Era la narrativa, estúpid (dia V de campanya)

“Anireu a votar?” pregunta un home en edat de jubilació a un altre, dos metres més enllà una altra conversa al vol: “La policia nacional, la guàrdia civil, els mossos…” li diu un home de quaranta anys amb un nen a coll a un altre de la mateixa edat. Són els primers passos dins el parc de Can Mulà de Mollet on a les set de la tarda Pablo Iglesias i Joan Herrera faran el míting de campanya de Catalunya Sí Que Es Pot.

Mollet, aquesta població de més de 50.000 habitants, on fa un segle n’hi vivien 3000. Amb la crisi, des del 2009, ha anat perdent habitants, només els barris de Gallecs i el Lourdes són els que han tingut un augment de població. La comunitat estrangera, un 12% del total, més significativa és la marroquina i la mauritana. A 20 quilòmetres de Barcelona, 45 minuts des del centre si agafes el 320 i l’L5, amb un viatge de T-10 arribes a la població que forma part del cinturó roig, avui lila.

Al fons del parc l’escenari amb les cadires mig plenes ja hi ha força gent amb les samarretes liles amb la paraula màgica al centre “Podemos”. A ritme de Nina Simone de fons els voluntaris es col·loquen als seus llocs i ultimen els detalls pel gran moment. N’aturo un que va amb la identificació de voluntari. Es diu Reynaldo i és un argentí jubilat que es va apuntar a Podem per convicció, va arribar al 2000 a Catalunya quan veia que a l’Argentina les coses anaven pel pedregar, ell ja ha viscut un corralito, i que el que passa a Espanya és el mateix que passa a l’Argentina diu. Té esperança en Podem perquè torni a la gent allò que és de la gent. Es conforma en què Pablo Iglesias faci el 20% del que promet. Se sent agraït a Catalunya, ja que quan va arribar des de la Fundació Un sol Món de Caixa Catalunya el van ajudar a muntar la seva empresa i se n’ha sortit prou bé. Té quatre fills, dos que treballen en multinacionals, i el petit, l’únic nascut a Catalunya, és independentista. Assegura que si Catalunya és independent marxaran, cap a Saragossa, Madrid. Llegeix la premsa internacional i assegura que això de la independència no pot ser bona, sortirà de l’euro, d’Europa, les empreses marxaran i no és viable.

L’expectació és màxima i a poc a poc arriba gent que no gosa ocupar una cadira i es queden a darrere de tot. “Són uns lladres, els socialistes i els del PP, i hem de donar-li l’oportunitat a ell per veure com ho fa”. Són les reflexions d’un altre jubilat que està enfadat i que pateix per la seva pensió, diu que li van retallant cada dia més, que s’ha d’estrènyer el cinturó. Si pogués construiria presons i els faria entrar a tots a la presó i fer tornar tots els diners que han robat. Si se li demana per Catalunya, diu que la família Pujol i els seus fills han fet el mateix, però que veuria factible això de governar-nos 7’5 milions de persones. El 14’5% de la població de Mollet és major de 65 anys, un dels col·lectius més presents avui a l’acte.

Però també hi ha joves, m’aturo amb tres d’ells que tenen un discurs molt clar: tenen decidit el seu vot i veuen en l’educació la manera de progressar; tenen 22 anys i parlen amb seguretat i convicció, dos estudien química –a la universitat i un cicle de grau– i l’altre fa un grau en economia. El més important és prendre consciència i pensar per un mateix, el pensament propi repeteixen un i altre cop. És el primer míting electoral que van de la seva vida, i han vingut a veure Pablo Iglesias, a qui consideren una persona molt intel·ligent. Creuen que els dos primers discursos que va fer, si els va fer és perquè sap del que parla, si bé consideren que hi ha un mur entre Catalunya i Espanya que el PP i el president Mas han contribuït a aixecar. La culpa que la gent surti al carrer és del president Mas, si hi hagués hagut un altre líder tot això no hauria passat. Veuen inviable això de la independència i no expliquen els costos, la realitat, han creat una cortina de fum. Un d’ells diu que han anat a l’institut a fer-los xerrades i no han connectat amb aquest missatge. Quan van a Valladolid o Andalusia on hi tenen família els han d’explicar que a Catalunya no es prohibeix el català. S’informen per la Sexta, i el seu programa preferit és “Al Rojo Vivo” on asseguren que hi ha pluralitat informativa.

“Calma pueblo” comença a sonar pels altaveus, i els flaixos i càmeres estan pendents al carrer per l’entrada del líder de Podem. “Mi familia es grande, en casa somos ocho… No me hablen de carteles ni de los Soprano, la mafia más grande està en el Vaticano”. Mentre sona la música es fa un passadís improvisat, com si fos Jesucrist entrant a Jerusalem, i entra Pablo Iglesias i Joan Herrera i tota la comitiva de Catalunya Sí que Es Pot. La gent es posa dempeus i aplaudeixen, fan una llarga desfilada, de cap a cap i arriben a l’escenari, una llarga ziga-zaga, la gent li dóna la mà, li fa fotos, l’abracen. No saben que no podran repetir aquesta ritual un cop s’acabi l’acte perquè Iglesias sortirà per la sortida del darrere i trencarà les expectatives d’aquells que el volien tornar a veure o tocar o immortalitzar el moment.

Un cop apareixen a dalt l’escenari, “sí se puede, sí se puede”, el parc rugeix. Com si haguessin guanyat alguna cosa, alegres, somrients, convençuts, es fan fotos, s’abracen i fan pinya. Aplaudeixen, s’aplaudeixen tant Iglesias com Herrera, content i somrient com feia dies no es veia –el seu discurs començarà amb un “On som? Qui són? Què volem? Qui són?”, un elogi a “Qui som? Quants som…?” de Romeva en un dels primers mítings estel·lars?–. Iglesias i Herrera porten el puny alçat, amb vigor el mouen mentre criden el “Sí se puede” fonent les seves veus amb les de la gent. Com si fos un final d’acte, en què els tenors han cantat l’ària o Messi i companyia aixequen una altra copa. Tres minuts d’aplaudiments. Baixen a la primera fila i s’asseuen als seus llocs. Però l’acte no ha ni començat. Potser aquesta serà la campanya electoral de “era la narrativa, estúpid”. I allà on hi havia els principis, hi haurà els finals, on hi havia els finals hi haurà els inicis i a les mitges potser res.

Una narrativa plena de corruptes, de lladres, de Pimpinela, de Rato, de Bárcenas, de reunions del 1996, de fer política, de la ultradreta, d’avis afusellats, de pares a la presó, de 3%, de perdó als lladres, de la memòria de la gent, de dignitat, de dignitat (a ritme de rap), de casta, (“la paraula que vam popularitzar”, com si fos la Superpop o una moda), de privilegis, de retallades i sobretot de Mas!, que segons Iglesias és “una altra cosa”. “Nosaltres ens assemblem a la gent perquè som gent, vostès són una altra cosa, senyor Mas”.

Des d’ICV diuen estar descol·locats pel que ha passat aquests dos últims mesos, i pronostiquen uns mesos durs, a partir del 28-S començaran els problemes. Defensen que ICV no s’ha despenjat del procés, que ells volen el dret a decidir, i recorden les cimeres de Pedralbes i Sant Jaume, ells hi eren. Culpen el president Mas. Ell ha volgut liderar aquest procés, i s’havia de fer entre tots. S’haurà de fer entre tots aquest país. Estan molestos per la imatge de la Diada 2015 i el logo de Junts pel Sí; creuen que la candidatura unitària no s’ha atrevit a anar als llocs on la gent pateix més. No han sabut entrar als barris on la crisi està fent estralls, i amb dos mesos no es podia anar a corre-cuita. La gent no és tonta.

Iglesias ha començat el discurs amb aquesta idea: la gent no és idiota –en referència a les declaracions del president Mas i d’Albert Rivera; un li ha dit que és Aznar, l’altre que és independentista”–. S’ha adreçat fins a cinc cops al president: “Senyor Mas…”, segurament és la tècnica de l’ABC de la comunicació: afirmar-se a partir d’un contrari. Jo no sóc Mas, un Mas corrupte, lladre…, per tant, jo sóc bo. Aquesta és la clau de l’storytelling d’aquesta campanya que va començar fa dos anys en un plató de televisió el 28 d’abril del 2013 a “Gato al agua”, primera intervenció de Pablo Iglesias a la televisió.

La segona part de l’acte ha estat centrada en els catalans i el dret a decidir. I sobretot en la idea que ells, els de Catalunya Sí Que Es Pot, eren demòcrates, que “els catalans decidiran la relació amb l’estat”, tots els catalans sense fer distinció. Però faltava èpica, la paraula màgica, que et permeti reafirmar el missatge, “senyor Mas, no tenim cap problema amb els drets dels catalans, i sí amb els corruptes, és un honor ser amic dels catalans”. També ha fet menció a Rivera, el seu contrincant per aconseguir el segon lloc, segons les enquestes –amb el permís de la CUP–, i li ha recordat que la guàrdia civil serveix per posar corruptes a la presó, i se n’ha recordat de Pedro Sánchez, que diu té “gelos” d’ell perquè els anglesos han comparat la nova figura del laborisme, Jeremy Corbyn, amb Podem i no el PSOE. Sempre darrere l’emoció, el sentiment. Després d’onze pauses dramàtiques, ha demanat el vot útil al cinturó lila, per canviar Catalunya cal canviar Espanya i viceversa, i ha dit que la gent humil ha de sortir a votar perquè el seu vot val doble: per fer fora Rajoy i… I? Ho endevinen?

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s