Les bases a Manresa

És fosc, i gairebé són les vuit del vespre d’un dilluns de novembre, l’últim, i que coincideix amb el darrer del mes. Fa poc més de vint-i-quatre que a Manresa les bases de la CUP han enviat un altre missatge a la ciutadania catalana, a Junts pel Sí i al president: No. 823 vots a favor de l’opció d’investir un president que no fos Mas (un 68’5% de la militància congregada –1200–). Si bé 434 van dir que veurien bé la investidura del president Mas (un 36% dels presents) la notícia és el tercer no, aquest cop gens tranquil. Diumenge a les 22.16 un missatge d’una amiga votant de la CUP que diu sentir-se indignada del que ha passat a Manresa. A fora una escola de negocis de la ciutat em trobo a una persona que va ser a l’assemblea, sense veu ni vot, però hi va ser.

La primera cosa que em diu és que es va prohibir de manera rotunda la presència de mitjans i es va demanar a la gent que no fessin piulades i retransmetessin res del que estava passant. En diferit però una versió d’algú que fa molts i molts anys que lluita i batalla des de l’esquerra independentista i reflexiona sobre moltes coses. Diu que als dotze anys ell va passar pel calabós per manifestar-se a favor de la llibertat de la Núria Cadenes, acusada de voler atemptar contra oficials espanyols en nom de Terra Lliure. Era l’època que es cremaven fotos del rei. I ara li emprenya que li diguin botifler, aquestes últimes setmanes diu que ha de marxar de Twitter perquè li fa mal, dels insults “espanyols”, “traïdors”, que reben per part de la gent de Junts pel Sí. Els juntasípies diu. Amb dues arracades a l’orella esquerra, cabells castanys i curts, té una mirada clara, uns ulls verds turquesa, i un verb ràpid i contundent. És juganer amb el llenguatge i també amb l’estètica, avui porta barba a l’estil d’Abraham Lincoln, i diu que és una paradoxa el que està passant en aquests moments, i es pregunta si el petit ha de fer de gran –la CUP ha de fer de responsable–, i que el moderat ara és radical i el radical és el moderat. Revela que al mig de les intervencions dels militants una senyora de setanta anys agafa la paraula i comença a esbroncar a tots els presents –1200– en públic i els diu que no pot ser que estiguem en aquesta situació i que cal investir el president Mas.

A l’assemblea hi ha la joventut radical enfront els cabells grisos i blancs que fa tants anys que lluiten (els 40 de l’Anna Gabriel). I explica que en Benet Salellas i en Titot tenien intenció, durant les més de set hores que dura la convocatòria, de fer canviar l’opinió i convèncer la militància que cal fer un pas endavant. Un dels nous diputats per Girona i negociador de la CUP ja avançava aquesta posició en una entrevista en un mitjà gironí alternatiu. Però només arribar al pavelló i veure l’ambient va tenir clar que les coses anirien cap a un altre camí: la militància estava massa caldejada i ofesa per votar a favor de la investidura d’Artur Mas. Ho va veure quan es va començar a corejar “Alerta, Convergència se’ns acaba la paciència”. Encara que no en tinguem la fama els catalans som apassionats, ens passa amb el menjar, el futbol i la política. Això de la política és de hooligans, ens havíem cregut que l’estat ja estava fet (que el partit estava mig guanyat i…) encara ens tocarà suar la samarreta de valent com va dir en David Fernàndez.

L’observador que va ser a Manresa sense vot diu que un dels sectors més bel·ligerants dins la CUP  és a Girona i que no en sap el perquè –algú més m’explica que a Navàs hi ha un altre col·lectiu enrocat amb el no si es compara amb el sí a la investidura que plana sobre l’assemblea de Vic–. Reflexiona que la CUP és una força municipalista, que té força als pobles i ciutats de Catalunya però això del Parlament… I explica que hi ha tants grups!, els d’Arran, els d’Endavant…, hi ha tantes famílies i subfamílies que ell es perd i diu que algunes estan enfrontades entre elles –és ben bé que Shakespeare ja ho va escriure tot al segle XVI: els Capulet i els Montagú–. Però que quan parlen públicament ho fan com a CUP, sense fissures, com un tot. I com que durant la campanya van dir que no, que no investirien Artur Mas ara segueixen amb el no. Aquesta filosofia és la que va portar  David Fernàndez, Quim Arrufat i Isabel Vallet a deixar el Parlament, es va votar que només hi hauria un mandat de quatre anys, i com que es va votar això, van haver de deixar l’escó. “Vam dir que no i és que no”. Diu que amb el trio de la furgoneta ja tindríem acord, que van aprendre a fer política molt ràpidament, i que eren molt més pragmàtics, i que van entendre bé i copsar la dinàmica institucional que tants bons resultats els ha portat –de 3 a 10 diputats en tan sols dos anys–. On és el “know how” es pregunta? Per què els actuals diputats no han aprofitat tot aquell aprenentatge per uns moments tan importants i tan necessaris de negociació i acord? Creu que hi ha un excés de protagonisme de les assemblees. I que és una decisió política de l’actual direcció i que pel moment excepcional que vivim això s’hauria d’haver fet diferent. I ironitza, una altra paradoxa: això de la democràcia té la seva part negativa. Què passaria si ERC o CDC diguessin que ho han de consultar tot amb les bases? Avançaríem? Aníriem a algun lloc si tots féssim igual? El país s’ha de gestionar i l’emergència social reclama d’accions concretes.

I també es fa una altra pregunta que explica molt bé perquè som on som: on és ERC durant aquestes setmanes? Pensa que ERC està fallant al país, si bé la CUP té una part de responsabilitat i CDC una altra, a ERC no tenen part de responsabilitat també? No ha vist ni un sol tuit on es carregui contra ERC i se la responsabilitzi també del no-acord i enrocament. Tot i així és optimista de mena, i diu que hi ha marge per l’acord, fins al 9 gener hi ha temps i que només són dos vots els que calen per investir Mas. Ell ho té clar, ho faria tot i el 3%, i aquests dies també ho discuteix amb la xicota. Ella també és de la CUP però de les que pensa que no, que no es poden moure del que van dir en campanya, han de ser conseqüents amb el que van dir. Creu que hi ha massa puresa ideològica, i que en una negociació s’ha de cedir. Segurament un dels moments més comentats i que és enregistrat pel 3/24 en directe és la intervenció de David Fernàndez, ningú sap què li va passar. Sorprèn la seva contundència i ho va tornar a fer, això de sorprendre, dimecres 3 de desembre amb l’article publicat a l'”ARA” “Sortir-nos-en” en què justament parla dels dos escons i obre la porta de l’acord. Les reaccions que va provocar l’article dins la CUP és la prova de l’anàlisi encertada que va fer l’observador optimista que a Manresa no tenia vot i que vaig trobar per atzar fora l’escola de negocis.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s