Paraula de Partal i Cotarelo

Ningú esperava que això anés tan ràpid. Ens hem llevat amb una notícia que fins i tot ha sorprès a alguns votants de la CUP: Ja comencem la desconnexió? Cert vertigen. A les 9.30 Junts pel Sí i la CUP han presentat al Parlament la declaració formal d’inici del procés cap a la independència amb nou punts, el més rellevant és el de no reconèixer el TC com a òrgan judicial a Catatalunya a partir del moment de la declaració. És l’inici del procés de facto, de la desconnexió. I sembla que ho és perquè ha mogut tot l’escenari polític: PSC, C’s i PP han dit que impugnarien l’acció, Mariano Rajoy ha convocat a la Moncloa Pedro Sánchez i Albert Rivera –sense representació al Congrés–, i unes hores més tard també ha convocat Pablo Iglesias –amb zero escons actualment– per veure què fan. És el primer cop que el govern espanyol mou tota la bancada política per fer front al procés d’independència. El primer en cinc anys.

Just un mes després del resultat insòlit: 77% de participació, gairebé dos milions de vots a favor de la independència, majoria absoluta de parlamentaris independentistes però amb la clau de tot plegat amb una formació que ha tret deu escons i prop de 300.000 vots davant la majoritària que n’ha tret seixanta-dos i té més d’un milió i mig de vots. Semblava que estava encallat perquè els petits diuen als grans que Mas no serà president, diguin el que diguin i facin el que facin. És allò del què, el quan i el com. Diuen que no és important el qui.

Potser tots plegats han oblidat allò que Simon Sinek explica a empreses multinacionals i governants: el cercle d’or. Aquest escriptor de 42 anys, nascut a Wimbledon potser hauria de venir a Barcelona per tenir una xerrada amb els negociadors de la cosa perquè els recordi que cal començar pel per què?, és una idea senzilla però molt potent que inspira el lideratge. I que es preguntin per què tantes persones s’han mobilitzat durant tants anys, per què aquest país ha omplert carrers –el 2010 la gent va sortir espontàniament com el 2012–, per què gent que no era independentista se n’hi ha tornat políticament, per què Junts pel Sí treu més diputats que la CUP, per què el president Mas és el líder de tots i per què cal que ell sigui el que completi el procés. Fa dies que se senten veus que no anem bé, la paciència de la gent comença a arribar el límit i la sensació d’estafa comença a ser predominant. Molta gent perdrà la confiança si les expectatives es trenquen per molt que els missatges siguin positius.

Això és el que vaig copsar al Casinet d’Hostafrancs on en Vicent Partal i Ramón Cotarelo van fer una anàlisis sobre la situació. A la sortida en Lleonard, un savi, professor de català i jubilat que pica pedra des del primer dia al seu barri estimat de Sants deia que començava a estar cansat del procés i que el feien posar nerviós. I per explicar la cosa va fer servir una metàfora com si es tractés d’un mestre neobudista: si vols fer un gerro de fang t’has d’embrutar les mans. La gent tan pura li fa una mica por, tanta puresa el porten a pensar que potser un guarda cadàvers a l’armari. Ell que és creient quan veu algú molt devot en fuig.

Uns minuts abans l’optimisme d’en Vicent Partal havia tranquil·litzat l’auditori –ple pleníssim, amb gent dreta als laterals– quan va dir que es posarien d’acord com a resposta a una pregunta (d’examen) que li van fer. Si bé va matisar que ni ells ho saben si hi haurà acord, per tant, és ridícul fer apostes. Amb la veu pausada i valenciana va explicar que hi ha quatre taules negociadores per fer govern i que dilluns vam veure el primer fruit –Carme Forcadell presidenta del Parlament–, avui, el segon –presentació a tràmit de la declaració solemne del procés d’independència–. Va dir que hauríem d’estar més tranquils, que el que s’ha fet és molt difícil: treure més de seixanta-vuit escons, i ara que ho hem fet seria absurd que no es pugui portar a terme perquè no es posen d’acord. Però que tampoc passaria res si no s’hi posessin, no cal que ens posem pedres al fetge. Ell que té informació privilegiada deia que hi ha bases per l’acord, per entendre el moment únic. I repetia, que si no troben la manera d’articular l’acord: eleccions 6 març, i que si això passés no caldria tenir por perquè l’aritmètica parlamentària ha sigut la pitjor. Calma si no hi ha acord.

El cap privilegiat de Bétera entendria que la CUP no faci Artur Mas president però el que el preocupa és que no siguin capaços d’agafar una cadira a la Mesa del Parlament, i això demostra que no estan a l’alçada i va recordar que hi ha en marxa un cop d’estat: volen matar líders (metafòricament), volen burxar les diferències entre Junts pel Sí i la CUP i volen deslegitimar el Parlament. Tenen raó la gent de Junts pel Sí, ja que la CUP no es vol embrutar les sabatilles, i pensa que haurien d’haver estat a la Mesa perquè són els que carregaran amb la responsabilitat. El catedràtic de la UNED amb la seva ironia de murri va afegir, plagiant-se, que el franquisme va restaurar la monarquia i la monarquia va resturar el franquisme. Va reconèixer les simpaties cap a la CUP però que a la vida sap quan aturar-se i ara li toca no ensenyar sinó aprendre. I per explicar la situació va parlar de la teoria de jocs: hi ha un ordre de preferències per part de tots dos per saber què fer: independència i eleccions. Qui porti el país a l’últim ordre, que en pagui les conseqüències.

L’auditori era ple de caps blancs, gent del barri, amb rostres preocupats i de desconcert. També alguns joves. La gent necessita respostes després de l’èpica d’aquests anys. No sabem on som i què passarà. La incertesa és absoluta però en Vicent dissecciona la realitat amb la intel·ligència que el caracteritza: és el govern de Catalunya qui té la capacitat de prendre decisions, però, esclar, cada un de nosaltres té el seu govern, com les alineacions del Barça. Convençut que el combat de boxa ha començat seriosament per ell el primer que cal és veure les prioritats, i la primera és constituir govern. Ara no és hora de comportaments heroics sinó de cap fred i clar perquè una de les primeres decisions que proposa la declaració és considerar deslegitimat el TC en relació a les decisions que afectin Catalunya.

Amb sornegueria Cotarelo va dir que es volia empadronar aquí per no haver de decidir qui votar el 20-D i quan li van preguntar sobre el paper del rei, va afirmar que sempre estan de vacances els reis, i l’actual com que és molt jove, calla. Amb un to més seriós va dir que no esperava una oposició frontal amb violència al dret d’autodeterminació. Com un partit de ping-pong, i amb la saviesa dels homes que han viscut i saben molt, van anar respectant el seu torn de paraula i les preguntes que els feien. A en Partal li van demanar quin seria el moment clau del procés, i com no podia ser d’una altra manera, serà el de la hisenda pròpia. Per tant, abans no arribem en aquest moment caldran estratègies per no acollonir-nos quan s’hagi de fer el salt endavant per part de la ciutadania. Per treure ferro a l’assumpte, com fa brillantment en molts dels seus editorials i per donar moral a la tropa, com si fos el més normal del món, va dir que que això de la independència la fa o l’ha fet fins i tot el més tonto. I que això ja els ha passat a altres, no som els primers que passen per aquest procés, encara que a vegades ens ho sembli. Ell mateix ho va viure als anys vuitanta amb les independències dels països de l’Est –Lituània, Eslovènia, Estònia–. Com que ja hi ha gent que ha passat per això –és com aquell que ha tingut una malaltia o li passa per primer cop una cosa, se sent novell, s’espanta, es pensa que es morirà, que no hi ha sortida– tenim algunes receptes: el 30% de la població es pot negar a pagar a la hisenda pròpia catalana. Per si cola. És el que va passar a Eslovènia, on el 30% es va escaquejar, i potser molts d’ells no ho van fer per sentir-se més ioguslaus, senzillament per veure si colava. En Partal té un domini tan gran de l’escena internacional que sembla que jugui una partida d’escacs al gran taulell de Zbigniew Brzezinski, amb el mateix assessor de Jim Carter. A dalt l’escenari del Casinet a prop de Cotarelo explica que Islàndia va reconèixer Estònia el 1991 i que l’últim tanc va marxar del país el 1999. Quan ell, corresponsal especial, demanava als eslovens què hi feien els tancs a Eslovènia –independent des del 1989– li responien que gastaven gasolina i deixaven que els militars s’avorrissin. Amb aquesta anècdota en Vicent va voler explicar que cal saber quina és la batalla important i quina no. I va fer un pas endavant i va visualitzar la situació catalana: posarem a la porta de l’aeroport la guàrdia civil i a la porta del carrer hi haurà els mossos. On s’acabi una legalitat en començarà una altra. Ara calen decisions intel·ligents i que el govern pugui governar com ho va fer el 9-N, el punt d’inflexió del procés per Partal i que tan brillantment va explicar a “9-N Desclassificat”. Ho tornarà a ser un any després?

Les preguntes adreçades a ell són de política internacional i també de com veu les negociació Junts pel Sí-CUP, les dirigides al professor madrileny, lògic, fan referència a la reacció del govern espanyol, el 20-D. Quan li pregunten si veu que Espanya pot arribar a pactar, contundent diu que Espanya no hi és per pactar sinó per imposar. Només Europa, a la qual volem entrar, els obligarà a fer-ho. I tampoc veu que els dos partits dinàstics puguin fer cap oferta i ni tan sols espera que hi hagi cap proposta constructiva, ja l’haurien fet. Amb el permís del públic analitza el que ha passat les últimes hores: Rajoy respon a la intenció d’entrar a tràmit de la declaració i inici de la desconnexió amb una declaració desaforada després d’una trucada de Pedro Sánchez: “Más España” que li recorda Groucho Marx quan deia “Más madera”. I també fa memòria de la guerra, i explica com el líder del PSOE fa un temps es va presentar a Mèxic per retre homenatge a Lázaro Cárdenas, el president mexicà que va facilitar armes a la república, va permetre exiliats espanyols i no va reconèixer Franco, amb una bandera monàrquica, compartida entre PP i PSOE: una, grande y libre.

La gent que escolta atenta i aplaudeix al final de les intervencions té molts dubtes, molts, sobretot preocupa què farà la UE? En Vicent respon amb un altre relat, les seves intervencions són editorials concentrats. Diu que tota revolució acaba allà on acaba, i veurem fins on arriba la nostra, que per alguns es fa curta i per altres es passa de llarg –dimarts encara no ha sortit la crònica de “La Vanguardia” de María Dolores García que va sacsejar el procés divendres–. De moment, està escrit el que no volen, el que volem i el que serà encara no ho sabem. Volem respecte a la ciutadania i als drets civils, i això xoca amb comportaments incomprensibles. I va deixar anar que Europa s’està espanyolitzant. De totes les Europes que ha conegut aquesta que tenim ara és la pitjor: un fiasco amb el tracte del cas català, la crisi de refugiats, la troica i Grècia, la victòria dels populistes polonesos, i això li preocupa. Per un valencià tan profundament internacionalista caldria crear una Europa millor a través d’una Catalunya millor. No té sentit dir: primer arreglem Europa i Espanya i després Catalunya. L’ordre dels factors altera el producte. Primer, cal responsabilitzar-nos del nostre país, és allò del locus control. I si anem al detall pensa que el triomf de la revolució democràtica a Catalunya pot ser un exemple pels altres països. Per tant, primer és fer possible el canvi aquí i després ja anirem a la UE.

Altre cop pregunta per Cotarelo, aquest cop sobre el fenomen Podem i amb convicció diu que els actes durant la campanya electoral del 27-S demostren que de Catalunya no hi entenen res de res. Els coneix molt ja que s’hi sent pròxim i li fa pena veure el doctrinarisme i l’espanyolisme de cabrit que té encegades les dues personalitat del partit i l’espifien. Pensa que si entren faran el mateix que els altres, una organització que prometia tant… I per treure gravetat fa riure el públic quan parla de “la lumbrera Moncloa”, que ni tan sols ha parlat amb Iglesias, Garzón, Rivera o Sánchez (dijous 29 d’octubre es reuneix amb Sánchez, divendres 30 amb Iglesias, Rivera i Garzón, i De Cospedal!, i dilluns 2 de novembre amb Duran i Lleida per parlar del problema català). L’escriptor espanyol és crític amb les esquerres, que diu que són als llimbs com a “La vida de Bryan” i fa un reconeixement públic al seu amic Vicent, ho clava tot. Veu a tots els polítics espanyols incapaços de comprendre el país que volen  governar. Ells sí que són d’esquerres, i nosaltres, els catalans, no. Com que són d’esquerres han de fer la revolució, ara se’n parla poc de fer la revolució però ell que sí ho és d’esquerres, l’espera i la reconeix quan succeeix. Es passen trenta anys parlant de revolució i quan els passa per davant no la veuen. El públic riu i aplaudeix. En Vicent aporta un episodi de quan era jove que el va impressionar molt, quan va veure per la televisió que el líder comunista xinès deia: “Hi ha la revolució i els revolucionaris, i a voltes coincideixen”.

Són gairebé dos quarts de nou del vespre però la gent no marxa a preparar el sopar. L’auditori té ganes de respostes i no volen perdre’s el gaudi d’escoltar dues persones que estan ben informades, són d’esquerres i assenyats. I pel final, un dels plats forts de digerir: la corrupció. En Partal diu que no hi ha unes societats que tendeixin a ser més corruptes que unes altres, és el regim el corrupte, i en defensa del que està passant a Catalunya amb l’assetjament a CDC diu que és fer trampes acusar a uns i altres de corrupció en funció de les notícies. Els que fan servir aquesta estratègia del “TN” saben que la corrupcio és percepció, i en moltes societats pot existir i no esdevenir un problema. En Vicent explica que aquí hi ha hagut un règim de corrupció permanent i fins ara no era un problema, i pronostica que és fàcil tallar-la, és un tema de lleis. El cas més paradigmàtic és el de Dinamarca (la Diana Coromines ha escrit el llibre “Viatge al cor de la bona governança“) que no n’hi ha, i que ara tenir l’oportunitat a través del procés constituent de fer noves lleis que acabin amb la corrupció. Una de les primeres mesures que caldria tirar endavant és l’estatus dels funcionaris, a Dinamarca no són de per vida. L’altra és l’assignació dels càrrecs de confiança, els polítics no poden tenir-ne, són funcionaris. En aquests països amb bona governança la transparència és total i la Visa és pública al web, si es compra una piruleta surt publicat. Tanmateix, som un país mediterrani, i dubta de si estem preparats per veure les rendes de tots. I assevera que els corruptors a Dinamarca es persegueixen, els Florentinos, AVEs o Castors són per fer-se ric, no importa si funciona o no el país. Tothom sospira per fer un “pelotazo”. Heu vist mai dos cents policies a la porta de casa de Florentino? No cal ser molt creatiu per fer un estat ben fet, hi ha molts exemples que funcionen i com deia Pla: el problema no és copiar sinó copiar bé.

I també pel final un altre tema tabú per Cotarelo: què en pensa de la intel·lectualitat a Madrid? Com a coneixedor de la història d’Espanya el politòleg espanyol explica que quan hi va haver la derrota a la guerra de Cuba el cronista aquella tarda se’n va anar als toros. I ara passa el mateix: què els hi passa als catalans que no volen ser espanyols? Explica a una persona de Talavera de la Reina el dret a decidir: els intel·lectuals són el reflex de la societat. I el temor de quedar fora d’Europa i ser una Kosovo tanca la ronda de preguntes, hi hauríem estat tota la nit perquè aquests dos eurdits tenen respostes que fan pensar. En Vicent diu que la UE ha obert la porta d’adhesió a Kosovo amb la firma del tractat d’estabilització, és una sentència de la viabilitat a l’autodeterminació i li diu a Espanya, Xipre, Bulgària, Eslovàquia, Hongria i Romania –els cinc estats més importants de la UE ironitza– que no emprenyin. Cotarelo càustic parla que el mandrós de la Moncloa ha pagat la quota que li correspon sobre justícia i policia de Kosovo, així van quedar de fer-ho els vint-i-vuit. En Partal acaba fent menció a un tuit de l’ambaixadora de Suècia a Espanya després de les declaracions de Rajoy “Fa 110 anys es va dissoldre la unió entre Suècia i Noruega de manera tranqui·la. La cooperació creix”. L’escriptor madrileny veu la independència a curt termini com a quelcom beneficiós ja que ha suposat una catarsi pel sistema polític espanyol, a llarg termini Espanya ha de deixar de pensar com un imperi i reconduir-se cap al respecte dels pobles. I si la voluntat d’independència no decau, per ell serà bo ser veí d’una comunitat pròspera i seguir l’exemple de Suècia i Noruega. S’acaben els goigs, Cotarelo ha de marxar cap a l’estació a buscar el tren que el porti cap a Madrid, i, en Vicent, amb la parsimònia que el caracteritza saluda un per un els assistents que li volen comentar coses per veure si sap alguna cosa més de les que ha dit. La funció d’oracle de l’antiga Grècia al barri d’Hostafrancs un 27 d’octubre del 2015 segueix vigent.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s