Conjurem-nos (dia XV i acte final)

“M’he emocionat però m’ha fet molta vergonya”. Estació Espanya de l’L3. Això és el que li diu na noia d’uns vint anys asseguda al banc de l’andana del metro a la seva amiga de la mateixa edat. Porten totes dues l’estelada penjada al coll i fan anar el mòbil de manera frenètica. Se senten uns crits a l’entrada de la boca i s’aixequen i van cap allà. Els perdo la pista, l’andana està plena de gent que espera el metro. Famílies senceres amb estelades, globus i moltes samarretes de “Junts pel Sí”. Gent gran, nens, dones, homes, nois i noies.

Quatre hores abans en el trajecte de Catalunya cap a Espanya de la mateixa L3 em trobo un pare i un fill, l’Antoni i en Josep, tots dos jubilats, amb les seves dones. En Josep diu que van a l’acte perquè estan jubilats, però no té gaire ganes de xerrar. L’Antoni, el pare, sobrepassa els vuitanta anys em diu que l’esperança és l’últim que es perd. Ell és català, que no independentista. El fill perd la timidesa i diu que serà sempre complicat, el que vindrà i el que hem viscut. Que ja hi firma si només són divuit mesos. És el seny català, el realisme d’aquells que ho han intentat i no se’n van sortir. Està més pendent de no saltar-se la parada que no pas de la conversa. Quan saltem a la parada que toca l’Anoni em confessa que pot passar  de tot en aquestes 72 hores, té la famosa por, que apliquin d’amagat el 155. Si res no passa, això ja està.

Avui tot són emocions. Tot. Germà Bel, candidat número 1 per Tarragona, diu que ell sempre està content, que sempre s’ho passa bé i que això no es pot acabar, que ell dilluns té ganes de fer un altre míting i que està pensant de contractar 400 figurants. La gent de l’Ebre són així, arriats i mai es cansen. Ara reorda per què va deixar fa dotze anys PSOE, Guerra ja li va dir que no et podies dedicar a la política si no recordaves els noms de la gent, i ell és molt dolent pels noms.

Abans de començar l’acte, l’Antoni, que és a primera fila, creu que es guanyarà amb majoria. Que ha vingut perquè n’està fart dels atacs a Catalunya i això de la llengua. Ell parla en castellà amb la seva dona i cunyada, i català amb les seves filles. Pensa també que molta gent es decantarà pel no per l’estratègia de la por. Porta una estelada lligada al coll, viu a les Corts, i pel seu aspecte és un home de classe benestant.

La por, la indignació però sobre la il·lusió i l’esperança. Quan Lluís Llach puja a dalt l’escenari –ha entrat al recinte abraçat amb Eduardo Reyes, com si fossin una parella, amb les braços entrecreuats per darrere– emfatitza que la gent és l’eina secreta i més bonica, i l’espectacle més meravellós. Vosaltres sou els protagonistes de la història. Qui som, què volem ser i qui volem ser. Mai més súbdits. Josep Maria Mainat, que és el número 77 de la llista, assegura que si surt voldrà dir que el 96% de la gent haurà votat independència. I amb una alegria impresentable anirà al Parlament. Instants després La Trinca, tots tres, tornen a pujar dalt l’escenari perquè l’ocasió és molt especial. “Volem pa amb oli” connecta amb la infància de molts dels que estan presents, i la taral·legen i adaptada al moment: “Volem ser lliures, ser lliures volem, si no ens deixen també ho serem”. “Independència és el que volem, si no ens la donen, l’agafarem”. Al costat, Joan Rigol, canta amb fermesa i repeteix “l’agafarem”. Està pletòric. En un metre quadrat hi ha els tres expresidents Rigol, Benach i de Gispert que segueixen l’acte amb gaubança.

Mònica Green llegeix en anglès part del discurs del mestre Pau Casals i llegeix el seu discurs del 24 d’octubre de 1971 a les Nacions Unides. A ella també se li neguen els ulls. Muriel Casals, junts i juntes per l’esperança, Eduardo Reyes, farem la república catalana pels nostres fills i néts, i Carme Forcadell, escriurem les pàgines més glorioses de la història de Catalunya, també mostren aquest sentiment que neix de molt endins. Pugen els 135 candidats de la llista i Sílvia Bel, Joel Joan i Gabriel Rufián toquen la fibra altre cop. Rufián amb un poema en castellà, un homenatge a ell i a ella, els seus pares; Joel Joan parla de la primera decisió important, tinguem el color de la pell que tinguem, fins i tot si és gamba vermella i Bel, amb aquella veu tel-lúrica, recita Ara mateix de Martí i Pol.

És una celebració gairebé religiosa, on la superstició hi juga molt. En aquest pensament preracional, dels déus, dels nans, dels trols, de les dones d’aigua. La política té un no-sé-què que s’aproxima a la fe, no a la irracionalitat, però sí a un component que encara no hem entès. Einstein deia que la metafísica era aquella capacitat de meravellar-se (i d’atemorir-se) per allò que no podem copsar des de la racionalitat humana, és allò que se n’escapa. Eufòria però també realisme i prudència. Tothom temptava a la sort: 85, majoria absoluta de JxS i 14 a la CUP; 68 JxS i 50% dels vots amb la CUP; 66 JxS i 14 per la CUP. A veure si l’hauran encertat i podran dir “ja us ho deia jo, la vaig clavar”.

Quan apareixen Artur Mas, Oriol Junqueras i Raül Romeva la lluna reflecteix gairebé plena, també hi vol ser en una nit màgica. Quan comença a parlar Junqueras ja adverteix que se li trencarà la veu i que farà un discurs emotiu, i així és. Parla de les passejades amb el seu avi quan era petit per l’Avinguda Maria Cristina, just on lloc on se celebra l’acte, i amb uns ulls negats diu que li va prometre –potser amb ingenuïtat– al seu avi que hi arribarien. I el moment ha arribat. El president Mas, que serà recordat per moltes coses a la història, i també pels dos discursos de la campanya de JxS a l’Hospitalet i al pavelló de Fontajau, parla de la consciència i de l’ànima d’un poble per poder tenir un futur brillant. Tothom se sent a prop de la història.

Immòbil, com una estàtua, sense moure el cos parla de la solitud del governant i les decisions complicades durant més de cinc anys. I també el goig d’haver aconseguit la unitat, i la generositat. Tenen tots els ulls vidriosos –abans no comencés l’acte un acadèmic de prestigi assegurava que la política és molt vidriosa, és un art molt fràgil, potser per què toca i parla d’emocions?–, també Raül Romeva que abans de parlar s’escura la gola. Serà l’últim parlament de la campanya de les seves vides i dóna les gràcies. I com altres vegades, a Molins al Parc de la Ciutadella, demana amb el vigor que el caracteritza “conjurem-nos” —el gran mestre Partal ja va fer servir l’acció fa uns anys, un verb que Albert Rivera també utilitzava en el seu últim míting–. L’acte polític d’una campanya electoral més massiu dels que es recorda en molts anys es podria convertir en una invocació col·lectiva efectiva. Potser el clam dels catalans ja l’ha entès fins i tot la natura, la nit de diumenge a dilluns hi haurà un eclipsi de lluna, una lluna de sang, per fer fora tants anys de violència i injustícia i cridar i abraçar la pau, la democràcia, la democràcia.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s