Verolejar, degorjar: art al quadrat

Verol: color que pren un fruit en verolar. Fruit, especialment raïm, que verola. Aquesta és la definició que proposa l’IEC sobre “verol”, i també el nom d’un celler sorprenent que hi ha al cor de l’Eixample. Quan li demano a la Marisol, la persona que l’impulsa, me’l defineix com un color indefinit, és el verd que passa a lilós o el lilós a blau, és aquesta mutació. És el color que no és color i a la vegada els és tots. Aquesta dona que ronda la seixantena, menuda i amb nervi té les idees clares i és una treballadora infatigable, va deixar la seva feina, d’alta direcció, per muntar el somni de la seva vida: aquesta petita bodega de vins i productes només catalans. El primer dia que l’atzar em va portar a entrar-hi –se m’havia acabat el vi i vaig entrar a buscar-hi una ampolla– ja em va parlar d’en Carles Andreu, qui més vi exporta a casa nostra, dels cellers que existeixen des del segle XVII o XII, i que recuperen la memòria. A cada ampolla, una història. Són petites joies de cellers ancestrals i també de joves que tenen l’empenta de seguir els passos dels avantpassats. La passió la mou. Poètica a Mallorca amb Bruc, en un espai de cent metres quadrats, s’hi pot fer el vermut però sobretot gaudir d’un coneixement i una feina que ve de generacions. Caves de Gramona, els Raventós. Té vins del Rosselló, només catalans, ella ho té clar encara que molt de tant en tant algun client es queixi.


Crescuda a Sant Sadurní en una primera infància i després a Barcelona tenia clar que no volia morir-se sense fer el que més li agrada: difondre la cultura del vi fet a casa nostra per petits artesans, gent que estima la terra i el país, i que fan allò que feien ja els pares, els avis, els besavis. Ara hi ha molt més coneixement, les noves generacions s’han format em diu, i són enòlegs i enginyers que apliquen els coneixements universitaris en un saber fer atàvic. Històries del vi que es venia per carros, a part de fer arribar els petits productors a Barcelona, també està implicada en la recuperació de la memòria històrica d’aquest món que va ser durant segles el mateix. A través dels albarans, una cosa tan quotidiana, reconstrueixen com vivien, quines paraules feien servir i quina era la realitat del dia a dia a terres vinícoles del Priorat, del Penedès, de l’Anoia, de la Terra Alta. Aquells homes i dones només sabien cuidar la terra, només sabien coses del vi, de la verema, però per ells ho era tot.

A cada ampolla hi ha una història, que ella comparteix amb un coneixement i admiració que t’obre els porus i fa que encara que no t’agradi el vi tinguis ganes de destapar-ne una i començar a sentir. A part de la paraula verol el primer dia hi descobreixo una acció: degorjar –alguns cellers de Sant Sadurní fan servir aquest sistema antic amb les ampolles de cava encara ara–. Es congela el coll de l’ampolla, es treu el tap i la pressió interna expulsa els sediments, ara congelats, que s’han concentrat al coll de l’ampolla. S’hi afegeix el licor d’expedició –sucre–, que determinarà el tipus de cava en funció del contingut en sucres, es reomplen les ampolles amb el mateix cava que estem degorjant per deixar-les a nivell i es tapen hermèticament amb tap de suro i morrió. Es renten les ampolles, es revisen a contrallum una per una, s’etiqueten i s’encaixen. Orfebreria al camp català. Això del vi és pura química.

Fa el que vol, transmetre l’estimació pel vi, per la terra i sobretot emocionar, emocionar. Tot i que els inicis de qualsevol negocis són durs i cal moltes hores i paciència, aquesta dona menuda i amb nervi, està feliç perquè se sent lliure i fa el que més li agrada. El Verol és molt més que una bodega on vas a buscar un vi, és un punt de trobada, un espai de creació i un laboratori de connexions i de sensacions com les que vam poder viure dissabte 12 de març a partir de les vuit del vespre.


El 4 de març rebia un correu de la Marisol del Verol: “Tast”: El proper dissabte 12 de Març i en “petit comitè” es farà la primera presentació a Barcelona de la col·lecció BERNAVÍ, “Petita suite en cinc moviments per a les quatre estacions”. Firma el correu Celler Bernaví – Javier Comas i al correu hi va adjunta una imatge promocional “Tast de 5 vins i maridatge de la mà d’en Marco Bernava amb la presentació de l’obra plàstica de Javier Comas”. Confirmo l’assistència i quatre dies més tard rebo un altre correu que diu que les places s’han exhaurit. Moltes persones han sentit la curiositat de veure com es casa el vi i l’obra plàstica d’un autor. No m’ho sé imaginar.

Arribo cinc minuts tard i la Marisol em presenta en Marco i en Javier que estan a prop de la porta, una mica nerviosos –ja hi és gairebé tothom, una trentena de persones de mitjana edat, que fent un càlcul ràpid és de cinquanta anys– és el primer dia que presenten el projecte en públic. M’expliquen que l’atzar els va portar a fer el projecte, un projecte que té menys d’un any, va néixer l’abril del 2015 en una tarda de diluvi a Madrid, una tercera persona els va introduir i amb només mitja hora van saber que farien alguna cosa excepcional. En Marco, productor italià resident a la Terra Alta, havia sentit a parlar d’en Javier que fa uns anys va començar a fer maridatge entre quadres i vins a Madrid que és on viu des de fa més de vint-i-sis anys. La primera proposta de col·laboració era fer una etiqueta però amb aquells trenta minuts van saber que farien alguna cosa més gran. Aleshores encara no sabien què.

Abans de l’estrena, és un espectacle, parlen del projecte, d’aquesta casualitat amb espurnes als ulls, encara no s’ho acaben de creure. És art al quadrat. El marit d’en Javier m’explica que tot el que veurem és fruit del que ha sentit, només a través de l’olfacte i de la memòria i el que li va transmetre el vi, que és un organisme ple de vida. Diu que en Javier va rebre les ampolles a casa sense saber res, ni tan sols era aficionat al vi, i quan comença la seva exposició confessa que no sabia diferenciar entre un Vega Sicilia i un Don Simón. A la taula hi ha riures quan fa aquesta afirmació, l’Assumpta que seu al meu costat diu, quina sort, pot beure’s un Vega Sicília a preu de Don Simón.

En Marcos Bernava obre el teló i diu que el projecte de Bernavi són sensacions dobles, les del productor que fa el vi i les del consumidor que és qui rep el producte final. Amb aquesta breu presentació diu al públic que està assegut en taules de set, –n’hi ha quatre– gaudiu. Abans de passar la paraula a en Javier llegeix el text d’un radiòleg i comença a destapar una de les incògnites. Però de moment no entenem gaires coses.  A la paret la imatge d’unes radiografies d’unes mans seguint La creació d’Adam de Miquel Àngel –el famós dit del Creador a punt de tocar el d’Adam–: “La radiologia fa visible allò que perviu ocult als ulls dels altres metges. El vi també fa visible records seculars, la terra on es produeix, el roure d’on vénen els arbres que l’envelleixen o la llum, els camps, els diversos aromes i gustos que capten el nostre nas i el nostre gust. Per fi, l’artista fa visible els colors que impressionen la nostra retina: ciència, tradició i art, units en un cercle vital, units en els nostres vins”. Un preludi del que vindrà.


El procés. En Javier, vestit amb texans i una americana blau marí i un repunt vermell en el forat del trau de dalt de tot explica que quan coneix en Marco confessa que era de cerveses, i ara és d’un vi per dinar i un per sopar i no sabia que el vi era un ésser viu. Per ell va ser difícil i explica la mala idea que en Marco va tenir d’enviar-li les ampolles sense etiquetes. Va escriure molt, va fer molts dibuixos, i quan va tenir-ne uns quants de seleccionats, abans d’ensenyar-los-hi, va fer una història molt breu i en va sortir un conte, el conte del Celler Bernaví. Un amic en Jesús, rapsoda, llegeix: “Ha nevat, tot es confon, els camps, les vinyes, el cel sota el mantell blanc. Les arrels protegides per la terra esperen la neu líquida i quan arriba la primavera, tot reneix, el cel es torna vermell a les tardes d’estiu. Cap al tard, Saturn, Mart i Spica, dos planetes i una estrella anuncien la nit mentre el sol va devorant la unitat de la terra. L’home vigila el territori esperant que arribi la tardor. Tardor, que tot ho torna daurat: els camps, les vinyes, el raïm. Les mans expertes han fet cura d’aquestes terres que ens ofereixen el vi que d’elles n’hem obtingut. Aneu amb compte, arriba l’hivern. Ha nevat”. Quatre mesos per transformar les sensacions que el vi li regala en imatges i n’ha sortit la petita suite en cinc moviments, les quatre estacions –la tardor la divideix en dos: al principi i la maduració–, en un ritme cíclic.

La seva inspiració la troba en la seva professió, com a infermer de radiologia, ofici que fa des de fa trenta-cinc anys i al qual encara es dedica ara a l’Hospital d’Alcorcón. Per en Javier la medicina sempre és allà, transforma el seu dia a dia, la seva professió en art. No pinta amb pinzells ni sobre tela. És tot digital. Fa l’analogia entre els radiòlegs i els artistes: fer visible allò invisible. Els artistes a través de les mans expressen sentiments, els radiòlegs veuen allò que els altres metges no copsen a primer cop d’ull. Durant aquests mesos que dura el procés creatiu descobreix mons que no sabia que existien. I quan li diuen que el celler és a la Terra Alta comença a buscar informació i troba la seva infància a Móra d’Ebre. I com explica en Marcos, tot ve de la terra i torna a la terra. Tallen el raïm i el que cau deixen que es fongui amb el territori, no el recullen. Respecten la terra. I això el porta cap a una història circular: quatre estacions i una artèria coronària –és l’amor, la passió–, és la línia de continuïtat de les cinc ampolles, que juntes formen un quadre, una unitat.


L’hivern. Per en Javier és la imatge de la neu, amb les arrels negres que protegeixen la mare terra, la imatge de radiologia és la d’uns ronyons. Per en Marco. Sense etiquetes i sense dir res, amb un post-it al final amb un nom “Notte Bianca”, és només un nom. En Marco l’identifica amb la garnatxa nocturna, una garnatxa blanca, és un producte típic i identificatiu del territori. Fet amb una vinya vella, el 80% és vinya de vuitana-cinc anys. Van decidir fer una collita nocturna per respectar la fragància, les aromes, fer vi sostenible 100%. La garnatxa nocturna en Javier l’interpreta com un vi d’hivern i és veritat perquè la filosofia com a productors –la garnatxa blanca és mediterrània, amb estructura– diu en Marco és presentar-lo de manera molt fresca. El vi blanc es relaciona amb la part fresca de la polpa. Són les notes fredes de final d’hivern, donen peu a l’etiqueta.

El Notte Bianca és un vi emblemàtic perquè és la seva visió de la garnatxa blanca a la zona. A Barcelona fa anys es trobava el “Dorado de Gandesa”, garnatxes de 16º, un caràcter més que mediterrani, un xerri. Ara, en general, l’elaboració van cap a vins diferents. El van voler interpretar així. El Notte Bianca, a la fitxa tècnica hi diu que té un 10% de viognier, volien potenciar al màxim les notes fresques amb una varietat forana. Al celler hi ha una presència de fora, i explicaran el perquè al final. La varietat viognier és del centre de França, un massís continental. A Vilalba dels Arcs, on tenen el celler és l’interior de la comarca, a partir d’on comencen els Monegros. Van fer una fusió entre la garnatxa mediterrània i el toc fresc continental, del viognier. Comencem el tast per sentir quines sensacions ens regala el vi, i ens fa fixar en el color brillant d’or oxidat –embotellat fa un mes–, al nas l’entrada és de fruita, tocs frescos, anisats, herbacis, mediterranis, notes de fonoll salvatge –és una herba invasiva a Terra Alta–. La garnatxa absorbeix matisos del territori i els porta fins a la polpa. Intenten que cada varietat sigui expressió 100% del territori, són viticultors abans de res, i respectuosos amb el territori, l’enologia que practiquen és molt pura, molt senzilla. Notes intenses amb caràcter, és la part essencial de la garnatxa. Les notes cítriques que va sentir en Javier –pomelo, pell de taronja que refresquen la part olfactiva– s’hi noten. Si el tastem…

Les primeres reaccions, é bo, ens recomana fer un bon enjuage que ens ompli tots els sentits, el vi. I ens diu que la primera nota i la més important és l’estructura, es transforma en una sensació untuosa, la boca queda plena. Però al mateix temps, i és el contrast, té una frescor excel·lent. Ens estimula molt els laterals i ens ajuda a salivar. La reacció és la mateixa que quan es menja una cosa salada, la boca reacciona per autonetejar-se. És la frescor autèntica de la Terra Alta, del terroir on cultiven la vinya. La finca és carregada de guix, un material filtrat per les arrels i per això ens dóna la sensació de sal. Es nota el contrast del caràcter mediterrani i la frescor del vi, i tornem a la idea del vi d’hivern. La frescor, la nitidesa són contundents. La Marisol ho marida amb raïm i formatge de cabra de Palamós, perquè diu que el vi ens serveix per netejar la boca, ha buscat aquest contrast entre el raïm i el formatge. El Notte Bianca funciona bé a taula, un most, un glop. El vi mai és prepotent, mai guanya a l’àpat que fem. El contrast és l’essència del projecte de Bernaví. Les emocions també s’expressen en el vi, a en els aliments. En Javier afegeix que no sabia que el Notte Bianca estava fet amb ceps vells, quan la vinya és selectiva i només agafa el que necessita. Certament com la gent gran que sap el que vol i el que necessita. Fer-se gran també és sinònim de saviesa.


La primavera. Per en Javier el Ventuno són flors, és la primavera. I es fa la pregunta: com són els camps a la primavera? Són camps de ginesta, de roselles, i amb vent. Li ve al cap la idea del remolí de vent de finals de març. I imagina un dia assolellat al camp amb les tovalles blanques i les taques que fa el vi, i troba una histerosalpingografia, és la fotografia que es fa a la sala de radiologia per veure com està la matriu. Si la matriu s’omple la dona és fèrtil. Per ell és la fertilitat, és la terra, és l’esclat de la vida. La primavera.

En Marco parla del nivell de connexió que han assolit i torna a repetir que li envia l’ampolla sense etiqueta i només amb un post-it: “Ventuno”. Si la Notte Bianca és la garnatxa nocturna, el Ventuno és la garnatxa de primavera diu. Als registres d’embotellar tenien el celler ple de les aromes florals, de fruita, i quan omplen el registre posen la data al registre, 21 de març. És quan l’embotellen, el 21 de març, d’aquí “vent-uno”. Al final de l’explicació de l’etiqueta hi diu “sincer com el primer dia de primavera”. Ull! En Javier això no ho sabia i han trobat el mateix: el vent que sembra les llavors pels camps, és a dir, la primavera. En Javier confessa que no en sabia res, i diu que no sabia distingir entre un Vega Sicilia i el Don Simón. La Marisol també diu que no en sabia res de l’exposició i quan va tastar-lo per primer cop va pensar en la primera verdura de primavera: la faveta. I repeteix prometo que no en sabia res. En Marco diu que el que pretenen els petits productors és transmetre sensacions. I s’encerta en un maridatge, en un vi, en un quadre, per això, les emocions. Al carrer Mallorca la primavera s’avança.

El Ventuno es una garnatxa negra. A la Terra Alta gràcies a les característiques del territori poden fer tot tipus de productes. Negres, blancs, joves, el fet de fer servir la garnatxa negra per fer un rosat és fruita, és molt primaveral quant aromes. I el color té un ganxo molt bo, és un color atractiu. No és el de pell de ceba de premsats directes que es fan a França, amb quatre hores de maceració, se n’extreu la part més noble de la garnatxa, la part més aromàtica però es preserva el que és la garnatxa: cos, untuositat, si es cull a l’hora que toca, s’aconsegueix un bon equilibri del vi. És un color coral, això de la pell de ceba no li agrada molt a en Marco. Aquest color denota joventut, quelcom fresc, fèrtil i immediat, les aromes surten en el primer moment, de fruita subtil, la rosella, la maduixa silvestre, les flors blanques delicades. És una entrada aromàtica fresca i molt elegant. Ens porta a la primavera. En boca si fem l’esbandida ben feta –silenci– és frescor al nas i potència en boca. És un vi jove però amb maduresa, és un vi estructurat, és garnatxa. Torna a la sensació untuosa, que ens omple, la boca no queda cansada. El retronasal, quan obrim el vi, que s’escalfa, les aromes que ens tornen en la segona fase són coherents amb les flors i fruites del principi, el retronasal potencia més la sensació de frescor i primavera. El Ventuno una expressió fresca i oberta, diu en Marco, i el van voler fer per treure el rosat com a vi d’aperitiu i fer-ne un de gastronòmic. Són valents, arrisquen, busquen, proven, investiguen. Aquest vi a taula ens pot acompanyar amb unes verdures –encertat el maridatge– o marisc. Un dels millors maridatges: amanida amb fruites seques, fruites variades o sushi. La delicadesa del vi amb el sushi, el respecta. Aquest és el Ventuno: primavera amb maduresa. Les sensacions que ens transmet el vi les trobem en el nom, en la imatge de les etiquetes, el missatge del Ventuno li ha arribat de ple a en Javier i ha fet un missatge semblant. El maridatge amb les favetes de la Marisol, una passada. Diu que ell va xerrant, molt xulo, però al darrere hi ha la Rut, la seva companya, que és qui segueix al celler tot el tema del vi. Un aplaudiment. L’altra part del projecte, en Gino, el seu germà, està cuidant les vinyes.


L’estiu.  3D3. En Javier diu, tres vins, què faig? Diu que no sap de què va la història, 3 de 3… Obre l’ampolla, olora i el transporta al forn de quan era petit. Però no el forn de primera hora del matí, calent sinó el forn fred, quan el pa encara no s’està coent, a la matinada, amb l’olor de llevat, de farina crua. És la seva infància a Móra de l’Ebre amb el sol. És un vi rodo i diu és estiu. I era estiu a Barcelona quan l’olora i el tastava i va pensar si els enòlegs marxaven de vacances però just rep un missatge d’en Marco: “Problemes amb el raïm hem de vigilar la vinya”. I recorda que quan era petit a l’estiu era típic que després de la tempesta sortís el sol. I quan el sol es pon la terra regalima. Li vénen totes aquestes imatges i reflexiona que els artistes a través de la mirada imaginen mons i ell imagina els productors de vins que vigilen la vinya. La fotografia radiològica és una retinografia. L’ull que mira.

El 3D3 són tres vins, syrah merlot i garnatxa, tres raïms, i són justament tres les persones que porten Bernaví, en Marco, la Rut i en Gino. Volia simbolitzar-ho amb tres arbres, però no li agradava; tres pedres i tampoc. Fins que al final el seu marit li va dir no facis res, posa tres sols. I amb aquesta suggeriment recorda que fa trenta-un anys quan va marxar de Barcelona un amic li va dir a la nit del comiat vora la platja que li regalava tres estrelles, una d’elles era Mart. Amb la casualitat que l’alineació de Mart amb la Terra i la Lluna es produeix cada trenta anys, i justament al 2015 tres planetes s’alineen: Mart, Spica –espiga en italià– i Saturn. De manera màgica simbolitzen dos homes –germans, els planetes– i una dona, una estrella. En Marco, en Gino i la Rut. Al mes d’agost quan va a veure’ls al celler els explica la història i es troba la Rut, l’estrella; en Gino, que és més festiu, és Saturn –Cronos s’identifica amb el déu Saturn, vigila el temps, en Javier no ho sap que en Gino fa aquesta feina, de madurar el temps, de decidir el moment de la maduració del raïm, quan s’ha de recollir–, i finalment en Marco que es mou, amunt i avall, comunica, lidera, és Mart, és el déu de la guerra, molt vinculat a Itàlia. Però hi ha més casualitats, en Javier els explica que Ares és el déu grec de l’agricultura, déu dels etruscs, i Gino diu que el seu gos es diu Ares, i la Rut, simbolitzada per Spica és l’estrella més brillant de Verge, i ella és Verge dins el signe del zodíac.

Les llàgrimes que fa el vi quan el bellugues per despertar les aromes lillamen l’atenció. El vi estarà present en llàgrima a través de l’aigua del cel que és bona pels estius secs i de poca aigua a la Terra Alta. Veu la metàfora entre l’ull i les llàgrimes. Al costat del gran ull taronja hi ha aquestes llàgrimes que coincideixen amb les venes que té l’ull. Al fons del Verol la Rut plora. Ho explica al final de la vetllada, diu que no podrà veure més la presentació perquè les llàgrimes li brollen. L’art que desborda.

En Marco explica que el 3D3 és el vi de la gamma garnatxa. És Terra Alta, tres vins amb la mateixa imatge de la bodega. Una garnatxa de fusió, d’aquí el nom de 3 de 3: tres parcel·les, tres varietats, tres vins que uneixen després de la maduració en dipòsit per fer una única unitat enològica. La idea del 3 de 3 és que cada una de les varietats es pugui mantenir i aportar-nos alguna cosa. La garnatxa, 50%; syrah, 25,%; i 25% de merlot. La garnatxa a la Terra Alta és expressió de fruita, els matisos afruitats del vi. És un vi negre que no té envelliment en fusta i volien que fos afruitat. La garnatxa és fruita, li volien donar elegància. El syrah és una varietat que s’expressa a la Mediterrània de manera contundent. S’expressa en una gran quantitat d’espècies pel tipus de terra que hi ha a la Terra Alta té unes notes balsàmiques. El merlot aporta la part d’estructura del vi –sense la criança–, tastem el del 2014, van endarrerits. El vi és com l’estiu, és càlid, necessita madurar uns mesos al dipòsit, i a l’ampolla tres mesos abans de sortir al mercat. Com deia en Javier diu que les emocions que desperta són les aromes de fruita, intenses, que desperten sensacions estiuenques: calidesa i de nas rodó i ple. El primer que ens ve és la garnatxa, amb el fondo del syrah, i en boca, l’esbandida, ens deixa la boca plena però amb aromes llargues i amb la maduresa de no deixar-te cap aresta. Normalment els vins negres sempre deixen alguna sensació d’astringència, d’acidesa, pica les genives, deixa llengua seca, galtes arronsades. El vi és 360º, és un vi rodó, hi ajuda el merlot. La sensació d’estiu la lliga amb la sensació de maduresa, és un vi jove sense criança en fusta. El maridatge és un formatge curat de cabra amb melmelada de figa, per les sensacions del vi que per lògica de maridatge, no és explosiu com el Notte Bianca, i és més, la melmelada de figa és la primera olor de l’estiu. És un maridatge de sensacions. Amb l’Assumpta, amb qui comparteixo taula al maridatge comentem que és un vi madur, sembla que tingui una criança.

En Marco havia olorat un detall que lliga amb el discurs d’en Javier quan deia que quan havia olorat el vi tenia aquest record de pa, de llevat, farina crua. I diu que els vins negres els treballen durant mesos, quan el vi és en dipòsit d’acer inoxidable, les lies, que és el que queda del llevat, moren, no tenen sucre i fan pòsit, les parets de les cèl·lules dels llevats es descomponen i donen una sensació làctica del vi, és la sensació de llevats, de iogurt, de pastes, de croissant, a la part olfactiva i a la boca. Si exagerem: la sensació d’un vicks vaporup, dóna una sensació al nas. Explica que la vinya té set anys de producció i que van recuperar la vinya vella i han replantat la resta. Elaboren set hectàrees i mitja de terreny. El paisatge és el que descriu en Javier, una muntanya dolça, formada pels afluents de l’Ebre, que van deixar molts dipòsits, és un joc de valls, bancals, marges de pedra seca. Han deixat superfícies planes per aprofitar la pluja, hi cauen quatre gotes.


La tardor (en dos temps). Negreita. A principi de tardor, les fulles comencen a posar-se groguetes, amb el paisatge dels prats vermells. És quan hi ha més interacció de la mà de l’home a la vinya diu en Javier. A la primera etiqueta de la tardor hi ha les fulles més verdes, i a la segona, més marrones, l’apoteosi, el raïm ha madurat. El paisatge ja no és paisatge. La interacció de la mà de l’home és la radiografia d’una mà, simbolitza quan es recull el raïm. A més, diu que volia acabar la història que tornés al principi.

Al principi els homes no feien agricultors sinó que eren recol·lectors, agafaven móres i fruites salvatges. El raïm era un aliment que la terra donava gratuïtament a l’home. Era un aliment innocent. Des del moment que érem primitius, només ha quedat un element d’aquests elements primigenis que ens dóna la terra. Cada gra de raïm és una mamografia, és un homenatge a la lactància materna. És el que ens queda d’aquells temps ancestrals. M’agradaria que els oloreu primer, diu, per què un és el principi de la tardor, i el segon, la segona. El primer, és alfals, el verd, allà on hi guardava els conills la seva àvia, i també recordava els pebrots a la brasa qu3 li feia. El Negreita és un vi amb cos, el vi de la fusta, final de la tardor, principi de l’hivern.

En Marco comença pel Ca’vernet. Comencem el tast, som a la tardor. Oblidem-nos de varietats autòctones de Terra Alta. Us heu de posar al nostre lloc, diu, el dia que arribem a Terra Alta i decidim plantar vinyes velles. És un territori d’interior però amb característiques mediterrànies. Volien jugar amb varietats tardanes, varietats que maduren tard –d’aquí el nom de tardor–. Ell és un amant dels cavernets, una de les varietats més complexes, agraïdes i plàstiques. Per això hi ha cavernet arreu, a Sud-àfrica, a Califòrnia, a Vilalba i a Sícilia però és una varietat que respon les característiques del terroir. Un cavernet de Bordeus –d’on ve la varietat– és totalment diferent de Nappa Valley. Van decidir plantar cavernet a la Terra Alta, no només el cavernet sauvignon que molts cellers el fan servir per arreglar color, estructura, sinó que van apostar per plantar cavernet franc, una gran desconeguda de la zona mediterrània però és una varietat atractiva. Aquest cupatge és 50% de cavernet franc i 50% de cavernet sauvignon. El nom és Ca’vernet, vol ser un vi de parcel·la, en van triar una de concreta on plantar el cavernet i goita tu, la parcel·la es diu Mas Vernet. Aquest Ca’vernet és un vi que s’expressa al Mas Vernet, vol parlar de les possibilitats del cavernet, fet amb una mà autèntica i un concepte clar. Ojo, que és un criança sense barrica. No fan servir les barriques típiques sinó que fan servir el roure, amb grans dipòsits de 3.000 litres. Ho fan perquè volen expressar les seves vinyes i que les puguis trobar dins l’ampolla. Per ell no li quadra maquillar un vi amb torrats i fusta, vainilla i xocolata. Totes aquestes aromes al vi no hi són, el raïm no les té i al final bevem fruita, bevem vi, transformat. El concepte de puresa de varietat també el conserven amb el criança. És un cavernet que madura a la Mediterrània, crema tots els matisos de tardor, de pebrots verd que té el cavernet. Evoluciona molt bé i al final de la maduració –a l’octubre– la planta treballa encara i es troba amb el clima típic de la Terra Alta que és dies càlids amb sol i nits fredes –de 10º graus a finals de setembre–. El contrast de temperatures fa que la part més noble del raïm es preservi i maduri de manera molt lenta. No tindrem un vi molt concentrat, com a vegades surten els cavernets a la Mediterrània –melmelada– sinó que tindrem un vi amb fragància. Si el tastem, en aroma hi ha la sensació –en Javier deia vegetal– és l’alfals dels conills, el fa més madur. Notes de pebrot vermell escalivat. Aquesta és la identitat del Ca’vernet. Si el tastem, en boca, manté la fragància, la frescor però és un vi que ens omple molt. La sensació de tanins és molt delicada i dolcenca, no és el taní de la fusta, de la barrica, ja que ens quedaria la boca seca, i aquí ens deixa la sensació dolça. És un vi de projecció de polpa llarga –no és el 3D3 immediat–. La primera expressió de l’inici de la tardor, l’etiqueta va amb consonància amb el moment de l’efervescència del Ca’vernet. Encara hi ha dies assolellats i el vi madura amb el clima de la Terra Alta.

En Marco no ens deixa descansar i passem al Negreita. Es va acabant el qüento –els vins– però és la part més especial. El Negreita és l’únic que fan fora de DO, és un vi d’autor. El Negreita és un vi negre amb una nota italiana. Ens ho explica al final, com a sorpresa sorpresa, Bernaví se situa a la Terra Alta però de terraltí no n’és, perquè ell i en Gino són italians i la Rut és de Reus però es van enamorar de la Terra Alta. Vénen del món enològic, per la formació i l’experiència laboral. Ells van començar a treballar a Itàlia, la Rut va treballar a Itàlia durant uns anys. El Negreita no és un vi, és un projecte.

Quan van arribar a Terra Alta van descobrir la garnatxa blanca i van descobrir que de varietats negres autòctones no n’hi havia gaires. I s’assabenten al segon any que hi ha una varietat que es diu morenillo. Diuen que és una varietat prefil·loxèrica, els pagesos de la zona per necessitats productives van abandonar –fa poc gra, omplen el remolc, el raïm no es paga bé, no es remunera la feina que hi ha al darrere–. Venien d’Itàlia que és la pàtria de la recuperació de varietats autòctones i n’ha fet bandera, quan se n’assabenten van a buscar el morenillo de vinya vella allà on sigui. La troben, i seleccionen plantes. És finals del 2006 quan recullen el primer raïm, fan una microvinificació, fan selecció de plantes, i fan reducció de la selecció. Tres anys de selecció de vinya vella, al tercer any recullen la fusta, i la porten a casa. És un primer pas. Recuperen la varietat morenillo al celler, una varietat de vins negres. Però això ho fa tothom i fa un pas més. Volien recuperar quelcom autòcton. Ells volien fer una cosa seva, d’autor.

També es van adonar de les similituds amb una zona de la Toscana que havien treballat, i van optar per afegir-hi la varietat montelpuchiano, es coneix poc i no la planta ningú. Volen fer la fusió entre Catalunya i Itàlia. És una aposta personal. Aquest és el resultat, un 2012. És un vi que només els va costar només sis anys. Pel tast en Javier encerta en posar-lo com a últim vi, és l’explosió de la tardor. És una fruita que no té res a veure amb la garnatxa, és més pruna que no una grosella, l’aportació del montelpuchiano és la part més rústica i el morenillo és la sensació neta de trepitjat la Terra Alta un matí de boira, trepitgem la pinassa, ginebró, el sotabosc, el morenillo agafa tot això i el posa dins la fruita. Si tanqueu els ulls ens diu i oloreu el vi ens transporta a un dia de tardor a casa. És terroir a la Terra Alta. És molt més suau i elegant. El montelpuchiano és una varietat rústica, i el morenillo és més elegant. La part rústica s’estova, amb els dotze mesos de criança tenim les notes rústiques però també més vellutada, més elegant. Li agrada la idea de poder acabar amb el Negreita, i així destapa la realitat de Bernavi, hi ha una Notte Bianca, en comptes d’una Nit Blanca; un Ventuno en comptes d’un Vint-i-U; un Ca’Vernet a Itàlia és típic posar-hi el nom Ca al davant, i el Negreita amb el toc italià. I celebra els maridatges del Ca’vernet amb l’hamburguesa i el curry i el Negreita amb xocolata 70% i sal maldon. És bo, és molt bo se sent. En Marco acaba la seva explicació dient que la Terra Alta dóna possibilitats per jugar i es van atrevir a fer un cavernet amb varietat morenillo i montelpuchiano. És l’esperit de Bernaví: treballar amb el terroir però sempre interpretant-lo. L’agricultura és la mà de l’home que intenta controlar i jugar amb ells. I això és el que ells plantegen. Un bravo, bravo! i moltes rialles per acabar.

Al final presenten la caixa –de cartró– amb les cinc ampolles i un tub amb les aquarel·les. El vi s’ha de gaudir i és una llàstima perdre les imatges de l’etiqueta un cop ens hem gaudit el vi. Així que presenten la col·lecció de les etiquetes perquè es puguin emmarcar –com un quadre– i també hi ha una introducció amb el conte i les notes de tast.
Si bé en Javier encara no es pot permetre deixar l’ofici, ha començat a tenir un reconeixement: en un congrés de radiòlegs on hi havia un director general de General Electric es va fixar en els seus dibuixos i li va encarregar un projecte d’imatge corporativa per una secció; a Chicago ha rebut un premi i també a Florència i Venècia. A l’any 1992 tenia una empresa i es va arruïnar –amb la seva sòcia– per la crisi post-Jocs Olímpics. De jove havia fet infermeria i amb el títol es posa a treballar en el sector sanitari i coneix la radiologia de prop. De jove havia fet fotografies i s’havia interessat pel revelat, i fins i tot havia guanyat algun premi. I a partir d’aquí investiga i busca fins que casa la radiologia i l’art. M’explica que tenia un projecte per agermanar Madrid i Barcelona, quan és allà li diuen que és d’aquí, quan és d’aquí li diuen que és d’allà. Ell és d’aquí i d’allà, i tenia una proposta visual sobre els metros de les dues ciutats, a través de les olors, dels sons, de les sensacions i de la infància –sobretot a El Prat– però el projecte no prospera. Li sap greu pel cor perquè el reconeixement ja el té de fora –dels EUA, de Venècia, de Veneçuela–. Si pogués ser al seu poble natal, fa unes setmanes va tenir la sort de celebrar els 90 anys de la seva mare amb una conferència. Està acostumat a fer conferències davant més de centenars de radiòlegs. A través de les seves creacions obre les emocions a un col·lectiu tan racional, tan empíric com el mèdic. Diu que li agrada jugar amb aquesta sensibilitat. Una sensibilitat i un joc que avui ha compartit en públic. Diu que no tornarà a fer a un projecte així amb ningú més, és quelcom molt especial i exclusiu. Aquestes coses només passen una vegada a la vida.

En Marco i la Rut que es van conèixer i enamorar a Itàlia en el món vinícola fa uns anys van decidir establir-se a Catalunya i emprendre el seu projecte personal. La seva primera intenció era buscar unes terres al Montsant o al Priorat però el preu era inaccessible. El que han aconseguit Álvaro Palacios, Josep Lluís Pérez o Carles Pastrana és extraordinari, però també ha fet que sigui complicat per començar un projecte de zero, es necessiten molts diners perquè ja són zones i vins molt coneguts i que juguen a la primera divisió. En canvi, la Terra Alta, és la gran desconeguda, allà on hi ha petits productors que experimenten i que fan unes joies que cal que comencin a ser descobertes pel públic. El Negreita és una sensació, i em diuen molt satisfets que comença a ser present en cartes de restaurants importants de la ciutat. Després de la feina feta durant aquests anys de buscar un producte excel·lent ara cal explicar-lo i difondre’l. Tenen previst repetir aquesta presentació d’aquí un mes en una sala del carrer Floridablanca. A la llista Parker els dos primers de la llista de la Terra Alta són per Coma d’en Pou de Bàrbara Forés (93) i la Serra Negra d’Herència Altés. La Rut em diu que el gran valor afegit dels vins de la Terra Alta és la seva autenticitat, recuperen aquesta manera pairal de fer i connecten amb al tradició i la respecten però amb la idea de fer-ho millor. Són purs i sincers. Sentirem a parlar dels vins de la Terra Alta d’aquí molt poc.

 

Al mig del tast l’Assumpta em diu que no creu en les casualitats sinó en les causalitats, fruit de l’actitud, de la voluntat de recerca. Si arribes a un punt és perquè no t’has rendit, has seguit endavant. M’explica que van trobar el Verol un dia que van trobar la muscleria tancada i en comptes de tornar-se’n a casa van decidir mirar què hi havia al voltant i van entrar al Verol. Per casualitat van descobrir el local de la Marisol. Acostuma a beure vi cada dia una copeta amb la seva parella.  No ho sé si les casualitats existeixen o no, però el 12 de març –si es gira fa 21 de març, el dia que comença la primavera– fa trenta-set anys en Javier es va casar amb el seu marit, els mateixos anys que la Marisol i l’Alfons es van casar. Les coincidències, el Verol també és una constel·lació on l’atzar, la passió, l’art i el coneixement s’han trobat.

Anuncis

One thought on “Verolejar, degorjar: art al quadrat

  1. Retroenllaç: Exiteix la teoria de cordes? | Bacallà a la llauna: atzars sobre Barcelona i el país

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s