Si no m’estima, ho hauré d’acceptar (dia XII)

És un dimecres assolellat i al Passeig de Sant Joan no hi ha gaire gent. És una avinguda on les tardes s’omple de gent gran, mares amb nens –hi ha un parc infantil–, els joves hi passegen els gossos. A la cruïlla amb Indústria a les dotze del migdia tres persones estan muntant la carpa del Partit Popular. Quan m’hi acosto en Miguel acaba de penjar uns globus als laterals. Som al barri de Camp d’en Grassot i Nova Gràcia, una antiga zona de masos i rajoleries, que porta el nom “d’en Grassot” en memòria del propietari dels terrenys, Jeroni Grassot, que a partir de mitjan del segle XIX va començar a urbanitzar la zona. És un dels barris més vells de la ciutat, el 27’2% de la població de més de 65 anys viu sola (dos punts per sobre la mitjana de Barcelona). És un barri convergent, en un districte de Gràcia gairebé convergent (el Coll va ser l’únic barri on es va imposar BeC per 64 vots). Però el Partit Popular pensa que hi pot aconseguir algun vot en aquestes eleccions especials. En Miguel fa dos mesos que és conseller de barri pel Partit Popular, li ho va demanar el partit. I va deixar la seva feina d’advocat per dedicar-se professionalment a la política.

Fa uns mesos quan van rebre les primeres enquestes es van esverar: els donaven entre quatre i cinc diputats, i per tant, no podien tenir grup parlamentari, i això per un partit de quadres i tan professionalitzat com el PP que va tenir els seus millors resultats el 2012 amb Alícia Sánchez-Camacho quan va aconseguir dinou escons. El daltabaix es veu a venir però en Miguel estava molt content per la decisió de posar Albiol, el millor candidat. Creu que l’estil directe i proper els donarà més vots dels que molts pensen, i subratlla la victòria a Badalona –va guanyar a trenta-dos dels trenta-quatre barris– i sobretot valora el fet que eren barris de vot socialista. Per tant, creu que el partit té opcions. M’explica que després de la patacada de les municipals on van perdre sis dels nou regidors Albiol ha recuperat la il·lusió a la gent del partit. Per ell aquestes són unes eleccions autonòmiques, i sobre el debat sobiranista justifica que l’estat espanyol és el més descentralitzat del món i que Catalunya és la comunitat amb més competències, si bé reconeix que cal una revisió del sistema fiscal –durant els anys de crisi no s’ha pogut fer– no vol sentir a parlar d’independència. En tot cas, ell estaria d’acord a fer un referèndum a tot Espanya, els espanyols són els qui han de decidir si Catalunya se’n pot anar o no. Per ell Catalunya no és una nació i si hi ha respecte per la llei, no passarà res, ni inhabilitació ni res que s’hi assembli. Si es vol fer una reforma de la Constitució que s’aconsegueixi la majoria per canviar-la i recorda la història del PP: al 1981 tenien vuit diputats al Congrés i actualment en té cent vuitanta-sis. Recomana fer el mateix als catalans.

Diu que han centrat la campanya en l’àrea metropolitana (Nou Barris, Les Corts, Eixample) però també el Camp de Tarragona cap a Salou, Reus, Tarragona i evidentment Badalona –on van fer el míting central de campanya amb presència de Rajoy i ministres–. Diu que C’s s’apunten mèrits que no són seus, coses que el PP ha estat treballant, sobretot a escala municipal, ells s’apropien dels èxits. Són temps difícils per defensar un partit que està esquitxat per tants casos de corrupció, i ell defensa l’honestedat de molta gent que fa política. El partit no pot controlar tothom, si bé no li agrada que n’hi hagi, però són persones les que fan això, no el partit. Se sent trist perquè aquests dies rep molts insults de gent que passa per davant la carpa.

No són bons temps pel PP, “ho veig malament”, em diu en José Luis, que és militant i fa de voluntari. Creu que s’ha generat una ficció per totes dues parts i ressalta que la Generalitat recapta molts més diners dels que diu, que hi ha recursos que no diu que recapta –potser els municipals? Però aleshores ja no és la Generalitat…–. Ell vol el millor per Catalunya, pels seus fills i pels néts que viuen aquí, i sap que passarà alguna cosa. Passi el que passi res tornarà a ser igual. Sent impotència de veure com el govern espanyol ha arribat fins aquí, tampoc els informen del que passa a Madrid. Sent molta resignació pel que veu, tanta que també s’ha fet seva la metàfora del matrimoni que es vol separar –feta servir per “L’endemà” o per Xavier Sala i Martín–. “Si jo estimo molt i no m’estimen, què s’hi pot fer? Ho haurem d’acceptar”. I abans d’agrair-me la cordialitat i la conversa tranquil·la em diu que respectarà els resultats electorals, mai es pot anar contra el que decideixi el poble!

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s