s’atrevirien a tombar l’Estatut, i fins i tot es va jugar un sopar amb López-Tena, sopar que encara no han fet.

Al juliol del 2012, abans de la primera gran manifestació de la Diada a Barcelona, va començar a posar ordre a tot el que tenia al cap, i a tota la documentació que havia anat recollint. I aquell estiu es va posar a escriure. Com si fos ahir, amb una memòria i una sistematització que impressiona diu: “Miro què tinc: l’ordenament jurídic espanyol, el dret internacional, els antecedents (el Quebec, Kosovo), i muntes el teu cas pràctic. Cal veure que estàs connectat amb els corrents del món i fer el teu cas”. Així és com va néixer “Manual per la independència” amb la voluntat d’explicar el que ella havia viscut. “Això s’ha de dir, s’ha d’explicar, el que ha passat amb el finançament”. Va ser valenta en aquell moment ja que el president Mas encara no feia servir la paraula independència en els seus discursos i intervencions. El llibre es va publicar al febrer del 2013. Tot anava molt ràpid, tant que va haver de canviar la primera frase diverses vegades fins que va deixar: “Els esdeveniments es precipiten”.

Des que ha començat el procés diu que fa doble jornada; després de les vuit hores al despatx noble de la primera planta de l’edifici senyorial del carrer Sant Jaume en comença una altra igualment apassionant. Col·labora amb el col·lectiu Praga, Juristes de l’ANC, Sobirania i Justícia, Òmnium, i amb la generositat de la persona que sap que això és un procés col·lectiu i de la gent cedeix el seu temps, coneixement i saber fer amb una naturalitat admirable. El càrrec important que té només se li nota per la intel·ligència i el coneixement del que explica. Ara viu amb molta il·lusió i alegria el fet de formar part de la candidatura Junts pel Sí. I se li nota a la cara quan parla i se li dibuixa un somriure ample. Ella volia ser-hi, res de sacrificis. Després de tot el recorregut fet li agradaria ser parlamentària però és conscient que potser no sortirà, és la número 46.

Explica que dins la candidatura hi ha molta complicitat i un discurs molt clar. Si bé en una campanya electoral profunditzes menys que en un treball llarg Junts pel Sí està formada per gent molt heterogènia i tots van en la mateixa direcció amb uns missatges molt transversals. Una de les coses que més la sorprèn són els coneixements que té la gent. A casa sovint li diuen que no parli de lleis, amb les més de cent presentacions del llibre, que el president Mas va recomanar per Sant Jordi del 2013 perquè no s’entenen, però la gent sap moltes coses. Sap l’article VIII, l’article II, el 161.2 de la Constitució. És una onada que va enriquint i és una experiència molt bonica perquè senten el compromís de la gent. Quan diu que és candidata sovint li diuen que ells també, en referència als més de 80.000 candidats simbòlics que de moment ha aconseguit la candidatura unitària. Reconeix el paper de l’ANC que ha sabut crear una xarxa molt important al territori i ha estès el discurs i el missatge arreu. S’ha fet una gran feina.

Els catalans, reflexiona la Dolors, som molt obedients i no ens agrada fer coses contràries a llei. Destaca la idea que el que es pretén no és vulnerar la llei, i com a jurista diu que li sap greu quan s’acusa Catalunya de fer-ho.Catalunya ha trobat les seves vies, com la consulta de participació ciutadana o les eleccions. El problema és la interpretació que fan del principi democràtic, a altres llocs del món amb les mateixes eines, amb el mateix reconeixement de nacionalitat, principi democràtic, van arribar a la conclusió que es podria fer un referèndum. Amb eines jurídiques semblants al Quebec es va poder fer. Amb aquests instruments que ens dóna la Constitució es podria muntar un sistema on tots ens sentíssim còmodes per donar resposta a la voluntat de la ciutadania. Però no hi ha la voluntat. I després de provar totes les vies, com ha repetit tantes vegades el president Mas, el 27-S farem el referèndum que ens han prohibit.

Cita una frase de Henry Ward Beecher, clergue nord-americà defensor del dret de les dones i contrari a l’esclavitud: “La filosofia d’un segle és el sentit comú del segle següent” per explicar el moll de l’os del cas català. Què es pot votar? Si la discussió del segle XX ha estat qui pot votar, ara, al segle XXI el debat és sobre què es pot votar. I com s’ha demostrat al Quebec o Escòcia la democràcia també és votar si vols formar part d’un estat o no. És una qüestió de sentit comú afirma amb contundència: si t’ho demana la gent, això és la democràcia. Actualment està seguint molt de prop diversos processos constituents com el que tímidament es planteja a la Gran Bretanya, on Westminster ha fet un informe aquest mes de març per valorar una reforma del seu marc constitucional arran del referèndum escocès; també té un ull posat a Irlanda i altres parts del món. Viu amb entusiasme la feina.

La Dolors sempre mira al món per trobar les idees més innovadores per poder-les aplicar a Catalunya. És curiosa de mena, i llegeix molt. L’últim llibre del professor Fontana el té marcat amb diversos post-its, la història ens dóna les explicacions del present, i manifesta un interès cap a l’antropologia. Ha coincidit amb l’Eudald Carbonell a dalt l’escenari a un acte de Junts pel Sí, diu que no es coneixien, i van tenir una bona connexió. Li va agradar molt el discurs de Carbonell de les tres consciències –la individual, la col·lectiva i la de l’espècie–, que va lligar perfectament amb el seu. A ella li agrada parlar de la felicitat i del plaer de pensar per primer cop a la història en nosaltres.

Un dia li va sortir una metàfora d’allò que li agrada fer els caps de setmana: jugar a cartes amb la família. Diu que el que passa entre Espanya i Catalunya es pot resumir en què Espanya vol jugar a la baralla espanyola, amb unes cartes definides, els bastons són bastons, les copes són copes, i Catalunya vol jugar al màgic, un joc més creatiu on les cartes signifiquen una cosa o altra en funció de la relació i el joc entre les altres cartes. Mentre que sempre ens han obligat a la baralla espanyola, que a més, tenen marcada i fan trampes, nosaltres tenim l’anhel de passar-nos-ho bé amb un joc complex però ple de reptes i on es demostra la intel·ligència: el màgic, un adjectiu per un procés cap a la independència que la Dolors viu amb passió i compromís i que en un futur es pot convertir en un referent jurídic i un cas d’estudi a tot el món.

 

 

 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s