27-D: Kafka era a Sabadell?

I.

“Fins al capvespre no es desvetllà en Gregor d’aquell son pesat, semblant a un esmortiment” així comença el segon capítol de “La Metamorfosi” de Franz Kafka.

Tres mesos després del 27-S. Arribo a una pista coberta d’atletisme i em trobo una gentada a fora. És fosc i són quarts de set de la tarda, capvespre d’hivern. No hi ha rialles i l’ambient és més aviat seriós. Tot i que en són molts no fan soroll, com quan al Camp Nou milers de persones segueixen un partit de futbol, aquell silenci que pateix. No goso ni aproximar-me a preguntar les desenes de petits grups que conversen. No hi ha gesticulacions ni riures. Tot molt sobri. La sensació de quan vas a un tanatori, que la gent murmura. Això, murmuris i molta vestimenta fosca, el negre és el que predomina. Pocs colors que contrasten amb els seients de la pista d’atletisme que molts sabadellencs no han visitat mai.

Al final em decideixo i pregunto a un noi que està sol, és de Sabadell i m’explica que el no s’ha imposat a la segona votació per dos vots, que la cosa està molt ajustada i el nas li diu que sortirà no investir el president Mas. Ell ha votat no, no a Mas però sí a seguir negociant. És l’única opció diu.

M’aturo en un grup de nois joves i faig la mateixa pregunta. Bufen, em demanen si sóc periodista i parlen de la contradicció. Això que han fet avui és molt complicat per ells, no arriben als trenta anys. El més menut em diu que ha votat l’opció d’investir Mas tot i que no sap si ha fet bé, té dubtes. Però per ell el més important és la independència. Diu que ha pres la decisió per trajectòria cultural, per sentit de país, per oportunitat històrica. Són del Maresme, on va començar tot, a Arenys de Munt, on paradoxalment la CUP va començar les consultes populars, va començar la revolució democràtica nacional que ha portat Catalunya fins on és ara. El grup de nois marxa al bar però es queda un noi alt i amb un gran coneixement de la CUP i sobretot del que significa ser part de l’esquerra independentista. Sap el pa que hi donen a Madrid, la policia nacional, la guàrdia civil. D’adolescent en un viatge al País Basc la policia li va agafar el DNI i li va doblegar per la meitat –és una mena de marca per dir “aquest és kale borroka, pertany als independentistes”– i al cap d’uns anys a Catalunya quan l’hi van demanar els Mossos el van portar a comissaria només veure el DNI. Van veure que estava “net”. M’explica que la CUP té dues ànimes, sempre les ha tingudes, la que vol la independència i la que no. Diu que la història del moviment és construïda escissió rere escissió –del Front Nacional de Catalunya que es va convertir en el PSAN, dividit en l’IPC (Independentistes dels Països Catalans), en el MUM (Moviment d’Unificació Marxista) i els Nacionalistes d’Esquerres, i del qual en sorgeix Terra Lliure i l’MDT que deriva en Plataforma per la Unitat d’Acció que a principi del 2000 es converteix en Endavant que juntament amb Poble Lliure són les dues organitzacions polítiques de l’esquerra independentista; la CUP és el front electoral que aglutina tot el moviment–. El grup d’Endavant, liderat mediàticament per Anna Gabriel són els grans defensors del no a la investidura a Mas, i molt probablement s’imposi a Sabadell –són les impressions després de la tercera votació– en què hi haurà un abans i un després. Es posarà de manifest que la CUP està més dividida que mai, com sempre, com quan es va haver de decidir si s’entrava al Parlament, la primera votació sobre la declaració de sobirania –amb el sí crític–, el que passa és que aquesta és una decisió transcendent no només per la CUP sinó pel país. I aquesta divisió existent des de sempre, Poble Lliure i Endavant, també hi és per territoris: al Maresme són pro investidura, a la plana de Vic també, a Sallent, Manresa i Navàs, no; al Penedès, depèn de la zona; a Girona, als petits pobles on es governa s’està a favor de la investidura; al Baix Llobregat són partidaris del no, com a tota l’àrea metropolitana.

És crític amb la direcció actual, considera que no s’ha negociat bé amb Junts pel Sí, que no s’ha tingut un objectiu clar, i que no s’ha fet bé el rol que pertocava. Elogia la figura d’en David Fernández, en Quim Arrufat i la Isabel Vallet que van aconseguir generar una certa pau social i un consens dins la CUP, si bé confessa que en David, que ha tornat a tenir un paper conciliador amb l’article en què demanava només dos vots per investir Mas, un sí crític, tampoc sabia què era realment la CUP fins que hi va ser a dins i en va acabar fart de les lluites internes entre Endavant i Poble Lliure.

Pensa que potser s’han equivocat amb les persones que els representen al Parlament, el crèdit que havia aconseguit la CUP amb aquests quatre anys al Parlament s’ha esfumat amb pocs mesos i pensa que si els 300.000 votants del 27-S poguessin decidir entre les quatre opcions sortiria clarament un sí a la investidura i a seguir amb el procés. Ell sap perfectament que l’enemic és l’estat espanyol, un estat espanyol poderós que farà el que sigui per aturar el procés –ell ha viscut un judici mediàtic a Madrid i ha hagut de fer front a l’aparell repressor de l’estat però també diu que tot i els moments difícils viscuts per l’encausament tenia la tranquil·litat de la caixa de resistència i tot un moviment que li donava suport–. Amb simpatia i cordialitat em diu que ha de marxar cap a dins.

A la porta principal on acaben d’entrar els militants per saber el resultat de la tercera votació un militant fa les últimes pipades i els últims glops de cervesa –a dins no els és permès beure alcohol– i parla de dualitat. Mai havia hagut de decidir entre dues opcions que un sap que no són bones. Ell ha votat a favor d’investir Mas i pensa que serà molt ajustat el resultat. També és del Maresme.

També parlo amb un gironí de pedigrí transformador, el cognom del qual es repeteix sovint als mitjans i em diu que la cosa està molt ajustada. No s’atreveix a dir res més, si bé diu que està cansat i que aquests dies de Nadal han intentat desconnectar i no portar la política a la taula, quelcom gairebé impossible. Per A o per B a totes les taules catalanes s’haurà parlat de la situació anòmala tant aquí com a Espanya. Ja no som els únics que ens passen coses imprevisibles i kafkianes. I sento de lluny una noia jove que diu “Jo tinc fe encara”. Mai una votació havia generat tanta expectativa i tants sentiments alhora.

II.

Toca esperar ja que no ens deixen entrar dins la pista coberta on s’hi està calent. Tothom havia de mostrar l’acreditació groga amb una A ben grossa “Acreditació”. Camino per darrere l’estadi i reconec un periodista de la tele que porta la “PR” de “Premsa”. El segueixo i m’aturo on hi ha una bona perspectiva de l’escenari des de fora. Bona visibilitat. Mica en mica arriben veïns que passegen el gos o la impaciència o fotògrafs que busquen el millor angle per fer clic-clic i que estan molestos perquè no els deixen fer la seva feina. Diuen que aquesta és la manera de fer de la CUP, més pròpia d’altres èpoques i règims que no dels democràtics. Un periodista diu que no entén com ells demanen transparència amb tot i són els primers a no deixar fer a la premsa –el quart poder–. Un fins i tot diu que s’ha vestit de caçador de Sants, amb passamuntanyes inclòs per intentar colar-se però no ha sortit bé. Gairebé era a dins però han aturat el seu company que és més conegut i més alt. Uns altres han decidit no anar a la roda de premsa sense preguntes convocada després de l’anunci del resultat. Riguin, som en temps de l’Anunciació. Però a Sabadell no arriba mai. Aquest desembre no és congelat però el fred comença a glaçar els peus.

A les 20 hores, hora prevista perquè s’anunciïn els resultats definitius, arriba el rumor que la investidura a Mas hauria guanyat per 6 vots, ho corrobora un periodista de La Directa. Som els estranys, els que mirem de caçar un detall: si un moviment a les grades ens pot donar informació o uns càntics. A les xarxes tampoc ningú piula, ningú dels que són dins. Això és pitjor que una final de Champions o un Barça-Madrid perquè no saps què passa, no veus la pantalla, no veus accions, no tens informació més enllà del que veus a través dels vidres: gent que està asseguda, gent que conversa, gent que es mou, gent que menja, gent que ens mira, gent que ens ignora o ens fa la guitza. Just davant nostre es crea una barrera humana que impedeix que els periodistes que van amb càmeres puguin gravar. Però l’enginy sempre surt en moments de tensió i d’últim minut i un dels periodistes va a buscar una cadira per aconseguir més alçada i poder captar el moment en què surtin a anunciar l’esperat moment.

El murmuri segueix fins que uns aplaudiments d’un sector desfan aquest silenci desesperat. Els que estan a platea també s’alcen i aplaudeixen. Arriben els membres del consell polític i els representants del Parlament. Tot és lent. Lent perquè anaven lluny –alguns es comencen a preguntar a on?–. Gabriela Serra s’asseu al mig de l’escenari on hi ha una taula, la resta de diputats queda dempeus en un cantó. Carinyosament Antonio Baños s’hi acosta i l’abraça per darrere i li fa un petó, sembla que ell somriu i ella també. Però només ho sembla. En aquests moments és quan dius: “Ja és hora que em compri uns prismàtics”. Baños està content perquè es va a eleccions i ell no es presenta? Per què ha guanyat Mas? Per què han trobat el San Grial? Que diguin el resultat perquè els que som fora ja no podem aguantar més el fred, els nervis i les ganes d’entrar.

I finalment la notícia, “l’esperpent”, “un ridícul històric”, que publicaran els diaris el dia següent: l’empat tècnic que des de fora rebem com un “Mas”. Ningú pensava en la paraula “empat” quan ens transmeten la informació des de dins. Un dels nois que és a fora, un veí, ni periodista ni porta gos, llegeix els llavis del de dins i diu “Mas, Mas”. I veiem molta gent amb les mans al cap, gent que s’alça de la cadira. Són uns segons de confusió perquè l’última notícia bastant fiable que es tenia era que Mas havia guanyat per 6 vots. Empat? Sí, empat. Les xarxes van plenes de l’estupefacció que es viu dins la pista. No sentim ni aplaudiments ni crits d’independència –un vídeo corrobora que un sector va cridar independència– ni d’anticapitalistes, més aviat un ai al cor, com quan es falla un penal en l’últim segon. En són molts els que comencen a abandonar les grades, com quan el Barça guanya 3-0 i al minut 35 la gent comença a desfilar. La CUP no ha pogut decidir, no ha sabut decidir sembla.

Com pot ser un empat? De seguida les preguntes, el periodista que s’havia hagut d’enfilar dalt al cadira ràpid i àgil diu: “Quina probabilitat hi ha d’arribar a un empat?”. Aquesta serà la segona notícia que recullen els diaris i digitals l’endemà: la probabilitat matemàtica. Aquest procés no sé si portarà Catalunya a la independència però de ben segur que portarà als catalans a conèixer i interessar-se per temes que no s’haurien ni imaginat. L’aritmètica és diabòlica afirma Baños en la roda de premsa posterior, i també diu que millor que decideixin tres mil que no pas tres. Però pren força la idea que ha estat una decisió política del secretariat nacional, els diputats i alguns alliberats com en David Fernàndez o la Isabel Vallet. No es diuen ni els vots nuls ni els blancs, només els sís i els nos: 1515. La comunicació fa aigües perquè ningú entén res, tampoc els militants que surten desconcertats, seriosos i alguns emprenyats.

“Aquí hi havia gent que no era de la CUP i han votat”, en referència als favorables a la investidura. Ell ha votat no i pensava que sortiria el no, marxa capcot. També una altra veu amb experiència dins la CUP diu que això només li pot passar a la CUP, benvingut Kafka, ell ha votat sí i pensa que el no s’imposarà en aquest consell polític. Està cansat i atabalat: el trencament de la CUP és evident i el procés segueix encallat, ara es deixa la decisió en mans de les tretze assemblees territorials, el secretariat i els diputats. Una decisió que sembla han començat a fer avui per evitar enfrontaments en directe entre les bases però hi seran igualment a les territorials, el debat segueix i el desgast es farà més palpable. En seran setanta que decidiran aquest cop a porta tancada. Dissabte 2 de gener. Tothom pensa que això anava d’un vot i comencen les conyes “Si tu haguessis votat X”… “Ets tu qui ha decidit”. Manel Delgado avui es lamenta de no haver assistit a Sabadell. També un altre militant que no va poder assistir a la votació per motius familiars. Això va d’un vot, d’un escó, d’un cap…

III.

“Em sento inútil. He perdut un dia. No ha estat un dia històric: si era sí era històric, si era no era històric també. Mans al cap, crits de tongo, la gent no s’ho creia. Després d’estar una hora esperant… Per res. Estem com estàvem. Som on érem”. Un noi de vint-i-pocs anys parla per telèfon sense esma i respon a les preguntes que li fan des de l’altre cantó. Ell ha assistit a l’assemblea de la CUP, segurament la més llarga que es recorda i a la qual assistirà mai. Fins a onze hores de reflexions, decisions, votacions, espera i fe. Per la veu que fa se’l veu tocat. És transparent i no li fa res que la gent que hi ha al vagó senti la conversa.

Em surt demanar-li com està i comencem a parlar. Diu que ha votat sí, tot i la contradicció. I considera que han fet el ridícul, i que la decisió de l’empat tècnic és decisió i estratègia política dels diputats actuals. Se sent desencisat, és militant de Gràcia i coneix bé la realitat de la CUP a Girona, partidària de la investidura. Diu que potser el canvi d’ubicació a Sabadell a quatre dies de l’assemblea era per afavorir el no, ja que se sap que a l’àrea metropolitana no hi ha suport per a la investidura –a Manresa el no es va imposar amb un 65% dels vots (823 dels 1254) i l’Eulàlia Reguant divendres expressava el desig que la votació més votada tingués un suport del 60% i afegia ‘esperem que diumenge en el debat puguem crear un relat conjunt per no generar una fractura de 50-50 a l’organització’–. Res més lluny de la realitat. Tothom parla de guionistes, d’innocentada, de surrealisme. Els militants han quedat planxats i el país…

Creu que guanyarà el no i defensa el paper de David Fernàndez. A la conversa s’hi afegeix un altre militant que és al ferrocarril i que ha viscut l’#ANCUP a Sabadell. És del Baix Llobregat, i té el cap posat en la probabilitat que sortís l’empat: 0’003%. No s’ho creu. És molt crític amb la CUP. Des del 2012 que s’estan fent les coses malament segons ell, quan es va decidir entrar al Parlament. Ha vist molta gent que votava sí sense arguments, només amb l’objectiu de no perdre els seients i la representació parlamentària. Està a favor de qualsevol argument però aquest, el del càlcul polític, l’indigna. I fa la diagnosi que el país no està preparat per la independència: ni Tarragona ni l’àrea metropolitana estan per la independència i la pressió de Podem i de l’esquerra autonomista no els portarà enlloc. Per ell la decisió que hauria de prendre la CUP és no presentar-se mai més a cap elecció autonòmica. Ell ha votat no. Ha sentit durant la jornada que ja es treballa en una coalició d’ICV-Podem i la CUP per presentar-se a les eleccions catalanes. A ell no el trobaran, la CUP ha perdut l’essència d’ésser aquella força municipalista. Francesc-Marc Álvaro ho apunta en el seu article Presidenta Colau. Veurem quin és l’escenari que es dibuixarà. Ens acomiadem amb molta amabilitat i respecte tot i l’intercanvi de punts de vista molt diversos, gairebé oposats.

A l’interconnector del FGC amb el metro em trobo un jove que porta l’acreditació penjada al coll. Ell ha votat sí, és de Poble Lliure de Sants, i és optimista perquè pensa que hi haurà acord, sí o sí, no hi ha una altra alternativa. Ara bé, com serà aquest acord? Aquesta és la gran incògnita.

L’endemà al matí rebo un correu d’un conegut que va ser a Sabadell i respon unes línies que vaig escriure. Em comenta que hi va haver l’empat tècnic perquè el marge és escassíssim i que és un mecanisme que es fa servir a moltes assemblees: és una resolució acordada perquè no té sentit ni una opció ni una altra. I també em diu que ERC ha estat desapareguda durant aquests tres mesos durant aquest conflicte Mas-sí/ Mas-no i segurament apareixerà ara. I apunta que pot ser que tinguem un president que es digui Oriol Junqueras. Potser per això divendres va deixar l’alcaldia de Sant Vicenç i tot això ja estava parlat? Em diu que canviant un sol home s’arregla el problema. Si canvies Mas per Junqueras eixamples la base social em diu –obliden que la perden per un altre cantó–. I també em diu que l’empat dins la CUP pot quedar en un no-res ja que Mas sí o no no és un problema per la CUP, més aviat és un problema de Junts pel Sí i ara dels diputats de la CUP que han d’explicar-los aquest “empat tècnic”. Anna Gabriel insistia un altre cop ahir que Junts pel Sí podia fer una nova proposta ja que la feta no tenia el suport unànime de la CUP. Hauria estat bé que expliquessin a la població i als militants que davant votacions frec a frec surt la direcció política i decideix. Transparència i les cartes sobre la taula perquè així tothom sap on és i cap on va. Però com que la informació no flueix es genera el desconcert, situacions insòlites, l’angoixa, la desorientació.

Un bon antídot per passar aquests dies de canvi d’any (i d’era almenys a Catalunya) pot ser la lectura d’Els lleopards de Kafka de Moacyr Scliar, en un moment del llibre s’hi llegeix: “No n’hi ha prou amb parlar, camarada, cal actuar”.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s