L’ànima del sr. Esteve

La primera cosa que em diu quan ens trobem al bar de Carretera de Sants amb Olzinelles és “el poder escanya” i diu que la història serveix per comparar. La història no és un bolet, tot té una explicació. Al segle XVIII em diu que aquí fem la revolució industrial, una mica abans només una mica abans, s’inicia a Anglaterra, nord de França, Bèlgica, Holanda, però ens arriba de pobre: no tenim aigua, ni carbó, no tenim de res. La producció de cotó i de lli, tota la producció dels Països Catalans, la fàbrica se la menjava amb tres mesos, la resta venia de fora. Si no tenim matèria primera, ni carbó i riu, i pels historiadors europeus fem una revolució industrial miraculosa, no s’ho expliquen com l’hem poguda fer sense fer els elements. Ara bé, una revolució industrial d’estar per casa, d’amateur, de “dilatante”, i exclama que aquí no fotem res de professional, cosa que es pot comprovar en aquest mateix moment. Fem una independència de fer riure, i riu. I de seguida hi torna: fem una revolució industrial d’estar per casa: fem el primer tren, 30 quilòmetres, i per comparar-ho parla de la Krupp –en tot el principat de Catalunya, si agafes València encara hi ha més territori desplobat però strictu sensu el territori del principat– per fer-hi una fàbrica com la Krupp i no el trobes. Per poder posar una fàbrica d’aquestes dimensions t’hauries de carregar dues ermites romàniques, un castell, tres monestirs… Malgrat tot som singulars i espectaculars, ho som. I som l’admiració dels historiadors i estudiosos de fora. Els fenòmens que es relacionen amb Catalunya són estudiats, i ara estem més de moda amb el romanço que vivim! És un romanço preciós en el qual està implicat des de fa molts anys.Ell és dels que durant la dictadura anava a pintar eslògans a les muntanyes per on hi s’hi començaven a construir les autopistes, amb això de la independència diu fa anys i panys que la ballen. Des de l’inici que forma part de la xarxa de voluntaris de l’ANC, que és qui realment ha empès aquest procés i qui l’ha fet gran. Cada cap de setmana és dels que munta una paradeta, va a fer una xerrada o assisteix a un acte, de manera continuada i constant és el que fa des de fa cinc anys.

Quan li dic que és un gran coneixedor de la història, diu que una miqueta, sempre amb aquell punt d’humilitat que tenen els savis, i que no busquen les medalles sinó el coneixement. Em recorda en Bob Wounter, el capità dels Bobobobs, si bé amb una barba no tan frondosa i uns cabells més curts, afable i d’una intel·ligència que sap desgranar el gra de la palla i té aquesta humanitat i bonhomia que a tants els falta. Ell és en Lleonard de Sants. Va estudiar arquitectura i llengua, i Història a la Diagonal –no era la millor, puntualitza perquè també era d’estar per casa, quan treballava, tenia fills i hi podia anar amb un cop de metro–. Va estudiar llengua per atzar perquè al poble, sí al poble, perquè “barri”, li sona a suburbi, lumpen, i en canvi la paraula “poble” li sona a comunitat. Sants va deixar de ser poble per convertir-se en barri? s’interroga. Va estudiar llengua perquè van fer un curs de llengua a l’Orfeó.

L’ànima de botiguer està instal·lada a la política catalana actual

Sants significa moltes coses, és en l’imaginari col·lectiu de les lluites obreres i fa memòria d’alguns exemples: l’aprovació de la jornada de vuit hores es va fer a Sants o que ERC va néixer-hi al març del 1931. Era una comunitat completa –no ara– perquè tenia els tres estaments: pagesos, comerç-treballadors industrials i els rics. I com a conseqüència de la població industrial hi havia els lumpen, els que anaven a “a veure si els llogaven per alguna cosa”. Avui dia és residencial, no diu pas barri, ja no s’hi produeix res, no s’hi fa res. Però tot i així continua tenint una activitat cultural important. És un poble actiu, hi ha la colla castellera, els gegants, els diables, catorze orfeons, i les parròquies que acostmuen a ser fòssils enquistats a Barcelona, aquí, no, diu orgullós. Sant Medir fa dues publicacions i a vegades amb continguts interessants –Santa Maria i els Dolors també–. I com si el temps no hagués passat diu que als anys quaranta i cinquanta hi passava tot. CCOO va néixer a Sant Medir, a la parròquia. A cent metres d’on som!, i on encara ara segueix sent un lloc socialment i culturalment molt actiu però no és el que era: amb una població quatre vegades més i la producció cultural quatre vegades menys. Políticament també hi ha de tot, els que tallaven el bacallà i es feien veure eren els socialistes, però també hi ha gent de CDC, d’Unió, del PSUC –ICV–, tots es coneixen, quan un obre la boca ja saps què dirà i quan ell parla també ho saben. En un poble les normes valen per tots igual. El fenomen de la CUP ha sortit fa poc, són els rebotats d’ICV, de la fallida dels partits tradicionals, explica l’èxit perquè amb ERC no n’han tingut prou, i també molta gent del PSC en massa s’hi han passat, a la CUP.

Es considera una persona amb fe, creient de tota la vida, i també una persona que emana progressisme genuí, real, sense impostures i que fa allò que diu i diu allò que sap. La fotografia del 25 de novembre la veu difícil: no hi ha marxa enrere. No pot ser. Només cal posar una emissora de ràdio o televisió, i que parli qualsevol, d’una banda o d’una altra, tothom té les posicions molt preses, i ningú tira enrere. No només els polítics, sinó la gent. Per exemple avui ha sentit el president de Cáritas i ho té claríssim que ens n’anem cap a la independència. Després sents parlar els de l’associació de comerciants, les llevadores, obstetricies, i també ho tenen clar! Tothom ho té clar. Enrere no s’hi va. Ara bé, diu, tenim molta feina. És molt difícil el repte que tenim al davant. El problema més important que ell hi veu és la unitat interna –no cal ser Corea del Nord– si som un bloc intacte des de fora no faran res, no poden.

És la setmana del FLA i dels farmacèutics, i ell pensa que si se sap canalitzar l’enfadament bé cap a Espanya ens pot anar bé. Des d’Espanya no són traçuts: la prova és que mig món era d’Espanya i no tenen res; els anglesos tenen la Commonwealth; els portugueos, que han sigut tan desgraciats com nosaltres, tenen molts tractes preferents amb les seves excolònies, continuen vivint d’aquell capital, de les empreses de les colònies –les colònies fa trenta anys que van desaparèixer–; els holandesos també ho han sabut fer. Els espanyols, què han sabut fer a part de conrear l’odi cap a Espanya? I aquí a Catalunya fan el mateix. “Tots els diners han de ser controlats”. Davant aquesta consigna, la gent, com reaccionarà? Faran bondat? Pensa que acabarà saltant tot pels aires i si d’una cosa té por és que acabi amb violència. Seria lamentable.

Afirma amb rotunditat que amb quinze dies ens hem carregat el procés, sobretot pel descrèdit internacional que hem aconseguit només amb quinze dies!, després de cinc anys de procés… Pensa que no tenim visió d’estat, tenim l’ànima de botiguer, i li sap greu perquè la seva mare n’era de botgiuera, Sants ha viscut la meitat de la seva història del comerç. Ja al segle XVII ja deien “Pocs i amargants… i la meitat, lladres”, perquè se’ls considerava feréstecs a la gent de Sants i també perquè els botiguers escanyaven amb els preus. Hi havia molt botiguer, i abusaven amb els preus per la gent que venia de Barcelona i d’altres pobles. Els catalanets, i ho diu amb una veu de falset, tenen ànima del senyor Esteve, amb la parecel·leta petiteta. “L’auca del senyor Esteve” seria una novel·la de lectura obligada per ell. Si vols entendre Catalunya s’ha de llegir i si es vol entendre Barcelona, és imprescindible. I tant! 150 anys després, els barcelonins continuen sent allò i ho diu amb convenciment.

Reivindica Abat Oliba, Jacint Verdaguer, els monjos de Montserrat, Sant Medir…

Creu que Barcelona només es mira el melic!, està convençuda que no hi ha res més fora de Barcelona. És terrible. I em diu, si demanes a un barceloní quin és el teatre més antic de Catalunya que no ha parat mai de funcionar ni tan sols en temps de guerra no sap que és a Reus, el Cercle de Lectura; la segona biblioteca més gran en nombre de volums, el Cercle de Lectura de Reus. La catedral romànica més gran de Catalunya?, la catedral de Lleida. I tots queden amb la bocaoberta. Pensa que Barcelona té molts defectes, i quan li pregunto si és barceloní, em corregeix i em diu que és de Sants. I no només ell té aquest sentiment, em denana que ho pregunti a tothom que viu aquí, si demano d’on són em deixaran clar que de Sants. I em diu una altra frase –és dels que pensa que les dites són reaccionàries però que tenen alguna cosa de veritat del que pensa la gent–: “Esguerrats, cap a Sants”. I m’explica el perquè. Amb el Neoclàssic, amb el segle de les llums, amb la Il·lustració, la Medicina agafa el rang de ciència, i fan fora els curanderos de la ciutat, els expulsen. Era el segle XVIII. El poble més proper era Sants, i per això molts curanderos s’hi van instal·lar, d’aquí que es digués “esguerrats cap a Sants”. “Esguerrats cap a Sants”, sí, i quan era petit, ell i la resta responien “I cabrons a Barcelona!”. Surt a la conversa el “Xic Pastor”, un curandero molt famós al poble, que ha passat de generació en generació. Encara avui dia un descendent del Xic Pastor és doctor traumatòleg del Clínic, el seu rebesavi va començar la saga, era pastor i curava les ovelles i així va començar a tractar les persones. També a la Creu Coberta era on penjaven la gent pel coll i quan ja no aguantaven més queien dins un pou… Sants té moltes històries soterrades que han passat al llarg de la història i que ara ja no hi ha esguerrats ni curanderos. Tot i que encara té un episodi suculent del passat, una parenta farmacèutica va llogar uns baixos i al jardí hi van trobar uns ossos colgats, aquest fet va aturar les obres i l’obertura del local durant 3 anys. Després de les investigacions van saber que era on hi havia viscut l’anomenada Llevadora dels Ossos, practicava l’avortament de manera il·legal i secreta i de tant en tant se li moria alguna dona, ningú les reclamava. Quan això passava en Lleonard ja era al món! El parent va estar fotut perquè va tenir l’obra parada. Si ara passés això hi hauria un escàndol.

Caminem pel carrer Olzinelles i passem per davant del Maristes i és quan reivindica els valors cristians. Catalunya és el que és gràcies a un religiós, Abat Oliba, que a part de ser un dels impulsors de l’art romànic i de gestar la cultura catalana, va repoblar el territori a través del dret de pau i treva i amb aquesta idea va fer que el país desplobat que era la terra catalana mica en mica la gent vinguda d’arreu s’hi instal·lés a través de les sagreres –era un espai protegit on s’hi guardaven els béns i les collites per evitar-ne el saqueig–. Oliba també va fundar el monestir de Montserrat, gran símbol de la cultura catalana i un blauard del catalanisme amb l’activitat dels monjos. O Sant Medir on es va fundar Comissions Obreres, oo Verdaguer, que dóna a la llengua catalana la categoria literària, o els caputxins de Sarrià que van liderar l’oposició al franquisme. Tots són mossens! I diu que l’església catalana ha ajudat a forjar la identitat del país, i sovint s’oblida o no es té prou present.

En Lleonard diu que si bé l’Església ha fet molt mal, mentre els cristians cremaven gent a la foguera, els ateus també i especifica que al segle XIII la crueltat de l’època s’ha de tenir en compte. Què fa l’occident cristià actualment amb el món? No ens portem bé, tots els bombardejos a Síria no és res més que fer el que fa Espanya amb nosaltres: ser més separatistes. A l’Orient Mitjà estem fent que siguin més radicals. I indignat diu que no es pot bombardejar Síria, allà hi ha gent que no té res a veure amb aquesta història. No fem les croades però … Hem de donar la culpa a l’Església? No, a més, actualment surt un papa que fa enfadar els poderosos. Tot rellisca una mica diu. Tenim una Europa en perill però hem tingut un Aznar i un trio de les Açores que són bastant a l’arrel del que ha vingut després: armes de destrucció massiva, a l’Iraq sense en Saddam respiren, però es pregunta tot això ho havíem de fer nosaltres? Nosaltres havíem d’anar allà? Ells han de trobar la manera d’entendre’s i d’anar endavant. I recorda unes paraules d’en Sala i Martína a “Economia en colors”, tot i que és massa ultraliberal: “què és això que anem a solucionar els problemes del Tercer Món?” Ho han de fer ells, els hem de facilitar les coses i després de la intervenció a l’Orient hem augmentat la confusió i el problema.

És important la moral en els afers internacionals: es parla de religió quan és un tema de dignitat

I va al cor del problema a l’Orient: el conflicte jueu-palestí. Si bé ell és projueu, en principi, no definitivament, els palestins tenen dret a tenir el seu territori. Quan Occident va fer el repartiment de Terra Santa, al segle XX, es va adjudicar un territori a Israel i als palestins, els països àrabs no van acceptar-ho, encara ara no els reconeixen excepte Egipte. Per què?, es pregunta. Des de fora se’ls burxa! A l’Iraq sense la influència dels EUA no creus que hauria acceptat Israel?, em pregunta. O Jordània no hauria col·laborat perquè Palestina no tingués el seu territori?, afirma. Haurien viscut amb pau i alegria. Però si des de fora burxem… Si no s’hi haguessin posat els EUA, França, i Anglaterra s’haurien posat d’acord. Tots augmenten la confrontació. I ara s’hi ha sumat Rússia, que juga a favor dels moros, curiosament ajuden dictadures musulmanes, de les que han empaitat i empaiten tots els Drets Humans (Jordània, Aràbia Saudita, Qatar) i aquests, els russos, són els d’esquerres, que ara ja sabem què son. Els EUA si s’haguessin quedat a casa seva… però és l’or negre. Bombardegem EI però mentrestant els comprem petroli, els venem armes, això és una hipocresia que no val gens. És la necessitat de tenir productes derivats del petroli, i també l’interès armamentístic. I posa el focus a prop: Espanya és un dels principals venedors d’armes d’arreu del món, quina mena de moral és aquesta? Llavors es parla de religió quan el que és és un tema de dignitat. I la pau que emana de les mans que mou quan parla i s’escapa de dins quan obre la boca amb unes dents grans.

Als pobres desgraciats que els foten les bombes al terrat de casa han de fugir. Els de baix de tot, no poden, els pobríssims no poden marxar, no poden pagar la pastera. I recorda l’emigració que venia d’Espanya aquí, alguns venien caminant, ell en coneix, gent que va venir caminant des de Jaén. Havien vingut caminant, llogant-se per les cases, robant alguna gallina si feia falta i fins a València, i fent quilòmetres a peu. Es pot fer, és qüestió de temps i paciència però no pots venir de Síria o l’Iraq a Europa a peu, necessites mitjans. Aquí hi ve gent amb carrera! Durant uns anys això no anava amb nosaltres, aquí estàvem massa preocupats per les V… Tenim una tendència molt gran de mirar-nos el melic, estem convençuts que tenim el melic més gran.

No calen heroïsmes, a vegades se sacrifiquen ideals per la supervivència

És prou pessimista com per pensar que tornarem a tenir eleccions. I tornant a l’actualitat del moment –el FLA i les farmacèutiques– diu que si a la gent li toquen la butxaca es farà enrere, i quan tinguem les eleccions al mes de març, molta gent que ha votat opcions sobiranistes potser ja no ho faran. I es torna a valdre de la història: l’11 de setembre del 1714 hi va haver molta gent que es va passar a l’enemic, per què eren traïdors? No, collons! perquè volien viure tranquils. Sacrifiquem uns ideals per la supervivència. Els borbons van entrar a Barcelona per les escletxes perquè hi havia gent que els ajudava des de dins. Van ser uns traïdors? Eren uns renegats? No, el que estaven era tips de catorze mesos de setge i menjant rates. A dins les muralles no hi havia camps, algú tenia una gallina a la galeria però… Clar que hi havia gent que desertava. No demanem heroïsmes. La gent no té vocació de ser heroi, tenim la vocació de viure tranquils, majoritàriament. És just que sigui així. No tenim res en aquests moments! El gran actiu segueix sent la gent, aquest 80% de gent que va votar sí-sí el 9-N. Si això dura gaire ens podem trobar que hem de tornar a començar. “Madrid, que ens deixarien votar?”. Ell creu que no. L’únic poder és la gent. En uns moments en què es vol matar l’ANC: Junqueras diu que no es pot fer pressió a la CUP, i quan la gent que va liderar l’ANC ja és al Parlament. I com que fa dècades que la balla amb això de la independència diu que fa uns quants anys l’Assemblea de Catalunya dels anys setanta la van matar els partits, i va ser el PSUC! Com es pot gestionar la frustració? No ho sap, però hi veu un paper important de la societat. L’ANC no s’ha de deixar atropellar pels partits, ni tampoc Òmnium, que pensa han de ressorgir en aquests moment difícils. Aquest procés ha avançat quan la societat civil ha estat al capdavant i ha retrocedit quan s’hi han posat els polítics: amb la data de la consulta, hi perdem un llençol; el 9-N, un altre; després amb la unitat, ara amb el 27-S. Cada cop que s’hi posen els polítics, mal borràs. Pensa que el que viu Catalunya és una revolució de les classes mitjanes, al llarg de la història totes, totes les ha fet la classe mitjana; els rics no les volen, i els pobres no poden. Per ell voler fer ara la revolució que es planteja des de la CUP ho veu com una gran incoherència, atropellen el procés, i cita els processos d’independència a altres llocs del món: Escòcia, el Quebec, Montenegro, Txèquia o Eslovàquia. La base social és la constant en tots ells. L’esperança per en Lleonard segueix sent la gent.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s