Una decisió difícil (dia VIII)

Una escena de la pel·lícula de “Martín (Hache)” resumeix molt bé com veu i viu en Carlos el fet de ser espanyol i català. “No es troba a faltar un país, es troba a faltar el barri en tot cas; un se sent part de molt poca gent, el teu país són els teus amics, això sí que es troba a faltar, però també passa”, són paraules del protagonistes del film per desxfirar què és la nostàlgia. Conversem en una terrassa molt agradable i silenciosa de Camp de l’Arpa on fa quatre anys que viu amb la seva parella, un punt entremig de Sants, d’on és l’Alba, i Montmeló, d’on és ell.

Els pares són originaris de Còrdova, un poble miner que quan es va esgotar el recurs va entrar en depressió, i van marxar cap a Catalunya de molt joves, amb 18 anys, i un fill. En Carlos és nascut a Montmeló però té vincles forts amb Espanya. La mare va venir sola, tota la família és allà i això ho condiciona tot. Veuen que les coses no poden seguir així, són gent d’esquerres que no comparteixen la posició del PP i l’enfrontament.

L’Alba, amb orígens a la Franja, parla dela avis, també, cada un votava un dels dos partits espanyols, PP i PSOE, així trobaven l’equilibri. Després de viure la guerra de prop un aprèn a trobar equilibris i a intentar estar bé amb tothom diu amb una mirada clara i segura. No volen conflictes, es consideren pacifistes i el viatge recent per Croàcia i Eslovènia els ha fet reflexionar sobre el que passa a Catalunya. No volen que hi hagi violència, una opció, també, si l’estat espanyol decideix seguir l’escalada. Aquesta és una por latent.

La timidesa d’en Carlos, que parla poc d’aquests temes, ni tan sols amb l’Alba expressa una por sincera. Té 29 anys i insisteix molt amb la paraula pacifista. Ell defuig els conflictes, i ara, que se’n planteja un d’important per l’esdevenir de tota una societat no sap què fer: si votar, i si vota, a qui fer-ho. Ell ho canviaria tot. Però viu amb una certa intranquil·litat això de decidir marxar d’Espanya. Té un lligam emocional i té por. Un trencament és sempre un procés dur, i explica que si surt el sí a la independència significarà que és un rebuig a Espanya, allà on tenen orígens la gent estimada i on encara tenen molts familiars.

I diu que l’aspecte que el tira enrere per votar una opció independentista és el respecte i la lleialtat que sent cap als seus, cap als seus pares. El 9-N, per exemple, no va votar perquè li tocava anar a Montmeló –hi té l’adreça del DNI– i per no haver d’explicar-ho als pares, va decidir deixar-ho córrer. Per mandra diu però és valent i explica sense por el perquè de la decisió.

Cada dia dina a casa, treballa en un taller mecànic de Granollers, li agrada la seva feina, que ara està en un moment de transició amb els vehicles elèctrics, quant als motors no hi ha una gran diferència d’enginyeria diu. Dos dies a la setmana a Montmeló on ha crescut i hi té un bon grup d’amics assaja un grup de flok en català que només té sis mesos de vida però que viu una embranzida important. El fet de viure en un poble petit com Montmeló, 8.000 habitants, fa que es coneguin tots, i durant les últimes eleccions municipals diversos partits els van demanar actuacions. Per fer poble i per promocionar les bandes que surten del municipi. Van actuar per ERC i a partir d’aquí van sortir més bolos als pobles del costat. Aquest cap de setmana havien d’actuar al Mercat de Música Viva de Vic i també a un acte de Junts pel Sí però per problemes de salut han hagut de cancel·lar els concerts.

Reconeix que durant aquest mig any han tingut discussions internes sobre si han de ser un grup polític o no. Encara no ho tenen clar. Hi ha membres que diuen que la música és una cosa i la política una altra i no cal que es posicionin. Però ell pensa que sí, que cal definir-se i també hi veu una bona oportunitat que no han de deixar escapar. Si els truquen des de formacions independentistes, endavant. Però no tot són flors i violes, ja que hi ha moments en què ell i altres companys ho passen malament: quan al final dels concerts els fan fotos amb l’estelada que els donen. Se sent incòmode, sobretot per si la imatge arriba als pares, que ho viurien com un gran disgust.

És un gran viatger, i amb l’Alba han recorregut mig Europa, a vegades amb bicicleta, amb cotxe, amb tren. Els agrada la vida tranquil·la, descobrir llocs genuïns i interactuar amb els locals, defugen els hotels i sempre busquen albergs o cases particulars, com en l’últim viatge pels Balcans. Parlen de la cordialitat i l’amabilitat de les persones que els han acollit a Holanda, Croàcia, Itàlia… Li agrada conèixer noves cultures i conèixer gent, i estar informat del que passa al món. Li criden l’atenció dades i estadístiques que corren per la xarxa com les que expliquen la corelació entre abandonament escolar: Holanda, 9’5%; Bèlgica, 11%; França, 11’5%, i Espanya, 34% i edicions de “Gran Hermano”: Holanda, 7; Bèlgica, 6; França, 6, i Espanya, 14.

També és runner i aquesta experiència de l’estelada l’ha viscuda en diverses ocasions quan arriba a la línia de meta –va fer la marató de Barcelona per primer cop i va fer una marca per sota les tres hores, quedant entre els cent millors classificats–. Moltes vegades els pares el van a veure, i, només de pensar-hi, sap que els faria mal veure’l amb la bandera embolicada al coll i alçant-la amb les mans. Creu que a vegades se’n fa un gran massa, no fa gaire es va batre un rècord mundial a Barcelona –de mitja distància– i l’atleta africà va creuar la línia amb una estelada. La imatge va fer la volta al món. No li agrada que s’instrumentalitzi l’esport si bé entén que és normal. I surt a la conversa l’actuació pletòrica que va fer ahir Pau Gasol a l’Eurobàsquet,  són encara recents les declaracions de la vicepresidenta Soraya Saénz de Santamaría “Es catalán, es un fenómeno y todos los españoles nos sentimos orgullosos de él”, que també comentem. És aquest orgull que ell no comparteix. I posa un altre exemple, li agrada seguir les motos GP i ell, tot i la gran quantitat d’esportistes catalans i espanyols que hi ha a la primera línia, és de Rossi.

Per la feina que fa, escolta RAC-1 Políticament pròxim la CUP planteja idees que li semblen interessants, i com que fa pocs dies que han fet públic el curtmetratge “Anaven a poc a poc perquè anaven lluny”, el comentem. Li sembla un vídeo molt intel·ligent i ben fet. I mentre xerrem i mengem unes hamburgueses delicioses sentim que a la taula del costat una parella castellanoparlant de la mateixa edat el mira i el comenta mentre sopen. Pot ser que l’hagi convençut, perquè hi ha moments en què ell també ho canviaria tot. Però això ho decidirà el 27-S. Després de la conversa diu que encara no té clar si votarà, dependrà de com vagi la setmana i com estigui diumenge.

 

 

 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s