La sapiència d’en Ferran Requejo

El Raval era el seu pati d’infància. Mentre caminem pels carrers ombrívols de Ciutat Vella evoca records d’aquells dies que encara té molt vius. Creuem la Boqueria plena pleníssima de turistes i de gent que fa fotos. Cada matí creuava mitja ciutat, vivia a prop del mercat del peix, el que ara és l’ostentosa i glamurosa Vil·la Olímpica (la coneguda Icària, “en homenatge als socialistes utòpics”, es llegeix a la web de l’Ajuntament, i a la Vikipèdia, Icària, una illa de l’Egeu que l’any 1912 a conseqüència de la guerra dels Balcans va ser independent durant cinc mesos). És el barri on en Ferran Requejo va viure els seus primers anys de vida, quan Barcelona vivia d’esquena al mar. De petit feia el trajecte amb metro fins a Universitat, caminava pels carrers del “barri xino” (el nom ve d’un periodista que a principi de segle va fer servir l’expressió en un article: “la Mina –una mena de casa col·lectiva que hi havia al barri– és la gran taverna del barri. Perquè el districte V com a Nova York, Buenos Aires, com a Moscou té el seu barri xinès”. Curiosament no hi havia comunitat xinesa vivint-hi). Amb uns ulls de nen en Ferran no veia res d’anormal en la quotidianitat d’un barri que ha generat tanta literatura i que és un mite, i per a molts són els “baixos fondos de la ciutat”. Aquesta experència de veure un món tan diferent del seu li va obrir la curiositat: tot allò que veia li despertava un interès. El límit geogràfic era la Gran Via, on començava i acabava tot, la Plaça Molina, Pedralbes quedaven lluny del seu dia a dia, i anar al Tibidabo era sortir d’excursió, una aventura. Als Escolapis de la Ronda de Sant Antoni amb Sant Pau, on el seu pare hi feia de professor, va començar tot. Amb el seu company de pupitre, en Joan Subirats, catedràtic de Ciència Política, com ell però a la UAB. Tots dos eren llestos i de joves van fer les primeres escapades a Ceret per conèixer món i creuar els límits imposats pel franquisme.

Han passat més de quaranta anys i l’etapa política que viu el país torna a ser de màxima transcendència. En Ferran ara és catedràtic de Ciència Política de la UPF i viu el procés des de la rereguarda política; és una de les persones que integren el Consell Assessor per la Transició Nacional, organisme aprovat pel govern el febrer del 2013 per assessorar-lo en el procés de transició nacional –o el que és el mateix, el procés d’independència cap una estat independent–. Ell i tretze persones més són els que han perfilat el full de ruta del procés d’independència. Han estat dos anys i mig intensos, explica que aquest estiu necessitava vacances de debò perquè la feina ha estat constant i exigent. Han elaborat els vint informes –1384 pàgines amb escenaris i contraescenaris de les hipòtesis que poden passar en un futur, l’anomenat Llibre Blanc per a la Transició Nacional— que serveixen de full de ruta. Quan el van trucar, a la primavera del 2013, hi havia hagut només la primera gran manifestació del 2012, immediatament va dir que comptessin amb ell. Era un tema cabdal pel país. Recorda que va ser el conseller de la Presidència Quico Homs qui li va proposar telefònicament –ja havia sentit el seu nom en converses informals amb els partits i els catorze noms van ser consensuats entre el govern i ERC amb la conveniència de fer-ne president Carles Viver-Pi Sunyer com a director de l’Institut d’Estudis Autonòmics–. Amb una metodologia de treball compartida: un membre escrivia un esborrany sobre el tema a tractar (UE, pensions, justícia, Seguretat Social, hisenda, etc.), després d’una primera discussió oral de l’esborrany, se’n feia una segona versió amb els canvis acordats i a partir d’aquest document ja es presentaven esmenes escrites. Diu que el full de ruta és una hipòtesi, probablement no és el que passarà perquè hi ha moltes variables que de moment desconeixem tots i que ningú controla. Ni els d’una banda ni els de l’altra. Però sí que marquen les fases del procés, que de moment s’estan complint; la més imminent és la declaració solemne d’inici del procés un cop es constitueixi el Parlament i el govern. Té respostes per tot, fa la sensació que dins seu hi habiten lleixes de llibres, dades i dades que es creuen i exposa de manera comprensible. La seva intel·lecció és entenedora, fa servir un llenguatge planer que permet la conversa.

En Ferran va créixer en un barri de gent humil, treballadora, i això va marcar-li algunes decisions que va haver de prendre de molt jove. Als catorze anys va haver de triar entre lletres o ciències, i en aquella època, era el tardofranquisme, la ciència s’associava a progrés i les lletres no tenien prestigi. Els consells de coneguts i del pare el van decantar per l’enginyeria a la qual mai es va dedicar però que l’han ajudat molt en la seva professió de politòleg. Al segon curs va tenir l’opció de simultaniejar l’enginyeria amb Filosofia i Lletres. Era l’època en què la facultat bullia i amb vint anys va ser quan va tenir el primer xarrampió esquerranós: va començar a flirtejar amb les idees que venien del marxisme i es va apuntar a Bandera Roja. Va ser part del moviment antifranquista que va reeixir a les universitats de Barcelona. Però ell sempre buscava aprofundir, la gravetat del pensament.

A la universitat amb la lectura d’alguns llibres va descobrir la lògica del llenguatge, la lògica, i la riquesa del liberalisme polític. Es va adonar de la transcendència de la revolució americana, la revolució que ha tingut més influència, segons ell, –més que la francesa i la russa–: és on comencen els drets, l’estat modern de Dret. Aquests pensadors (Jefferson, Madison, Tocqueville i Mill) bevien del segle XVIII, totes les discussions que hi havien durant la constitució americana, molt apassionants, anaven sobre federalisme, el concepte de la república contraposat a la monarquia britànica. I va ser que amb aquestes lectures va començar a veure que les tesis marxistes no anaven pel camí adequat, es miraven el món amb unes ulleres molt petites –lluita de classes–; no en calien unes de grans sinó tenir-ne moltes. Una de les herències que li ha quedat d’aquells temps d’efervescència política i intel·lectual és que cap teoria política ho pensa bé tot. Qui parla bé de què? Les lectures “Sobre la llibertat” d’Stuart Mill i Isaiah Berlin “My intellectual path” li van marcar el camí: expliquen des de dins la ciència política. Aquí és quan va fer “buà!”. També el revisionisme d’Eduard Bernstein, el va captivar, tant que el va empènyer a aprendre l’alemany i en va fer la tesi de llicenciatura de Filosofia. Estava convençut: les idees sobre el marxisme i la lluita de classes eren anacròniques i no el seduïen i va voler fer un pas més enllà (som allà mateix avui dia amb Junts pel Sí i la CUP: la lluita de classes torna a ser a l’epicentre). S’havien de revisar. I amb precisió científica esmenta el càstig que va rebre Bernstein per haver subvertit els principis: l’expulsió de la II Internacional, ho comenta com si fos viu. No era canviar de focus sinó obrir-lo més.

L’esport sempre ha estat present a la seva vida, ja de petit als Escolapis jugava a bàsquet. Va ser sempre base, el jugador que juga més lluny de la cistella, que sempre mira l’equip i el que reparteix joc. Era bo i el van fitxar de l’Associació Condal on va jugar una bona colla d’anys federat. També va jugar un parell d’anys al Carme del Raval a ping-pong, també federat. Era ràpid i àgil, i a partir dels trenta anys, va començar a jugar a tenis. Ho va deixar una temporada, entre la tesi, les oposicions i les responsabilitats familiars, i al 1994 amb més estabilitat va tornar a agafar la raqueta. Cada dimecres a la tarda puja al BTO de la Vall d’Hebron, té bon servei però diu que no pot competir amb els del primer nivell perquè el guanyen sempre. Els seus ídols han estat Laver –que l’ha vist en vídeos, mai en directe–, Emerson, Edberg, Sampras i Federer. Són els seus cinc favorits. Explica amb orgull que va ser un dels ponents en la reforma dels Estatuts del Barça l’any 2003 quan el club passava per una etapa complicada –Gaspar n’era el president–. És soci del Barça des de fa molts anys i els dies de partit va a l’estadi.

Analitzem els resultats de les eleccions del 27-S. Diu que en aquestes eleccions no ens hem pogut comptar, no ha sigut un plebiscit perquè encara no sabem quanta gent hi ha a favor i en contra de la independència nítidament. Ressalta també que ningú va preveure la situació concreta de 62 i 10: és una situació excepcional (si bé dins les forquilles de l’error, però no un error que es pogués preveure). Acabem parlant de física, una de les seves passions. Amb tres cossos, qualsevol variació d’un dels cossos ho fa trontollar tot, les fórmules no serveixen i les matemàtiques fracassen –és una creació humana, no es pot matematitzar tot a la realitat–. Tot i que aquesta llei, la del caos, és pels planetes, no pels partits es podria fer el símil amb CDC, ERC i la CUP. La situació es torna impredictible, amb petites variacions, de decimals que ni tan sols podem copsar, hi ha una repercussió en el sistema que fa que l’equació no tingui un resultat fiable: un caos. Diu que som més emotius que racionals però tot i així hem subsituït la guerra pels tribunals. El sistema està basat en l’ordre, que genera ordre. També diu que no pensem que ens matin pel carrer o en aquests moments que xerrem no tenim la sensació que una bala pot entrar al restaurant. Excepte els EUA.

Amb el que portem d’any ja han mort més de 10.000 persones per armes de foc, comento, i respon que la possessió d’armes és un dret recollit a la Constitució americana. Aquest és dels grans fracassos d’Obama, hauria pogut passar a la història per ser el president que les prohibia en alguns estats. Segueix admirant els EUA, i el discurs que fa Obama en relació als últims assassinats massius ens porta a parlar de l’storytelling en la política catalana: en Pujol improvisava totalment i d’Artur Mas diu que els discursos importants els escriu ell i només ell. Fins i tot els seus col·laboradors a vegades no saben què dirà aquell dia. Tothom està expectant. En això hi veu un cert aïllament. En Ferran el va conèixer als anys noranta en un sopar amb un grup reduït de persones quan era al govern de CiU, encara no era conseller en cap. Durant l’era de peix al cove de CiU. I li va agradar perquè no defugia els temes importants del moment i tenia una estructuració del discurs molt racional. Ara l’ha tractat arran de ser membre del CATN i en destaca que és una persona que escolta tothom i demana consell.

El president Mas va mencionar en l’acte final de campanya de Junts pel Sí a l’avinguda Maria Cristina, que el poder és solitud, i Requejo reflexiona que qui pren la decisió final és el president. La responsabilitat és seva, no la comparteix amb ningú més, aquesta visió del poder és molt protestant: ets responsable de les teves decisons i és a tu a qui t’han fet president. Depèn de com sigui cadascú, pot ser que tinguis l’equip, i és qui t’ajuda a arribar a la presa de la decisió acompanyat. Però al final és l’home en solitud que decideix. Hi ha qui socialitza més els dubtes, i hi ha qui se’ls queda per ell. Però quan prens una decisió és teva. Així ho va deixar clar el president Mas en la conferència del 15 d’octubre després de declarar al TSJC: “Em declaro -i no me n’amago- màxim responsable d’haver pres la iniciativa política, d’haver ideat i d’haver impulsat el procés participatiu del 9 de novembre de l’any passat. Sóc responsable d’haver escoltat centenars de milers de persones que…”. En Ferran no hi veu cas jurídic implicar el president Mas perquè hi havia uns passos que s’havien d’haver fet: enviar una intelocutòria de dir el que no podia fer; només hi ha la impugnació del TC i no hi ha res més. Ho compara amb el cas basc: a Atutxa li van dir: “vostè està incomplint la llei perquè no està dissolguent HB”, el van advertir tres cops. En el cas del 9-N només hi ha la suspensió de l’organització del 9-N i el president Mas ho fa. Processalment hi ha una línia de fuga però els fiscals de Madrid estan decidits. Pel que fa a la consellera Rigau, ella va enviar la circular i això era il·legal però considera que és bo que ho fes perquè el govern va demostrar una imatge d’unitat. Per ell problema del 9-N és que l’estat no el va suspendre, es van equivocar, es van acollonir, no va enviar la guàrdia civil per treure les paperetes del magatzem de Lleida. Podien haver intervingut però no ho van fer i van veure dos milions de persones votant, i una festa.

Admira Shakespeare que diu és una part important a la seva vida. Sobretot les tragèdies que ha llegit i coneix amb detall. Diu que als alumnes cada any els fa fer un treball sobre una tragèdia. Sí, ciència política i les obres del gran dramaturg, del quan no se’n sap amb exactitud si era ell sol, un col·lectiu. Del “Rei Lear” li agrada l’absurd de la vida, quan el rei cau és quan es troba més savi, sap allò que ignora; d'”Enric IV” diu que políticament és bona; “Coriol·là” és la més compacta de les obres; i la que dissecciona més sobre bé sobre què és el poder és “Macbeth”: com es transforma el poderós a mesura que pren decisions.

Convençut diu que si tornés a néixer faria alguna cosa científica: biologia, astronomia, física, disciplines sobre les quals ara llegeix com a hobby. En Ferran té una mentalitat analìtica, vol entendre bé les coses, analitzar-les i explica que l’enginyeria l’ha ajudat per estructurar el cap, una cosa la saps o no, si no la saps, et suspenen per això es molesta davant discursos ampul·losos, del blablablà. Ell el que volia ser era professor d’universitat, sense haver-s’ho plantejat seguia els passos del pare, però fent un pas més enllà. L’ascensor social funcionava en aquells temps. Es va doctorar en Filosofia, entremig també va estudiar Història, i li va sortir l’oportunitat pràctica de tenir una plaça a Teoria de l’Estat, una càtedra a la Faculitat d’Economia de la UB. Va guanyar la plaça i es va convertir en professor ajudant i va començar una carrera dins la Ciència Política (sense haver estudiat Ciències Polítiques que en aquell temps només s’estudiava a la Complutense). Després de tres anys com a professor titular –n’havia estat cinc com ajudant– va rebre una oferta de la UPF: crear la facultat de Ciències Polítiques. Al costat de dos professors més de la UB van crear tota l’estructura de la facultat: la biblioteca, els programes de doctorats, d’Erasmus, la nova carrera de Gestió Pública, etc. Eren uns anys en què hi havia recursos a la Generalitat, per exemple, tenien un despatx per a cadascú. La nova facultat naixia sobretot amb una orientació internacional i de recerca, i amb la voluntat de sortir de l’entotsolament de les universitats catalanes. Un dels requisits era escriure en anglès. Eren els principis dels noranta. L’any olímpic va ser l’any del trasllat a la Vil·la Olímpica i es van començar a posar les bases perquè la disciplina de la ciència política fos més competitiva a nivell internacional (competir amb Amsterdam, Londres o Berlín: veure què fan, interessos, congressos, etc…), i d’això n’està molt satisfet. Va haver d’estudiar anglès per escriure articles i treballs en la llengua anglosaxona. La perfecció de l’anglès li van servir per poder posar la veu en un combo del Taller de Músics, que va haver de deixar quan va començar la feina pel CATN. S’havia apuntat a fer piano i veu. El jazz i el swing són els seus estils musicals preferits i quan canta “Fly to the moon” o “A foggy day” es transporta als anys trenta, quaranta i cinquanta que li hauria agradat viure també. Connecta amb la música de les big bands, és el moment en què els quartets s’imposen i el saxo i el piano esdevenen els instruments principals. Va començar a fer swing però diu que no van tenir sort amb la professora que els iniciava en el ball a ell i a la seva dona amb qui han tingut dos fills. Va ser un pare jove, amb vint-i-vuit anys va tenir el primer fill, i als trenta va arribar el segon, una nena. Li faria molta il·lusió ser avi perquè és molt canaller. I amb uns ulls brillants i feliços explica que quan els seus fills eren petits s’inventava els contes i els personatges. Uns personatges que ja són mítics, recorda que la història que tenia més èxit era la de Black Schwarz (del negre negre) que passava a l’oest. Però també han quedat el Repetit-repetit, el Graó que formaven part de “La canica blava”. Ja de ben petits els estimulava la imaginació i la curiositat. Ara estan treballant de valent per consolidar les seves carreres professionals per assolir l’excel·lència.

Volen seguir l’estela del pare que ha excel·lit en els seus temes de recerca: les teories de la democràcia i com s’institucionalitzen (cal connecatar les idees amb la pràctica, la primera pàgina del diari; una combinació de les dues coses. I una derivada cap a les democràcies complexes: federalismes multinacionals. Què fan, com tracten de trobar solucions a les tensions del pluralisme intern?). Ell que ha estudiat a fons el federalisme ja no veu que hi hagi possibilitat d’encaix, si bé pensa que l’estat espanyol farà alguna proposta, o farà veure que la fa a la pràctica, la cultura política espanyola dels principals actors (PP, PSOE, C’s, Podem) és d’un profund nacionalisme basat en una estructura de l’estat molt francesa. Això que Espanya ha volgut ser francesa és veritat, però una mala còpia de l’estat francès. És una cultura molt antifederal, basat en estructures jeràrquiques, allò important és el poder central, els poders territorials no es poden comparar amb el poder central. Preguntat sobre el paper de la comunitat internacional pensa que no pressionarà Espanya fins que Catalunya no sigui un problema europeu, fins que no es tiri endavant el procés d’independència i l’altra part vegi que això va de debò i que han de resoldre problemes: què passa amb la circulació de persones, de mercaderies. De moment, el cas català no és a l’agenda europea (quan es reuneixen no parlen de Catalunya, sí que és als mitjans però encara no ha entrat a l’ordre del dia de les trobades de treball). Ni tan sols quan hi hagi la declaració solemne d’inici del procés d’independència des del Parlament, ja que és una declaració no implica un canvi de facto. Ell mateix no sap què passarà perquè qui ha de decidir sobre això no és la Comissió –tanta importància que hem donat a les declaracions de Juncker, etc– sinó el Consell –que són els estats–. Pronostica que Espanya hi votarà en contra, i que a curt termini Europa ens anirà en contra, a mitjà termini, ja es veurà. Entrarà en l’agenda pròpia quan hi hagi indicadors (hisenda pròpia, seguretat social, etc…) que demostrin que estàs fent el procés. De moment, diu, no s’ho creuen encara fins que no es comenci la desconnexió.

Però quin serà el moment de desconnexió? Per Requejo és quan proclames la independència, és a dir, el moment que tu puguis gestionar el país amb sobirania i passi el que passi seguir endavant, per això cal tenir unes bases que t’ho permetin fer (hisenda, seguretat, seguretat social, aigua…). És el dia més important de tots i intueix que uns dies abans podria ser quan Europa intervingués. I ja avança que si Europa demanés un referèndum Catalunya no s’hi podria negar. Espanya només l’acceptarà si ve imposat des de fora i com a mal menor. Llarg, serà llarg. Amb dos anys poden passar moltes coses (com atemptats provocats o girs en la política espanyola i internacional). Per tant, per en Ferran és molt important el govern que ve, és la clau, les persones concretes que han de liderar això. Han de ser conselleries molt fortes (i hi veu un problema afegit que s’arrossega de temps: les elits dels partits no són d’excel·lència en comparació a les elits de les empreses, de les universitats, dels arquitectes, cuiners, metges…) per les petites ruptures que s’hauran d’anar fent, alguns en diuen desobediència, i per muntar les estructures clau (hisenda pròpia) que no es poden muntar dins la legalitat espanyola. Però qui diu que el 40% de la gent que no vol la independència et seguirà? Això és el que ha de resoldre el govern, per això és tan important que sigui un govern fort. Es poden declarar insubmisos a la legalitat catalana. Aquest és l’escenari de la confrontació, el més probable que passi. En Ferran és conscient que el repte és molt difícil, no hi ha experiències al món. Només n’hi pot haver un moment de desconnexió. Cal explicar molt bé a la ciutadania els passos, i la política de comunicació del govern hauria d’explicar els avantatges de la independència a través de les preguntes i respostes més freqüents, un dels èxits més grans de la campanya a Escòcia. Preguntes i respostes d’un paràgraf. Des del CATN ja els han aconsellat que ho fessin, ja que els informes del Consell han d’arribar a la ciutadania. La comunicació des del govern no està ben travada i cal que en la nova legislatura el govern ho lideri. Per últim, la pregunta que tants catalans es fan a hores d’ara: Artur Mas serà el president? Per ell cal que ho segueixi sent, no s’entendria un canvi de lideratge, un bon lideratge, a aquestes alçades del procés. Però si no hi ha més remei tampoc veuria malament la solució de fer presidenta de la Generalitat Neus Munté, i Artur Mas, conseller en cap, que sigui qui segueixi prenent les decisions. Mai un escó havia tingut tant poder.

 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s