Cues de pansa (cavil·lacions d’un erudit del catalanisme)

Entrem a un bar d’aquests poc glamurosos de la Barceloneta però ple de quotidianitat, auster, familiar, em diu que fa poc que l’han obert, el tenien tancat. Cada dia quan surt a fer el cafè, des del Museu d’Història de Catalunya, creua el Passeig Borbó i fa un tallat a un cafè de barri, li agrada estar en contacte amb el dia a dia de la Barceloneta, i observar els ostiencs i les ostienques, els sardinetes que també en diuen, un barri pintoresc i amb molta història que és la seva passió i vocació. És un dimecres 13 de gener, i són les 11 del matí. Fa uns minuts el govern ha pres possessió al Palau de la Generalitat de la mà del president Puigdemont, que ha repetit a tots els consellers la fórmula: “… prometeu lleialtat al president…?”. Tot i el moment transcendent no és de les primeres coses que parlem amb en Lluís Duran, autor de “Breu història del catalanisme I i II“, sinó de les pancartes de la Shakira al camp de l’Espanyol. Està indignat per l’espectacle que es va veure ahir a Cornellà-El Prat. El Barça és una de les seves dèries. Es pot ser culer apassionat i intel·lectual –com en Sergi Pàmies o en Ferran Torrent–, i després de recordar el “pobre Tito” quan fa referència a l’altra pancarta lamentable “Pau tu ens ensenyes el camí” em diu que el fill de l’expresident de la república argentina, Fernando de la Rúa, –president que va haver de sortir corrents, el va fer fora una revolta popular– havia estat parella de la Shakira. I explica que el pare de la Shakira, libanès, volia ser religiós, d’una església maronita, on els clergues es poden casar –una cosa curiosa, això només passa en aquesta congregació i en una ortodoxa d’ucraïnesa adscrites a Roma; passa com amb els anglicans: l’arquebisbe de Canterbury es pot casar–. Diu que l’església maronita i altres esglésies orientals han patit molt, permanentment està en conflicte amb l’Islam, i per ser-ne cal tenir molta resistència. Ens ho mirem de lluny això però hi ha molts llocs del món on ser cristià t’hi va la vida. El patriarcat de l’església ciríaca, molt antiga, té el patriarcat a prop de Chicago! a Morton Grove, riu, va ser l’única manera de subsistir. A part de lletrut i barcelonista és també un home de fe amb un sentit de l’humor molt anglès. Una combinació estranya i explosiva.

Tot el que diu és innovador, són missatges i relats que no veiem gaire als mitjans. Aquest patriota reflexiona sobre la llibertat religiosa que és el primer principi de la fundació dels EUA, i elogia la part humana i d’oratòria d’Obama, i augura que el que vindrà per part dels demòcrates no serà tan bo. No se n’ha sortit amb la reforma sanitària, i diu que només amb els vots dels treballadors i de la classe mitjana te n’hauries de sortir per aprovar la seguretat social pels treballadors, matemàticament sortiria, però els mateixos nord-americans no la volen. És la mateixa classe mitjana que no vol que l’estat es posi en els seus afers. Li costa molt d’entendre això. En Lluís és un savi, un savi tranquil i que t’encisa amb cada resposta plena de fets i harmonia. Amb un bigoti que recorda Nietzche obre la caixa del pensament: els nord-americans no han practicat el principi de la socialdemocràcia com els europeus. Parla del país que tant estima: a Catalunya tenim una oportunitat per fer aquest nou estat, un que poguéssim controlar: petitet, amb el poder fragmentat. És dels que pensa que allà on la societat deixa espai, hi entra l’estat, i la societat no ha de deixar-ne, no tant pels serveis públics. Pensa que aquí es confon una cosa: la socialdemocràcia, i sobretot al sud d’Europa, que es va fer com al “Retrat de Dorian Gray”: “tu ven-me l’ànima, ja et cuidaré el cos”. No, per ell hauria de ser “cuida’m el cos perquè pago impostos, l’ànima és meva, no me la toquis”. Per ell la part religiosa és molt important, creient practicant, és un home que defensa el paper de l’església catalana en tot el procés de la identitat catalana (Abat Oliva, Montserrat, mossèn Cinto). És un dels grans coneixedors i estudiosos del catalanisme i potser sense tenir-ne proves, només amb la intuïció, és una de les persones que coneix mes bé l’ànima d’aquesta subespècie dita català.

L’intent del franquisme és el mateix que el de l’estalinisme i el nazisme: fer desaparèixer una cultura

Parlem del relat, com a historiador coneix bé el que ha construït el catalanisme i com ha anat variant amb els anys. Pensa que les forces conservadores no tenen interès de dominar el relat –els bancs guanyen diners, les empreses exporten, “per què he d’entrar en política?”. Les coses funcionen–. Per ell l’avantatge d’ara és que ara som a la mitja part d’un partit –l’esperit culer treu el cap — i l’amoïna que la base de l’independentisme no és una base nacional, i com que no l’és, veu que el relat que es fa no té prou solidesa. Aquest és el cor de la seva tesi: el relat nacional no predomina. I per demostrar-ho es fa una preguntes: Catalunya és un país ocupat o no ara? Històricament s’ha dit que ho ha estat, la força de l’exèrcit era directa i amb pressió, fiscalment a part. Fins al 1975 era un país ocupat. L’error de moltes anàlisis d’historiadors és que el relat que compta és el relat de França, la França ocupada: “Hi ha uns bons i uns dolents, hi ha una pressió per la llibertat que al final s’imposa”, és el relat del progressisme clàssic: la força de la llibertat s’imposa sobre el domini. La força es va imposar també. Era l’alliberament d’una altra força. Tot el desastre no comença el 1939, diu convençut,  –si ho diem així, escamotegem la veritat, agafem un segment aleatori interessat del procés–. Per què molt republicans i catalanistes s’han de fer franquistes? Molta gent es fa franquista perquè vol viure, no per interessos foscos, no perquè havien de matar, sinó només per viure. La història com a supervivència, la història quotidiana que afecta les persones que van viure aquell temps. El franquisme, a uns els nega una llibertat i a uns altres, els torna la vida. I tot i així, el país encara existeix. Per què no té una base nacional ara l’independentisme? La qüestió lingüística seria central, seria central la idea “som un poble oprimit, volem la llibertat”, serà important la història, que ens faria entrar a la història, també lligat a la llibertat, la idea de poble que s’alça, una nació que recupera la dignitat. I a vegades es pregunta: què estem fent: un programa independentista o socialdemòcrata? Algú –estranger– deia: “Si el seu problema és de fiscalitat, negociïn amb el seu estat. Per un tema fiscal no es fa la independència”. I menciona un advocat irlandès que va dir: “Si dieu ‘Som un poble oprimit que reclama la llibertat’ el món us entendrà però si és un problema d’infraestructures el món us dirà que negocieu.”.

Pensa que cal adjectivar bé l’intent del franquisme amb la nostra gent, la nostra cultura –el possessiu que ens apropa a les persones– això ell ho ha estudiat, i pot concloure que l’intent és semblant al del nazisme i al de l’estalinisme: fer desaparèixer una cultura en el seu territori. El nazisme va fer desaparèixer a Centre Europa una cultura tan important i rica com la yiddish –als EUA en queda una mica però l’estàndard és l’hebreu–. Això cal tenir-ho clar, ens volien fer desaparèixer. I viatgem enrere al 18 de juliol del 1936: als anys 30 hi havia uns mitjans de comunicació en progrés de catalanització –podies trobar un diari esportiu de masses en català, diaris de dretes, progressistes, revistes per a dones–; amb un coneixement de la llengua castellana per part de la població que o bé no la coneixia o s’emprava poc, començant per la presó, el català era una llengua de presidiaris, era una llengua popular, era una llengua de meuques, era una llengua present a les administracions públiques.

A partir del 26 de gener del 1939, editorials que editaven Foix, Salvat-Papasseit –som al seu barri–, Sagarra, i literatura per tothom, desapareix tota la premsa catalana, tota, –això és de règim totalitari– totes les traduccions dels autors estrangers –si apareixen al cap de sis anys serà en gèneres menors, no tornem a tenir bestsellers europeus fins als 60–. Per tant, ensenyament, mitjans de comunicació i administració pública. L’objectiu: fer desaparèixer el català o deixar-lo en un estat de redisualitat. Si a Ripoll o a Artesa de Lleida es parla el català, no ens hi posarem. La ciutat havia de ser espanyola. Aquesta és la prova de l’intent de desparició d’una comunitat nacional. Esmenta el llibre d’Anne Applebaum, columnnista del “The Washington Post” i “Slate”, premi Pulitzer, casada amb el ministre d’Afers Exteriors polonès, i que ha estudiat la política en relació les nacionalitats de l’estalinisme i sorprèn perquè és semblant a la que fa servir el franquisme. No ens van fer desaparèixer perquè teníem la base de creixement del franquisme, la indústria. I segueix fent preguntes, el mètode de l’historiador, de l’investigador, que pregunta i respon amb una erudició humil, encara que sap que no té resposta: què hauria passat si la sublevació hagués començat a Barcelona i hagués guanyat a Barcelona? Quin nivell de violència es va utilitzar a Extremadura? La Wehrmacht era més pacífica entrant a Polònia. El pla era: liquidació de sectors socials selectius: qui ens sobra? La burgesia republicana il·lustrada? Tota. La classe obrera conscienciada? Tota. I recorda el general Molas que deia “Anirem de Navarra cap a Madrid sense deixar enemics a la rereguarda” –no volia dir avançar militarment sinó fer neteja. Ells també feien la seva guerra–. I hereu d’una tradició catòlica recorda que a tots dos bàndols hi ha l’aniquilació física. La diferència entre un bàndol i l’altre és que –és un període de repressió més alta– els militars eren més endreçats, no les feien al mig del carrer sinó al Camp de la Bóta; el 1936 i el 1937 era l’Arrabassada. Els experts diuen que la repressió republicana incontrolada és un terç: de cada roig mort en maten tres de nacionals. Explica com el seu avi, membre actiu de la Lliga, va viure la represàlia per ser catalanista, i no va poder-ho suportar. Aquesta repressió el va matar, va morir d’una depressió, i recorda el moment: ho va fer fumant. Diu que la moltes persones no van matar per “Espanya” sinó per coses més prosaiques: per no haver de pagar un deute de 50.000 pessetes, o bé per un conflicte de terres. És quan la Història troba les històries, els detalls, la condició humana, allò que ens fa universals, quan en Lluís converteix el coneixement enciclopèdic que tan bé domina en mester quotidià. És un savi entranyable.

El PP fa el relat de l’èxit de la convivència durant 500 anys, i el PSOE el de la solidaritat entre territoris

També el preocupa el relat dels que no van entendre el conflicte, no entenien de què anava, els seus ideals estaven repartits a un cantó i a l’altre: podies ser creient, republicà i catalanista. O des d’una altra òptica, molts falangistes també tenien un projecte per a la classe treballadora que no era la garrotada. Sabien que la millor eina per evitar la revolució era millorar les condicions de vida de la classe obrera –com també ho sabia la socialdemocràcia–. Segons el relat dominant del moment no es podia ser cristià i republicà –d’aquí el silenci al qual s’ha matingut durant anys a Joan Sales i “Incerta glòria”–; no podia haver-hi un ideal nacional comú per tots els catalanistes. Era irresoluble. –I menciona el reconeixement de la família Pujol, que han reconegut, i ha estat publicat als mitjans que si callaven davant l’independentisme, no tindrien problemes–. Quan arriba el 14 d’abril del 1931 des de Catalunya diuen: “Ara ho entenem, la dinastia borbònica ha creat l’Espanya unificada; desapareguda la dinastia borbònica, Espanya ha de ser federal, oi?”. Però els diuen: “Ah, no, això és una altra història, ja ens està bé l’herència borbònica que ells van crear”. On és el republicanisme, la democràcia? El franquisme té aquest relat però pels altres la democràcia no pot arribar a l’essència d’Espanya, progressistament ho diu. És impensable que facin un pas més enllà d’això. L’argument del PP és: Espanya és una història d’èxit, fa 500 anys que vivim junts. Entre la història i l’èxit legitimen tot el que vindrà. Per part del PSOE diuen: som una nació entre iguals –els espanyols són iguals davant la llei i la solidaritat–. Hi ha dos paradigmes diferents: la història i l’èxit legitimen mantenir l’statu quo (PP), i l’altra, la solidaritat entre territoris és l’eina de la unitat (PSOE).

Com a català pensa que la forma més orgullosa de viure és ser conscient dels defectes. Pots sentir orgull perquè identifiques els teus defectes i els pots vèncer; et coneixes més, has fet un esforç. Tenim un problema: d’un cantó, no és xovinisme, l’orgull de ser autrocrític amb els teus defectes per millorar, això ens ha portat –pel desconeixement– a no valorar el que som. També té dues variables possibles: políticament no hem fet cap meravella, si no ho haguéssim fet bé, seguiríem aquí?; ara som una comunitat autònoma com Ceuta o Melilla, no tenim el mateix nivell de competències del País Valencià –som a la via del 143–. Hem viscut de molts èxits del passat: de la Solidaritat Catalana, de la Mancomunitat, i són tan potents que ham perviscut amb el pas dels anys, i on ha estat una meravella és en el nostre passat cultural. Per la nostra dimensió de cultura no ens tocava tenir la Rodoreda, l’Espriu, mossèn Cinto, Guimerà, la Caballé, el Liceu, el Barça, no, no ens tocava. Tot això ens ha tocat, el modernisme… No hem estat conscients d’aquest regal merescut. Quan parlem a tots els dinars de Nadal: si en Casas fos francès te’l trobaries a les grans enciclopèdies d’història de l’art i a les millors exposicions d’art de Nova York estem dient que per la nostra dimensió hem superat la mitjana de cultura nacional. Per què no ho interioritzem? En aquella època l’espanyolisme republicà no va vèncer el nostre discurs republicà, que ho podia haver fet: com és que teniu una cultura de dimensions petites i no voleu fer la vostra aportació a una de gran?

Per en Lluís, que des de fa poc més de dos mesos és vocal d’Òmnium, d’on n’és soci des de fa dècades, el món s’estructura en unes quantes cultures hegemòniques que et permeten anar de Madrid a Bogotà i fins i tot a alguns barris de Nova York o que et fa anar d’uns barris de Londres a Toronto i de Toronto a Sidney o  des de París te’n pots anar al Quebec o a Yaoundé. Aquesta decepció és la que va assumir en clau reaccionària el franquisme, es va tallar el filó del discurs potent –que als anys 20 i als 30 es trenca– davant la RAE, amb els primers Nobel de Literatura en llengua castella, i quan encara no havíem difòs les virtuts de la normativa de la llengua. L’any 1912 podien encara dir: “El catalán es un dialecto”. I et diguessin: “¿Donde está la gramática?”. I tu: “Bueno, traigo cuatro gramáticas, cinco diccionarios…”. “¿Hay un diccionario, hay una gramática? Esto no es una lengua”, diu que això ens ho podien dir. A partir del 1913 l’energia acumulada i disparada fins al 1936 és desmesurada –teníem una base– la normatització de la llengua posa en ordre i dóna veu a la potència de la cultura, però si no tens la llengua… Era com una gran bassa que no tenia sortida, no pots regar cap canal. La llengua fa això. La consciència de l’aportació a la cultura universal no la tenim desenvolupada. Això és el que deia en Blair en un dels seus primers discursos, “nosaltres ja no serem una gran nació sinó que serem la millor nació”. Quants països europeus han liquidat el seu imperi i continuen tenint tanta presència al món i tan determinant com ara, a l’ONU, etc. La Gran Bretanya no és la primera potència mundial, d’acord, és la cinquena. I no baixa. És el “soft power” però el poder militar arriba quan cal que arribi.

Com a catalans no sabem avaluar els components de qualitat de la nostra cultura. Reconeix que és una cosa molt estranya, aquesta cosa nostra. Som estranys. I diu que és un problema d’Alzeheimer col·lectiu, provocat pel franquisme, sobretot per por, no podies viure amb la memòria del passat. Quan la memòria es recupera, no pots fer-ho amb dos articles al diari i en sis mesos, això és un procés molt complex. Quan hi havia condicions per recuperar la memòria, apareix, com deia en Ramon Barnils, “després del franquisme vindrà l’antifranquisme”. Els quaranta anys de franquisme  porten els quaranta d’antifranquisme, moment en què apareix el concepte de la memòria històrica però és selectiva: hi ha uns records que són bons i una altres que són dolents; hi ha una concepció de la vida que és digna i progressista i una concepció de la vida que no és acceptable. Quan s’acaba aquest període en ve un altre, neutre, però no afecta la memòria sobre les concepcions sinó sobre els mitjans –quanta gent s’informa per opinions de dues línies?–. La seva concepció del coneixement és sobre la lectura completa diària del diari. Llegeix el diari cada dia, hi expliquen moltes coses. Durant quaranta-cinc anys li ha donat una concepció del coneixement peculiar, clàssica –el president Puigdemont ja ho deia al discurs d’investidura, el tuit no explica la vida, no vas pel món–. No pots fer qualsevol afirmació sense pensar-la i contrastar-la i sense haver llegit informacions relatives a aquella informació que donaràs.

Tornem a l’inici, les condicions perquè hi hagi un debat nacional sobre l’independentisme són molt complexes. Pensa que hi ha uns quants relats: un de nacional, que no és el majoritari; un de regeneració democràtica –tenir una democràcia amb estàndards europeus, que no hi arribem–; un de greuge econòmic –per la crisi que es pateix dia a dia– i també un de sentimental –un ciutadà català normal està en un procés de reciclatge permanent: una aplicació nova, un article nou, la meva amiga s’ha separat, el meu pare ha de fer un tractament innovador–, en tots els aspectes de la vida els catalans tenim una visió de la vida poc conservadora, a efectes pràctics. I ho resumeix amb una imatge: la del clatellot de Rajoy al seu fill que diu és el que li feia el seu pare cinquanta anys enrere. Segur que els espanyols se separen, tenen les mateixes aplicacions al mòbil que nosaltres però…, si mires les festivitats espanyoles, el rei és el més jove i l’estètica és la mateixa que en èpoques de Franco. Per exemple, l’horroritza la Legió i la Setmana Santa, per ell és com barrejar l’ateisme i la fe. Li costa. Una força creada per generar violència, amb un passat trist, acompanya el Redemptor amb un missatge de pau per tota la humanitat. A Màlaga no entenen que força i Crist no poden anar junts? La Setmana Santa de Màlaga està massificada, i si els dius: “La Legión no vendrà…” no entendrien res, se sentirien mutilats. D’aquí que per en Lluís una part de l’independentisme pensi: vivim separats. A ell li agradaria que tinguéssim l’orgull patriòtic dels espanyols. Hi ha una distància moral amb ells. I posa un exemple recent: la nostra presa de possessió –d’ahir– sense símbols monàrquics, d’estètica republicana, civil, en un edfici històric, atapeït de gent, hi havia d’haver un cor, el cor de Tiana. Si hagués estat a Espanya, com hauria estat? En un palau de grans dimensions barroc, amb uniformes i estrelles pertot arreu, símbols de la monarquia pertot arreu, en comptes d’un cor, una banda militar, ningú hauria entrat amb texans, ningú! És el blanc i el negre. Dues realitats que no casen, no tenen per on enganxar-se. Però aquesta dèria de perdre la memòria, hem de menjar moltes cues de pansa, res no queda. Als anys 20 ja es deia: els noucentistes van estripar el Modernisme. El Noucentisme començava la casa per la teulada: abans de tenir escola catalana calia l’acadèmia catalana; abans de tenir novel·la en català havies de tenir gran poesia en català.

Viu en un ambient que amb prou feines parla el castellà però es fa la pregunta: trenta anys de normalització lingüística on ens ha portat? Això és el que estudiava la Carme Forcadell entre que deixa la presidència de l’ANC i agafa la presidència del Parlament: l’ús social de la llengua. Els punts que ens permetien subsistir els hem assegurat i no els punts que ens fan normalitzar la llengua; és una llengua aliena al cinema, als patis de les escoles, a la justícia, a l’etiquetatge comercial. S’ha intentat fer un win-win i diu que no hi ha cap llengua que faci un win-win, les llengües no funcionen en aquests paràmetres. Fem una cosa molt nostrada, posem l’arada davant dels bous.

S’hauria de fer l’estat català paral·lel a la legislació espanyola, tenim els mitjans

Quin és l’estat real de la llengua? Sense que ho hagi de fer la Direcció de Política Lingüística, sense l’organisme que el vetlla que dirà: estem bé, ho hem de dir, hem d’avançar. Quina és la situació real tenint en compte els anys dedicats? Quin horitzó volem per a la llengua catalana? Ell té clar que una situació normal de la llengua catalana en un estat seria com la del danès, finès, amb totes les interferències que es vulgui de l’anglès, l’alemany. Molts joves han de fer servir l’anglès amb molta més agilitat que ara. Per tant, situació de la llengua, real. Quin horitzó volem per la llengua? I a partir d’aquí definir l’adjectiu “oficialitat”? Potser sí, català llengua oficial. El català només es parlarà a Catalunya, té un concepte territorial. Un altre problema que identifica és que quan algú escriu un missatge al Telegram de l’ANC en castellà, la gent respon en castellà. Hem fet un recorregut: hem incorporat castellanoparlant a ser catalanoparlant –la Manoli i l’Antonio han tingut l’Arnau que parla en català perquè volen que formi part del país, perquè se l’estimen–. Aquest relat hi ha gent que el té clar. I la cooficialitat? Ens pot portar a ser Letònia diu, ciutadans russos en un territori letó. Rússia està a l’altre cantó de la frontera, i veuen tots els canals russos. I es pregunta: el que pot passar a Ucraïna, pot passar a Polònia? Va estar a Praga a l’estiu i el va sorprendre que no hi haguessin moltes banderes europees, la txeca era arreu.

Tornem a la construcció del relat i es pregunta quin serà el preu de la llibertat, i apunta que els nostres néts hauran de pagar el deute espanyol. A Europa diran: sí, els reconeixem la sobirania però han de pagar. I per tant, el relat que es diu “amb la independència viurem millor”, això potser no serà ben bé així, haurem de pencar molt. El deute espanyol que no assumeixin ells i que paguin potser l’haurem d’assumir nosaltres? Tampoc sabem el que és veritat, no surt a vegades i es pregunta per què toca a Grècia i no a nosaltres? Per què era un govern amic? Ell hauria fet un full de ruta diferent. I sempre explica allò difícil amb un exemple històric: els polonesos que són una gent especial l’any 1939 van dir: “Molt bé, estem ocupats però l’estat polonès no deixarà terra polonesa”. Hi va haver un estat polonès paral·lel. La resistència polonesa va ser desastrossa, amb una lluita clandestina. En la lluita clandestina havien de ser nuclis independents, ràpids i àgils; el nen se n’anava a l’escola primària polonesa clandestina i seguia els estudis universitaris, també a la clandestinitat. Un dels referents de  l’organització d’aquesta resistència va ser Jan Karski, qui va informar als aliats i al govern polonès a l’exili, el 1939 de l’existència del camps de concentració nazis i de la destrucció del Gueto de Varsòvia. I un altre episodi històric: el general Solchaga quan arriba a Barcelona diu: “¿Quién ha permitido esto?” –en relació a una ciutat de dimensions com les de Madrid i que tingui indústria–.”¿Quién ha permitido esto?” repeteix en Lluís. Barcelona per la lògica de la seva Espanya se’ls escapa: nacionalment, republicanament i obrerament. És un problema. A la Madrid dels anys 10 i 20 hi havia una classe obrera rebel? No. Una intel·lectualitat futurista que pintava tots els colors del món? No. Hi havia un funcionariat en el seu escalafó. Aquí, quin funcionariat hi havia? El de la Mancomunitat? No donava per tant. Era terra de rebel·lió per ells, i ho va dir en Fraga –que ho negava– “Per fotre el separatisme torno a agafar el fusell”.

I creu que s’ha confós la pressa amb la fiabilitat: com si la fiabilitat del procés s’hagués de manifestar en els terminis. Si anem més de pressa serem més fiables, per tant, s’ha de tenir la fiabilitat des de les mesures. Ell s’estima molt l’organització però es pregunta: què passa si un termini tan curt no es compleix? Pensa que el full de ruta de l’ANC era un xic accelerat i hem arribat aquí perquè no hem posat tots els ous a la cistella dels partits polítics. I amb aquesta acceleració hem situat el país cap a l’esquerra i no hem pensat mai com és l’altra part, Espanya, la seva dura pressió. Cal que el vaixell sigui estable sinó la gent “gumitarà”.

Per en Lluís falta el sentit nacional, superior, que ens supera a les persones, transcendeix els partits: no salves el teu cul, salves la nació. “Fem això per justícia social”, aquest és un dels tuits que fa JxSí aquest matí 13 de gener. I creu que es fa aquest discurs social però l’herència del discurs nacional ha fet fallida moral, era en Pujol. Però creu que transcendeix Mas i Pujol. Recorda la frase d’un rabí: “Qui és Déu?” i respon que no ho sap. Cada un té la seva concepció, el catòlic, el musulmà, si agafem tots els relats sabrem qui és, amb la nació passa quelcom de semblant, com més retrats hi ha més fiabilitat, i ara en tenim més.

Té temps per valorar la declaració del 9-N, es pregunta què és: el programa d’un partit comunista o una declaració d’independència? Hauria d’haver dit: Catalunya és una nació que vol la llibertat després de 300 anys de no tenir-la. Ràpid, no? Clar i senzill. No s’ha respectat ni la nostra llengua, ni la nostra hisenda ni la nostra terra. No fa un programa adjunt i un annex al programa! Ara bé, si és per ampliar la base… Era prou potent fer-ho més genèric. De la declaració se’n deriven les altres. Què té a veure la política social, fiscal amb tota la resta? I tornem al bé suprem, Per en Lluís és fàcil: volem un estat perquè volem la llibertat. Com més raonabilitat de “carajillo” hi hagi més tornarem allò comú. El relat planer que connecti amb les persones. Res més lluny de l’èxit.

Calen coses elementals: no sóc espanyol, no me’n sento de Madrid, sóc català no puc ser d’una altra cosa. El seu pare li deia “tu ets català per la gràcia de Déu i ets espanyol per força”. En el seu moment pensava que era sornegueria però amb els anys ha vist que és cert, és una responsabilitat ser català, la resta t’ha vingut, no ho has decidit. No li han demanat mai si vol ser espanyol. Som així, d’una altra manera. I si ho som, per què no podem, doncs, decidir-ho tot? Si som així i no ens han de dir com hem de ser, qui ens ha de dir com ens hem de governar si ens volem governar? . Per què? L’altra realitat és: si som més ens en sortirem més aviat que si som pocs. Si anem junts ens en sortirem més aviat, i si anem de bon rotllo, producte de tot això, ens en sortirem més aviat que no pas si hi anem barallats. No calen teòrics de partits, ni Habermas ni Lenin ni Rosa de Luxemburg. Experiència i raonabilitat. –preneu temps per la reflexió–.

Des de la percepció històrica, diu que qui digui que no li passa és mentida: aquest període l’ha agafat en una situació personal anòmala. En altres èpoques si no t’agradava la política et podies refugiar en els teus projectes, i així no paties tant. Això és important a la vida. En Lluís un home de peus a terra i que allò de la felicitat i el dia a dia s’ho pren seriosament, no és dels que espera Godot.

El fet de no acumular experiència històrica ens pot anar a favor

La gent no en té ni idea del passat més immediat, no interessa. Podria explicar-los sopars de duro: el 1750 a la Garrotxa van aterrar-hi unes naus de Mart, hi ha la documentació? Hi ha unes dèries històriques, però un coneixement veritable, comú, fiable i assumit no hi és. Producte de tot això, veure el que veia tampoc no el sublevava. Entre la circumstància personal i el que veia: és normal que ens passi això, el que no és normal és que ho superéssim, trencaria la norma. Veure com ens van deixar, els catalanistes, els primers, la Lliga i ERC del moment, veure com es van carregar el gran moviment de Solidaritat Catalana; veure com va venir el cop d’estat i la Mancomunitat se n’anava a can pistraus; veure com la república es va pixar a la boca de la voluntat del poble català, i una altra cosa arrelada és una mena de progressisme de pa sucat amb oli –amb una jubilació de puta mare, amb una casa a la Garrotxa i a l’Empordà–. De la mateixa manera que no entén que no hi hagi un relat nacional desacomplexat tampoc entén com hi ha instal·lat aquest progressisme de “a mi no em demanis cap esforç”. Tot és culpa dels altres, tot és la culpa del PSOE, de la UCD, al PSOE li perdonem algunes coses, els americans tenen la culpa de tot, jo pel bé comú no sé què faig, només sé el que fan malament els altres.

El valor afegit de l’independentisme hauria de ser quan fuig del relat del partit A o B i del relat de poble atemorit i vençut. Si les coses van maldades diu sortirà la capacitat de resistència del país malgrat tots els malgrats, és extraordinari i ha demostrat amb els anys. Has de resistir perquè no fer-ho subvertiria la teva naturalesa, no ho fas per convicció sinó per naturalesa. Hi ha una part més tètrica de tot plegat: si mires la història completa, no pla a pla, sinó tota la pel·lícula el que veus és que el desig d’Espanya i França per fer-nos desaparèixer, –si poséssim un marcador, avança,–. La qüestió serà quin dels dos desitjos serà més fort: el nostre per sobreviure o el seu per fer-nos fonedissos. Per en Lluís l’indicador paradigmàtic és que el nombre de parlants a Catalunya, al País Valencià, a les Illes, a la Catalunya Nord disminueix. Ara la tendència no és bona, la podem revertir però allà on érem fa cent anys en termes de catalanitat –no podem comparar la societat de fa cent anys sense transport i penicil·lina– però el francès de fa cent anys malgrat tenir transport i penicil·lina se sent tan francès com ara, o el nord-americà. El britànic de fa cent anys se n’anava a Uganda a defensar la reina i ara li diuen que se’n vagi a l’Iraq per defensar-la i ho fa; es fot la cervesa calenta i és un hooligan del futbol que no s’aguanta per enlloc. I aquí tenim cinc copes en un any i no ens n’adonem, i tenim en Messi, el millor trident, hauríem de ser a Canaletes! –feia estona que el Barça no apareixia, però serveix i funciona per entendre què som com a col·lectiu–. No va passar res. Al Madrid si li hagués passat encara ho estaria celebrant ara.

Per què ens passa això? És estrany. I torna a la idea inicial: la relació entre el franquisme i l’estalinisme, no destruïa les nacionalitats; destruïa les que li convenia i les que no li interessaven els treia la plusvàlua. Li convenia deportar els armenis nacionalistes? Ho feia. Li convenia carregar-se cinquanta clergues de l’església apostòlica armènia? Cap problema. Li convenia afavorir una política a favor d’Armènia pel conjunt de la URSS? Endavant. Combinar polítiques oposades, que a vegades eren contradictòries com durant el franquisme: li convenia afavorir la indústria catalana? Sí. Carregar-se els nacionalistes? També. Teníem el relat que la indústria catalana anava en paral·lel amb els catalanistes. Va fer una visió en la qual les tendències que crèiem que anaven de manera contraposada havien d’anar en la mateixa línia, ell les contraposava, l’hi interessava.

I tornem a la idea que els espanyols són maldestres: el decret de l’Ebre, ens ajuda. Ells ho pensen? Tenim una superioritat moral, i ens pensem que són burros. Parlem llenguatges diferents, un independentista normal no sap fer una norma, ells en són experts –és la generació Arzadi i generació Santamaría–, és una cosa ancestral: passar unes oposicions. Tenen la idea que Espanya és un cos indestructible: els catalans som les mans, els andalusos són la boca, el cap és Castella i Madrid –l’ens pensant que defineix com ha de funcionar el cos–, els gallecs són els peus… Una constant permanent del seu full de ruta cap a nosaltres, de centenars d’anys amb poques variacions. La intel·ligència l’associes a circumstàncies vitals, l’has d’aplicar davant de canvis de tendències, situacions noves, ells no volen que res canviï, tenen un full de ruta de fa molts anys. Per tant, són rucs? Som més intel·ligents nosaltres que ells? No ho sabria dir. El que sí té clar és que tenen més preparació de la que tenim nosaltres ara: tenen l’estat al darrere. Però tenen una capacitat de sacrifici diferent de la nostra. Si mires els cv dels ministres i alts càrrecs del PP, tothom ha passat una oposició dura. En Federico Trillo tenia no sé quants galons de cos jurídic de la Marina, del Trillo que ens en fotíem…; i l’Aznar era advocat de l’estat; en Rajoy, registrador de la propietat. Tenen una formació jurídica i es nega a pensar que tot això ha estat resultat d’un “chanchullo”. No ho creu. Davant aquesta situació, la força que té Catalunya és la gent, la moral de la tropa. No tenim gaire cosa més: tenim la Generalitat intervinguda no tenim autonomia, tenim una xarxa social força sòlida. És l’astúcia de la qual parlava el president Mas. No tenim autonomia “de facto”. La Generalitat, què és ara? La força de la gent va relacionada amb la moral de la gent. Si mirem llibres de campanyes militars… A ell li ha costat molt entendre el concepte “la moral de la tropa és alta”. Quan apareix el terme et passen per sobre. No sap quina moral tenim ara. No tenim el 80% sinó el 48% –fa quatre dies que tenim president–. Haurem de confiar, la falta d’Alzeheimer col·lectiu potser ens ajudarà, el fet de no acumular experiència històrica ens pot anar a favor. La falta de cues de pansa en l’alimentació pot fer que ens faci oblidar el que ha passat recentment, i les ganes ens facin arribar a bon port. En un any no canviarem un poble que no vol tenir memòria –és el pitjor que li pot passar a un historiador però com que li agrada…–. No tenim alternativa que ensortir-nos-en. Hem de tirar endavant i sobretot ho hem de fer amb unitat. Cal que anem tots junts. “L’any 39 estaven pitjor…”, diuen però no ho sabem. No tenim alternativa. Però amb la crisi, hem tret més forces de flaquesa de les que pensàvem, aixó sí que ha estat una sorpresa, i per la tossudesa, pel capteniment quotidià. Potser veu en la nació el que és ell. Està acabant un parell de llibres, és una excepció aquesta mirada al present que fa, ja que acostuma a tenir aquesta mirada tranquil·la i pausada dels anys. D’aquí cent anys segur que algú posarà la mirada en aquest període excepcional que estem vivint, i segurament recorrerà a les reflexions sàvies d’en Lluís per entendre per què va passar el que va passar (i com ho va viure la gent).

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s