No són eslògans, és una manera de fer política (dia XIII)

Estan convençuts que seran la sorpresa de la nit. En aquestes eleccions podrien arribar a multiplicar per tres o quartre els resultats del Parlament, i superar els 300.000 vots –dels 126.000 del 2012–. L’Albert té clar que en seran 15. Al Casal Independentista de Sants hi ha molt moviment. M’hi he acostat per seguir l’assemblea de campanya però s’ha cancel·lat per tots els actes de campanya i perquè encara falta molta feina per fer. Som a quatre dies de les eleccions i en falten dos perquè s’acabi la campanya electoral. A la porta em trobo l’Albert i en Marc que molt gentilment em diuen que podem xerrar una estona. Tots dos fa anys que estan vinculats a l’esquerra independentista, l’Albert ronda la quarantena i en Marc encara no té trenta anys.

Aquests dies de campanya són els primers que no s’acaben de creure el fet d’omplir l’Auditori –1800 persones a dins– i 500 persones a fora; a Manresa, més de mil persones, a Sabadell, a Terrassa han desbordat les previsions. I fan la comparativa amb el que passava el 2012: a la Zona Franca on el dia abans havien fet un acte de petit format un dimarts al vespre s’hi van aplegar el triple de persones que un dissabte al migdia de fa tres anys. El que més els pregunta la gent és si investiran el president Mas, si garantiran les pensions, si seran anticapitalistes de debò si tenen una representació important, o si apujaran els impostos. Però com ha arribat aquí la CUP? Què és la CUP, aquest partit que genera simpaties i que ha viscut un creixement exponencial?

L’Albert va començar a fer política el 2004, des de Manresa,  ien Marc des de l’època en què a l’esquerra independentista hi havia quatre gats. Ell té la perspectiva de tots aquests anys i coneix molt bé què ha passat dins la CUP. M’expliquen que tot això comença a les eleccions del 1979, on a Sant Pere de Ribes o Arbúcies es presenten candidatures independentistes d’esquerra –Unitat Municipal 9 i CUPA– juntament amb els moviments socials. Aleshores no hi havia capacitat d’abastir candidatures a tot el territori. Era la llavor de la CUP-Crida Constituent que es presenta a les eleccions del 27-S, unes eleccions per constituir un parlament autonòmic sinó per fer un procés constituent. Després d’un procés de fundació intern durant els anys vuitanta i noranta, moment de teixir complicitats a tot el territori, arriben els primers fruits: amb la Declaració de Vilafranca neix la CUP l’any 2002, que al 2003 obté vint-i-un regidors en diversos municipis i formant part de diverses candidatures (Vilafranca, Sabadell, Salt, Sant Pere de Ribes, Ripolles, Cerdanyola del Vallès). Un altre punt d’inflexió va venir l’any 2007, moment en què es decideix presentar al País Valencià i s’arriben als 60 regidors –i s’entra a capitals de comarca com Vic o Mataró–.

Fins que arriba el 2010. Van decidir no presentar-se al Parlament, després de la primera gran manifestació d’Òmnium i a les beceroles del procés. Encara era massa d’hora, no hi havia bases reals, havien de passar les municipals, on es van fer un bons resultats. Cal la gent, no es podia córrer més i es va preferir fer un procés lent, el mateix lema del vídeo –que diuen que només han vist un cop perquè tenen molta feina– resumeix molt bé la filosofia: Anaven lents perquè anaven lluny. Calia tenir una bona base als pobles, tenir regidors per poder anar fent la base més sòlida. I treballar molt. A les eleccions 2011 aconseguien 4 alcaldies: Viladamat, Arenys de Munt, Celrà i Navàs i sumen 111 regidors a tot Catalunya. El procés agafa la CUP en ple creixement, una embranzida que sembla que aquest 27-S serà determinant i en funció dels resultats, clau. El 24 de maig reben més de 237.000 vots que avalen la trajectòria d’aquesta formació que té l’honestedat com un dels valors de la marca. Perquè encara que no agradi la marca CUP transmet moltes coses: treball des de la base, convicció, originalitat, honestedat, claredat, llibertat i molt humor. Han revolucionat la manera de fer política tant a les institucions com als mitjans –als quals no surten gairebé mai–. Saben també que tenen moltes mancances i que han de millorar moltes coses i altres amb les quals no hi pots fer res. En aquests moments a Navàs o Berga on governen veuen la complexitat del dia a dia de govern. Voldries fer moltes coses però les lleis no et deixen.  La vida de les persones es gestiona des d’institucions molt llunyanes, el deute és un escàndol. I en molts d’aquests ajuntaments és el taló d’Aquil·les, és un sistema absurd: pagar interessos perquè et deixin més diners, que hauràs de tornar. Estan estudiant la manera com poder fer el canvi possible.

En Marc explica que quan va començar a militar dins el món de l’esquerra independenista eren només 8 casals, avui dia n’hi ha més de 150. Es treballa des dels pobles, les ciutats, els barris, la seva lògica és actua local i pensa global. Entenen el Parlament com una gran eina. Quan van entrar molts pensaven “Què faran els de les samarretes?”, doncs treballar setze hores diàries, i mobilitzar un equip de voluntaris. Gent que els ha ajudat amb els temes sectorials, per exemple, contactaven amb un arquitecte per estar informarts de les barreres arquitectòniques; però també advocats, empresaris, assessors, gent que no és de la CUP però que ha col·laborat i els ha fet confiança. Em diuen que gent experta dels moviments s’han acostat cap a ells per ser altaveu dels moviments socials.

La participació a les assemblees és important, allò que es decideix  és el que es porta al ple. En principi la gent no s’ho acaba de creure però quan veuen que es fa i és així, la gent confia, i confia. Aquesta és una de les explicacions que en els quatre ajuntaments on van governar durant quatre ara al 2015 han aconseguit la majoria absoluta. No són eslògans, és una manera de fer política.

Des del gener que estan treballant per preparar el programa electoral, han fet tres rondes d’assemblees obertes on tothom hi podia participar. Es van escollir els noms de la candidatura a través de propostes que feia cadascú. L’Albert va proposar l’Antonio Baños, per exemple, i a altres assemblees obertes, es van fer votacions, i els primers van sortir en una segona volta,Diuen que es van preguntar “I ara què farem?” en David, en Quim i la Isabel deixen el Parlament però el vertigen va durar pocs segons perquè a la CUP hi ha planter de sobres! Antonio Baños, Anna Gabriel, Busqueta, etc… Diuen que anar a les municipals costa molt més que no pas al Parlament, ja que et permet poder-te dedicar plenament a la militància. Confessen que a en David va costar convèncer-lo no les tenia totes, però era molt conegut en el món de les cooperatives, i els moviments socials i entre tots es va assolir l’objectiu. a l’Antonio Baños el van anar a buscar per la seva trajectòria com a periodista.

Tenen feina, els estic entretenint, quan els he trobat a la porta se n’anaven a penjar cartells a les faroles, però han volgut compartir aquesta història feta de tantes voluntats. Durant la campanya, aquesta i totes, s’ho fan tot ells, no tenen pressupost per contractar una empresa com fan els altres partits. Mentre conversem entra un noi a buscar els cartells i els diu que comença a fer feina. Em sento malament perquè estic aturant la inèrcia de la campanya. Falten només dos dies per finalitzar la campanya. Em diuen que no passa res, ells tenen ganes d’explicar què ha passat durant aquests anys i compartir-ho, i m’expliquen que a les municipals de maig quan ja tenien un centenar de plafons penjats al barri van desaparèixer per un temporal i van haver de tornar a començar. La victòria de diumenge serà esclatant i haurà valgut la pena tots els imprevistos i feina a contrarellotge. Seguiran els resultats des del casal que comparteixen amb una cooperativa agrícola, un grup de bastoners, Arran, un casal que té un servei de bar i on el menjar té molt bona pinta. Aquests dies es viu una activitat frenètica al casal, hi fan de tot, des de repartir diaris, a muntar escenaris –ells mateixos munten i desmunten els escenaris, amb voluntaris, com el vídeo, són el motor. La seva no és una militància acomodada, que la gent paga una quota i vota, no, no, ser part de la CUP és ser part d’una organització en moviment constant.Tenen més militants que no pas afiliats en aquests moments a Sants, que fent números grossos seria 60-50. La primera cosa que em diuen quan els pregunto per la campanya és que hi ha cinc persones al comitè de campanya més grans de 45 anys. És una organització de gent jove, però cada cop menys. Ara és de totes les edats, molts jubilats, s’ha ampliat la base social, gent que havia estat en política durant la transició i se sent desenganyada han recuperat amb la CUP una il·lusió primerencea. Desencatats de la política, antics militants del CNT, del PSUC.

Diuen que abans es coneixien tots, però el moviment ha crescut tant que ara costa molt més. Les vint cadires que van posar al parc per decidir la campanya municipal van quedar curtes, seixanta persones al barri es van voler implicar de manera activa a fer feina. Noten un canvi des que s’ha entrat al Parlament, es veu la qualitat de la campanya, s’arriba a més gent, els Metromuster han fet un vídeo original i admirat, amb una idea d’Ernest Gutiérrez i als crèdits hi consta “Es representen a elles mateixes”, amb una clara voluntat de feminitzar la política. Baños ho diu a l’espot “Sense dones no hi ha revolució”. Fa unes setmanes David Fernández explicava la revolució democràtica de les dones de Rojava, que han començat un procés des de baix, en un estat àrab elles s’han empoderat, un mirall on la CUP s’hi reconeix.

Però no només això, sinó que també és la revolució del llenguatge, la dialèctica de David Fernández, la capacitat d’enllaçar i memoritzar i parlar amb una rapidesa quàntica, fa que la voluntat de la CUP sigui capgirar-ho tot. Els que treballen pel partit són “alliberats”, en el sentit que s’alliberen de les seves feines, i es posen a fer militància però en aquests dies de campanya més que una alliberació expliquen amb humor és esclavitud. El “vota’t”, “governem-nos”. L’empoderament real de les classes popular. I ho fan a través de la pedagogia, de la paraula. Als seus actes sempre hi ha molta poesia, a les seves declaracions molta il·lustració, molt referències. Són cultes i estan connectats al món. El 24 de gener hi va haver l’aprovació de la Declaració de Sobirania al Parlament, i David Fernández explicava fora al Parlament als militants que hi havia a fora amb arguments i humor les votacions que hi havia hagut i amb l’ull posat al món. Feia dos mesos que havia entrat al Parlament.

La fórmula dels actes és molt natural, com són ells. Parlen dues persones, candidats, ponents i després hi ha un debat –amb excepció dels actes de gran format on ja hi intervenen més el guió i l’espectacle–. Un dels aspectes que surt és el de la UE i els bancs. Ells són lliures perquè no deuen res als bancs i no els poden amenaçar que no tindran crèdit, com sí fan a altres partits. Si bé l’eix social és al programa, l’eix nacional és al centre de la campanya. La CUP mira lluny i enllà, i vol exportar l’experiència a altres llocs del món. En Quim Arrufat ha estat uns mesos de gira per Llatino Amèrica, és on arriba el pressupost, per compartir la fórmula d’èxit de la CUP, com ha anat creant durant prop de 40 anys aquest teixit associatiu, i fa només dos anys ha fet el salt a la política nacional. Des de fa dies també tenen el focus de la comunitat internacional (The Wall Street Journal, The Washington Post, The Hufftington Post).

Els mostren com uns radicals però gràcies a ells es va poder fer el 9-N i més de 850 mitjans internacionals se’n van fer ressò. I es va desobeir l’estat. El 9-N era de la gent per això la CUP va decidir quedar-se en l’última reunió en què ERC i ICV van marxar. No podia ser que per la por ens aturéssim, tot i que no va ser vinculant, i que per interessos partidistes la gent es quedés sense votar. I n’estan molt orgullosos. Els deixo, i els agraeixo la conversa, a la porta hi ha 900 diaris que han d’anar cap als companys de Poble-sec. Aquest matí han fet el repartiment del diari amb la foto de la furgoneta, “interpretant El Procés” segons els crèdits, i el “Governem-nos. El motor és la gent”. Abans de marxar em diu en Marc que un periodista que no és de la corda els va vaticinar una hegemonia de la CUP en una Catalunya independent, hegemonia que es disputaria amb un altre gran bloc, probancs, pro-Europa. Aquesta tardor a Catalunya serà primavera?

 

 

 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s