De Brussel·les a Barcelona

“Ningú ens mira”, amb la bonhomia que el caracteritza però també com el murri gironí que és, el professor Terricabras recordava la trobada de Ferrater Mora i l’aleshores president Pujol. Quan el president, preocupat per l’acció exterior, interrogava el filòsof, aquest li deia amb broma: “Posi bombes, president Pujol”, així parlaran de Catalunya. Des de temps llunyans Catalunya ha viscut amb l’obsessió que la miressin i ser present al món. Tothom fa servir aquest eslògan, “El món ens mira” –eslògan de campanya de Sàpiens de la que segurament va ser una de les primeres accions de màrqueting internacional intencionat del procés no de  projecció del país, ja que tenim el millor ambaixador, el Barça “Més que un club”, però també l’art que mica en mica treu el cap– per creure que això que estem fent és al centre de l’agenda política dels líders mundials.

A la seu que el Parlament Europeu té a Barcelona, al Passeig de Gràcia 90, davant per davant de la Pedrera, l’eurodiputat d’ERC va conversar amb alguns periodistes sobre la realitat europea i la feina que hi estan fent. Vaig arribar tard però vaig poder copsar la seva vessant humana, parlava del discurs que va fer sobre els refugiats, que va ser aplaudit i lloat entre passadissos per alguns col·legues, cal més Europa que mai, els murs no han portat mai coses bones al vell continent. En aquests moments forma part de la comissió de Llibertats Cívils, Justícia i Afers d’interior i d’Afers Constitucionals. Per això quan és preguntat pel procés diu que no entenen que no ens deixin votar, que per a la UE el principi d’autodeterminació ja es plantejava el 1975 però suposaria un canvi de tractats i això és molt complicat –només cal recordar les reformes de les diferents constitucions–. Caldria una negociació del referèndum, però amb una pregunta que inclogués el sí o el no: “Vol un estat independent??”, a Escòcia es va fer, i es va trigar dos anys a negociar. Per tant, aquesta seria una possibilitat. Però va tornar a subratllar que no se’ls pregunta constanment pel que passa aquí, en el dia a dia, sí quan hi ha moments especials –11-S, 27-S, però el dia a dia de la UE no té Catalunya al cap ni tampoc com una de les seves prioritats si bé feia dos dies dues membres d’una delegació d’Amèrica Llatina –colombiana i xilena– van passar pel seu despatx i els va explicar la situació de Catatalunya –. Explicava que un dels maldecaps que tenia ara era el viatge a Mèxic, amb la delegació especial de la UE, per renovar el tractat comercial amb el marc de violència que està vivint el país centreamericà des de fa anys. Deia que la violació dels Drets Humans és constant, més de cent periodistes morts i els quaranta-tres estudiants desapareguts d’Iguala. I per la renovació, deia, havia de ser condició sine qua per l’estat del benestar que s’està construint el respecte dels Drets Humans. També va explicar que durant el mes de febrer faria visites sobre el territori a països de l’Europa de l’Est, com a Hongria, Eslovàquia.


Una setmana més tard va ser el torn de Ramon Tremosa que també va explicar part del seu dia a dia a la capital europea. Com a economista que és va començar parlant de cost d’oportunitat i va començar amb l’aprovació –per 500 vots a favor– d’una directiva que investigui les portes giratòries, és a dir, les pràctiques monopolístiques a empreses energètiqeues –aquest fet, les portes giratòries només passa a Espanya va dir–. L’altre gran tema que va exposar va ser el de la política monetària –ell va fer-ne la tesi per la UB–, els que van rescatar els bancs espanyols i italians i compra el deute grec. Diu que hi estan havent reunions i les dues visions que imperen al Parlament: la línia socialista, que vol imposar topalls i els populars que són la línia més dura representada per Alemanya. També va tenir unes paraules pel tractat del TTIP i les línies vermelles que ha posat la UE, i va subratllar que tota la classe política danesa estava d’acord a signar un bon acord amb els EUA –fins i tot els Verds i va mencionar Jeppe Kofod, socialdemòcrata –Dinamarca sap que no té recursos, són pobres, i només poden ser competitius amb un augment del comerç internacional–. I va tornar a repetir allò que diu tantes vegades, es lleva a Brussel·les sent verd i agafa l’avió i quan arriba a Barcelona és liberal, i va explicar que la política europea trenca clixés –la política no és ideologia a Europa sinó més pragmàtica– i va posar l’exemple del Pla Juncker –els Verds holandesos hi estaven a favor, i els liberals, en contra–. I va dir que no va sorprendre a ningú a Brussel·les que en Raül Romeva fos cap de llista de Junts pel Sí. Hi ha uns paradigmes mentals molt determinats a la política catalana i espanyola, i ens pensem que aixó és política. I esclar, va parlar del procés, que a ell li dóna molta feina –ha de fer moltes hores extres– però ho fa encantat. I va dir que tothom es va interessar després del 27-S –ambaixades, think tanks, periodistes més influents– però que no han seguit amb cap mena d’interès el sainet amb la CUP –a Europa les coalicions són la forma més usual de governar–. A Brussel·les el que interessa són els “facts and figures”, és a dir fets i xifres, no els agraden les opinions retòriques. I va citar el seu diari de capçalera i que diu és el que llegeixen tots els sectors de poder a la capital europea: el “Financial Times”. L’article després de les eleccions municipals va dir que a Catlaunya hi havia el 24% de votants d’ERC, i un 22% de CiU –és a dir un 46% de vots a favor de la independència nítidament– amb gairebé dos milions de vots. També va mencionar com es veu el procés, i és exemplar perquè amb tantes mobilitzacions –les més multitudinàries d’Europa dels últims cinquanta anys– no hi ha hagut cap incident, ni al carrer els 11-S ni al llarg del cicle electoral, inclòs el 9-N del 2014. I el que els preocupa ara és “Què farem?” i ell per respondre la pregunta els porta enquestes del CIS, i els fa fixar en el vot jove, un 70% té preferències independentistes; per tant, la independència de Catalunya serà o serà. I torna a mencionar el “Financial Times” aquest cop un article del 2005 –que es pot llegir al seu llibre “Let Catalonia vote“– on el periodista fa l’anàlisi següent: a més formació i informació més preferència per l’opció de la independència. I amb els “facts and figures” esmenta la portada del “FT” de l’11 de gener: l’abraçada entre Puigdemont i Mas. I recorda a Brussel·les interessa les decisions que es prenen en seus parlamentàries. 

Més “FT”: l’editorial abans del 27-S ja deia a Europa hauria de forár una negociació entre l’estat espanyol i Catalunya per aconseguir un referèndum. De moment, deu editorials en tres anys. Pas mal. I més “Let Catalonia vote“, on recull totes els editorials sobre el 9-N, i part de la informació publicada durant aquests anys –60 pàgines–. I les dades que tenim ara són: un 48% ha votat partits que defensen la independència i un 39% hi està en contra; un 90% està a favor del dret a decidir –el referèndum– i recorda que la presidenta del Parlament, Carme Forcadell és votada amb 5 vots de Catalunya Sí Que Es Pot.

Explica que tot i la feina que fa de fons, el que es reconeix i li dóna visibilitat són aquelles picabaralles per la llengua, que són sempre més vistoses, i recorda el dia que va parlar en anglès al ple del Parlament per defensar el corredor mediterrani i l’eurodiputat Cercas el va escridassar; va fer un tuit i amb pocs minuts va tenir mil seguidors al Twitter. Diu que sovint la gent es queda amb l’anècdota, i les coses importants que passen com per exemple l’aprovació de la unitat bancària només li va retuitejar la seva mare, la seva dona i el seu assistent –present a l’acte–, Aleix Sarri. És inevitable, tornem al procés i per donar informació que no és habitual explica la relació amb el president Mas durant aquests anys. Diu que en una de les visites de la capital europea es va reunir amb un dels thinks tanks més influents “Friends of Europe”, a l’acte hi van assistir sis-centes persones –des de la visita de Sarkozy, no hi havia assistit tanta gent– i assegura que per primer cop un polític del sud d’Europa fa de nòrdic –si diu A, fa A; a Europa estan acostumats que en aqustes latituds es digui avui A; demà B i demà passat C–.  Tremosa assegura que aquella conferència va ser seminal, el ministre d’Afers Exteriors, José Manuel García Margallo la segueix, i el president Mas va exposar davant l’audiència europea que Catalunya seria un estat propi com Dinamarca –algunes cadires van moure de la incomoditat–, i que l’estat català podria ser una solució al no reformisme d’Europa.

També va parlar de les infraestructures, i va explicar el cas de l’aeroport francès Charles de Gaulle, és el president de Rayanair, Charles O’Leary, qui finança la línia ferroviària. I esmenta el professor Germà Bel “no podem obligar a variar les preferències de l’espanyol; hem de fer el  nostre estat propi”. I torna a les enquestes del CIS: quin model volen els espanyols? La recentralització de PP i C’s? I cita un altre editorial de “Financial Times”, la del 12 de desembre del 2013: demana una negociació pactada, encara hi ha temps per encabir Catalunya dins l’estat. Hi ha algun periodista que riu i ell diu seriós, que és el diari important a Brusel·les, que “Le Monde” i “Frankfurter Allemagne” són “El Nou” amb tots els respectes i aprofita per dir que ell està subscrit al FT i a “L’independent” de Gràcia. I després de l’incís segueix explicant que la marca Espanya té un crèdit igual a 0 i no només ho diu ell sinó un polític tan significat com Felipe Gonzalés “Espanya no aporta res a Europa”. Tremosa desgrana el poc poder real de l’estat espanyol: l’han fet fora del Banc Europeu –de Guindos somniava a ser un conseller d’Economia–; expulsen Almunia; posen a una comissària eslovena a energia, quan es pensaven que seria també per ells. I això és així per les males pràctiques. A Europa cal que siguis previsible consistent i coherent i aquests valors no s’adiuen amb la marca Espanya que es va presentar el 2012, i el seu responsable Carlos Espinosa de los Monteros –conseller d’Acciona i expredident d’Iberia–. I aporta alguna dada més: Espanya i Rússia són els països amb més policia per habitant d’Europa.

Explica que estan nerviosos, no hi ha govern a Espanya i els vint-i-quatre diputats catalans poden ser clau de la negociació –tots els periodistes apunten i comentem amb el seu assistent Aleix Sarri que serà el titular–, una mostra ben documenta és l’editorial d’ahir d’en Vicent Partal, en referència al suposat pagament de sis milions d’euros de la família Pujol cap al primer ministre letó perquè es manifestés a favor de la independència de Catalunya. La Comissió Europea ja va reaccionar, i explica que en la cultura protestant la mentida és una cosa gruixuda. I per il·lustrar-ho cita “Kompromat”, l’article que Enric Juliana fa sobre la tàctica d’eliminació física, sense matar-lo –en referència al president Mas– per sobre de la veritat hi ha la unitat d’Espanya”. I exposa un dels motius pels quals en Raül Romeva es va fer independentista només arribar al Parlament: la prohibició de poder parlar català –per oposició de l’estat espanyol–, diu que de tot el cos diplomàtic no hi ha cap català, no se sent parlar mai el català, i recorda la presentació d’una pel·lícula d’Almodóvar, i ell el va poder parlar amb Lluís Planas. I diu que malgrat aquesta realitat hi ha un sector de la societat espanyola que entén la diferència i que voldrien un canvi real –però no tenen cap canal d’expressió, ni mitjans ni classe política–, va conèixer una delegació de malaguenys que van anar a veure’l per parlar de les patents de Google. Fer política a Europa és acceptar la negociació, el consens, escoltar l’altre i saber que un dia es tirarà endavant la teva proposta i un altre dia la perderàs. I Espanya no pot imposar el seu punt de vista com sí ha fet amb Catalunya i les majories absolutes de PP i PSOE. Per exemple, diu que amb el tema del corredor Europa marca el gol a Espanya, i a la PAC és Espanya que el marca a Europa. A Europa s’hi treballa molt i s’hi fa política de fons, explica que els països nòrdics hi envien polítics joves, que han de pencar molt, llegir molts informes, defensar dossiers, i així quan arriben al seu país ja saben com funciona la política i com es resolen problemes, etc. A Espanya fa just el contrari, el Parlament Europeu sovint és on molts polítics es prejubilen, són una mena de vacances pagades.

I torna a mencionar un informe de l’Institut Elcano –think tank interessant a seguir– que diu que hi ha hagut 5.000 impactes a la premsa internacional del procés. I diu que això de la diplomàcia són petits gestos, tan ínfims que poden tenir un impacte molt gran sobre les societat, i posa l’exemple de l’abraçada del president d’Holanda amb el president Mas. Una abraçada en un món on la comunicació no verbal ho és gairebé tot té una gran transcendència. Tremosa li diu al president Mas que hi vagi més, la resposta: ara toca fer feina a casa. Finalment parla de la notícia del dia: el veto de l’estat espanyol de Tremosa a anar a la reunió que hi haurà a Madrid dimarts 9 de febrer amb membres de la delegació europea que visitarà les Terres de l’Ebre dilluns 8 –ell salta de la llista, i hi han posat una eurodiputada del PP; Javier López i Ernest Urtasun seran els dos catalans que sí hi aniran–. Diu que és un dels més actius en relació al PHN i defensar els interessos de les Terres de l’Ebre –i fa esment de la coordinació del debat que ja hi va haver anys enrere amb Romeva, Badia i Obiols, actuaven com un equip. Romeva tancava la llum als plenaris, i “Let Catalonia Vote” li dedica a ell pels anys que van compartir a Brussel·les –. I explica que els tractats internacionals prohibeixen fer un pla hidrològic sobre aigües o rius que pertanyen a altres estat, i posa l’exemple del Danubi amb Hongria i Àustria. Catalunya pensa i enraona com un estat.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s