De pors i d’il·lusions (dia VI)

Les pensions i la permanència a la UE o no. Aquests són dos dels temes que centren els arguments de la campanya electoral i són dues de les preocupacions de la gent, sobretot pels jubilats, que a Badalona representen el 15,6% de la població. Raül Romeva, el candidat de Junts pel Sí, hi ha fet menció en la part final de la seva intervenció de l’acte a Badalona, acompanyat a l’escenari per Neus Munté, Oriol Junqueras, Fabián Mohedano, Mercè Rius i Sílvia Soler, que feia d’amfitriona, i amb l’atenció de les 2.500 persones que han omplert la plaça i han ocupat la gespa i la vorera. Ho han explicat moltes vegades i ho explicaran tantes vegades com faci falta: les pensions estan garantides perquè depenen de si la gent treballa i cotitza, i en una Catalunya independent seran fins i tot molt millors que les d’avui.

Aquests dos arguments també els té molt clars la Maria Rosa, una voluntària de Junts pel Sí que des de fa dos dies ha començat a caminar carrers i s’ha atrevit a trucar portes i a parlar amb els veïns del barri de Bufalà i de Canyet, barris que van créixer molt durant la immigració dels anys seixanta i on es concentren un bon gruix dels indecisos. Té una manera planera d’explicar-ho: part de la gent que s’hi van instal·lar venien de Santa Coloma, eren comunistes, van votar socialistes, i són els que van donar la majoria a García-Albiol a mesura que progressaven econòmicament. Per què no poden estar a favor d’una Catalunya independent? Té un parlar ràpid i fa frases curtes. Creu que es pot convèncer a molta gent, i n’està convençuda. És el que porta fent des fa molts anys, quan va al mercat, quan és a la paradeta de Junts pel Sí: parlar amb la gent. Ara quan li obren la porta, carregada d’optimisme, vitalitat i amb unes targetes amb arguments, intenta treure els temors. I confessa que té tècniques per arribar a la gent: cal sentir l’empatia, parlar-los del fill, del marit, d’alguna realitat propera per fer-los entendre que hi guanyarem tots. Ella mateixa es posa d’exemple, si no es cobressin les pensions, jo en seria la primera perjudicada, els diu.

Badalona és la tercera ciutat amb més població de Catalunya, amb 219.214 habitants, i forma part del tan desitjat cinturó roig o l’extraradi. Durant els anys cinquanta i seixanta va gairebé triplicar la seva població –de 60.000 habitants va passar als 160.000– i va ser un dels bressols del socialisme constructor i revolucionari que sempre ha mirat els col·lectius més necessitats com recordava Romeva. Part d’aquest socialisme ha arribat a l’independentisme perquè s’ha acabat la paciència; a través de la figura de David Albira, el candidat de Junts pel Sí, ha reflexionat sobre l’ideari federalista de fa deu anys, si érem pacients, l’estat reconeixeria les necessitats de la gent i la diversitat lingüística, però després d’intentar-ho tot: se’ls ha penjat el telèfon, no han volgut veure el clam de la gent en les quatre grans manifestacions, han fet aquesta candidatura de vol, de mirada llarga que vol posar oportunitats i solucions a sobre la taula. Per voluntat, per necessitat i amb coneixement. “Perquè volem fer-ho, necessitem fer-ho i sabem com fer-ho”.

Això és una llista de voluntats. La vicepresidenta Neus Munté, amb una trajectòria en el món sindical, es mostra responsable i clara, apel·la als valors de la responsabilitat i la humilitat i posa en valor la unitat. Parla de compromís i humilitat, tots junts posem el nostre granet de sorra per poder fer polítiques per a les persones, per fer un país més equitatiu; el sí és avançar i progressar. És una responsabilitat de tots. Tot i les dificultats també suposa més oportunitats exposa amb serenitat.

Junqueras hipnotitza amb el seu discurs històric i de reflexió: parla del futur i del món. I fa una lliçó d’història, és el terreny on se sent més còmode, tant que sembla un altre. Amb una veu agradable i amb intenció de professor pregunta: saben que al Japó ja s’han venut més bolquers per gent que no pas per nadons? Saben que Alemanya perdrà més de 8 milions de treballadors l’any 2030? Es jubilarà la generació més nombrosa de la història nascuda l’any 1964. El món canvia ràpid diu. Junqueras manté un silenci cerimonial a la plaça Plana i gairebé xiuxiuejant revela que aviat hi haurà més universitaris nous al món que tota la suma de tots els que hi ha hagut a la història. Estem fent el millor pels nostres fills i els néts? Si no n’estem segurs cal que fem un pensament. I el moment més tendre, quan recorda la seva filla nascuda aquest 2015: “Ella es jubilarà el 2084”, per tant, els hem de donar la millor educació, les millors universitats. Si tenim dubtes hem de prendre decisions. I cal que el futur estigui a les nostres mans.

Romeva, èpic com sempre, combatiu, treu la seva vena més social, de nedador i guanyador nat; se li marquen les venes al coll quan aixeca el to de veu, quan se sent indignat. Ho sent, s’ho creu i fa que la gent l’aplaudeixi. Domina molt bé les pauses, el ritme, les paraules, “som el vent”. Frases curtes i un encadenament harmònic, és el jazz instal·lat a la política. L’espectador no sap mai què vindrà després. I sempre amb un condicional, aquí, la prudència, el sentit comú fa que mentre no és lligat i dins el sac no pots dir que tens el blat. “Si guanyem el mandat democràtic, com diuen els Catarres, serem invencibles”.

Una de les coses que sobta d’aquesta candidatura és la generositat, tanta que Romeva demana si hi ha l’Iu Forn, perquè parlarà del seu Madrid-concepte, Romeva arriba a citar fins a set companys durant la seva exposició: la Sílvia, la Neus, en Fabián, en David, en Pep Guardiola, l’Oriol, l’Èric dels Catarres… Aquesta és la complicitat amb la qual es relacionen i parlen els candidats, alguns fa molt poc que es coneixen, alguns potser fa dies.

També és novedosa la forma. Tots junts. Els candidats que estan asseguts entre el públic apareixen a mesura que la Sílvia Soler els presenta. Quan acaben el seu discurs es queden dalt l’escenari asseguts en un tamboret. Participen de manera activa, es miren i s’emocionen. A quina part està això en els esquemes d’una campanya? S’entrena? Què és aquesta química que es percep? Com s’ha construït? I al final, la foto més fotografiada de les últimes setmanes, el gest de la unitat, de fer pinya amb un braç estès trobant la unió de totes les mans. Només avui han mobilitzat més de 5000 persones: a Figueres, 2500; a Horta, 400; a Sant Joan Despí, 200; a Ulldecona, 300. I dia a dia, acte a acte, poble a poble es viu aquesta onada d’il·lusió.

Dalt l’escenari però també s’han parlat de temors i de dubtes. Segons les enquestes entre un 20 i un 30% dels votants està indecís. En Raül ha assenyalat que és legítim i normal dubtar, i s’aprofiten aquestes pors per generar unes expectatives i acusar a Junts pel Sí de voler trencar-ho tot. Ha recordat que és el PP qui ho ha trencat tot i a Badalona en saben alguna cosa. Uns minuts més tard fa riure el públic quan analitza aquestes pors, la de quedar fora d’Europa: “En Rajoy i… Ell” diuen que són eleccions normals però se n’han anat a Berlín a parlar amb la Merkel de Catalunya; al Regne Unit per reunir-se amb Cameron i parlar de Catalunya i el rei va als EUA i fa parlar Obama de l’Espanya unificada.

Al fons de la plaça dos jubilats expliquen que viuen aquest moment amb molta emoció, ella és més optimista que ell. Són la Susi i en Jordi. Diuen que no poden convèncer ningú perquè tothom del seu entorn ja ho està; la Susi deixa anar “Seré tan feliç el 27-S, no saps les ganes que tinc que arribi!”. En Jordi és més escèptic, diu que té ganes de marxar d’Espanya però que l’acte s’hauria d’haver fet a Llefià o a La Salut, és allà on guanyarem la independència. I l’atzar altre cop. De sobte em trobo un grup de sis persones que està en rotllana i parlen d’impressions, d’embustiar, de Llefià, La Salut. Són 50.000 Veus per Badalona que fa una setmana que han obert un Facebook i un Twitter per arribar al màxim de badalonins possible. Estan preparant una acció per dijous: repartir entre els cotxes i les bústies informació sobre els avantatges de la independència. Hi ha exsocialistes, convergents, ecosocialistes, republicans. Diuen que ho fan per la ciutat i pel país. Tenen uns mapes pintats de taronja i de vermell: els taronja, indecisos; els vermells, no. Els pròxims dies i fins al 27-S s’organitzaran per torns i per zones. Aquesta màgia invisible que diuen que hi ha als actes de Junts pel Sí també és per tota aquesta allau de voluntaris, que treballen hores i hores, la feina que fan és impagable, imparable i infatigable.

A Badalona més de 150.000 badalonins podran votar el 27-S, el 9-N 50.000 van votar sí-sí; per tant, hi podrien haver entre 25.000 i 30.000 indecisos. Amb la plaça buida un grup de joves conversa en cercle i diuen que han vingut per veure en Raül i que viuen aquest moment amb il·lusió i també amb dubtes: què passarà si es guanya amb escons i no vots? Si volem que la comunitat internacional ens prengui seriosament. Un d’ells és un futur politòleg i confessa que a la UB hi ha molt debat i interès, fa 15 anys t’havies d’amagar el diari catalanista sota el braç per no ser titllat de retrògrad i antiquat. Tenen vint anys i tot un futur per davant. El 27-S veurem si tot això de l'”u més u multiplica” que Fabián Mohedano explicava ha funcionat a Badalona.

 

 

 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s