L’ONU emprenedora: 4YFN 2016 (I)

Una cua llarga i plena de maletes i corbates, majoritàriament d’homes, espera pacient a l’Avinguda Maria Cristina. Molts acaben d’arribar a Barcelona, alguns ja hi han passat la primera nit. Segurament s’hauran trobat amb les aglomeracions al metro per la vaga dels treballadors de TMB, alguns d’ells però potser no els sobtarà ja que estan acostumats a veure gent quan es volen desplaçar per sota terra. A Corea del Sud han ideat un sistema de compra a les andanes del metro per la gent que s’espera, pots realitzar la compra a través d’uns plafons que reprodueixen els lineals del supermercat a través d’un codi QR i quan arriben al vespre a casa un repartidor els la porta a casa. És un dels milers de negocis que la tecnologia permet. Alguns altres hauran arribat de l’aeroport al centre de la ciutat de la L9, inaugurada uns dies abans per un dels esdeveniments amb més impacte internacional de la ciutat. Però tampoc els sobtarà que la línia vagi sense conductors, França és el país amb més línies automatitzades, un 17% del total, a Corea del Sud representa un 15%, i els Emirats Àrabs, un 11%. Avui dia ja hi ha trenta-cinc països que la fan servir i és present a cinquanta-dues ciutats —majoritàriament a l’Àsia i Europa–. L’Àsia torna a ser capdavantera en xifres, és el continent on hi ha més línies automatitzades, cinquanta-quatre, ia Europa, trenta-quatre. Als EUA només cinc ciutats: Las Vegas, Detroit, Nova York, Jacksonville i Miami, a Sud-amèrica, Sao Paulo –l’Àfrica és l’únic continent sense cap línia automàtica. Gairebé tots els focus informatiu dels tres dies de congrés mundial han estat en la vaga dels treballadors del metro.

Als 18.000 metres quadrats d’un dels pavellons de la Fira durant tres dies hi ha hagut una concentració de talent i d’innovació que ha decidit venir a presentar a Barcelona els seus projectes i intentar crear xarxa, fer un món millor. Unes estructures de cases sense teulada, i sense parets, i fetes de cartró, amb un missatge d’austeritat i de construcció, com és una start up, una empresa emergent, que creix i es va fent amb el temps ha estat l’escenografia del 4YFN (4Years From Now), la quarta edició, amb el lema “les startups tecnològiques canvien la manera de fer negocis i com impacten a les nostres vides”. Des de fa tres setmanes que els operadors hi treballen, una feina invisible de tants dies per viure’n intensament tres. Els tècnics i muntadors són els grans oblidats dels congressos i les fires internacionals, treballadors anònims, majoritàriament homes, que treballen hores i hores a contrarellotge per deixar-ho tot a punt. És la part que no es veu però que és essencial. Són equips multidisciplinars i superespecialitzats. Al final dels tres dies em trobo dos tècnics d’electricitat, i em diuen que els va el rock and roll, això de viure l’adrenalina de muntar amb poc temps i desmuntar, l’efemeritat, ells només han portat l’electricitat em puntualitzen, que els endolls funcioni, les llums és cosa d’uns altres. LD Eventos és l’empresa que ha fet tot el muntatge del certamen que té diferents zones (uns tipis on s’hi fan xerrades, escenaris austers amb un televisor al costat on s’hi fan els pitchs, la zona de restauració amb uns llums càlids, una mena d’aranya moderna però esfilagarsada, els auditoris amb una llum blava…).

La primera persona que em trobo just acabada de recollir l’acreditació és la Brigitta Lamoure, la reportera selfie, combinada de rosa clar –perruca, guants i ulleres–, unes mitges vermelles i un vestit dels anys cinquanta amb unes senefes negres, vermelles i blanques, va amb el braç estirat subjectant el pal del mòbil per fer-se selfies. És el toc de color i de diferència. Ens anirem trobant al llarg de la jornada, i en un d’aquests encontres m’explica que molts dels assistents s’ho prenen amb sentit de l’humor i riuen –la veig amb un parell de nois joves i es posen vermells com pigots–, però també em diu que els asiàtics això del transvestisme, LGBT no ho tenen gaire interioritzat, i que li agradaria saber-ne més, només tres dades: a vint països l’homosexualitat és prohibida, el primer partit LGBT del món es va fundar a Filipines el 2003 i l’ONU va fer una resolució per donar suport al col·lectiu al 2011. Té l’experiència amb uns jueus ortodoxos –vestits amb les levites, els barrets i les trenes– que la rebutgen de ple tot i que Israel és un dels països amb una llei més avançada dins l’exèrcit que permet l’homosexualitat i el transventisme. Diu que li hauria agradat poder-los dir que ells poden anar vestits com volen aquí i que això és la llibertat. Recull impressions pel desaparegut programa Selfiematon, recuperada fa una temporada d’aquella mítica Videomaton i que ara s’ha transformat en Codi de Barris, una plataforma ciutadana. Tenen l’aparell al costat del plató del 4YFN i em diu que està descobrint uns llocs inimaginables de la ciutat: palaus al mig del bullici i soroll, espais de silenci, cases que havien estat glamuroses…

Un cop ja dins el saló, a la porta principal m’atura una noia, la Clàudia, que reparteix targetes de Glovo, una plataforma global que et porta el que necessites a través de “glovers” distribuïts per barris i ciutats. Els serveis són il·limitats i amb menys de mitja et porten a casa el que necessites –ja sigui menjar, roba, bolquers, crema, etc., qualsevol cosa–. Com a usuari guanyes temps i eficiència, i com a glover la possibilitat de guanyar 10 euros l’hora, flexibilitat horària i conèixer la ciutat i passar-t’ho bé mentre treballes. Les noves tecnologies ens connecten de manera nova i multipliquen per molt les possibilitats de generar coses noves. La Clàudia estudia ADE i és el segon any que ve al 4YFN, i a part de fer uns dinerons, diu que s’ho passa bé, que aprèn molt i que estar a prop de tants creadors l’esperona a seguir endavant. Li agradaria algun dia poder tenir el seu estand amb un projecte propi. Em desitja una bona estada. És d’hora al matí i no hi ha gaire persones pels passadissos, l’ambient és molt tranquil. Totes les marques que veus i els noms que llegeixes et connecten al futur, no els havies vist mai o no et sonen ni d’haver-los escoltat a la ràdio o vist a la televisió o llegit als diaris –començo a entendre allò que tan sovint es diu: d’aquí vint anys la meitat de professions que hi haurà encara no existeixen avui dia. Ser “glover” potser serà una nova professió, si el taxi transportava persones, ara ens dedicarem a transportar coses, les persones; finalment s’ha acabat l’era industrial, de la cosa pesada, tot serà més àgil, més ràpid, més local, més proper–. Si hi ha una nació que viu al futur, o aquesta és la impressió, és Corea del Sud. És la nacionalitat estrangera amb més presència al 4YFN –després de la jueva–, es veu a primer cop d’ull. M’aturo en un stand, després de deixar-me portar per un somriure afable i asiàtic.

La Lee, una noia d’una vintena d’anys que és la primera vegada que surt de Corea amb el seu projecte, han triat Barcelona, una ciutat meravellosa em diu, per trobar inversors. És la fundadora de Copay, una plataforma de pagament a través del mòbil –pots compartir quantitats amb una colla d’amics,  entres a la pàgina web et sona la cançó “Life your life” de Mika que comença “la vida és a la teva butxaca”, una música que et fa ballar i t’anima, i si haguessis de prendre alguna decisió diria que sí, et transmet optimisme –si ve hi ha la pestanya off–. Em dóna una targeta –és com una targeta de crèdit i també informació de l’empresa, amb dibuixos, un porc que s’empassa la targeta que m’ha donat i a dins dibuixos amb les funcions del copagament: fer la gestió de pagaments de grups, fer llistes de les teves despeses o millorar la planificació d’un esdeveniment–. Amb tipografies diverses em sobten els lemes “Et desitjo que visquis la vida tal i com ets” o “No necessitem genis… Copaguem” però sobretot el nom de l’empresa, Romance Mundi. Ella, la Lee es diu Moon Young! És una barreja entre l’utopia, el somni, la fantasia i el capitalisme, el treballar setze hores al dia, viure el futur, són una de les primeres potències mundials en tecnologia i ciència. El 95% de les llars estan connectades a la xarxa. Li dic que la nit anterior a la televisió catalana hi van fer un documental sobre Corea del Sud –la segona part de l'”Afers Exteriors”– i li fa gràcia. No ho sabia i no coneix en Mikimoto. Lògic. Té les maletes a l’estand que comparteix en quinze metres quadrats amb altres compatriotes. Estan aplegats tots junts, els sud-coreans, hi ha una cinquantena d’empreses emergents que han vingut a Barcelona a presentar les seves propostes de valor afegit, a fer xarxa, a buscar inversions. Barcelona comença a ser un referent mundial també. Abans de marxar em dóna una mascarilla d’ostres per la pell em diu –és un regal em diu. Imagino que perquè sóc dona ja que també veig que hi ha uns pen drives divertits–. Són una cultura per descobrir, extremadament educats, sensibles i somniadors, tenen clar que només hi ha un temps possible: el futur. M’aniré trobant sud-coreans que em criden l’atenció, com en Hyoseon, que té vint anys, i sembla més un dissenyador de moda que no un emprenedor. Va amb pantalons amb ratlla diplomàtica, ulleres Iris Apfel, corbata i camisa de llunes. És el primer viatge que fa a l’estranger, i m’explica que treballa per Seller Moon, la traducció literal: venedor de lluna. L’economia emergent, l’start-up és potser això, comences amb una il·lusió, una idea i vas tirant. Com el cas de Facebook, de Google, d’Instagram, d’Amazon. Era una idea, i a partir d’aquí, conquereixes el món. En molts dels projectes l’audiència no és el teu país, la teva cultura sinó el món. Potser aquesta serà la gran revolució dels nostres temps que tot just ara comencem a viure. Serem la primera generació humana que té un pensament global de debò, amb experiències de les persones que seran realment globals, transnacionals? En Hyoseon m’explica que Moon en coreà vol dir “porta” i que el que volen és que el seu portal sigui una porta de compradors i venedors de roba i altres objectes artesans arreu del món. És estudiant a la Universitat de Chungbuk i em diu que el punt fort del seu projecte és un servei de compra a través de l’aplicació en el marc de l’economia col·laborativa. La seva audiència és el viatger, l’immigrant, l’estudiant internacional i també el local. Volen connectar la gent a través del viatges i les compres. Els usuaris podran accedir a productes únics a diverses parts del món, i l’usuari podrà ser tant comprador com venedor. La idea és descobrir productes únics i llocs emblemàtics, es pengen fotografies a l’aplicació. Ells subminitren la plataforma de pagament, la possibilitat de connectar-te amb milers de productors i compradors d’arreu del món, tot i que ho tenen pot a punt, encara no està en funcionament. Encara no han “llançat” el producte com es diu en argot tecnològic perquè estan pendents de l’inversor –Samsung–, que han tingut una primera reunió a Seul i que la cosa està en marxa; els cal una inversió important abans de fer el primer llançament. A part també em diu que s’ha enamorat de Barcelona, que sempre més ho recordarà, pel mar, pel menjar però sobretot pel Barça i en Messi de qui es declara ser un gran fan. El Barça és més que un club però no veig la presència del club, com a mínim al 4YFN.

Es nota que és una fira diferent –i que som en una era nova– perquè gairebé no hi ha catàlegs. És una economia lleugera, mòbil, ràpida, sense càrregues pesants. Des del punt de vista de la física. Els emprenedors estan asseguts en tamborets, els estands són micro, només hi ha espai per dues persones –els convencionals, els dels expositors que han vingut a fer feina–, també continua havent-hi el gran estand de Telefónica, de Vodafone, de Mazda –que hi té un cotxe i tot–, del Banc Sabadell –un dels partrocinadors–, de la Generalitat… Camino sense saber molt bé cap on vaig, no estic situada, ni sé on són els auditoris encara –sé que el president del MWC, l’Aleix Valls, i el president de la Generalitat fan la sessió inaugural del 4YFN– i em deixo emportar per unes veus joganeres, que fan moure el cos a una quinzena de persones –emprenedors tots–. Alguns dels que conec sempre et parlen de coses interessants, llegeixen informes i informacions que no són convencionals, et diuen que només fem servir el cap a les societats occidentals –un 90% del temps– i que cal que tinguem connectat el cos amb el cap, moure el cos. I això és el que fan fer la Mariana i l’Emma, dues emprenedores que fa uns anys van decidir tirar endavant Metaspeech aquest projecte que és una alternativa a l’enfocament del parlar en públic i del pitch –una bonica traducció seria la parada, paraula que fem servir pel mercat, per quan hi ha desordre–. S’han especialitzat en els joves emprenedors a Londres, em destaquen que assessoren CEO –executiu en cap, el nostre director general– i joves que busquen finançament, que aixequen diners. La seva metodologia és curiosa, quan hi arribo ens fan posar entre parelles i ens fan donar la mà, presentar-nos i explicar en un minut el nostre projecte. El meu company per trencar el gel és en Dov, jueu ortodox perquè va amb el quipà, i quan ens anem a donar la mà em diu que no, que ell no pot tocar dones que no siguin la seva. M’explica el seu projecte, Snappers, és una plataforma de vídeos i informació a través del mòbil, una mena d’agència de notícies global. Quan toca el meu torn no em puc estar de dir-li que m’ha xocat això que no el pogués tocar i llavors li explico el perquè sóc allà. Encara no ho sé aleshores però en Dov és un dels finalistes en l’apartat Media dels premis, i per tant, ha d’entrenar-se, d’aquí dos dies pot guanyar 50.000 euros. Un altre dels exercicis que fan fer a la quinzena de persones que seguim atentament les explicacions i els consells és pujar a dalt l’escenari perquè expliquin els seus projectes. Una de les persones que s’hi atreveix és la Marta Plaza, cofundadora de Desire amb el lema “Discover emotions”, una start-up catalana que va néixer fa un any i mig. Puja a dalt l’escenari amb seguretat i riallera. Amb 50.000 usuaris absoluts han vingut al certamen per buscar socis i inversors. Plantegen un joc entre parelles, es plantegen diferents reptes –preparar un sopar romàntic, escapades– a mesura que s’aconsegueixen hi ha uns punts, unes classificacions. El seu projecte fa somriure els emprenedors que se l’escolten amb atenció. Uns dies després contacto amb la Marta perquè no he tingut temps de parlar-hi i m’explica que el projecte neix de l’experiència personal. El fundador, amb parella, sentia la necessitat de jugar amb la parella, i va mirar a Google Play i va veure que tot estava enfocat als “singles”, als que busquen, i pels que ja tenien la parella i no tenien la intenció de canviar-la o de buscar altres distraccions, va veure que no hi havia res al mercat, i el que hi havia a ell no el convencien –un manual de kamasutra, jocs de tirar el dau, etc–. Així neix Desire, la descoberta de noves emocions dins un lloc que suposadament coneixes, la teva parella. I plantegen el projecte com una redescoberta. Ells són els primers usuaris, una experta en comunicació, un enginyer i un informàtic, els tres socis que estan impulsant aquest projecte que va començar a caminar a finals del 2014. Em diu que no tenen pressa, de moment no s’hi poden guanyar la vida, i el fan quan poden, caps de setmana, nits, dies de festa. Molts emprenedors tenen dobles jornades de treball. La seva prioritat és el mercat nord-americà –tant angloparlants com hispanoamericans– i m’explica l’anècdota d’una dona americana que comenta que l’aplicació l’ha ajudat en la seva relació amb el seu marit, que és molt tímid. I el joc li ha estimulat l’ego masculí –de la competitivitat– i ara s’ho passa més bé al llit. Em diu que entre els recomanadors hi ha els sexòlegs i els psicòlegs que fan teràpia de parella, i més enllà de la gamificació, també pot ser una eina per crear dinàmiques i solucionar problemes de comunicació entre les parelles. Diu que a Veneçuela una sexòloga influent s’ha fet ressò de l’aplicació i han notat un increment de les descàrregues. El model de negoci és prèmium si bé te la pots descarregar gratuïtament hi ha un apartat de pagament. Fa poc han rebut una bona notícia: han guanyat un programa de l’Acceleradora de Facebook que diu la va escollir pel seu impressionant desenvolupament i el creixement potencial. Tot i que no hi ha retribució en diners sí que els dóna facilitats –pots accés a unes eines tecnològiques amb un cost important– i és un reconeixement i segell de qualitat que una de les primeres empreses mundials s’hagi fixat en tu. Tenen moltes dubtes encara, com quina és la seva audiència –saben que són “casats” però casats o ajuntats? Amb fills o sense? Més joves o més grans? Pensen que amb el joc cadascú hi troba el seu tempo, hi troba el seu encaix. I reconeix que el joc crea addicció –com tots, em parla del Candy Crash– però que la seva aplicació transcendeix la virtualitat, ells fan viure una experiència real, amb emocions que et transforma. Són les emocions les que es belluguen. Les emocions…

L’Emma dalt l’escenari comenta que està molt bé que diguin el nombre d’usuaris, i que és important mirar a l’horitzó, quan hi ha públic, que pensin en una xarxa de pescar, que mirin lluny, fer un “pitch” és estar amb l’altre. Els diu que han de plantar bé el tronc, i que la part del tors és la que han de moure. En David, un noi molt jove, i que està molt nerviós, tant que fins i tot ho diu, explica un projecte de sensors que detecta vaixell a les plataformes petrolíferes. No queda gaire clar el projecte i l’Emma li diu que dir “estic nerviós” et fa humà però cal saber cap on ens vol portar. El “pitch” és com un viatge, i els recomana que no tirin l’esquena enrere, és diferent si la tires endavant o enrere, que et connecta amb el cervell de rèptil que tenim. La Mariana i l’Emma donen consells de com moure’s dalt de l’escenari, i diuen coses com que si et mous fes-ho clarament, si no t’has de moure amb seguretat i presència val més quedar-se quiet. També els diuen que es moguin en funció de les idees: esquerra, una idea; dreta, una idea; esquerra, una idea, és una manera de tenir el cap ben ordenat. El seu objectiu és ajudar a parlar bé –fer servir les paraules correctes– i també a fer créixer l’autoestima i també els ajuden a escriure i estructurar els seus projectes, la Mariana, originària de l’Argentina, i té un màster d’escriptura a part de coreògrafa, en els seus cossos. Em parlen del llenguatge del cos, i per fer-ho em posen un exemple: no faràs el mateix pitch sobre Lavazza –la marca de cafès del 4YFN, que també juga a emprendre. Si vols un cafè de la màquina has de descarregar-te una aplicació especial sí o sí– que sobre Red Bull. Diuen que el pitch és únic per cada projecte, t’ha d’escaure, no pots fer un patró i copiar-lo arreu igual. Són sastresses del llenguatge corporal. Han treballat a França, a Nova York, on van poder treballar amb Google i a la TechWeek, i van dir-se que hi havia un món per explorar. I van decidir venir al 4YFN a Barcelona, connectar amb els locals, emprenedors d’aquí i potenciar tot el mercat espanyol –també tenen mig peu a França, la Mariana és mig francesa–. Em diuen que el seu dia a dia és meravellós, impressionant, amazing, i esclaten en una rialla plena. Em diuen que cada dia és diferent. Treballen en un coworking on hi ha 250 start-ups –dos edificis, cases–, tenen el seu escriptori però mai són allà, sempre volten per les oficines dels altres donant consells de com presentar els projectes, també fan cursos a empreses per a grups per millorar el seu llenguatge corporal o bé, com avui, que parlen elles en públic i comparteixen el seu saber. En cap moment de la seva presentació dubten o s’equivoquen.

Tenen una seguretat que tot i la joventut és admirable –i són molt boniques totes dues, vestides de manera austera, uns texans, samarreta blanca i americana negra, i unes vambes per anar còmodes–. Els entrenen per estar sota pressió i després els donen pautes. És com s’aprèn. Em diuen que són artistes, que són coreògrafes. Van coincidir en un màster de coreografia a la Trinity College de Londres –el conservatori de música i arts em matisa– i al cap d’una setmana de conèixer-se van començar a treballar juntes com a Márquez and Zangs, com a coreògrafes, que és el nom de l’empresa. Formen part de la Sadler’s Wells, entitat d’arts escèniques fundada al 1683, i treballen amb les companyies emergents de dansa, també assessorament per sessions fotogràfiques, saben com funciona el cos. Van crear Metaspeech per obrir nous reptes, són conscients que el món de les finances és un món difícil, però creuen en els seus coneixements i les seves habilitats i ho apliquen a un món fred i impersonal com aparentment són els diners. Diuen que estan trobant un equilibri bo: poden viure del que els agrada. Uneixen els negocis amb la coreografia. Diuen que són una empresa que forma en el llenguatge del cos, n’hi ha moltíssimes arreu del món –el paradigma és el món–, però totes des d’una perspectiva del teatre. Elles han anat a buscar un segment de la població que necessita comunicar per un objectiu: aconseguir diners. Això les fa bastant úniques. Diuen que encara no assessoren polítics però els agradaria molt. Diu que a Londres els polítics estan tan ben preparats que no te’ls creus, elles el que proposen és autenticitat. Diu que el que veus a la televisió no et genera confiança, són tan preparats, són productes que no generen empatia, està tan assajat, tan preparat que els continguts no són creïbles. Pensen que és el gran problema: dir el mateix des de les 7 del matí fins a les 9 de la nit, això no enganxa ningú, no se’ls creu ningú. Tu no pots confiar en algú que fa això. És impossible.

Hi ha una nova manera, tanmateix de fer política, i parlen dels partits emergents –també es podria parlar de les start-ups polítiques: Podem, Syrisa– i del fenomen del partit laborista, Owen Smith a Londres. Pensa que el que tenen en comú és que són gent real, gent comuna, per això aconsegueixen tants vots. Són de debò, no s’han après un discurs que el deixen anar a totes hores i han assajat hores i hores sinó que diuen el que pensen. Diuen que el que triem són valors, que són molt forts. La confiança ve dels valors, ve de dins, ve de dins nostre, no es pot impostar, no es pot crear. Diuen que quan veuen David Cameron o Mariano Rajoy veuen que han estudiat els seus papers i ho fan perquè volen el poder. L’objectiu no és governar la gent sinó que és el poder, el seu ego, retroalimentar-lo. Hi ha molta gent que no pot verbalitzar-lo però elles entrenen l’ego, ho veus, no te’ls creus. La nova manera de fer política també es percep amb el llenguatge dels cossos, diuen que aquests nous actors entenen la crisi, saben que la nova manera és deixar l’ego de banda, egoless, el centre són els ciutadans. Els agradaria molt poder treballar en aquest camp però també hi veuen la contrapart, per ser coach d’un polític has de connectar amb el que pensa i els seus valors. Diu que amb l’emprenedoria és diferent perquè ofereixen un producte o servei, en la política és quelcom més, la persona, l’ànima. Em parlen de “Mad Men”, treballen amb creatius de la publicitat, perquè aconsegueixen el que es proposen. Són creatius com elles. De moment, però, són elles dues, i no poden abarcar més mons. Aquest 2016 aposten pel món tecnològic i les start-ups i seguir l’especialització de com presentes el teu projecte a un inversor. Han après molt des que estan en el món dels negocis i la tecnologia, una de les que destaquen és que pots ser molt fluid: pots agafar coses de diferents pous –de saviesa–, es fa una interconnexió entre el que elles transmeten i el que aprenen. És un procés fascinant, poder navegar per unes aigües profundes que són la teva base, educació amb noves embarcacions. El repte més important per elles és seguir sent coreògrafes, s’han format durant molts anys i han hagut de trobar l’encaix comercial. I elles poden dir “som coreògrafes”, i pensen que la formació que han rebut té un valor per la societat. La pregunta clau és: com fer encabir la coreografia en una altra indústria? I això és el que intenten fer amb un cert èxit.

Em diuen que van al gimnàs cada dia perquè has d’estar forta, és part de la seva feina, has de mantenir el cos i la ment en equilibri. Tot i que és esgotador em diuen que s’han especialitzat en aquesta presència, viuen el present, l’ara i l’aquí –també que quan arriben a casa poden mirar la tele durant tres hores–. Reflexionen sobre el món virtual dels videojocs i la seva proposta de valor afegit: la personificació –embodiment– pot ser l’antídot contra aquest món digital. Al capdavall som persones i tenim un cos. Diuen que cada cop tenen més clients que volen i necessiten connectar amb els peus a terra. Una de les disciplines sobre les quals llegeixen més és la neurociència –1. el teu llenguatge corporal parla més fort que les paraules; 2. el teu cos és transparent com l’aigua; 3. la primera impressió d’algú la fem amb uns segons i 4. el teu cos no només fa cas al teu cervell–. L’univers de la seva feina és molt ampli: la cognició del cos –com sentim el cos–, la dansa, els moviments, al costat de la neurociència: com treballa la ment –em parlen d’experiments amb identificació de cares, de gèneres, a vegades no saps si és un home o una dona; o l’experiment de donar una pilota que pots exprémer, diran que ets una dona, i si és d’acer, un home, associem allò tou a una dona, i allò fort a l’home–. I les ones, l’aura, les persones emetem una aura, que pot arribar a un quilòmetre de radi des d’allà on ets, hi ha gent que té una longitud d’ona més llarga i intensa que uns altres. I m’acaben explicant que l’atracció és una característica física: quan algú té la mateixa energia que tu et sentiràs atret, no podem evitar-ho perquè som camps magnètics. Ho notem, i després ve la connexió. Em diuen que l’Emma té un GPS detector d’energia, fent broma. Em diuen que estem acostumats a dir al cervell el que ha de fer el cos, i és al revés, funcionem al revés: el cos diu al cervell què ha de fer, però no estem educats per això. La Mariana diu que tota la formació està orientada a tenir confiança en el que et cos et diu i divergeix de la nostra manera de pensar el món –a través dels estàndards de la ciència: si no hi ha la prova no ho creiem, no existeix–. Fa més de vint anys que ho estudia i des d’en fa pocs que hi confia, tan sols confiar en el cos li ha costat tots aquests anys d’aprenentatge que ara ha decidit compartir i fer-ne una manera de viure. Em diuen que la memòria del cos fa que recordis aquells moments en què et vas sentir amb confiança però és el moment, no és tota la situació, sinó l’instant, el moment. L’emoció té un temps i un espai determinat. Hi connectes i sents confiança. Diuen que sovint el nostre cos està bloquejat, no acceptem el que som, però la potència del cos és increïble. Som només present, amb la memòria dels avantpassats i els nostres anys d’experiència vital. Coreografia, art, biologia, un dels oficis que potser l’Emma i la Mariana estan creant pel futur: saber viure l’ara i l’aquí i connectar allò que està desconnectat.

 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s