27-S (I)

9:15. Passeig Sant Joan-Sant Antoni Maria Claret. “He estat la primera”, el passeig es lleva, silenciós, una senyora amb aspecte de jubilada acompanyada del seu gosset atura una veïna i compareix l’alegria d’un dia tan especial, la veïna també va amb un gosset. No ho sé si el grup PACMA que es presenta a les eleccions tenen reservat algun punt del programa on digui que els animals –començaria pels gossos– tenen dret a vot. Ara que tot sembla possible i que es parla tant de la nova política, potser seria un revulsiu a escala mundial.

9:30-12:30. Oficina carrer Escorial. Toca treballar. Xavier Xirgu diu que tot i els núvols i les pluges, sortirà el sol al final del dia –avui hi ha l’eclipsi de Lluna, la lluna es tornarà de color roig–. Amb la Milagros Pérez-Oliva fan un repàs de la campanya en el programa conduït pel bo de l’Agustí Esteve que va ser al capdavant de l’encertat i rigorós “2324”. Coincideixen en la nefasta campanya de la por, i el descrèdit del govern espanyol. No hi ha cap proposta davant la demanda ciutadana de poder votar des de fa anys, i en veure que no els ha funcionat tot el desplegament de les amenaces (Obama, Merkel, Cameron, els bancs, el “corralito”, les pensions, la UE) fan un vídeo que és impostat. Ja ningú se’ls creu. Després de fer-nos la vida impossible reaccionen parlant en català i dient que ens estimen. La Milagros defensa dos camins: o la independència o bé el referèndum pactat, totes dues opcions volen canviar l’statu quo.

En la següent tertúlia David González parla de Renan, “el plebiscit quotidià”, per explicar l’existència de la nació i Antoni Bassas sobre la revolució de la classe mitjana i tots coincideixen en el concepte de modernitat versus l’estat espanyol obsolet i antic. Una estudiosa de campanyes electorals explica que les campanyes són per mobilitzar o desmobilitzar; per fixar el taulell de joc; per macar estratègies i variar-les. I identifica les dues fases que ha tingut aquesta campanya electoral. Preguntada sobre si les campanyes serveixen d’alguna cosa, rotundament respon que sí, que hi ha blocs d’indecisos intrablocs i que passen d’un cantó a un altre. Conec un mínim de sis persones que han tingut molts dubtes fins a l’últim moment. Al principi de la seva intervenció parla del concepte de “bandwagon”, concepte que es va originar per primer cop a la política nord-americana el 1848, quan Dan Rice, un pallasso és el carro guanyador, la tendència que quan molta gent fa o parla d’una cosa acaba sent adoptada per tothom. El que havíem sentit dir sempre: “està de moda”. I es plantejava si Junts pel Sí hauria sabut jugar bé les cartes.

Ja es tenen les primeres declaracions dels candidats després de votar. Raül Romeva parla de “mandat democràtic”; Junqueras d'”aliances de futur”; Iceta de “màxim històric”; Rabell de “legimitat i democràcia”; Espadaler del “seny”; Baños de “plebiscit, on vota tothom”; Albiol de “les cues a l’Hospitalet, Cornellà o Badalona. Tenim esperança”.

13:00. Tren Barcelona-Puigcerdà. Comencen els nervis. Al migdia rebo una comunicació d’una persona que en sap molt i em diu que firma la majoria absoluta (JxS 60+CUP 8). Tots els ímputs de les últims dies són que JxS fregaria la majoria absoluta ella sola. He vist certa eufòria.

14:00. Tren Barcelona-Puigcerdà. A La Mina C’s arrasa, i ja s’ha superat el 30% de participació a les 13.30, l’any 2012 va ser d’un 30% total.

14:30. Carretera comarcal. Eufòria d’una persona molt estimada, està convençut que JxS traurà la majoria absoluta, i li dic que es necessitarà la CUP. Em diu que si fa dos anys haguessin proposat el referèndum s’hauria perdut, avui ell ho veu amb optimisme. Si JxS no aconsegueix la majoria absoluta no hi haurà independència, és contundent i confia que el resultat serà esclatant.

15:15. Col·legi electoral. Vot 359 d’un cens de 638 en un poble que fa anys que està en una crisi profunda. S’ha superat el 50% de participació ja. Foto per immortalitzar el moment.

15:30. La persona que en sap molt em diu que la cosa va bé, que l’augment de participació ens afavoreix, ja que on més n’hi ha hagut és a Girona i als pobles de comarca de Tarragona, proindependentistes. A Barcelona, la participació s’estanca.

16:00. Tren Puigcerdà-Barcelona. Plou i ho fa de manera bona. És aquella pluja que abona la terra i fa créixer l’herba i l’alfals. El vot, la batalla del 27-S, serà a les zones urbanes. A les zones rurals la política es viu més desapassionadament perquè es té més contacte amb la naturalesa i amb el pas del temps. La gent fa anys que ho té clar i sap què ha de fer. La gent del territori són majoritàriament els que han omplert els carrers de la ciutat, s’han donat les mans enllaçant tot el territori i que han viscut amb més il·lusió aquests dies de campanya. Han omplert places i pavellons amb la il·lusió de fer el pas.

16.30. Tren Puigcerdà-Barcelona. Deixa de ploure, i s’obren clarianes. S’albira La Garriga, la primera gran població del Vallès que et trobes quan deixes Osona, les dues comarques separades pel Tagamanent, i per on passa el tren amb només una direcció de via. És el tram més perillós, on el tren redueix la velocitat. Aquest territori de no-res, sense cases, amb túnels que separen dues maneres de veure el món, dues comarques, dos ritmes del temps. El món de pagès i el món urbà. I entremig aquest espai-temps que si mires per la finestra fa vertigen. La gent del món rural no importa als polítics que decideixen i fan AVEs i eles 9, 10, la línia de Barcelona-Puigcerdà és del segle XIX. I tot i les reivindicacions del territori no han estat una prioritat política.

18:00. Col·legi Joan Miró-Provença amb Diputació. És un dels col·legis dels 263 col·legis a la ciutat. Hi ha una desena de persones que voten. Certa tranquil·litat. Parlo amb la Lena Sallés, una de les apoderades de Junts pel Sí. És la bonhomia en persona. Avui però té el posat seriós, no està nerviosa, senzillament seriosa em diu. Ella que sempre és riallera i s’alegra quan et veu. No vol veure els resultats fins que no siguin definitius, a aquella hora ensenya una imatge d’un sondeig hipotètic de TV3 en què diu que Junts pel Sí guanyaria la majoria absoluta i la CUP trauria 11 diputats. Tanca el mòbil, no vol saber res. Diu que si és així es posarà a plorar. Des dels quinze anys que treballa pel seu país, per veure’l lliure. Xerra amb una rapidesa que contrasta amb el seu bon fer, és tot cor, aquesta professora universitària comenta que es va involucrar a fons des de les consultes a Arenys i va ser una de les persones que les van portar a la ciutat de Barcelona. A l’Esquerra de l’Eixample hi munta el primer embrió de l’ANC, i va veure néixer i créixer l’organització que ha mobilitzat milions de persones al carrer però sobretot ha organitzat tot el moviment al territori, l’ànima d’aquest procés històric. Ara és membre del Secretariat Nacional, per segon cop, en representació de la seva territorial a Badalona, on viu des de fa uns anys, quan el pare va morir, just a l’inici del procés. S’emociona perquè té molt present aquells que ja no hi són però l’acompanyen.

Ajuda tothom qui pot. Ara una noia que es va empadronar després del 29 de maig es troba que no pot votar.  La Lena agafa el telèfon on truquen per dubtes i comprovacions del cens i li diuen que la noia d’anar al lloc previ de residència. Es crea un grup per trobar una solució, apoderats de Junts pel Sí i també del PP. Avui fan feina d’assessorament i informen els ciutadans que no troben el lloc on han de votar –abans tenies un llistat i des de les municipals hi ha uns mapes amb les indicacions, no els agrada, era més fàcil trobar la informació amb el sistema antic– o que tenen alguna incidència. Expliquen que només hi ha hagut un cas d’una persona que no pot votar. En una hora aquesta xifra s’elevarà a quatre. En Jordi, acompanyat de la seva xicota no consta al cens. No ho entén i la Lena demana informació i l’acompanya a la taula per saber què ha passat. Es llegeixen el reglament. Amb poc temps treuen l’entrellat: l’han donat de baixa del cens perquè van llogar el pis i els llogaters els van demanar empadronar-se. Ell no ha rebut cap comunicació. Està estupefacte. La Lena li diu que faci una instància però que voti igualment, entrarà com a vot incidència. Li diuen però que no pot votar –al maig ho va fer al mateix col·legi i no va tenir cap problema–. Se sent indefens i als ulls frustació. Això no és un estat de dret, si li haguessin comunicat ell hauria fet els tràmits. És el 27-S, no són unes eleccions normals. La Lena també se sent indignada, i insisteix que faci la instància, que això no pot quedar així.

Al matí hi havia més alegria al col·legi, em diu la Lena, fins i tot una dona l’ha abraçat i se li ha posat a plorar. Ara el tipus d’electors que s’acosta a votar ha canviat com un mitjó. Hi ha moltes cares serioses i se sent molt castellà, corre el rumor que els estan dient que surtin a votar –la participació a Barcelona és un 3% més baixa que altres llocs–, fet que ja va passar al 9-N –la gent que va fer el recompte es va trobar els vots del no a sobre–. No hi ha les cues del matí i entra gent molt gran. Parlo amb l’Anna, de 88 anys, ha entrat molt a poc a poc acompanyada de la seva filla i el seu marit. Va amb el caminador, i cada passa per ella és un gran esforç. No té gairebé esma per parlar, però amb la veu feble explica que és originària de València, que és del barri de tota la vida i que avui és una de les grans ocasions. Sap del que parla.

Falta menys d’una hora perquè es faci públic el sondeig de TV3. És hora de desfilar cap al Born –per ganes aniria a Sant Medir on té la seu l’ANC o al Casino del Poblenou però encara no tenim el principi de l’ubiqüitat– i a la sortida pregunto a una parella que també camina a poc a poc. En Josep, de 84 anys, i la Maria, de 78, tots dos originaris de Vidreres. “Jo, d’en Mas” respon sense haver-li fet cap pregunta. És un convergent amb carnet, que porta sempre a sobre. Ho veu complicat obtenir la majoria, ell ja ha fet el que calia. Diu que no s’ho hauria imaginat mai arribar fins aquí i que CDC fos tan valenta. Ell era dels que l’any 2008 al Congrés de Girona de CDC va votar a favor del trencament amb Unió però després la cúpula va decidir una altra cosa. Ara està jubilat i s’ha dedicat als números toda la vida; era titular mercantil, no dels que anava amb la maleta de cartró lligada!, no. Han viscut bé, es nota per la cara de salut i l’elegància dels vestits. Ell va amb bastó i s’agafa de bracet a ella, que es veu que ha viscut per ell. La Maria diu que si es guanya es beuran una copa de cava i més però ell diu que no tant, que no és de celebrar-ho. Això sí estaran molt contents. Segurament escriurà alguna carta al director a “La Vanguardia” o “El Punt-Avui”, ell escriu també. Abans d’acomiadar-nos em demana si treballo per un d’aquests dos mitjans i confessa que va ser subscriptor de l’”Avui” durant 33 anys però que se’n va desfer amb els canvis, “El Punt” no es podia llegir, era un diari de xafarderies. Ara ha millorat molt i fins i tot està subscrit a l’edició digital. El temps vola. I una apoderada de Catalunya Sí Que Es Pot se m’acosta i em demana si li puc donar tabac, que ho ha deixat però que té ganes de fumar. Ella és asturiana i molt anti-Mas. Dels quinze minuts que parlem només em parla que ell va ser qui va liderar les retallades, que és el pioner a tot Espanya, que la primera mesura que va fer va ser retirar el Pirmi i deixar a la misèria la gent que més ho necessitava. Intentes tenir un debat serè per explicar com és l’estat espanyol i la manca de recursos, què faries si a casa teva passes de tenir 100 ingressos a 60? Intentaries reduir despeses i no seguir endeutant-te com va fer el tripartit, no? O el que és el mateix, deixaries d’anar a sopar a fora, marxar el cap de setmana, i ajustaries al màxim les despeses. Això no és important, només la ideologia. Li parlo de Joan Coscubiela i la privatització de les pensions, de l’empresa de Lluís (Franco) Rabell que contaminava un riu de Martorell, no en sap res. Va dir que l’hi demanaria a en Lluís Rabell perquè és veí del barri. Tampoc sap qui és Risto Mejide, que va fer un editorial a favor de la independència. A vegades sembla que vivim en compartiments tan tancats i hermètics que no hi deixem entrar allò que és diferent a nosaltres. Falten vint minuts pel sondeig i agafo el metro cap a Arc de Triomf.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s