La generació del 1940 davant el TSJC

Van néixer l’any que van afusellar Lluís Companys, el 1940, un any després de la fi de la Guerra Civil. Són filles de la guerra i de la postguerra. 13 d’octubre, el primer dia de concentracions davant del TSJC on centenars de persones donen suport i escalf a la consellera Rigau. Tot i que és un matí gris de tardor a la ciutat de Barcelona al passeig Lluís Companys hi ha una barreja d’il·lusió i indignació. Són les nou del matí i la Sara i la Magda ja ocupen una de les primeres files a prop de les tanques. Elles com tota la gent que espera pacient, enraona, coreja de tant en tant “in-inde-independència”, “fora, fora, fora la justícia espanyola”, “no tenim por”. Estan més que convençudes que no hi ha marxa enrere. D’aquest moment que viu Catalunya se n’ha dit la revolució dels somriures, la revolució catalana, de la classe mitjana, la revolució pacífica i democràtica més gran d’Europa (fins i tot alguns han volgut pintar-la, sense encert de color groc), avui és la de la tercera edat. Quan es veu arribar la consellera Rigau acompanyada del govern la gent aplaudeix i la intensitat de les veus augmenta uns decibels. És com a la filla a qui han fet una trastada, i els pares reaccionen ofesos. Tots tenen una biografia amb moments que expliquen la història d’aquest país i sobretot et fan entendre el perquè hem arribat aquí.

La Magda, funcionària, té fresca la memòria de quan era petita. Va viure una infància castrada pel “habla cristiano” que li deien els professors. Van mantenir la identitat al menjador de casa, a la cuina, a l’habitació i quan no els veia ningú al pati de l’escola. Recorda que els pares parlaven de política, però defugien de fer-ho quan ella era al davant, ho xerrava tot i això els podia portar problemes a tots tres. La Magda sent orgull de la catalanitat, porta arracades amb l’estelada, l’estelada penjada al coll, i un color de cabell lilós. I se’n sent tant perquè ella mateixa diu que és una xarnega de pota negra, de mare originària de Burgos, amb qui va parlar sempre el castellà. No se li nota per enlloc aquest deix.

Ha estat començar amb aquesta imatge i n’han seguit un riu, és un plaer escoltar-les i veure com passen d’un tema a l’altre i com van teixint la memòria. El pare de la Sara, explica, tenia un colmado durant la guerra, i hi va caure bomba al davant que va fer malbé part del local. Es van veure obligats a marxar, i gràcies a la solidaritat entre els veïns van trobar un refugi a Horta. Van agafar el matalàs i van tornar a començar de bell nou. Sovint es diu que la generació de la guerra i la postguerra van ser gent valenta i que no es queixava mai. Davant les adversitats seguien endavant. I en van tenir moltes. Com quan els van requisar els estalvis fets durant els anys trenta, amb un document firmat on hi constava “el bando enemigo”, per si no n’hi havia hagut prou haver d’anar a l’Ebre, com va ser el cas del pare de la Sara. Quan ella va néixer els pares van tornar cap a la Sagrada Família i van tornar a obrir el local i el van refer. Les bombes no havien arribat a la part final del magatzem on hi havia ampolles de vi dolç que van servir per fer la primera caixa: venia xupitos de vi dolç que la gent bevia a glopades. Els anys quaranta i els cinquanta també van ser els anys del racionament i la por.

Aquest patiment en silenci també es manifesta al Passeig Lluís Companys. Avui és un dia intens: han vingut ara, tornaran a la tarda a fer suport a la exvicepresidenta Joana Ortega i aniran a la plaça Sant Jaume per reivindicar llibertat i democràcia. La Sara, que és una senyora de Barcelona esvelta, amb ulls blaus, rostre pàl-lid i una pell molt fina diu que no hi ha cap més alternativa, no ens han deixat un altre camí que la independència. Realment sembla de porcellana, la metàfora del president Mas ha trobat una nova encarnació i un nou sentit. Vides d’aspectes fràgils però robustes i fortes per dins. I com ella n’hi ha milers i milers. No era independentista i s’hi ha anat tornant amb els anys. Tant ella com la Magda ja no tenen por, l’han perduda i criden i segueixen els cants improvisats: “independència”, “posar les urnes no és delicte”, “fora, fora, la justícia espanyola”, “injustícia!” diu Sara. No es perden cap manifestació. Hi ha moltes dones a la concentració, gairebé totes superen la seixantena, i asseguren que les dones de la seva generació no són més conservadores, que són aquí per tants menyspreus i després de tant callar.

La Sara pensa que tot això va començar amb les apagades a Rodalies del 2007 (mentre a Madrid en un restaurant que ara té tres estrelles Michelin –DiverXO, la construcció del xef madrileny, Dabiz Muñoz, com l’estrella mediàtica i avantguarda de la cuina espanyola que necessitava la capital– el restaurant situat al barri obrer de Tetuán on els responsables polítics d’aleshores, del PSOE,  feien mofa del que passava a  Catalunya i ho justificaven per la classe política catalana mediocre. Era l’auge de Madrid com a megalòpolis amb Ruiz Gallardón i la reforma de l’M-30, les prohibicions del botellón i la visió de la immigració com a força econòmica per fer anar la bombolla constructora. L’època en què els socialistes s’agradaven tant que fins i tot es permetien la frivolitat d’explicar els viatges de la ministra Magdalena Álvarez pel món a la caça de bons cavalls i bolsos cars –eren les èpoques de “Vogue” i de l’Aliança de les Civilitzacions i l’adquisició d’una de les torres KIO –símbol emblemàtic de la modernitat de Madrid– per part de Caja Madrid, futura Bankia, el 2007). Aquell any es va fer la primera gran manifestació on va assistir la Sara, la primera gran indignació col·lectiva. Després  va venir el 10J (2010), l’esclatant del 2012, la Via Catalana, la V, la Meridiana. Diu que té totes les manifestacions enregistrades amb el seu DVD, avui també ha posat el vídeo a enregistrar. Ho té tot arxivat i gravat.

Està molt pendent de l’actualitat, i té ganes de comentar els resultats de les eleccions. Pensa que no es pot dir que vam guanyar el referèndum i que políticament estàvem en un punt mort. Però està convençuda que si es fes, el guanyaríem, és més, cal que el fem. La Magda no hi està del tot d’acord, diu que ella el vol però per votar la constitució catalana. Dijous anirà a fer ofrena al president Companys. És membre de l’ANC Sagrada Família i va ser apoderada de Junts pel Sí a les eleccions del 27-S i explica que els interventors de C’s eren de Guadalajara i no sabien ni què representava el seu partit; els del PP eren d’Àvila però el que tenia més mala flor era el de Catalunya Sí Que Es Pot. D’eleccions a eleccions arribem al 9-N. Van emocionar-se molt i consideren que és el primer acte de rebel-lia, el que marca un abans i un després –com brillantment escriu en Vicent Partal és “l’escac a l’estat que se sent indefens”–.

Tot i els seus setanta-cinc anys de vida els agrada això de ser rebels i desobeir. La Sara mira al cel i diu “si el meu pare em veiés, jo que havia estat tan bona nena sempre”. La seva germana que viu a Noruega li té dit que vigili que algun dia potser rebrà, com que no es perd cap manifestació ja la deuen tenir fitxada. La Sara cada setmana li envia retalls de diari amb notícies sobre el procés, diu que s’hi està gastant un dineral però això ara no importa. També segueix al whatsapp els mems que es fan sobretot per part dels governants espanyols. Riem molt amb en Rajoy i les seves frases de Nobel “un vaso es un vaso, un plato es un plato” i el mem que li van passar. La Magda diu que li hauria fet un petó a en Rajoy, una monada. No ho sé com parlem de la ciutat i de la nova alcaldessa. No li tenen gaire simpatia, la Magda li diu pedorra i pensa que l’alcalde Trias és qui es va equivocar: no hauria d’haver dit que no governaria si no guanyava, ara amb en Bosch podrien anar fent però és una persona de paraula. Estimen la ciutat i no les tenen totes amb les últimes decisions del consistori. Diuen que s’ho està carregant tot i la Sara lamenta l’aturada de les gestions de l’hotel de cinc estrelles al capdamunt del Passeig de Gràcia. És aquest tipus de turisme el que necessita Barcelona.

Aturem la conversa perquè hi ha crits de “botifler, botifler”. Elles s’hi sumen quan passa per davant nostre. Poden entendre que a Espanya no es tingui el sentiment però gent d’aquí? Se n’alegren que Unió hagi perdut representació i els sap molt greu que el PSC s’hagi despenjat del procés i ICV –la Magda va escriure una carta dirigida a la Dolors Camats i a en Joan Herrera, molt maca, diu amb to sorneguer– i estan espantades per C’s. Per la Sara aquest partit és pitjor que Franco perquè els franquistes anaven de cara i aquests porten la careta però cada dia els en queda menys. Coincideixen que C’s està decidit a governar Espanya i estan convençudes que ho farà amb el PP.  Ja ens pot sortir bé això que si no…, la Sara farà les maletes i marxarà a Noruega. No hi ha pla B. Això ha de sortir i com a mínim s’ha d’intentar fins al final.

Per la Sara el president Mas és qui s’ha jugat el prestigi i qui ha tirat endavant el procés. La Magda pensa que si no és ell hi haurà algú altre, no saben a Madrid que això és de la societat civil. Els polítics com el president Mas –que no eren independentistes– ara ho són i justament per això, diu la Sara, molta gent que no ho hauria pensat mai ara volen la independència. Potser caldria que a les taules de negociació entre Junts pel Sí i la CUP hi hagués gent de la tercera edat?

Tenen ganes de parlar de la joventut i el que ha suposat ser català en una societat tan reprimida i oprimida, “ara surt tot”. I en fan també una lectura com a dones, durant el franquisme no tenien llibertat d’acció. Havien de tenir el consentiment del marit per gairebé tot: per tenir un compte corrent, un passaport, fins i tot, per tenir una opinió. Amb els primers anys de democràcia hi va haver el primer esclat de llibertat i alliberació amb la llei del divorci. Es divorciava qui volia, puntualitza la Sara. I ara noten que viuen un altre esclat de llibertat amb aquest procés d’independència. Conscients que es pot perdre qualsevol votació, estan determinades a anar fins al final a intentar-ho. I com si Catalunya ja fos independent valoren el dia de la Hispanitat, de la raça, de la descoberta d’Amèrica, matisa la Magda però la Sara la corregeix i diu que la descoberta la va fer un norueg, que en aquell moment no era conscinent que havia arribat al nou món. I van al moll de l’os: Espanya no ha fet revolució industrial ni agrària i asseguren que els costarà molt, hauran de canviar com un mitjó quan Catalunya faci el seu camí. Setanta-cinc anys de vida, d’alegries, de pors, d’il·lusions i de somnis. Ara més que mai el veuen possible i que és a tocar. Persistiran fins al final.

P.D: A uns metres d’on som en Josep Rull i en Raül Romeva fan de mestres de cerimònia i atenen els mitjans. Han encapçalat la comitiva de la societat civil i al final quan la consellera Rigau ha sortit han aplaudit al públic des de l’altre cantó del carrer. Durant l’estona d’espera s’ha vist un Antonio Baños que feia riure els seus excompanys d’ofici, ara ja té un sou decent. Eduardo Reyes ha estat corejat quan ha sabut que calia tornar a entrar a escena, i ha passat pel tros tancat. S’hi ha trobat a faltar la Muriel Casals i després de l’acte, un retrobament, en Jaume Marfany, exvicepresident de l’ANC.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s