Un constructor del país amb bones maneres

L’atzar ho és tot, em diu només començar. Va entrar en política per atzar, sense ell buscar-ho o voler-ho, s’hi va anar trobant. En un despatx lluminós i dels anys vuitanta, amb moltes fotos de la família i molts llibres, assegut al cap d’una taula llarga i de fusta massissa espera la nostra entrada. Estava mirant la televisió: és el segon ple d’investidura del president Mas, un dia que hauria pogut ser històric per bona part del país i especialment per les files de CDC. Però no ho serà pel “no tranquil” de la CUP. Just en el moment que ens asseiem parla des de la tribuna d’oradors del Parlament Antonio Baños. El volum és baix i sense saber què diuen comenten, ell i un dels seus col·laboradors més pròxims, que la situació és complexa.

Fa trenta-sis anys que fa política i diu amb sentit de l’humor que és el més vell de tots, i amb una experiència acumulada i coneixement, ell no ho veu ni ho sent així, afirma que els vells tenen poc a dir-hi en la política actual. Fa la sensació que tot ha de ser nou quan a Roma qui tenia el pes de les decisions era el senat (la paraula ve de “senex”, ancià) que ratificava les decisions importants en l’àrea de la seguretat, la justícia, les finances, la negociació dels tractats de pau i la relació amb altres potències estrangeres, l’òrgan que amb l’Imperi va passar a ser consultiu –els sona l’executiu, el legislatiu i el judicial?–.

Artur Mas és un polític excepcional, no és un independentista clàssic, però sobretot és una persona amb una qualitat humana de primera

Xavier Trias té seixanta-nou anys. Casat, pare de quatre fills i nou néts confessa que no vol fer el rídicul i mirant cap a la pantalla potser és el que està vivint en aquests moments el seu partit i el seu màxim líder. Es desfà en elgois cap a Artur Mas, diu que és excepcional, que no n’hi haurà un altre com ell en molt temps. Senzillament, primera classe, de primera categoria, amb una educació extraordinària que és el que l’ha portat a liderar i comandar aquest procés que dins les seves files pocs l’esperaven, ni tan sols el mateix president. Assegura que al president no li agrada la situació però no se n’anirà, es quedarà allà tot i la complexitat i la dificultat de la tasca: la independència. Sobretot el destaca per la seva qualitat humana, el president Mas sempre té una paraula de consol i de suport quan els que estan a la vora seu tenen algun problema familiar, de salut, sempre atent, fa una visita llampec a l’hospital per visitar la mare d’un membre del partit, va a un funeral o envia un missatge d’ànims quan sap que hi ha coses importants que no van bé.

Diu d’ell que no és un independentista clàssic, que si està fent el que està fent és perquè la gent li ha demanat, perquè ha sabut llegir el que passava al carrer. I que en una setmana molt difícil, en què ha rebut crítiques de tots cantons, també de dins el seu partit, ell segueix donant-li tot el seu suport, i assegura que, tot i que molts el voldrien veure apartat del procés, diu que el debat li anirà bé perquè està fent una exhibició política. Si ell abandona, si ell no és el president, en Xavier Trias diu que tampoc seguirà. Ha de ser ell qui culmini el procés. La situació és molt i molt complexa i per si no n’hi hagués prou, s’hi ha afegit la negociació amb la CUP, que no és fàcil. Ell ha viscut de prop l’experiència de negociar-hi per l’afer de Can Vies, per exemple, i ara amb el nou consistori pateix la nova manera de fer política d’alguns membres de la candidatura assembleària. Pensa que en David Fernández i l’Antonio Baños cauen simpàtics a la gent, són càustics, bons oradors i han sabut connectar amb la gent, han sabut fer molt bé el seu paper al Parlament, per això han tret deu diputats, que ara encallen el procés. A Barcelona, però, és una altra cosa. Ni tan sols els saluden, i Trias explica compungit que fins i tot rep insults pel carrer i amenaces. És l’odi.

Però comencem pel principi. Al 1979 ell era metge a l’hospital, i hi van haver eleccions sindicals i calia un representant del col·lectiu mèdic; el professor Ballabriga, director de l’hospital de la Vall d’Hebron, el va recomanar. En Xavier era una persona que aglutinava diverses sensibilitats i per la seva manera de fer el van proposar. Tenia trenta-tres anys i encara no sabia que la vida l’encaminaria cap al món de la política. Era plena transició i la idea era no anar contra ningú, i en aquelles eleccions sindicals, els metges, es van presentar amb CCOO. Van obtenir bons resultats, i ja en aquell moment va aprendre que amb la col·laboració de tothom es podien fer moltes coses. El van fer representant sindical i és el moment en què l’estat volia suprimir el sistema de guàrdies, l’època en què les assemblees duraven moltes hores, tot i que pugui semblar estrany ell va formar part de tot aquest moviment sindical, i per tant, sap com funcionen les assemblees, la sopa d’all ja fa temps que està descoberta. El van nomenar president de la gestora, i el van proposar a ell per negociar-ho a Madrid –on es pensaven que era del PSUC– i per atzar es va trobar un metge de Bellvitge i van poder fer front comú. Van aconseguir un bon resultat. Automàticament es va convertir en el representant del Colegio de Médicos. Aquell 1979 va ser l’any de constitució de Convergència Democràtica i en Xavier Trias en va ser membre des dels inicis. Però aleshores encara no tenia molt clar que es pogués dedicar i que es volgués dedicar a la política. Els atzars però sobretot la confiança que els altres van veure en ell.

El 1981, moment en què la Sanitat es va traspassar a Catalunya, el conseller Laporte, que el coneixia de la feina que havia fet a la gestora li va demanar que hi anés, que l’ajudés a desenvolupar el primer pla de salut. Era per només un any. En Xavier diu que la primera decisió sempre és la més complicada, és la que li va canviar la vida sense ell saber-ho. Era un oportunitat poder ser en un moment cabdal del país: el naixement del sistema de salut actual. Ho va agafar com un repte i estímul. Aquest primer pas el va portar a ser director general d’ordenació i planificació sanitària, això volia dir, implementar el model sanitari a Catalunya. Més tard va ser conseller de Sanitat durant gairebé una dècada.

Reconeix que per un metge no hi ha feina més bonica i estimulant que canviar la sanitat d’un país, començar de zero un projecte com va fer ell. I des del primer moment amb la col·laboració del Col·legi de Metges i la Junta Democràtica del Col·legi van tenir clar que el model a seguir era el del National Health Service anglès. Altre cop la col·laboració de tots. Sap que per fer coses importants cal que tothom s’hi impliqui i s’hi comprometi. Avui dia el model sanitari català és referent a tot el món, per la seva qualitat i pel seu cost –no es gasta ni el 6% del PIB–. En molts països la sanitat és privada, la paga el treballador i les empreses, i a Catalunya als anys vuitanta i després de quaranta anys d’una dictadura es va apostar per fer entrar la sanitat en els pressupostos generals de la Generalitat. Es volia una sanitat universal i planificada des de la Generalitat. (Una de les potències mundials, els EUA, disten de tenir un sistema com el nostre, tot i que Roosevelt als anys vint ja parlava d’un Servei Nacional Sanitari; Obama pretenia que tots els ciutadans nord-americans tinguessin una assegurança mèdica, privada, i per aquells sense recursos, ajudes públiques, però no se n’ha sortit).

Trias explica que Catalunya havia tingut un sistema especial durant el franquisme, amb pocs hospitals públics (de la Seguretat Social) i una gran xarxa d’hospitals de fundacions i d’ajuntaments: el Clínic, Sant Pau, Mataró… Per tant, el primer objectiu del model sanitari era tenir una xarxa assistencial amb vocació pública, hospitals públics d’entitats públiques. Actualment hi ha setanta hospitals a Catalunya que formen part de la Xarxa d’Hospitals d’Utilització Pública –XHUP–.

És difícil fer política en un ambient on la desqualificació personal i la destrucció de l’adversari són els objectius

A més, als anys vuitanta el país s’havia de bastir políticament, el que ara anomenen les estructures d’estat, i l’encarregat de bona part de les obres del país va ser un partit polític que s’estava gestant: Convergència Democràtica de Catalunya, que inspirada per la socialdemocràcia sueca va governar durant vint-i-tres anys. Li fa mal el que està passant en aquests moments, i fa un mea culpa, reconeix que s’han fet coses malament i que potser algunes actituds que podem veure ara són fruit del passat, com el tracte de CDC cap a ERC, per posar un exemple. Tot i així ell no pensa abandonar, vol acompanyar i ser allà en el moment de transició dins el partit i també dins l’Ajuntament.

En Xavier Trias és un home a qui li agrada conversar, amb una pregunta o un comentari construeix tot un relat, s’atura en els detalls. Té una bona memòria, és afable i té una mirada clara, es troba còmode mirant enrere, en aquells anys on tot estava per fer. Segurament és una manera de saber portar la situació nova que s’ha generat a l’Ajuntament de Barcelona on ara és el cap de l’oposició –per segon cop–. Diu que està trist pel que està vivint aquests últims mesos. Amenaces, insults –el tracten de delinqüent, de lladre, de mafiós, tot de manera gratuïta, es troba que no el saluden pels passadissos de l’Ajuntament i que el menystenen–. No és victimisme, ell sap que va perdre les eleccions, que l’Ada Colau i el seu equip van guanyar-les i que ara els toca governar. Diu que alguns barcelonins l’aturen pel carrer i li diuen que perquè no va fer coalició amb ERC, però tampoc sumen, els faltaven els vots del PSC i el PP, i en ple procés aquesta aritmètica és gairebé impossible. Fa molts anys que fa política i explica que n’ha vist de tots els colors i que ha pactat amb forces molt diferents a la que ell representa, i que ara només hi ha confrontació, desqualificació, amb un objectiu: destruir l’adversari.

En diuen la “nova política”, concepte que fan servir les plataformes com Barcelona en Comú o Podem però que no ha fet servir l’ANC, l’organització de la societat civil que ha canalitzat la demanda de construir un nou estat per a Catalunya i que ha convergit en la candidatura de Junts pel Sí. La d’abans era la que més enllà de les discussions a l’hemicicle, a la sala de plens, teixia relacions d’amistat i d’efecte, i ell mateix reconeix que la gent no acabava d’entendre i que sovint li preguntaven: “Com pots ser amic de tal o tal altre?”. Parla del moment en què es debatia el model sanitari al Parlament, que va aprovar amb majoria absoluta la llei de Sanitat, amb una col·laboració estreta d’Imma Mayol d’ICV, una persona magnífica. Imaginen això de Joan Herrera?

Abans hi ha havia una noblesa, uns valors, unes formes que sembla que ara no es tenen en compte o no es volen tenir en compte. Menciona la bona entesa que va tenir amb Joan Clos quan era alcalde de Barcelona i ell era a l’oposició; tot i voler-lo fer fora hi va haver sempre una bona sintonia, o bé menciona la col·laboració entre l’Ajuntament –durant els més de trenta anys de socialisme i ecologistes– i la Generalitat –amb els vint-i-tres anys de pujolisme–. Tot això s’ha esvaït.

S’imaginen haver d’anar a treballar cada dia i que els seus companys de feina no els dirigissin la paraula? O bé els menyspreessin quan haguessin de fer una feina conjunta? La manera de fer política ara, aquesta “nova política” és a través de l’enfrontament, fent servir tots els instruments per desprestigiar l’adversari. És el pim-pam-pum, el no passar-n’hi ni una, el tirar merda. Trias reconeix que hi ha instal·lada aquesta dicotomia: destrucció versus cooperació en un moment en què el país necessita més que mai de la contribució de tots i se la juga en un moment important de la seva història.

El país se la juga en un moment històric, i més que mai, cal col·laboració i defugir la confrontació

Potser han fallat en la comunicació aquests anys? No han sabut explicar què feia l’Ajuntament de Barcelona durant els quatre anys que han governat? Ell creu que l’estratègia va ser pensada i reconeix que en temps de crisi i de patiment de la gent, l’Ajuntament –amb diners i solvent– no podia vantar-se de dir que eren ells qui ajudaven a tirar endavant Cáritas, la Creu Roja i tantes altres entitats del Tercer Sector per poder fer la feina d’emergència social. Van preferir fer-ho sense dir-ho, sense publicitar-ho. La primera decisió que va prendre com alcalde va ser la de reunir la Taula del Tercer Sector amb una idea clara: és un sector que no genera despesa sinó que “genera llocs de treball, dóna cohesió social i genera el que s’anomena emprenedoria social”. Barcelona té més de 2.550 entitats socials que aporten l’1% del PIB català. Veient els resultats potser haurien d’haver-ho explicat i publicitat. Fins i tot la PAH rebia diners de l’Ajuntament, l’Ada Colau va poder fer la seva feina i va poder promocionar-se com a figura política gràcies als 360.000 euros que va rebre durant els quatre anys que va encapçalar l’entitat.

Tot i així, Ada Colau des de Guanyem Barcelona al desembre del 2014 ja acusava Xavier Trias de ser l’alcade de les desigualtats; ja alcaldessa en una roda de premsa el 19 de setembre del 2015 denunciava el “superàvit excessiu” de la ciutat, 120 milions, en temps de necessitats socials i en un titular a Eldiario.es s’informava que destinaria 96 milions a polítiques socials: dins la notícia i amb altres fonts consultades es diu que 40 milions aniran a millores urbanístiques (38%) i 30 a polítiques socials (28%). En l’últim pressupost aprovat per Trias es van aportar 63 milions a despeses en polítiques socials, un 13% respecte el 2014. Aleix Sarri fa una anàlisi del mandat de Xavier Trias quant a les polítiques socials i en fa una comparació amb els governs del PSC-ICV i les responsabilitats dels ecosocialistes que durant dècades van gestionar l’àrea d’habitatge paradoxalment. Un exemple amb dades del que s’ha fet i del que diu que es farà.

Trias diu que han pencat molt per arribar a ser alcaldes, i ho diu en plural, se’l veu un home que en té en compte els altres –si bé diu que qui pren les decisions és un, algunes decisions no poden ser delegades, les pren qui va al davant, i a vegades t’equivoques i altres l’encertes, però prens la decisió tu sol. De fons segueix el debat d’investidura–. I assegura que el cop és molt dur, ara els tocarà fer oposició un altre cop, amb el perill que no es desmunti l’equip. Perquè si una cosa té aquest pediatre d’ulls verds i de mans tremoloses és que tenen clar el rumb i l’objectiu: conservar l’equip, fer equip i treballar per l’equip. Ell voldria que el seu successor o successora fos de l’equip de gent que ha treballat durant una dècada a Barcelona per poder desenvolupar el model de ciutat a llarg termini. Diu que és la cosa més difícil: saber què vols ser, i amb un punt de resignació diu que ells ho havien trobat: coneixement, cultura, innovació, creativitat i el benestar de les persones. En un article a The Guardian, a la Diada del 2014, va fer servir el concepte de la democràcia humana, com la ciutat de Barcelona, que sembla feta a escala humana.

Ara bé, aquest benestar s’ha de fer amb activitat econòmica diversificada i amb preocupació explica que el projecte del nou Ajuntament –sense model de ciutat– el que vol és aconseguir aquest benestar o fer polítiques socials sense que s’acompanyi d’una activitat econòmica. El 2012 ja va presentar la seva idea de motor econòmic: administració, societat civil i sector privat. Amb aquesta fórmula s’ha aconseguit un superàvit pel consistori de 350 milions d’euros en quatre anys i amb aquest no-model actual, més pròxim a la ideologia del nou equip de govern no sap com es generarà riquesa si només es gasta. Ell i el seu equip apostaven pel creixement econòmic i el preocupa que un dels assessors de l’alcaldessa Trias, Jordi Borja, urbanista, sociòleg i el “padrí maragallista” de Colau, consideri que les ‘smart cities’ generen desigualtats i no són un estímul per l’economia; Barcelona és en aquests moments una de les potències mundials, per davant de ciutats com Londres o Nova York.

L’alcalde Trias va ser un dels millors ambaixadors del procés català durant el 2014

I és en l’arena internacional, aquella idea de Maragall “cal posar Barcelona al mapa” que també ha seguit Trias com alcalde. Al 2014 la revista “Fortune” posicionava l’alcalde Trias al número 46 de les cent persones més influents del món del 2014 i destacava Barcelona per ser la ciutat “més intel·ligent del món”, a part de Gaudí o la Mediterrània. Però no només això, ja que a Nova York durant els seus anys d’alcalde, en Xavier Trias, hi va trobar un bon aliat, Michael Bloomberg. L’any de gràcia, el 2014, va rebre el premi Mayor’s Challenge dotat amb cinc milions de dòlars pel programa “Vincles BCN”. Un programa destinat a evitar l’aïllament de les persones grans que viuen soles a la ciutat. També els anys que va ser alcalde va defensar i es va posicionar a favor del procés d’independència, amb articles a la premsa, com el que li va fer Tobias Buck al Financial Times, l’editorial de Bloomberg demanant un referèndum a l’estat espanyol –soto voce es deia que era gràcies a l’alcalde Trias que s’havia aconseguit–, o iniciatives clarament orientades cap a la construcció de l’estat català amb el Llibre Blanc. Barcelona, capital d’un nou estat o les recepcions d’ambaixadors i de comitives internacionals a l’Ajuntament de Barcelona.

Tot i així ha rebut crítiques de les entitats sobiranistes –ANC i Òmnium Cultural– per no firmar l’adhesió a l’AMI.I s’exalta i fa la veu de Carme Forcadell “president, posi les urnes”. Altre cop feia, treballava amb discreció i elegància, sense medalles, sense voler sortir a la palestra pública cada dos per tres. A ell se li exigia molt més públicament que no pas el que s’està fent amb Ada Colau –que surt cada quinze dies als mitjans públics, i gairebé cada dia tenim una notícia sobre l’Ajuntament de Barcelona–. Només a ells se’ls exigeix –a ell, al president Mas…–. I sense que parlem del cas potser per això el 28 d’octubre del 2014 “El Mundo” publica UBS nº 7651162-3445.954, l’article en què s’acusava l’alcalde Trias de tenir comptes a Suïssa segons la UDEF, un article que barreja el “cas Pujol”, el pare d’Artur Mas, María Victoria Álvarez, i un embolica que fa fort. Aquell mateix dia de la publicació Trias, indignat, escriu una carta negant que tingui comptes a Suïssa. Al mes de desembre la fiscalia va arxivar la causa. No només és la nova política també és l’aparell de l’estat qui juga al descrèdit i a la destrucció de l’adversari amb mentides i tots els mecanismes a l’abast.

És un socialdemòcrata convençut que pensa que calen mecanismes de redistribució de la riquesa. La seva il·lusió ara per ara és aconseguir que el seu relleu sigui del seu equip i ajudar a fer la transformació interna de CDC que ell va ajudar a fer –i que d’aquí a quatre mesos ja s’ha fet públic que es dissoldrà–. Perquè estima allò que ha fet i se sent part i responsable de la construcció del país. En política em diu que és important el lideratge –fer equip–, la constància i generar afecte i confiança. I es nota que ho ha fet amb escreix. A la porta de l’ascensor un dels col·laboradors més pròxims durant aquests últims anys a l’Ajuntament em diu que ell és el líder i que no marxarà fins que no s’hagi fet el relleu, amb calma, vol fer les coses bé, com sempre, i que també li dol la situació actual: quan ells van arribar al 2011 no es van dedicar a tirar merda als governs socialistes i ecologistes, es van dedicar a treballar. També em confessa que no marxa per si hi ha un moment d’emergència, en política mai se sap –tot i que cada cop és més a prop el pacte entre Colau i Bosch, que mentre conversem truca a l’alcalde Trias, com també ho fa Carina Mejías–, potser s’haurà de posar al capdavant per gestionar episodis complexos. Però el que sí és clar és que tot i que ell té la sensació que ja no pinta res, per molt dura que sigui la campanya a la xarxa de l’equip d’Ada Colau –ara acusen Antoni Vives d’irregularitats a Barcelona Regional, on era responsable de contractació, activitat internacional–, segueix pencant pel seu equip i amb el seu equip.

PD-Un detall: he hagut de fer cua per acreditar-me per entrar a l’Ajuntament, mitja dotzena de mitjans estaven fent cua per una roda de premsa de la CUP, de l’Ajuntament? Barcelona, el que feia l’Ajuntament de Barcelona, mai havia tingut tanta rellevància pública com ara.

Una reflexió: un article interessant sobre la nova política des d’ICV, firmat per Ismael Blanco, La societat civil: protagonista de la nova política? Potser és el que porta fent la classe mitjana catalana, també la barcelonina des del 2012? Sense insults, sense desqualificar l’altre. Un moviment pacífic, democràtic i transversal, de tots.

I alguns enllaços trobats per atzar durant el procés de documentació sobre el relat que ha construït Ada Colau i el seu equip de l’alcalde Trias:
8 de maig del 2015. Gestors del 3% i diners a Andorra. 
9 de maig del 2015. La màfia.
Iglesias dóna suport a les tesis des de Nou Barris
10 de maig del 2015. Trias té diners a Suïssa i a Andorra.
11 de maig del 2015. Aclariment sobre el concepte “màfia”.
14 de maig del 2015. Trias no sap liderar projectes col·lectius
Migdia del 19 de maig del 2015. Torna la màfia 
Vespre del 19 de maig del 2015. Rebaixa el to.
22 de juny. Terribas desmunta el discurs d’Ada Colau: afirma que no té cap prova que existeixi la “màfia”.
1 de juliol del 2015. Trias es defensa dels tuits i atacs (un cop perdudes les eleccions)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s