27-S (II)

19:55. Plaça Comercial. Un miler de persones és a l’esplanada del Centre Cultural del Born on hi ha la seu de Junts pel Sí. Algunes banderes i crits d’independència. Tebior i força silenci. La gent xerra fluix, com si no s’atrevís a dir en veu alta i clara el que pensen. Hi ha rumors d’alta participació, i l’àrea metropolitana s’ha mobilitzat. El mite diu que a més participació, més vots pel no. Majoria per Junts pel Sí i 13 escons per la CUP, aquest és el sondeig a l’alça que fa TV3 a les 20 en punt. La plaça esclata eufòrica, però només és un moment de res. Torna el silenci, com si no hi passés res. El 27-S, el dia que Catalunya decideix si té un mandat democràtic per aconseguir la independència, el dia d’unes eleccions històriques i la gent és prudent. Un periodista de la ràdio pública italiana em diu que no entén res. Com és que la gent no bota d’alegria? Acaben d’anunciar que hi ha una majoria absoluta per la independència! Observa que no hi ha gaire gent. On és la gent de la V, de la Via Catalana, de la primera gran mobilització? Intento explicar-li que molta gent és als seus pobles i ciutats i seguirà la nit electoral des d’allà. I que potser, potser la gent baixarà a Barcelona. El territori és la força d’aquest país. La gent que s’ha mobilitzat durant tots aquests anys, la gran majoria forma part de “comarques”.

20:45. Plaça Comercial. Oriol Soler, Lluís Salvadó i Quico Homs, una part dels cervells de la campanya surten a l’escenari. Donen la cara tot i que els resultats no seran els que s’esperaven i es publicitaven. Soler diu triomfant: “Hem aconseguit el referèndum” i dóna les gràcies als 28.000 apoderats de Junts pel Sí i els 120.000 candidats de la llista simbòlica (una idea seva?); Salvadó ressalta la pulcritud democràtica, la voluntat ferma amb el principi del civisme democràtic (ja se saben dades de participació: 77’5%) i Homs fa referència a la Constitució, la pedra filosofal, el manament sacrosant de l’estat espanyol, amb una participació del 67%, (10 punts percentuals menys que el 27-S) i insisteix que s’ha fet el plebiscit que no se’ns havia deixat fer. Amb prudència declara que hi ha una majoria nítida a favor de la independència. Aquestes paraules sembla que no han fet efecte en el miler de persones que esperen els resultats finals. El silenci segueix, que es veu trencat per la música que posen pels altaveus i un intent de “boti, boti, espanyol qui no boti”. Cada cop més joves arriben a la plaça corrent i amb les senyeres penjades al coll.

20:50. Zona de premsa. Des de lluny es veuen flaixos i molts focus –ja comença a enfosquir-se el cel–, és Oriol Junqueras que surt a saludar el públic. La gent s’hi fa fotos, el petoneja i ell es deixa. Està content i se’l veu satisfet. Comencen les valoracions dels partits: la connexió amb la seu de C’s és la que genera més xiulets i animadversió quan se sent que són unes autonòmiques i que C’s doblarà segurament escons. Quan surt una representant de la CUP la gent aplaudeix “la nostra bandera de lluita és l’estelada i la democràcia”. A mesura que avança la nit es veuen moltes estelades, a primera hora hi havia més banderes quebequeses que no catalanes. Amb el primer escrutini, del 3%, i que dóna la majoria absoluta a Junts pel Sí, el Born brama. Serà l’únic moment de la nit d’emoció espontània. La gent vol creure i té fe.

21:00. Zona de premsa. A les nou surt Marta Rovira acompanyada per Eduardo Reyes a saludar i la gent tímidament crida “Súmate, Súmate”. Un quart d’hora més tard ho fa Raül Romeva i Carme Forcadell, hi ha una ovació. Amb l’espera i els ulls al web del Parlament converso amb en José Manuel, madrileny que treballa per la cadena més important del Japó. Ell fa de “fixer”. Viu a Madrid i ell és qui fa els informes pels periodistes que vénen a cobrir notícies a Espanya i Catalunya i els posa la part de context que sempre manca als ulls estrangers. Diu que el periodista que a les 7 del matí farà un especial de 15 minuts per la televisió d’abast asiàtic –una BBC però amb més audiència– li demana imatges del president Mas, però ell li explica que potser amb les dades de l’escrutini d’aquella hora (63 escons per Junts pel Sí i 9 per la CUP) potser Mas no serà investit president. El japonès, diu, es torna boig. Ell parla amb totes les forces polítiques i moviments per fer-se una fotografia del que passa –ha fet reportatges de l’independentisme més radical i ha entrevistat fins i tot el sogre de Gallardón, Utrera Molina, exministre franquista, al seu despatx ple de símbols d’una altra època i sense cap mena de pudor afirmar-li que això de la democràcia era una merda–. Viu amb molta tristesa tot el que està passant entre Catalunya i Espanya. Ell no vol que marxem, perquè pensa que junts hem de fer fora el PP. Sent un “desgarro” perquè per ell Catalunya forma part de la seva identitat i quan surt pel món presumeix de Catalunya i dels catalans, diu tenir un tros del cor català també. El van trucant de la tele japonesa –allà són les 4 del matí– i els va donant dades i ajudant a fer context. El periodista nipó té problemes per traduir “Catalunya Sí Que Es Pot” i en José Manuel per context cultural i coneixement li facilita la paraula que es pot acostar al significat. El deixo perquè surten els candidats.

22:10. Surten els candidats de la llista de Junts pel Sí, en són una quarantenta, entre els caps de llista hi ha Pere-Joan Cardona, Montserrat Carulla, Salvador Cardús, Núria Picas o la consellera Rigau. Junqueras diu que hem guanyat en vots i en escons. Aquesta mateixa frase “hem guanyat” el president Mas la dirà en 4 idiomes (català, castellà, anglès i francès). Sap de la importància de la premsa estrangera que ha vingut a seguir les eleccions –segons m’expliquen hi havia més premsa internacional pel 9-N que aquest 27-S–. La premsa estrangera diu sense embuts que la independència ha guanyat.

Romeva dóna un missatge clar: s’obté el mandat democràtic i cal fer-lo entre tots, els del sí i els del no, “un sol poble, un sol poble”, i acaba la seva intervenció amb una imatge: el dic s’ha trencat i comencem a treballar. Des del Casino del Poblenou la CUP  crida a la desobediència: 0 desnonaments, 0 retallades, 0 privatitzacions i 0 corrupció. És un missatge clar. I Baños diu que neix la república. A la plaça no hi ha eufòria, no es palpa entre l’ambient. La gent ha quedat en un estat xoc, sí, majoria absoluta entre Junts pel Sí i CUP però no s’ha guanyat el 50% dels vots, què passarà amb el president Mas? I el 50% dels vots? La gent no s’ho acaba de creure. Els catalans volem fer-ho tan bé que ens perd l’estètica, com el Barça, no només ha de guanyar sinó que ha de fer art.

L’Elisenda Paluzie, candidata de Junts pel Sí, destaca l’alta participació, sense haver-hi reflexionat gens diu que els pròxims passos van encaminats a iniciar la declaració solemne amb una posterior ratificació. Tot i que és arriscat perquè no es té la majoria de vots, ara per ara, la democràcia no ens fa por. El moment que més fa pujar la temperatura a la plaça és quan surt a la pantalla Inés Arrimadas, triomfant, com si hagués guanyat les eleccions, i demana la dimissió de Mas (quan encara no s’ha ni invesitit) i criden ella i tots els homes de C’s dalt l’escenari a l’uníson “3%!”. Tothom té la sensació que serà llarg i difícil. En comptes de ser una nit de celebració, tot i que volta el cava, i de deixar-se anar i celebrar-ho és una nit pel debat i la reflexió i també de moltes preguntes. No s’ha interlocutat amb una part del país, hem viscut en una bombolla?, la CUP ha dit per activa i per passiva que no investiran el president Mas. Segurament quan al sondeig et donen la majoria absoluta –a l’alça 68+13– i amb les dades reals acabes amb els nombres a la baixa –62+10– tens la sensació de derrota. Però així som els catalans, passem de l’eufòria a la decepció en segons. Ho saben els jugadors del Barça. La gent va marxant–com un dia de golejada o de mal resultat quan el Camp Nou es buida abans d’acabar-se el partit–, demà és dilluns i cal llevar-se ben d’hora

0:30. Terrassa del Bormuth. A dins preparen la recollida i a la barra un cambrer parla de política i acaba dient “independència”. És l’Ernesto. Fill d’un libanès criat al Sudan, que va haver de fugir de la guerra i va acabar a Veneçuela, on ell va créixer. Diu que ha patit la política i que ell està a favor de la independència, ho diu en català. Aquest veneçolà que fa 15 anys que és aquí diu que quan va arribar va pensar que hauria de marxar perquè havia guanyat el PP. Però va decidir quedar-se a Barcelona, una de les millors ciutats europees, i entén per què tothom vol venir-hi a viure o de vacances: per la gent, pel clima, per l’avantguarda, per la muntanya, per la platja. I avui a Catalunya ha guanyat la independència. El món ens mirava i ho ha vist, ara cal que ens ho creguem de debò els catalans. Això és fer història.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s