Vosaltres, nosaltres, ells… a Nou Barris (dia XI)

“Mai havia vist una plaça tan plena”, l’Aina, una treballadora social ha vingut des de Ciutat Vella on viu per seguir el míting central de campanya de Catalunya Sí Que Es Pot. La plaça a la qual es refereix és l’Àngel Pestaña, del barri de La Prosperitat, a Nou Barris, un dels barris que va votar massivament Ada Colau i el canvi el 24 de maig amb la il·lusió de fer moure alguna cosa. La Prosperitat deu el nom a la cooperativa que s’hi va instal·lar als anys trenta, al costat de la masia de Can Dragó i és un dels barris que va viure les lluites veïnals per aconseguir escoles, semàfors o clavegueres. I aquella herència encara perdura avui dia. Aquesta consciència de lluita i també de victòria dels últims mesos. Amb la convicció que el curs favorable de les coses segueix de la seva part Rabell, Errejón, Camats, Bertomeu i Iglesias parlen als més de 4 mil assistents –a les grades, de peu dret o asseguts a les cadires– com l’Aina que ha seguit l’acte asseguda a les primeres files. Ella és voluntària d’ICV i després de l’acte m’explica que el procés és una estafa, que ens l’han tret de les mans. Ella va votar sí-sí el 9N –a Nous Barris va ser on menys participació hi va haver i el percentatge més baix de sí: 67%– i va ser a totes les manifestacions: 2010, 2012, Via Catalana i V. Aquest any ha decidit no anar a la Meridiana perquè no volia formar part d’un acte electoral. I afirma que Mas s’enrotlla amb la bandera per tenir millors resultats. Se sent indignada perquè ha patit fred als barracons on fa classes, ella i els nens, i això ho troba intolerable. No li han explicat ho ha viscut en primera persona; i aquestes eleccions, el 27-S ella farà balanç de govern. Abans de marxar, la reclamen, diu que si no han portat un referèndum com volen arribar a la independència?

A Nou Barris hi ha una consciència de classe que es palpa, si preguntes tothom té la mateixa idea del que és la política i quins són els mals del país. En José, de Sant Andreu és taxatiu i molt contudent. Està aturat des de fa mig any, és conductor mecànic i només començar a parlar em confessa que no pot amb el president Mas, és superior a ell. Ell estaria a favor d’una república catatalana però no amb Mas. Per ell Romeva i Fernández són uns traïdors. No té embuts i diu les coses com les pensa, assevera que passarà el que hagi de passar, com si el destí ja estigués escrit. Treballa des dels catorze anys i se li nota aquesta capacitat de lluita. És exmilitant socialista i creu que hi haurà una mobilització del vot de C’s i PSC. La formació que ell votarà, CSQEP, traurà bons resultats, més dels que diuen les enquestes. Té clar el que vol, i qui són els de dalt i els de baix.

És per això que funciona tant el vosaltres, nosaltres, ells. “Vosaltres us heu deixat la pell perquè la gent del Casal ha aconseguit que els tornin les pensions”, diu Errejón elèctric combinant català i castellà. “El poble de Catalunya no està sol, fa falta un govern a Madrid que us escolti, vosaltres teniu coratge social”. Vosaltres. Nítidament. I també nosaltres. “Us admirem per haver donat el primer pas. Mai us deixarem sols”. “Volem estar junts pel canvi” –sona a una altra candidatura que totes les enquestes li pronostiquen la victòria–. “Veiem Barcelona, Madrid, on no hi ha desnonaments”. La primera acció que va fer Ada Colau com alcaldessa va ser intercedir personalment per aturar un desnonament a Nou Barris, el districte més castigat per aquesta problemàtica. Però res de tot això funciona si no hi ha els de fora, els altres. Ells. Es nota que aquells que diuen que fa nova política beuen de les sèries televisives. Pels recursos argumentals, pel llenguatge, per la forma. Errejón es permet fer un spòiler (anticipar una trama o fet del que passarà). “Vostè és home blanc, fuma pipa amb Rajoy per reforma i barra de pa cotitza al 4% perquè vostè feia negocis al 3%, no es faci l’indi”. En aquest cas singular, ell. El president Mas. El dolent més dolent de totes les èpoques. El Joffrey Baratheon català.

I a Camats li tocava seguir la línia argumental. En el seu parlament que va començar amb un “I tant que podem… amb aquest equipàs!” va posar el focus en els de fora, els enemics, els altres. Ells. “Els ha espantat (el canvi a Barcelona i altres ciutats), els fem por”. “Els fa por que vulguem lluitar amb els valors de sempre, al costat de la gent, com van fer durant el franquisme”. Per tornar al Nosaltres i fer un salt mortal cap al Nosaltres. “Ara no toca parlar de lluites, només del sí o del no, hem plantat cara”. Un dels nostres, Carlos Jiménez, que va plantar cara al cas Banca Catalana, al cas Palau, i que ha estat al PSUC! Que ningú s’atreveixi a tocar el PSUC: sou vosaltres!”. I torna a Ells: “Els que volen fer el vot de la seva vida se’n poden penedir tota la vida”. Vosaltres, nosaltres, ells i els conceptes. “La vida es defensa cada dia. La democràcia és la sortida al conflicte, no la unilateralitat; el referèndum, la consulta és l’única sortida”. Rabell és qui varia una mica l’esquema, potser perquè és el cap de llista més desconegut, i parla d’ell mateix: “Si sóc president de la Generalitat…” derogarà el conveni sanitari de Lleida, activarà el pla de xoc social. Mentre parla el noi que hi ha al meu costat em diu que Jordi Évole hauria arrasat si hagués acceptat encapçalar CSQEP, aquesta coalició que en Ferran, del Poble-sec i voluntari de Barcelona en Comú no veu amb gaire bons ulls. Explica que CSQEP s’ha fet amb presses i sense ser un procés participatiu, han estat les elits dels partits –ICV, IU, Podem i Equo– les que han decidit els noms, el programa, i han allunyat el projecte de la gent i dels moviments socials. I això no li agrada, estava molt content amb el projecte de BeC que es va decidir en assemblea, es va fer el procés de baix a dalt.Però té l’esperança de la política a les ciutats com Madrid, Santiago, Barcelona on hi ha transferències ideològiques. Ell és professor de secundària en un institut de l’Hospitalet ha vist com li han retallat recursos, té un professor menys aquest any i els mateixos alumnes. I encara no sap com s’ho farà. El 27-S diu són eleccions per triar un govern. Defensa la llengua, és d’un poble de València, a prop de Pego, terra de la Gossa Sorda, Àusias March o Raimon, i de petit l’havien castigat per parlar en català. Per tant, ell és un gran defensor de Catalunya i d’un estat independent però ara toca una altra cosa: dels drets socials. Rabell fa un repàs històric i afirma que si hi ha llibertat és perquè la gent va lluitar per les llibertats, i molta gent de Nou Barris i del moviment veïnal –vosaltres– i van fer caure tres alcaldes. És la gent senzilla que ha lluitat i podem tornar a fer història. Reivindica els drets nacionals i socials del PSUC.

Tinc la sort de trobar-me, ja amb la plaça buida i plegades les cadires i desmuntat l’escenari, un grup d’exmilitants del PSUC, que quaranta anys enrere repartien octavetes pel barri i corrien davant els grisos. Ara ja estan jubilats però la consciència de lluita i de classe impregna la seva memòria i dia a dia. Em parlen del capital, de les traïcions de la democràcia, amb el sí de l’OTAN –Catalunya va dir no–, l’estafa de Llobet, i l’ocupació de Santa Engràcia als anys setanta per part dels gitanos. Karl Marx deia que la lluita de classes és el motor de la història; i dins la seva anàlisi econòmica de la realitat hi havia dos tipus de classes: la burgesia i el proletariat. I a Nou Barris els proletaris que ara en diuen gent, gent senzilla, gent valenta, gent de paraula, gent de fiar. Les dues últimes les va fer servir Pablo Iglesias, que va començar fent d’indi i aspirant a “Club de la Comedia”, per referir-se a Alexis Tsipras. “Som gent de paraula, vaig estar amb ell al gener i hi he tornat ara fa tres dies. Amb els amics, s’hi està a les bones i a les males. Són gent de fiar”. També parla del vot de la teva vida contraposat a l’esperança de vida per remarcar aquesta diferència social: els de Nou Barris i els de Sant Gervasi. Nosaltres i ells. A Nou Barris és de 79 anys, i a Sant Gervasi de 81 –86 per les dones!–. Ells: Boi Ruiz, conseller de Sanitat, un pocavergonya que traeix la seva gent, fa de la sanitat una gestió privada. Nou Barris té 7 CAPs. Vosaltres que sou la classe valenta, la Catalunya popular, la Catalunya dels barris, aneu a votar, “que jo respectaré la vostra decisió, sigui quina sigui”. Jo, ajesusat, estaré al vostre costat. Vosaltres que us lleveu a les sis del matí, que sabeu què és agafar el transport públic –com si fossin accions exclusives de la gent de Nou Barris–, no podem trair els nostres fills i néts. El vot no del canvi no es veu a les enquestes; sí que es Pot. Pablo Iglesias el 27-S a la nit potser entendrà que Nou Barris is Not Vallecas.

 

 

 

 

 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s