Set dies de gener: el gest sublim d’un president

“El gran valor del sacrifici rau en la transformació sàvia d’allò material en allò immaterial” (Roberto Grau, jugador d’escacs argentí)

Diumenge 3 de gener. A l’Escola Pia Nostra Senyora, al carrer diputació 277, una setantena de persones ha passat la nit al teatre-sala d’actes de l’escola per demanar un acord polític que faci possible el mandat democràtic del 27-S. Han convocat la tancada de dejuni durant 24 hores com a acció reivindicativa, a títol personal, ja que hi ha alguns membres del Secretariat Nacional de l’ANC. És un gest humil i ho fan per responsabilitat. A les 10 del matí alguns tenen força gana i diuen que tot i ser una església no han passat fred. Expliquen que han tingut un “boicot”: algú els va tancar l’aigua a les 12 de la nit, a les 8 ha tornat, per la qual cosa, ordenats i per torns anaven al lavabo per no col·lapsar el servei –dilluns saben que l’aturada del servei d’aigua és automàtica, el director ni tan sols ho sabia–. La majoria és gent que sobrepassa els 50 anys, es veuen una desena de cares joves, joves de trenta i quaranta, no pas de vint. La televisió no posa el focus a l’església fins a les 9 del matí en una roda del 3/24, i alguna crònica destaca de la iniciativa l’edat i que l’ANC és dirigida des de Palau –per Jordi Sánchez de l’ANC s’entén–. Hi reconec en Jaume Marfany, històrics republicans i gent que fa molts anys que lluita per la independència del país. Un dels que s’han sumat a la jornada és en Jaume Sastre, professor de les Illes Balears que va estar 40 dies sense menjar contra el decret d’educació firmat pel govern Bauzà. És l’hora dels fets. Es respira un cert pessimisme sobre el futur del país, i sobrevola la idea que som on som perquè ha faltat voluntat per alguna de les bandes. Tot i així seguiran endavant, la trajectòria dels anys no els farà aturar i tampoc la fe. Un dels impulsors abans de marxar diu que ha estat una experiència molt bonica, han fet molta pinya, s’han pogut aturar 24 hores per reflexionar, per estar junts, per debatre, per xerrar, per escoltar, per parlar… Potser s’hauria d’haver fet el 28-S, potser fa un mes enrere?


El plebiscit a la figura d’Artur Mas ha estat fet per part de la CUP: No. Tot apunta que el 6-M hi haurà el de la ciutadania. Gairebé eren les quatre de la tarda quan finalment arribava la notícia del Centre Cívic Pere Quart del barri de Les Corts. Aquesta és una crònica d’una no-investidura anunciada. Després de tres mesos d’espera i de desconcert el veredicte s’anuncia el diumenge més fred de l’hivern –de moment–. 30-36, diu un dels diputats de la CUP que surt ràpid i amb la cara seriosa de la reunió. Segurament ell ha intentat convèncer els seus per tirar endavant la desconnexió amb l’estat i fer realitat la declaració que es va aprovar el 9 de novembre amb certa ingenuïtat política. Aquell dia poc es pensava que tot plegat acabaria com apunta: eleccions al març. Encara preval la mentalitat autonòmica, la vella política, la dels interessos de partit diu. Marxa capcot i cansat.

Mica en mica surten els reunits que no volen fer declaracions, ja us ho explicaran ells. Surten en grups de dos o tres, amb cares llargues i amb un silenci estrany, com si fóssim en un funeral. De sobte el trenca una noia jove que exclama “Ui, quina por que fan!” en referència a la trentena de periodistes, càmeres i fotògrafs que han esperat més de quatre hores amb el fred barceloní i que els han rebut fent una mena de passadís perquè puguin passar. Membres del consell polític surten capcots i amb presses. No volen dir res, a dins s’estan ultimant els detalls per fer la roda de premsa amb les explicacions del “no”. Obren les portes i els periodistes, càmeres i fotògrafs entren de cop, allò urgent és escalfar-se; han menjat un entrepà i de qualsevol manera, quan es fan guàrdies pot passar de tot, just quan has anat a buscar un cafè pot ser que s’esdevingui la notícia. És un ofici dur tot i que no està ben valorat. Avui és l’últim diumenge amb les botigues obertes abans de Reis, una periodista que surt a la televisió diu que li hauria agradat una mica més previsió, té dos nens petits i no sap si podrà acompanyar-los a tirar la carta al patge, també un lloc on esperar i guardar-se del fred, habilitar un espai per poder treballar dignament. Res. Al ras.

La primera sorpresa de la roda de premsa són els seus integrants: Gabriela Serra, Sergi Saladié, Xevi Generó i una noia jove que no ha sortit mai davant les càmeres. Ni Anna Gabriel, ni Benet Salellas ni Antonio Baños, les tres cares més visibles durant les negociacions no són ni a davant el faristol ni tampoc entre el públic.

Espatlla amb espatlla hi tinc un membre de la CUP que lidera la decisió del “no”. Estan entusiasmats, se’ls veu contents i aplaudeixen cada una de les intervencions dels seus col·legues. És a prop de la María José Lecha, en Josep Garganté –si la memòria no em falla–, dos militants de Manresa –un d’ells en Tomàs que forma part del consell polític–, i l’Eulàlia Reguant, que dura poc en aquella zona, al cap d’una estona se’n va cap a l’altre cantó, està amb el mòbil constantment. És una roda de premsa caòtica, la Neus Montaner, allà només sabem que es diu Neus, la noia jove que segurament és davant d’un dels moments més complicats de la seva vida política explica que han provocat un debat a les assemblees per veure com resolien l’empat. Hi havia sis documents sobre la taula a l’inici dels quals dos han guanyat per majoria absoluta, i amb empat, tots dos tenien el no a Mas (A: cinc vots en contra, i cinc abstencions, 36-30  i B: deu abstencions, 34-30; hi han participat 9 territorials i 27 organitzacions). En el torn de preguntes li demanen que repeteixi el procés de votació i els resultats perquè no ha quedat clar. Els periodistes no estan avesats a cobrir assemblees, tothom està fent un màster CUP.

Es respira una mica de tensió a la sala. Un periodista demana per què no hi ha els caps de llista al Parlament a la roda de premsa, i Serra respon que hi ha hagut un canvi de coreografia perquè així és més còmode. Es nota que té experiència i no té por de res. Apareix amb un posat tranquil i mentre parlen els seus companys té les mans a les butxaques –quan comença el torn dels periodistes creua els braços, en actitud defensiva–. Explica que les situacions produïdes no són gens fàcils ni còmodes –aquest és el primer cop que fa servir l’adjectiu–. Ells no són els responsables que tot comenci i acabi amb Mas, el març o Mas. Ells no volen Mas però tampoc volen el març, ells volen seguir amb el procés i fer un trencament socialista, feminista i independentista. I diu que les reunions no han estat còmodes –la incomoditat de la decisió–, que han posat el pla de xoc sobre la taula, han tirat endavant la declaració del 9 de novembre i que han mogut peça, i han fet el que han pogut. Ara espera que moguin fitxa ells. I recorda que encara queden dies per moure peça. Repeteix que no és l’escenari que han triat. I assegura que no hi ha res trencat, que ells segueixen i esperaran noves propostes i repeteix que faran el procés des del feminisme, el socialisme, aquest és el compromís assolit. Hi ha CUP per temps, sempre independentista, anticapitalista i feminista diu. I acaba fent menció als moments durs que han passat però ells de resistència a l’esquena en tenen molta. Ho han fet tan bé com han pogut i si els donen marge, hi ha opcions per arribar a l’acord.

Sergi Saladié fa un “dejá vu” de la nit del 27-S a la nit: era un plebiscit i hem guanyat en escons i no en vots i apunta que no era un Mas o març el que va votar el poble de Catalunya. Reivindica que el pla de xoc l’han fet soles, sí, soles, i que se’ls ha intentat desgastar a través de pressions. Recorda que Mas va dir que no seria l’obstacle i va directe a la mare dels ous: si JxSí hagués tret majoria absoluta, diu, podrien posar-lo com a quart o vintè. I interpel·la altre cop al president, ara és el moment de demostrar que ell no és l’obstacle. I afirma rotund que no hi ha consens per fer-lo candidat a la presidència, per tant, el “pressingCUP” ara ha canviat de teulada. Els dirigents cupaires que tinc al costat aplaudeixen amb entusiasme. En el torn de preguntes dels periodistes és on comença el combat i on es veu que xalen més, pels comentaris que fan i per les cares que fan. Se senten orgullosos del seu “no” a Mas. José María Lecha, regidora de la CUP a l’Ajuntament de Barcelona, fa el comentari “ara ho ha pillat…?!” quan un periodista demana: Així “hi ha possibilitats d’acord sense Mas” segons Serra? Saladié respon, sí però amb Mas, no. Tornen a riure quan un altre periodista els demana que allò important era el què, el com i el quan –explicat en la conferència política coral del 8 d’octubre a la UPF i on Josep Maria Busqueta va dir: “Això no va de càrrecs ni noms ni condicions de partit”– i no el qui. Els periodistes han passat fred aquest matí però han agafat temperatura de cop. Des de l’última fila un suposat periodista –ho explicarà en un tuit dilluns que ni tan sols és periodista– enfilat dalt una cadira amb el mòbil gravant la roda de premsa diu que si la CUP és independentista i es vol primar la coreografia, hi troba a faltar una senyera. I automàticament des de darrere surt una estelada que arriba en cinc segons a primera fila. Dit i fet, sense queixar-se, sense dir ni mu, en Xevi Generó la posa i vesteix de llarg el faristol i tapa el “Governem-nos”, ironia de la fina.

Segueixen les intervencions dels periodistes: què en penseu que els unionistes estiguin contents? Serra diu que ells no poden controlar les emocions de tothom i hi haurà deu abstencions si no es mouen i preguntada sobre si hi ha algun canvi es referendarà a les assembles diu que no. Saladié diu que tots els integrants de la CUP, torna a afirmar, s’han sentit sols, aquest cop en masculí, i no em puc estar de demanar al diputat que tinc al costat si amb aquest “soles / sols” es refereixen a ERC. I li demano per què no ho diuen públicament, per què no diuen el nom d’ERC? Em respon que és cert, que ho haurien de dir avui, que ERC ha estat absent, que s’ho ha mirat i no ha fet res durant aquests tres mesos, ha deixat que la CUP i CDC es barallessin per anar agafant posicions però assegura que també tindrà el seu càstig a les eleccions. I torna a repetir que sí, que està d’acord que ERC s’ha amagat durant aquest temps, i pensa que les eleccions col·locaran tothom al seu lloc. Que l’electorat castigarà CDC, ERC i també la CUP. I no descarta un triomf de Podem-Catalunya Sí Que Es Pot i és per aquí on es podria eixamplar la base de l’independentisme. I que ells sí han pres la decisió pensant en l’electorat que els ha votat.

Amb aquestes declaracions fetes a micro tancat el diputat resumeix l’estratègia política que ha seguit la CUP i que no era al programa del 27-S i que el dia abans de Reis Mònica Terribas explicava als micros de Catalunya Ràdio –a través del document al qual havien tingut accés–: diumenge es va imposar el sector que defensa posar en valor l’assemblea i superar el xantatge de Junts pel Sí, aconseguir un front d’esquerres amb Catalunya Sí Que Es Pot (En Comú) i un referèndum unilateral. A l’altre cantó, el pla B: reteixint consensos: sí a la investidura amb quatre vots a favor i rebuig del pla de xoc. Cal seguir amb el procés de desobediència i fer un esforç comunicatiu per explicar qui s’ha mogut en les negociacions. La tarda de diumenge Twitter comença a ser el mitjà on els catalans durant una setmana estaran enganxats per saber què passa, què es diu. El diputat està enfadat amb els primers piulets significatius: els de Jordi Sánchez, president de l’ANC, i la presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell –en el càrrec gràcies als seixanta-dos vots de JxSí, els deu vots de la CUP i cinc de Catalunya Sí Que Es Pot–, i expresidenta de l’ANC. Encara no s’han produït els de Joan Tardà que la nit diumenge escriu: “Com q @cupnacional no ha sabut trobar desllorigador, x patriotisme tothom hauria d fer el q calgués x evitar noves eleccions”, Tardà dimarts dirà a Catalunya Ràdio que encara que sigui injust Mas hauria d’apartar-se per facilitar l’acord.


El dia abans d’aquest diumenge que obre la caixa dels trons un digital publica un article en què la CUP acusa ERC de provocar noves eleccions.


Al vespre la poetessa Ajo acompanyada de Judit Farrés fa un espectacle rodó ple d’humor i intel·ligència per acabar bé una jornada intensa. En un moment de l’espectacle es posa cinc bombolles als dits i diu “ara que s’ha tornat indestriable no estaria de més que passés a ser probable allò impossible”.

Dilluns 4 de gener. A quarts de nou de matí Anna Gabriel és entrevistada per la Mònica Terribas i li diu: “Estem fent virar el país cap a l’esquerra i cal un lideratge més còmode que indiqui la transversalitat. No hem aconseguit un pla de xoc més contundent. La independència ha de ser un motor de transformació social. Les eleccions espanyoles ratifiquen que cal virar cap a polítiques que contrarestin l’austeritat i que estan rebent un suport important de l’electorat. Cal que JxSí rellegeixi la realitat: posant un altre candidat tindrien el suport de la CUP i CSQEP. Comencem a fer un govern amb una base més sòlida i eixamplem la base social. I sí, Oriol Junqueras seria un bon candidat i tindria els deu vots de la CUP”.


A les onze del matí el president en funcions Artur Mas entra a la seu de CDC on se celebra el consell executiu. A les portes de la seu breu però concís diu que està tranquil·líssim i amb ganes de lluitar i de plantar cara als que aquí posen les coses difícils. I quan li pregunten sobre si es va a eleccions deixa anar mentre camina cap a la porta:  “Ja en parlarem”.


A dos quarts de dues del migdia Josep Rull, després de l’executiva de CDC, diu que la CUP ha sobreposat la revolució a la independència i la ideologia a la independència. I afirma en roda de premsa que no es guanya vetant sinó votant, aplegant gent que pensa molt diferent i es posa al servei de la independència. A la distància curta se’l veu molt cansat i un xic abatut.


Segons “El Nacional” al migdia Mas i Junqueras dinen. A la tarda el president Mas es reuneix amb Raül Romeva, que abandona l’executiva republicana on hi ha veus que demanen a Mas que cedeixi la presidència, i on també hi ha present (a l’executiva d’ERC) la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, i el diputat Eduardo Reyes, de Súmate.


A dos quarts de set de la tarda Oriol Junqueras fa una roda de premsa: “Quin sacrifici no val la pena per assolir la llibertat d’un poble? Només els demanem que segueixin parlant. Apel·lem a la consciència. No pot ser que si falten sis dies de termini, que renunciïn a negociar. L’únic que demanem és que no s’aixequin de la taula. Quin missatge donem a la nostra societat si quan falten encara sis dies no aprofitem els terminis per negociar fins al final? Devem la lleialtat als ciutadans. Nosaltres hem renunciat a tot pel país. Hem d’estar a l’alçada de la responsabilitat del 27-S. Si un gest d’ERC pot possibilitar l’acord, que ens ho diguin, ho farem tot per aconseguir aquest acord”. Entre un ells i un nosaltres. En referència a l’oferta d’Anna Gabriel diu “com no podria ser d’una altra manera estaré encantat de fer el que sigui pel meu país. Però és evident que davant les circumstàncies sempre seguim lleials als nostres compromisos”.

Dimarts 5 de gener. Oriol Junqueras als micros de Catalunya Ràdio diu que és lleial a l’acord i que el candidat a la presidència de JxSí és Artur Mas. La paraula lleialtat és repetida una i una altra vegada, com un mantra.


A dos quarts de dues del migdia el president Mas compareix en roda de premsa. “JxSí s’ha mogut i molt. La meitat de la CUP no s’ha mogut gens i pel tema menys important, el qui. Confesso el meu error i de JxSí de confiar en el sentit d’estat de la CUP. Només es pot exercir la sobirania i construir un estat independent des de la suma, amb inclusió, no vetant. Per fer un estat cal incorporar les classes mitjanes i populars, que no representa la CUP. Cal molta gent. A cada nou oferiment hi ha un altre ‘no’ de la CUP, no té final. No té sentit. Aplicarem igualment el pla de xoc. La presidència de Catalunya no és una subhasta del peix. Dir que podia anar l’últim és en el context del 25 de novembre del 2014 per fer una llista, no per encapçalar una presidència. El programa de JxSí incloïa la declaració d’inici del procés. El llenguatge es va negociar. La declaració es va fer abans de fer govern i no després, com hauria potser calgut, perquè la CUP ho va exigir per parlar. El document de la CUP conegut diu clarament que pretén excloure CDC i el que representa. La independència només es pot fer sumant. Potser hi va haver gent que va donar una responsabilitat a la CUP el 27-S que aquesta no podia assumir. El mandat del 27-S és fer un estat català perquè la gent de Catalunya visqui millor. I no té alternativa sòlida. O estat català o retallades socials, de competències i ofec financer. Això és el que hi ha. Tota la negociació l’ha fet JxSí, no CDC. No és un problema entre CDC i la CUP”.


Al vespre Anna Gabriel es queixa en unes declaracions a TV3 de l’agressivitat del president Mas i del to fet servir durant la compareixença de premsa contra la CUP.


Comunicat del Pallars Jussà. Defensen el no a la investidura del president Mas.


Des de Madrid el politòleg Ramón Cotarelo ho resumeix amb un tuit: “La CUP dice ‘no’ a Mas. Junqueras le sugiere tímidamente un mutis. Pero Mas tiene eso que tanto se valora: liderazgo. Se queda. Elecciones”. Però hi ha qui encara no es dóna per vençut. En les últimes hores la tensió a l’ambient –sobretot a les xarxes– és palesa. Però també hi ha moments per la reflexió i anàlisi: Game over d’Agustí Colomines.

Dimecres 6 de gener. Dia de Reis. Dia de retrets. El més sonat el que protagonitzen Neus Munté i Liz Castro a Twitter. Liz Castro, coordinadora d’Internacional de l’ANC i editora nord-americana fa un missatge als 72 diputats i als seguidors amb el .@: “Sou co-responsables TOTS. Bellugueu-vos #VolemAcord”. Neus Munté replica: “Doncs mira si us vau equivocar des de l’ANC demanant el vot de JxSí i la CUP fifty/fifty Molt! Res a dir?”.

Comença el pressing Mas a les xarxes: amb el perfil de Twitter de Jordi Salvia, cap de premsa de la CUP, amb l’etiqueta #MasDeixaPas comença una campanya que també es vol traslladar al carrer. Al cap d’una hora que l’ANC enviés un comunicat de mobilització, ja hi havia un cartell amb #MasDeixaPas amb concentracions davant els ajuntaments.

Assemblees territorials de l’ANC, no l’entitat oficial, han convocat diverses manifestacions per demanar l’acord. Es comença a parlar de l’opció de l’assemblea dels 72 per decidir qui ha de presidir la Generalitat.


Poble Lliure fa un comunicat molt dur contra la decisió de la CUP de no investir Mas.

L’alcalde de Viladamat fa pública a les xarxes socials un escrit en què la CUP no el representa.

Un regidor de Balaguer diu que es planteja dimitir si hi ha eleccions.

Dijous 7 de gener. S’escriu molt i la xarxa bull per entendre per què hem arribat fins aquí i cap on anem. Els periodistes miren de trobar explicacions, escenaris de futur; els polítics mouen fitxes per trobar la solució i escenifiquen als mitjans la seva tàctica.

Una entrevista a Manuel Delgado defensa i demana un front d’esquerres per les pròximes eleccions catalanes i observa que Mas segueix sent el problema.

Francesc-Marc Álvaro a No és un frau apunta els errors del president Mas i l’estratègia seguida confosa per la tàctica, i defensa que el procés no ha estat un frau. Max Ewe, excampió del món d’escacs escriu: “L’estratègia és una cosa de reflexió, la tàctica és una cosa de percepció”.

Un ciutadà, en Xavier Climent, fa un vídeo on explica la situació on ens trobem. Diu les coses pel seu nom i demana que s’arribi a l’acord. Ramón Cotarelo el comparteix al seu Twitter.

José Antich, director d’El Nacional publica “Les hores decisives“. I ho són.

El digital “Directe.cat” publica La CUP va dir sí a Mas, un article que qüestiona els resultats de l’assemblea de Sabadell a través de membres de la CUP.

Editorial de Vicent Partal i contrarèplica d’Endavant.

Un desllorigador cupaire ignorat. El diari barceloní publica informació sobre l’altra proposta que no es va tenir en compte diumenge: “Una sortida a l’atzucac de la investidura”.

Les eleccions són l’opció probable en un 95%. Queden pocs dies. I el patiment i l’angoixa no fa si no créixer.


Súmate té una proposta que presentarà a JxSí a les 15h després de reunir-se amb la CUP. A les dotze publiquen al Twitter: “Acabada la reunió amb la CUP. Tenim una proposta per JxSí per tenir acord. A les 15h la posarem sobre la taula”. A les 13h tuitegen: “Concretem, davant les interpretacions d’alguns mitjans, la proposta que farem a JxSí és nostra”. Proposen Neus Munté com a presidenta i el president Mas de conseller en cap. A les 15:46 la vicepresidenta en funcions, Neus Munté, respon via Twitter: “El meu candidat a la Presidència i de #JuntspelSí és el #PresidentMas. No seré moneda de canvi de ningú per trair la voluntat de ningú”.


Al migdia JxSí es reuneix al Parlament, el president Mas hauria proposat formar un govern en funcions de JxSí per evitar anar separats a les eleccions del març. ERC no ho veu amb bons ulls.


A la tarda ERC titlla la proposta de “frau democràtic”. L’escalada i el to de les declaracions puja graons a cada hora. Necessitem una escala de l’evasió de Miró. Però encara no hem arribat al clímax, encara que no ho sembli.


La CUP desconvoca la roda de premsa que tenia prevista per aquesta tarda i la postposa per l’endemà. Sembla que la reunió que es fa al restaurant del Parlament entre JxSí i la CUP i les entitats sobiranistes com a mediadores (ANC, Òmnium i AMI) va per llarg. Dura tres hores, cap canvi aparent. Fan el relat en Quico Sallés i la Marta Lasalas. A la nit se sap que la reunió era a l’hotel Ayre del carrer Rosselló, 390. Alguna cosa passa.


El president en funcions, Artur Mas, a les 22:40 és entrevistat al programa “.CAT” per Xavi Coral i Tian Riba. Se’l veu cansat, amb uns ulls petits, de persona que acumula fatiga i molts digustos. Potser fins i tot se li ha escapat alguna llàgrima, no li surten les paraules, diu “apariència” dues vegades, respon lent i els arguments són vells. Se’l veu fart de tota la pressió i tensió que porta tants anys aguantant. Els entrevistadors segurament són allà no per fer la seva feina periodística sinó perquè són testimonis de quelcom històric, no veuen un president sinó una persona que sent el fracàs. Al Twitter es recorda Joan Fuster: “Un fracàs no s’improvisa”. El president ha decidit aparèixer a TV3 en un programa on no havia anat mai. És en els últims cinc minuts que es refà i torna a ser el president convicent quan li demanen com pren les decisions, si les pren sol o no, si ho deixaria estar tot. Sense ser ràpid, però sincer, ahir vam veure un president més humà, vam veure l’Artur Mas que té molts motius per deixar de fer el que fa però és el president del país, el president del govern que encara és i del seu partit i el sentit de la responsabilitat inalterable el fan seguir allà. I amb aquestes reflexions més personals, més humanes és quan torna a emergir la bèstia política que és i porta a dins. I agafa embranzida quan parla del populisme i d’Alex Tsipras. Uns minuts abans afirma que si es vol vetar i eliminar no només CDC sinó l’espai que representa –el partit que ha guanyat totes les eleccions autonòmiques des del 1980– la promesa dels divuit mesos s’acaba. En un moment evoca “Match Point” i l’atzar: la pilota cau d’un cantó o d’un altre. Per un diputat, per 3.000 vots… hem arribat on som, bé i també per la voluntat de la gent. I sobretot per la voluntat d’un president que va decidir liderar el procés, fer de capità, marcar el rumb a Ítaca.

Divendres 8 de gener. L’editorial de Vicent Partal és indicatiu. Un dels oracles particulars del procés veu les eleccions a tocar i esperona la gent, que al capdavall és qui comença aquest procés.


Josep Rull és entrevistat per Antoni Bassas al diari ARA a les nou del matí. La reunió d’ahir entre JxSí i la CUP es va convocar amb l’objectiu de trobar una solució a la legislatura. La feina gran l’han feta durant tres mesos. Afirma que es tornaran a reunir amb la CUP, JxSí, ANC, Òmnium i AMI, i posa en valor el paper de les entitats sobiranistes. No és optimista però cal explorar vies. Parla d’honestedat i d’aprofitar les oportunitats de manera més honesta. Si avui no hi ha acord, per l’automatisme de l’Estatut, es convocaran eleccions. Destaca que la diversitat ideològica és el que ha fet del procés un èxit, l’exemple, la Via Catalana, i que si es vol excloure no el president Mas sinó el que representa, i fa menció del document aprovat per la CUP, si no es vol la preeminència de la gent de la classe mitjana, si és així no ens en sortirem. O el procés es fa des de la transversalitat o perd competitivitat. També destaca que tant JxSí com la CUP s’han mogut molt i a fons –a Sabadell la meitat de l’organització va dir sí a Mas–. Han modificat plantejaments inicials. Tothom cedeix però no en allò nuclear. Les cessions de JxSí: en el pla de xoc, en el full de ruta, en el procés constituent, gent que fora de l’àmbit polític puguin tenir un paper rellevant, en el pla de la salut, en aspectes de l’estat del benestar. Primer cal tenir el control del país, després ja decidirem com el pintarem. Bassas afirma que per tant, eleccions o Mas farà un pas al costat. I Rull menciona el vídeo de l’Anna Gabriel del 12 de setembre: no és el qui allò important.

Sobre la declaració d’inici del procés de desconnexió diu que era per demostrar que estaven negociant i que volien tirar endavant el procés de debò. Allò va ser una sacsejada important. No ha funcionat, i en fa autocrítica. Es va fer un pas important molt potent sense tenir la rereguarda, sense tenir un govern. I afirma que es va perdre la batalla del context, no del text –si l’expliquen en detall connectes–. No es va explicar prou bé què deia i què no. Preguntat sobre si la CUP té la culpa de tot, afirma que perd una oportunitat, calia fer cessions ideològiques per part de tothom per aconseguir la independència. La campanya de JxSí va ser per donar arguments als convençuts, per eixamplar la base i no per confrontar el país; Rull recorda que no hi havia tensió als col·legis electorals. I que els vots de Catalunya Sí que Es Pot des de Madrid es van sumar al “no” a la independència. El 27-S va ser una campanya extraordinària, es va aconseguir un 40% dels vots amb un 77% dels vots. Hi va haver majoria absoluta però ens hem trobat que no és operativa. Creu que és un tòpic que els fills de convergents voten la CUP, no ha estat la garantia de tirar endavant el procés. Estic molt a favor de les abraçades diu. L’abraçada entre Mas i Fernández ha generat una percepció diferent del que és la CUP. Cal tenir el poder sobre el país, aquesta és la qüestió de fons. Junts sumem més. els vots per la independència hi són, fem-los operatius. Els dos milions transformem-los en una aritmètica parlamentària. La gent que ha inundat els carrers existeixen, la gent té perplexitat, i volem dir-los que hem actuat de manera rigorosa i honesta. Sobre tornar a anar amb ERC, és important el què i el com: una majoria que pugui fer govern.

Pensa que el partit és molt sòlid. S’ha assolit la reconstrucció nacional del país, s’ha consolidat un sistema democràtic i posat les bases del benestar; ara volen construir l’estat català, regenerar la democràcia i consolidar l’estat benestar i ser referència al sud d’Europa. Convergència vol seguir sent un partit de síntesi, de centre ampli. CDC és un partit que confia en la societat civil, en una economia basada en les persones, aquest és l’ideal de justícia social. Cal una economia productiva al servei de la justícia social, són les bases del 1974: socialdemocràcia, socialcristianisme, liberals, amb un esquema de valors, així han guanyat totes les eleccions al Parlament. El mirall és Dinamarca i Àustria: molt creixement econòmic, molta equitat social i pacte social –capacitat de posar-se d’acord diversos sectors per fer avançar el país– per generar més progrés i equitat al món. Preguntat sobre si Mas seria el candidat, Rull diu que en aquests moments cal centrar-se en els 72 diputats al Parlament. Amb una eina guanyadora cal fer quelcom operatiu. Diu que hi ha poc plantejament públic i molt plantejament operatiu, per baix. Celebra que el dret a decidir hagi entrat a la política espanyola però també adverteix que es poden generar expectatives que no es compliran –Zapatero dixit–. Els tres mesos terribles que han viscut pensaven “no els podem fallar”, pensaven amb la V, la Via Catalana, el 9-N, el 27-S…


Directe.cat publica la versió d’un observador que era a l’assemblea de Sabadell: Mas va imposar-se per 5 vots, Gabriel esclata en crits i amenaces que si sortia així, el sí a Mas, trencaria la CUP.


A les xarxes la pressió sobre Mas creix minut a minut. Segurament hi haurà molta gent que tindrà feina a esborrar molts tuits. Tot és sentiment, sembla que la raó ha abdicat a Catalunya. Molts catalans estan emprenyats, nerviosos, desesperats. El temps s’acaba.


A les 15:45 una xerrada amb una persona ben informada em fa pensar que potser la millor sortida és que el president Mas marxi. Se’l va veure tocat al programa de televisió. Totes les parts estan esgotades. Se’l veu sense energia per liderar un altre procés electoral, sense reeditar JxSí, i aquest cop amb un partit que està tocat i un electorat que ningú sap com reaccionarà i amb l’amenaça que En Comú Podem pugui guanyar les eleccions, i sobretot el perill de perdre el mandat democràtic i tanta feina i il·lusió… La decisió, però només, depèn d’ell. Cal una sortida digna, però quina? Hi pot haver un “win-win” després de tot? No es veu la sortida, el “desllorigador” que agrada dir.


A les 17:45 comença la darrera reunió de JxSí, la CUP, l’ANC, Òmnium Cultural i l’AMI a la seu de l’ANC a Marina, 315. Acaba a les 18:30. Jordi Sánchez respon els periodistes que poden entrar a la seu amb encara els negociadors a dins. Sánchez diu que hi ha un fil d’esperança per l’acord, ells han fet la feina que havien de fer. I deixen en mans dels partits la decisió final. Van proposar una assemblea de càrrecs electes i unes primàries, i totes dues van ser rebutjades, però les converses serveixen perquè segueixin negociant. Ara és el torn dels polítics. Si hi ha un acord, serà un miracle, és el relat de Quico Sallés després de la reunió a l’ANC.


A les 20:45 a 8TV Joan Tardà insisteix a Josep Cuní  “Em resisteixo a creure que d’aquí a dissabte no es posaran d’acord”. El canal del Grup Godó també informa de les dues manifestacions a la plaça de la Catedral i a la plaça Sant Jaume on diuen que hi ha hagut algunes picabaralles i crits entre els partidaris de Mas i els que no. A les xarxes segueix el “#MasDeixaPas”.


Agustí Colomines és dels primers que fa una anàlisi i es prepara per l’escenari electoral: ¡Que les den!


De matinada en un hotel de Barcelona es reuneixen JxSí i la CUP, segons explicarà en Vicent Partal i l’Aurora Forns en la crònica excel·lent que escriuran dissabte a la matinada i es podrà llegir diumenge al matí.

Dissabte 9 de gener. A les 11:48 l’omnipresent i trapella Quico Sallés obre la possibilitat real de l’acord: “Doncs ara si q pot passar q presi s’aparti, marxi d tot. A canvi cup dimiteixen majoria diputats. Alguns es queden x garantir estabilitat GOV”. I aquí comencen les hores d’infart que canviaran el rumb d’un país. Twitter serà vital a l’hora d’explicar què-està-passant, com ho és el bon periodisme i els professionals excel·lents que tenim la sort de tenir.


L’ANC fa el seu secretariat a Vic que comença a les 10 del matí i acaba a les 19h. Intenció de dinar amb gent que hi conec, a les 13h coincideixo per atzar a tocar del Casino de Vic amb una membre del SN i em diu que marxa. Està molt cansada i decebuda. No creu que hi hagi acord. Segurament plegarà.


A les 12:53 Partal demana responsabilitat.
A les 13:29 piula: “Hi ha negociacions encara en marxa. Intenses”. I s’atreveix a publicar que estan a tocar de l’acord amb tres noms sobre la taula: Neus Munté, Muriel Casals i Carles Puigdemont.
A les 13:46: “Si hi ha acord serà abans de les quatre. És el límit”. A les 15:15: “Tots tranquils? Recordeu el golàs d’Iniesta a Stamford Bridge… :))”.
I finalment arriba el golàs, el que diuen dels escacs: “El sacrifici de la dama provoca fer escac i mat, és el gol dels escacs” i en Vicent Parlat anuncia a les 15:52: “Acord tancat. Ara són a Palau i han cridat a Carles Puigdemont. Queden minuts per arreglar els darrers serrells”. És el primer a publicar l’acord a un mitjà de comunicació: “Junts pel Sí i la CUP tanquen un acord per a dur a terme la legislatura“. El publica a les 15:43. Partal és el primer a confirmar que Carles Puigdemont és el candidat. Tant és així que amb menys d’una hora publiquen el perfil del que serà el 130è president de la Generalitat de Catalunya. Però la notícia encara no ha calat entre la població, la televisió catalana no ha confirmat res, “segueixen les negociacions entre Junts pel Sí i la CUP, el candidat seria Carles Puigdemont…” repeteixen a les rodes informatives del 3/24. A TV3 segueix la programació habitual.


El periodista Enric Juliana, de “La Vanguardia”, resumeix el que està passant en clau de sèrie televisiva: “Borgen català. La única possibilitat: legislatura curta, marge per refer CDC, sense Mas president, armistici CUP i clau de judo a ERC”.


17: 10. Jordi Sánchez, president de l’ANC dóna la primícia de l’acord a la televisió pública, TV3 que en cap moment s’atreveix a dir que hi ha acord fins que no es fa públic el piulet que es difon per tot el país: “El ha culminat Mb èxit. Hi ha acord. Tindrem govern i estabilitat!!! Ara a pencar de valent per guanyar la independència”. Ell i no un altre és qui informa al país de l’acord. Jordi Sánchez juntament amb Carles Puigdemont, com a president de l’AMI, són dos dels responsables que lideren les negociacions de la societat civil entre JxSí i la CUP i són presents en les dues reunions clau. El món municipal i el de la societat civil són reconeguts pel president Mas en la compareixença de premsa que fa al cap de pocs minuts.


A les 17:45 el president Mas compareix al Saló dels Passos Perduts. Serà l’última compareixença de premsa que fa com a president. Explica detalls de l’acord que resumeix en tres aspectes. Ell s’aparta, la CUP es compromet a una estabilitat parlamentària i del govern, dos diputats s’incorporaran a la dinàmica de treball de JxSí, dos diputats més seran reemplaçats i la CUP demanarà perdó pels errors comesos. Ell no s’aparta de la política, i es dedicarà a refundar el partit, si bé es posa a disposició del nou govern i del Parlament pel que considerin. També sobta quan diu que amb l’acord s’arregla allò que les urnes no van deixar del tot clar: una majoria absoluta clara. I explica que és ell qui ha proposat el nom de Carles Puigdemont, que ni tan sols ha tingut hores per poder-se pensar la decisió i ha dit un sí rotund. També confessa que la decisió de fer un pas al costat l’ha pres en poques hores, després d’escoltar diverses persones i la proposta de Carles Puigdemont és seva amb ajuda d’una persona del món sobiranista. I aquest cop se serveix d’una metàfora alpina “No et pot fer l’Everest amb espardenyes” –la corredora de muntanya Núria Picas, membre de la llista de JxSí, no triga a respondre el president, i Empar Moliner, per seguir la broma demana a Picas si es pot fer en sandàlies, ella que hi entén–. La política catalana fa un gir inesperat, el gir de guió que tot aspirant a guionista li agrada provocar: suspens i emoció. Mas desafia totes les lleis del sentit comú que imperaven a Catalunya durant l’última setmana. “La genialitat consisteix a saber transgredir les normes en el moment adequat” diu un jugador internacional d’escacs. Ho va fer amb la data i pregunta, ho va fer amb el 9-N, ho va fer amb la llista unitària i ho ha tornat a fer ara. Però com ho ha après? On ho ha après? Són els vuit anys a l’oposició? Nedant cada matí? Navegant?
Quan surt de la Generalitat a peu saluda la gent que s’ha aplegat a Plaça Sant Jaume. Penja una de les fotos a Instagram (@artur_mas) amb el gest característic d’ell amb la mà alçada enèrgica, diligent, i la mirada d’home d’estat: “Faig aquest servei perquè tinc present l’interès del país per sobre de qualsevol altre”.


A la seu de CDC una cinquantena de persones, molts, joves de les JNC, esperen que el consell extraordinari del partit –a 2/4 de vuit hi han entrat el president en funcions, Artur Mas, i el futur president de la Generalitat, Carles Puigdemont–. I molts mitjans de comunicació, de totes les televisions tenen plantades les càmeres a la porta. Hi ha un desplegament dels Mossos, una desena d’agents vetllen per la seguretat en un perímetre de 200 metres, posen conos al carrer Còrsega i tallen un carril de circulació perquè la gent pugui seguir caminar ja que la vorera està sobreocupada per càmeres i periodistes. També es veu molt personal de seguretat dels consellers que maten les hores xerrant entre ells. Una senyora despistada s’acosta a un agent dels Mossos que porta l’armilla antibales posada i demana si s’està gravant una sèrie. L’agent somriu i diu que no, que és per això del president. I la senyora respon: Arturo Mas? I decidida es dirigeix a entrar a la seu, el vol saludar. No té sort. Torna cap allà on hi ha l’agent i diu que vol parlar amb l’Arturo Mas, li vol dir unes paraules. L’agent li diu que potser no tindrà sort avui, és l’últim dia i deu estar una mica enfadat, però no se sap… Si vol veure’l que esperi és la recomanació que li fa amb un punt d’estupefacció. La dona aguanta una estona però se’n cansa.

Un grupet de joves convergents diu que avui el president ha fet un cop de timó, que tenen moltes contradiccions. A CDC em diuen hi ha molta gent molt preparada, i una d’aquestes persones és Carles Puigdemont. Asseguren que molta gent ha volgut enterrar el partit tantes vegades… Estan contents i una mica abans de les nou del vespre despleguen una pancarta “Gràcies President” amb l’efígie en negatiu d’Artur Mas. Diuen que potser ara tindrà més temps per viure, i confessen que és a punt de ser avi…, de bessons! Te n’adones que CDC és una família. Una família unida i que s’estima.


Al capvespre en Vicent Partal fa un editorial feliç.

A les 20:45 Toni Piqué piula: “La transcendència i el significat del moviment de Mas en una triple dimensió: procés, govern i partit”, que enllaça l’article de José Antich: Chapeau, president.


Un dels primers que abandona la reunió del consell de CDC és el conseller de Justícia, Germà Gordó, que surt escopetejat i de tanta pressa no sap on té el seu xofer i cotxe i s’ha d’esperar uns minuts a cinquanta metres de la porta acompanyat de Mossos. Va vestit amb un texans i una jaqueta de cuir marró que deixen entreveure el seu caminar garell. Al cap de deu minuts creua la porta Xavier Trias o la consellera Borràs, amb tímids aplaudiments. Quan surt Josep Rull, un eixam de periodistes li demanen declaracions i un bon grup de consellers –la vicepresidenta Munté, els consellers Mas-Colell, Vila, Boi Ruiz — aprofita el moment d’atenció mediàtica per sortir discretament per un cantó i caminen direcció Passeig Sant Joan. L’objectiu és sortir, després ja pensaran com ho fan: si agafen taxi o comparteixen xofer per tornar…

Finalment surt el president en funcions, Artur Mas, i és ovacionat pel centenar de persones que fa hores que l’esperen. Saluda, content i emocionat. S’ha descordat. Ja no té el pes de la responsabilitat. S’ha acabat, pot tornar a ser i a pensar com un home lliure. Té un cotxe que l’espera a prop, però ell vol caminar enmig de la multitud de les càmeres i la gent que se li aproxima, té ganes que l’estimin, té ganes de deixar-se estimar, un sentiment tan humà. Abans de pujar al cotxe, es gira enrere i saluda amb la mà estesa, ferma i immòbil entra dins el cotxe. Fotograma. Al cap de pocs minuts surten Jordi Turull i Lluís Coromines, a Turull també li costa trobar el xofer i creua el carrer corrent. A les 22:00 s’entreveu al hall de la seu de CDC a un grup de quatre persones entre les quals hi ha el futur president de la Generalitat, Carles Puigdemont, Francesc Sànchez i Quico Homs. Deu minuts més tard surten i saluden càmeres i militants i decideixen caminar direcció Passeig de Gràcia, no tenen cap intenció de pujar a cap cotxe. Les càmeres es posen al seu davant i els van seguint. Llarg tràveling. De què deuen parlar? A la seu un dels responsables de seguretat surt amb el pinganillo a l’orella i demana on són. Dóna ordres a un xofer que el segueixi. Potser serà un president tan natural i espontani que farà anar de corcoll els serveis de seguretat?


A Espanya les reaccions no es fan esperar, una de clara i que va al moll de l’os és la d’Antón Losada que amb un minut resumeix molt bé què passa a Catalunya i a Espanya.


La recompensa a un dia d’urgències i d’una setmana de tants nervis i desesperació és un sopar amb una ampolla de vi del Pla de Bages “Més que paraules”. Un amic convergent em diu que el president s’ha sacrificat a canvi de tot. I em fa diverses reflexions sobre què és la política. En política respecte la corrupció si no ets íntegre no perds res, i sent íntegre ho pots perdre tot. I sobre el respecte em diu que ell mai ha sigut fidel a una persona sinó que ha sigut fidel al partit, no s’ha venut al baró sinó als ideals del partit, i a la llarga això fa que la gent el respecti. Em diu que ell és una mena de rara avis perquè la gent es ven al seu cap per tenir una vida fàcil. Normalment el cap provincial et demana que li siguis fidel, no al partit. I cita: “Claudi acaba sent emperador a ‘Jo, Claudi’ perquè no es va definir per cap sector i no va es va enemistar amb ningú”. I sentencia: el gest de Mas és la fundació de l’estat català. És una nit que costa dormir.


A la matinada “El Món” publica l’article de Ramón Cotarelo sobre el pas de Mas “Se’n va però es queda“.

Diumenge 10 de gener. Ens despertem amb No es pot pujar l’Everest amb espardenyes: la crònica d’un acord acrobàtic. Desclassificat 9-G“. Trepidant, brillant. Espero que Vicent Partal sigui el director creatiu del “Borgen” català que espero ja s’estigui escrivint. Si ens hi posem, també podem exportar ficció i maneres de fer política.


Carles Puigdemont, encara sense ser president de la Generalitat ja és acusat per determinada premsa espanyola, que alguns ja han batejat com el Medvedev català, també des de Catalunya.


Al ple d’investidura diuen que no es veien molts polítics exultants –exceptuant els de CDC–, la fatiga, els nervis, la ressaca de la decisió que capgira la partida i el nom, sobretot el nom. Carles Puigdemont, triat per Artur Mas, sorprèn pel llenguatge planer, en la primera intervenció de 48 minuts. Comença amb la cita que una societat que no sap donar les gràcies està abocada a la decadència, i demana perdó als ciutadans que han assistit amb estupefacció i incredulitat de veure com s’ha gestionat l’encàrrec del 27-S. Alguns ho han fet menys bé que altres. I admet que molta gent li ha transmès que han estat a punt de dispersar la gran feina feta per tanta i tanta bona gent, plena d’il·lusions i esperances compartides en un episodi nacional poc edificant, per dir-ho amablement. Hem trigat massa a venir amb una decisió tancada reconeix. Les eleccions del març haurien estat una esmena a la totalitat a qui no se la mereix: el pobe de Catalunya. El poble va fer bé la seva feina. Pensar en el país abans que el partit o les persones. Cal donar les gràcies a la gent que ha portat les negociacions i mai s’han aixecat de la taula. Entràvem a una etapa inèdita de la política catalana i sense instruccions. És normal que no siguem previsibles en tot. I per tant, s’han pres decisions inesperades. Cal valor i coratge per fer això. Ressalta l’honestedat i el patriotisme quan calen prendre decisions crítiques en moments culminants i es prenen. Cal donar les gràcies en aquest període de postautonomia i preindependència a la CUP-Crida Constituent i a JxSí; aquest acord permet arrencar la legislatura i treballar amb estabilitat per desplegar l’ampli projecte de govern. Dec un agraïment emocionat al 129è president de la Generalitat, el Molt Honorable Artur Mas. Per moltes raons, algunes de lluny, per haver impulsat la proposta i haver fet honor a la dignitat que caracteritzarà per sempre el seu mandat. I ha inspirat cada una de les decisions que ha hagut de prendre en aquests cinc anys. President, has hagut d’assumir el mandat amb més dificultats i en la pitjor crisi que hem conegut mai. I alhora has liderat amb una convicció i un rigor admirables un procés polític d’una gran envergadura i dificultats envoltat d’incomprensions, atacs de tota mena, i pressions inacceptables en una societat democràtica. Just quan existia una majoria per fer un mandat ciutadà a favor de la independència has decidit fer un pas el costat quan tenies tot el dret, perquè te l’has guanyat, a presidir aquest país. El gest és dolorós per tu i per a molts de nosaltres però és un gest excepcional i exemplar, ple de coratge que ens has demanat i m’has demanat a l’hora d’assumir el compromís. Explica també perquè l’alegria, que hi és, és més a fora que a dins. No hauria gosat acceptar la proposta si no sabés que et tindrem a costat per tot el que et demanarem el govern i jo, et necessitem. Et necessitem pel teu coneixement i prestigi. No ens sobra ningú. Hem d’anar eixamplant i convencent, i culminar el procés amb més gent.

Després d’explicar el projecte de govern, els últims set minuts els dedica a les raons personals i als seus orígens gironins. Es declara autoexigent, no ha tingut temps per preparar-se el discurs. Diu que fa unes hores era l’alcalde de Girona, que té la ciutat al cap i que té una immensa admiració per Girona que li costa dissimular. No són èpoques per covards o per fluixos de cames, i toca assumir responsabilitats, encara que no siguin les que esperaves, també pel president Mas. I reconeix que Girona és una escola de grans personatges als quals cada dia s’hi aproxima. Fa referència al primer president de la Generalitat, al segle XIV, un gironí, Berenguer de Cruïlles, i té un record per Josep Pallach, avui justament fa 39 anys que va morir –de Pallach diuen que era cridat a ser el president de la Generalitat si la salut li hagués permès, un polític molt estimat i admirat per moltes capes de la societat i amb ell el socialisme catalanista hauria estat hegemònic a Catalunya–. Girona és la porta per la qual Catalunya ha entrat al registre de la memòria de la Unesco, gràcies a “El llibre del sindicat remensa” del segle XIV.

Un gironí esdevindrà el 130è president de la Generalitat, que va iniciar un gironí. I menciona els 10.000 remenses que es van reunir en assemblees de les diòcesis parròquies de Catalunya per defensar els seus drets i esdevenir el primer precedent de la humanitat de la lluita de les classes popular per abolir la servitud i cita: “Els mals usos són en tots els sentits horribles a la llei de la natura, a les Escriptures i al precepte diví”. Al segle XV ja hi havia gent que es reunia en una assemblea per lluitar contra una gent que oprimia i els coactava la llibertat, i s’afrontaven al poder però se’n van sortir. Ho feien per un capteniment que uns altres més tard recollirien en la Declaració dels Drets de l’Home. –I quan diu la frase la televisió fa un pla de cap a cap d’una de les llotges: Benach, Rigol, Trias, Vilajoana (amic personal del president Mas i inseparable seu), Pisarello, Rakosnik, Baiget–. No podem oblidar el passat perquè en una part hi ha el futur i ens cal per no oblidar el perquè fem les coses. Cal una actitud humil i ambiciosa, i respectuosa. El moment irrepetible cal que tingui lideratges irrepetibles. M’hi deixaré la pell. Els puc fer la promesa, fins i tot els que votaran en contra, que m’hi deixaré la pell. Com ha fet el president Mas exigiré la gent que l’ha acompanyat que s’hi deixi la pell. És el tram més complex i incert dels recorreguts. També el culminarem amb èxit. Ens necessitem tots i totes –pica l’ullet a la CUP i a la revolució del llenguatge, també es pot ser revolucionari si s’és planer, com Quim Monzó–: hi ha més gent disposada a ajudar-nos. Amb modèstia i exigència demano la màxima a tothom, també als membres del Parlament. I acaba amb una nota de Miquel Pairolí: “La dignitat construeix la personalitat com l’orgull tendeix a destruir-la”. Deixem l’orgull, agafem dignitat.

Després del seu discurs Carles Puigdemont deixa el faristol i s’abraça al president Mas. El mateix gest es repetirà, aquest cop amb més efusivitat i durarà més estona quan Carles Puigdemont és nomenat 130è president de la Generalitat.

P.D: Dilluns 12 de gener. L’expresident de la Generalitat, Artur Mas, penja al seu compte d’Instagram una fotografia del seu despatx i se’l veu amb unes caixes de cartró i papers a la mà: “Recollint el despatx amb la serenitat d’esperit que et dóna el convenciment d’haver donat el millor d’un mateix durant els 5 anys que he exercit la presidència de la Generalitat”. El 21 de març passat, dia Internacional de la Poesia, el president Mas escollia el poema “El guany” de Joan Vinyoli: “Mai no et rendeixis. / Gira’t del costat / on abans veies el penell / que et feia creure en l’últim crit/ del gall dels boscos. / Entra / mar negre endins i baixa al fons. / Quan pugis, coraller, i t’hagis tret / el feixuc escafandre, / hauràs guanyat una mar llisa / i el vol del gavià”.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s