… la visió d’un eurodiputat (dia IX)

Xerra molt ràpid i de tant en tant “tal com dèiem” per no despistar-se del fil argumental. En Javi López fa un any i mig que viu entre Brussel·les i Barcelona. Tres dies i tres dies. Segueix de prop el procés i tota la campanya electoral. I una de les coses que sobten d’ell, a part de l’alçada, és la rapidesa amb la qual construeix els arguments. No tenia experiència parlamentària i per ell és una sort poder viure l’experiència de ser eurodiputat. Ha après molt durant aquest temps, sobretot a part del què intentar entendre el perquè de l’altre. Diu que a Europa és una associació d’estats amb interessos, que a ell li agradaria més que primessin els valors o els ideals. Però aquesta és la política real.

Observa tot el que passa a Catalunya des de l’òptica d’aquell que cada dos per tres és fora, des d’una perspectiva diferent i segurament més nítida, quan s’és dins les històries tot es viu més ràpid i apassionadament. Veu la independència com una cosa molt complicada i reconeix que hi ha un interès pel que passa aquí. Es veu amb curiositat i respecte. A Europa la política es fa molt entre passadissos, es reuneix amb molta gent, és part de la seva feina, i recull impressions i fets. Quan parla del reconeixement, ell era professor de Dret Comunitari a la UPF, diu que no s’explica bé perquè tu no el decideixes. Quan un país s’independitza no depèn de la seva voluntat, sinó dels altres, de recoèixer-te. I aquí, ell, hi veu el primer obstacle. El Consell de Seguretat de les Nacions Unides –els EUA, Gran Bretanya França, Rússia i la Xina amb dret de veto; Espanya, Veneçuela, Nova Zelanda, Angola i Malàisia en seran membres fins al 2016– és qui dóna el “carnet” per ser un estat, i en la hipotètica situació d’una Catalunya independent es podria deixar el país en els llimbs, com li passa a Kosovo, que està esperant ser reconeguda.

Quan se li demana que no hi ha cap llei que digui que Catalunya quedaria fora de la UE i que no poden expulsar 7 milions i mig de ciutadans europeus respon és el de quan un estat membre marxa de la UE ja no s’aplica la continuïtat de l’aplicació dels tractats. El que sí veu és que si hi ha una victòria de l’independentisme des de la UE de manera discreta i sense fer gaire soroll es pugui pressionar Rajoy per acceptar i negociar un referèndum –ell mateix i Iceta han tingut reunions amb Schulz perquè intentin fer pressió a Rajoy per asseure’s i trobar una solució–. Si bé té un respecte per aquells que volen la independència, l’única manera de solucionar aquest conflicte és amb una reforma de la Constitució.

Repeteix una i altra vegada que la UE és un tema dels estat i creu que a Catalunya s’ha creat un relat molt allunyat de la realitat, i que l’organisme europeu només acturia de facto en cas de violació dels Drets Humans. Però ni així. Aquesta setmana han votat la resolució que no els ha posat d’acord sobre la crisi dels refugiats. Ni tan sols la UE s’ha atrevit a posar el nas a Hongria, on hi ha un govern protofeixista i que està gestionant la crisi amb tics xenòfobs. Mica en mica, va desgranant un discurs. Amb una pregunta n’hi ha hagut prou perquè ell comparteixi el que sap i viu.

Un dels arguments d’aquesta exposició és que Catalunya no té aliats internacionals, està sola. I clar, això fa vertigen. Assegura que el president Mas no pot fer viatges oficials perquè no el reben enlloc, com sí feien Pujol o Maragall que se’ls obrien les portes de Roma, París o Londres. Diu que els mandataris internacionals no es volen fer la foto amb ell perquè és sinònim de problema. I fa una observació, que diu no se n’ha parlat gaire als mitjans, i és els efectes del trencament amb Unió. Duran i Lleida és l’únic que pot trucar a Merkel, i és la persona amb més contactes internacionals, amb bones relacions dins el PP Europeu, i que si ell vol es reuneix amb Juncker directament –pocs polítics ho poden dir això–. Això és la realpolitik, on els interessos són el que prima. Reitera que no li agrada aquesta Europa dels interessos, i que està més preocupada per la crisi dels refugiats, per Grècia, per Rússia, per Podem –fa mig ara– i ara per l’ascens de Ciutadans.

El grup d’Albert Rivera va començar la seva trajectòria cap amunt a les europees, on hi tenen dos representants, i juntament amb els quatre d’UPyD tenen una força considerable dins el grup liberal. I recorda la votació que va perdre Ramon Tremosa per evitar que entressin després d’exposar el que havien fet a Catalunya. Una nova prova que Catalunya no té aliats. Diu que Tremosa no va aconseguir generar consens, tot i la feina extraordinària i incansable que està fent. Però la política europea funciona així. Una de les coses que més li han cridat l’atenció durant aquest temps és la dreta europea, diu que és molt culta i s’hi pot parlar, tan diferent a la que hi ha a Espanya i que Juncker tot i ser de dretes és un home amb una gran sensibilitat social. El que més destaca d’aquests mesos és saber com pensa l’altre. Ja no és tant entendre el què defensa o vota sinó el perquè ho fa –cultura, història, geopolítica, etc–, i a partir d’aquí arribar a acords i consensos. Només veu una única opció en què la UE intervindria: que hi hagi un problema greu econòmic o una vulneració flagrant dels Drets Humans. Per ell, el PSC és un partit de consens i pot ser un actor clau.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s