L’ONU emprenedora: 4YFN 2016 (II)

Després d’aquest regal m’endinso en un dels auditoris on hi ha les xerrades. Sóc a l’Auditori Mazda, a fora hi ha un cotxe elètric i totalment equipat amb dispositius electrònics, sembla el cotxe del MacGyver. Faig el xafarder i intento entendre alguna cosa del Programa global de Microsoft. Hi ha quatre homes que parlen de l’empresa i de conceptes que se m’escapen, són en Zack Weisfeld, en David Cohen, en Yaniv Golan i en Yoram Yaacovi. Pels cognoms són jueus tots quatre. I el més optimista és en Yoram que explica que des de l’abril del 2012 quan van obrir la primera acceleradora a Israel n’han obert sis més a Seattle, Berlín, París, Londres, Bangalore, Pequín i Tel Aviv –Barcelona encara no hi figura– dins el programa Microsoft Nerd. Expliquen que el pas important de les start-up no és començar, sinó que després de consolidar el producte, fer que el producte sigui un èxit, l’empresa es consolidi. És negoci en estat pur. I fan servir la metàfora de l’escalador, aprendre a ser un CEO –un director general nostrat– és un procés. I expliquen que qui és el fundador de l’empresa no és el CEO i segurament no ho farà tan bé. I per això és important trobar aquest enllaç entre les corporacions –Microsoft, Google, Samsung, etc.– i les start-up.

Salto d’auditori i entro a l’auditori Banc Sabadell. El 90% del públic és masculí. Hi ha molt silenci i tots estan atents, contràriament al que es podria pensar no miren els mòbils, són aquí per aprendre experiències, agafar idees, aprendre dels errors, veure models de negoci diferent com el que presenta en Mark Curtis de Fjord, en aquests moments tenen quaranta-una ofertes de treball a llocs com Madrid (5), Copenhaguen, Hong Kong, Toronto o Istanbul. El seu lema és “Dissenyem per amor” i les fotos i el llenguatge et fan venir ganes de passar-hi una jornada laboral per copsar aquesta felicitat i aquesta energia dels fjordians, així és com s’anomenen, “aquesta comunitat unida de gent obsessionada per la innovació”. Els veus com surten a la muntanya, com treballen asseguts sobre una estora de llana, com fan uns signes originals per fer una foto de grup… Fan dissenys d’aplicacions i milloren l’experiència de l’usuari. Un dels seus clients és “ABC”. En l’apartat de “Sobre nosaltres” hi ha una pestanya que hi diu “En què creiem” i quan hi entres et trobes frases com: “Podem el disseny al cor”, i els seus principis bàsics són: “simplicitat elegant; divertit i col·laboratiu; emoció i lògica; curiositat i el disseny sempre en marxa”. El seu fundador, El que més sobta és veure que una de les metodologies de treball no són ordinadors, sinó post-its i veus que treballen molt agrupats i que veuen cervesa, copes de vi… Una reunió de treball és una festa, amb triangles de tots colors penjats com les garlandes del envelats. En Mark Curtis és un home vital, optimista i molt educat. Va vestit de manera còmoda, amb uns texans i vambes. Amb la seva curioistat i talent ha creat desenes d’empreses d’alta tecnologia. També té una part d’entendre el que està passant en aquests moments de canvi radical, té un llibre que dóna algunes pistes del fet de ser humans en aquest tsnunami de tecnologia “Distraction: being human in the digital age”, on reflexiona sobre la disciplina, el temps en una nova era. Quan acaba la seva exposició de quinze minuts, puntualíssim diu un gràcies i se’n va. Tot sembla que està connectat perquè dues hores més tard asseguda en una de les zones de restauració –mentre fas cua et donen un vermut– per menjar una cosa ràpida sec en una taula on hi ha un home amb una bufanda i té uns tàpers –entenc que és d’aquí– i li demano si és un periodista. Em diu que no, que és emprendor. Fa sis anys va fundar Einnova, posiciona empreses a Google, i es diu Antonio. I em diu que això de l’emprendoria va de fracàs: hi ha Facebook i Google perquè abans n’han fracassat molts. Ell és emprenedor, diu, potser perquè tenia un avantpassat que va fer el tren de Mataró, i que ho porto als gens. Als 15 anys va fer un joc, que va programar ell sol, i va estudiar disseny gràfic. Té una cinquantena d’anys. I curiosament m’explica que és gràcies a la seva dona que el va esperonar a tirar endavant en el món de l’emprenedoria. I justament em fa la reflexió que han fet els ponents de Microsoft, que és molt diferent ser creador, emprenedor que ser CEO, s’han de resoldre problemes i pagar les factures. En aquests moments a ell li agradaria crear i dedicar més temps a innovar però ha de gestionar l’empresa, no és fàcil trobar una persona a qui passar-li tot el control, que tingui les aptituds, la confiança. Ell té l’empresa al cap i resol els problemes, ha de tirar del carro. La cosa positiva és que està formant una persona però no sap com sortirà.

Després de la conferència de Microsoft em quedo al mateix auditori perquè m’agrada el títol “Transforming Education” i la institució que la presenta, el MIT. Entra a l’escenari l’Israel Ruiz. És de l’Hospitalet Llobregat i està content de poder presentar a la seva ciutat. Parla del lego i del món digital. I comença posant un fragment del so de les ones gravitatòries, diu que això que hem sentit dóna la raó a Albert Einstein. Tot i que les tenim a milions de quilòmetres, 1’2 bilions per ser precisos, han fet falta quaranta anys per arribar a tenir-ne el so. I diu que quan parlem de transformar l’educació parlem d’això: de la passió i del descobriment. I amb molta convicció diu que l’educació té un problema: limita el temps i el passat. I diu que a gairebé tot arreu es fa servir el mètode socràtic, un mètode de fa més de 2000 anys, des del 400 AC. Les aules de les escoles s’assemblen molt a com s’aprenia fa 2500 anys. Però avui dia això està canviant perquè els nens aprenen amb l’iPad tant a Occident com a l’Àfrica –les aplicacions també arriben al Tercer Món–. I fa algunes preguntes al públic perquè reflexionem: Com aprenem? Ens agraden els mateixos colors? Per què hem d’estar educats de la mateixa manera aleshores? I diu que els problemes de demà seran en funció de com entenguem el cervell: arribarem als 130 anys, a través de l’anàlisi de dades podrem entendre malalties com l’Alzeheimer, per exemple. O explica la complexitat dels reptes del medi ambient que requeriran d’una educació diferent per resoldre problemes complexos. Al 2013 van fer un programa al MIT que es deia “Com veiem l’educació del futur?”. I parla de possibilitat, que tot és possible quan hi ha individus apassionats que persegueixen els seus reptes, i que encara no sabem moltes de les activitats del futur. I parla dels actituds que caldran: la col·laboració, som col·laboratius per naturalesa –molt recomanables tots els llibres del primatòleg Franz De Waal–; la llibertat; el repte: com un enginyer davant un repte el que vol és trobar-hi la solució. Amb cinc valors volen identificar les oportunitats: flexibilitat; modulació; personalització; democratització i aprendre ciències –serà important veure com aprenem amb els dits, la capacitat d’atenció, de distracció–. D’aquí a molt poc es podrà analitzar com aprenem, no només tindran oportunitats els més ràpids, ja que cada persona té el seu ritme i tindrà la seva metodologia. I explica que la gran revolució en l’educació que s’està experimentant ja ara és la xarxa OpenEdX: els cursos gratuïts de les millors universitats del món –MIT, Harvard, Berkeley, etc–. El MIT és una de les primeres institucions al món que va posar els recursos oberts accessibles per a tothom. Va ser una aposta del MIT que va demanar a la Universitat de Harvard –fa el símil que és com si el Barça li demanés al Madrid de fer-se socis– de fer-se socis per impulsar aquest projecte global ara fa catorze anys. Era el 2002. Actualment tenen 850 de 90 institucions de tot el món i volen arribar als 7 milions i mig de persones que viuen a la Terra, dels 196 països del món, amb la xifra de 21 mil milions de dòlars que costarien si fossin convencionals. També presenta el programa SOLVE MIT que el MIT fa conjuntament amb la Universitat de Cambridge a l’octubre del 2015 o bé el projecte entre la Nasa, l’empresa Boeing i el MIT, s’han fet socis per investigar nous materials com el magnesi que ajuden a crear un nou marc mental educatiu. Altre cop tot el públic està atent, concentrat, sense estar pendents dels mòbils.

Són conferències de quinze minuts però amb un coneixement concentrat i que et fa pensar. A cada càpsula una, dues o tres idees que s’acumulen a tot el que es viu. El 4YFN és realment un món apassionant, tens el món allà concentrat de ments més creatives, de missatges revolucionaris, de reptes que encara no hem assolit. Canvi, canvi.

Surto i em captiva una imatge: una noia jove elegant amb talons, faldilla fins als genolls, està acostada a la paret blanca –amb un sostre alt– empeny suaument un cotxet. Està sola. I a mesura que m’allunyo la imatge pren profunditat amb el terra de moqueta negra. Una perspectiva bonica. Abans no surto d’aquest espai em creuo un noi amb una cresta petita rosa, els ulls pintats, i vestit totalment de negre amb unes polseres amb claus –estil heavy metal– i amb un arsenal de càmeres penjades a l’espatalla, li demano si després li puc fer unes preguntes. Em diu que sí però que ha de treballar, i veu la imatge des d’allà on som, s’atura i posa un genoll al terra i comença a disparar, immortalitza el moment. La vida són instants.

Hi ha cua per agafar un entrepà en una de les carpes que té muntades Estrella Damm, tot és de fusta i té aquest aire modern i vintage. A la carta hi ha una llesca de pa amb tomàquet i pernil salat i tapes. Mentre espero un noi simpàtic em dóna un vermut per fer gana i temps. Darrere meu sento dos joves que parlen català –fet excepcional–, són la Mar i en Joel, i m’expliquen que són biotecnòlegs, de la primera promoció, tenen vint-i-pocs anys i tot i la joventut seleccionen projectes de recerca i busquen finançament a la plataforma de crowdfunding Capital Cell, és la primera plataforma de finançament alternatiu especialitzat en ciències de la vida a escala europea. Són analistes d’inversió i em diuen que és com sortir a borsa, segueixen el model de Tel Aviv i Boston que en són pioners. Expliquen que el model de la Marató és bo però només és per a investigació no és per fer el salt a l’empresa. Diu que el projecte està orientat perquè la tecnologia mèdica arribi directament als ciutadans, accelerar la investigació en aquest sentit, atraure els diners. Tot i així és complicat, expliquen que el director va anar en una ronda inversió a presentar un fàrmac per curar l’esquizofrènia i no els van fer cas, no hi ha prou informació encara. No se’n fa prou difusió. Un dels últims projectes que han presentat a la plataforma és una tecnologia que escaneja el cervell i pot fer diagnòstics de malaties neuronals que podrien prevenir l’Alzeheimer, Parkinson, epilèpsia, etc… que ja estan aplicant a pacients a l’Hospital Clínic. Tenen molta feina a Brussel·les, on fan de lobby, el director de Capital Cell forma part de la comissió de crowdfunding a Europa –actualment la llei protegeix els inversors–. I em destaquen que Catalunya és puntera en aquest àmbit i cal aprofitar-ho per crear un ecosistema emprenedor. Un dels inconvenients que es troben en el seu dia a dia és que sovint els científics són reticents a donar els projectes a la plataforma perquè acostumen a voler defensar els projectes de recerca ells mateixos. Acció els ha ajudat molt.

A l’hora del cafè, i amb ganes de fer una becaina, tot i no fer-ne mai, no veig ningú amb l’actitud de dormir al mig del dia em trobo amb dos nois de Sri Lanka que parlen a la velocitat de la llum. Un d’ells, el tímid i que no xerra en tota l’estona, fa set anys vivia a Londres i treballa a Google Silicon Valley, es diu Lahiru, i el meu interlocutor, eixerit com unes pasqües i molt content de ser a Barcelona és psicòleg i economista, és en Ravihans. M’expliquen el seu projecte, Pickfi, a través de les etiquetes –#– volen crear una xarxa de dissenyadors de samarretes i productors de samarretes a escala global. La idea és crear una plataforma de petits emprenedors, kickstarters, que doni solució als 12.000 projectes que no arriben a aconseguir el finançament a les plataformes de crowdfunding –si demanes 3000 euros i no els aconsegueixes et quedes amb res, encara que n’hagis sumat 2500–. Per exemple, hi ha el mundial de futbol aquest estiu, que siguin els petits dissenyadors i productors de samarretes que facin la producció sota comanda o encàrrec. M’expliquen que a l’Àsia la logística està poc desenvolupada i que sí, a l’Àsia és on es concentra la meitat dels emprenedors mundials –a les targetes que em donen hi figura Dubai com a seu–. Estan encantats amb la ciutat de Barcelona i diuen que tornaran. Curiosament me`ls tornaré a trobar quan passejo entre els estands buscant més històries i m’aturen i em demanen què passa al mig d’un eixam de persones. Durant tot el dia s’ha pogut caminar àmpliament sense aglomeracions, sense mitjans. I de cop i volta, un grup de persones juntes i un seguici de càmeres i gent. Són, efectivament els polítics. El tinent d’alcalde, Gerardo Pisarello connecta amb el nen que porta a dins quan es posa unes ulleres de realitat virtual. Al costat hi ha l’alcaldessa Ada Colau, el conseller d’Empresa i Coneixement, Jordi Baiget, que busquen parlar amb els que tenen a la vora. Han vingut a fer el paper al 4YFN, i no vénen sols. Explicant-los-hi qui són te n’adones del poder de convocatòria que tenen els polítics, i de com els tracta tothom. Per tots els estands on passen, els d’aquí Teléfonica, Acció, Banc Sabadell, Vodafone… s’hi dibuixa una catifa vermella a cada pas. Em diuen que a Sri Lanka és igual, la classe política també genera tot aquest seguici, tota aquesta gentada al voltant seu. Decideixo seguir la comitiva, que s’atura en uns tipis on s’hi fan xerrades, i sento un comentari “si no entens les normes estaràs frustrat”. És ben adient. I em fixo en un home alt i corpulent que des de lluny es mira el seguici, porta un auricular a l’orella i li pregunto si fa d’agent de seguretat. I em diu que sí però no em pot especificar si per un conseller o per l’alcaldessa… Em diu que intenta fer bé la seva feina, i que ell és funcionari, que qui canvia és el polític, no ells, que fan oposicions. És mosso. I diu que de tant observar i mirar quan té temps lliure i està amb la seva família veu matrícules i cares que li sonen, de tanta informació com ha hagut d’enregistrar el seu ull amb poc temps. Sempre han d’estar pendents de tot i avançar-se a allò que pugui passar, evitar que els fets es produeixin. Ja penso que el dia no m’aportarà gaires coses més, les cames comencen a fer figa i el cap comença a estar saturat i a les 18:00 hi haurà l’streaming d’una de les conferències més esperades, la que farà Mark Zuckerberg al Mobile World Congress a un quilòmetre de distància de la Fira.

I l’atzar em fa coincidir amb una persona que mai hauria pensat trobar-me al 4YFN, un culer empedreït amb qui compartim veïnatge al Camp Nou. M’explica que el seu cosí és una ment privilegiada del país i que té un projecte realment innovador al qual alguns jugadors del Barça –Gudjohnsen o Rafinha– hi estan interessats a posar diners. Ell en té un altre que aviat sortirà a la llum i que hi haurà algun vincle amb els jugadors del primer equip. A l’estand de Excelera, segurament un dels projectes realment disruptius que es presenten en aquest certamen d’emprenedors. En Javier Cañete n’és el fundador i el director general i m’explica –per fer-ho fàcil– que és un canvi de tecnologia. Si abans la informació es passava d’A a B, amb aquesta nova tecnologia es passa d’A a E. És a dir, si fins ara es passava l’electricitat a través del voltatge amb els nanosensors es passa a través de la freqüència. El projecte es va iniciar a la UPC dins el marc de recerca Marie Curie de la UE, i el valor afegit és que té més precisió i aïlla el soroll –una mica com l’aparell que ha pogut sentir les ones gravitatòries d’Einstein–. En Javier ha hagut d’anar a buscar els diners per fer realitat el projecte als EUA o a Rússia –d’on és l’inventor de la fórmula. És curiós veure com la tecnologia de l’ex-URSS encara és vigent i com les ments d’aquell règim ara perfeccionen aquell món contra el qual van lluitar aferrissadament durant tants anys, i encara ara–. A l’estand juntament amb el Javier hi ha en Vicente Arregui que és el cap de màrqueting del projecte i l’enginyer electrònic ucraïnès, Sergey Yurish, que ha desenvolupat la fórmula i la tecnologia. Va vestit amb vestit i corbata, deu rondar la seixantena, es veu un home discret i de molt poques paraules. Ha escrit cent setanta articles científics. Dels ulls petits s’hi veu una mirada profunda i de gratitud quan m’aproximo per felicitar-lo. No em diu res només fa un gest amb el cap. En Javier em diu que ha parlat amb companyies importants com Bosch, la marca dels rentaplats i les rentadores, i és que l’aplicabilitat dels sensors és àmplia: tant per la roba intel·ligent, com pels mòbils –quan es faci servir el grafè per a fer els semiconductors els sensors s’hi podran adaptar, no estan limitats a l’ús dels materials–, com per la indústria de l’automòbil, l’aeroespacial, l’automatització, la militar –aquesta no els hi agrada tant–. I en una conversa plena de dades i d’informació nova com tot el que he sentit avui em parla de l’Andreu Veà, un autèntic referent a casa nostra sobre internet. També m’explica que hi ha una xarxa de persones interessades en la innovació a la qual l’han convidat a formar-ne part, la Interesting People community, i és una de les persones que estan impulsant la presència d’empreses espanyoles a Silicon Valley. Em dóna el seu punt de vista de la recerca a Catalunya, ell que s’ha format a una escola pública catalana, la UPC, on ha estat fent de professor adjunt i liderant el projecte de recerca amb el professor rus, veu que Catalunya no en traurà beneficis de l’empresa que han fet perquè han hagut d’anar a buscar diners a fora, aquí els diners són porucs, no hi ha un ecosistema prou potent d’inversió. Tot i així està molt sorprès del creixement del 4YFN, i diu que fa dos anys eren vint estands i que queda meravellat de l’impuls que ha agafat, si bé només el 10% de les empreses que hi ha allà sobreviuran més de dos anys; diu que molts tenen el somni de retirar-se a les Bahames, però per probabilitat és molt difícil. Hi ha casos excepcionals però com el de Wallapop que acaba de vendre l’empresa per mil 200 milions d’euros i anar-se’n a le Bahames.

Me’n vaig però abans sento una música de discoteca i amb el meu veí de gaudi futbolístic ens acostem a una de les barres de la Damm on hi ha cervesa –i gratuïta–. Ens mereixem remullar la gola. Ell se’n va i conec una parella, ell alemany; ella, la Flavia, originària de Romania, que han escollit venir a Barcelona per impulsar el seu projecte. Són joves i estimen la ciutat, diuen que han vingut per un professor que van conèixer de la UPF i els està ajudant perquè Barcelona els enamora. El projecte és ben curiós: és un sensor que diu a les dones quan és el moment per fer una bona respiració, i la Flavia m’ensenya amb molta emoció el tros de tancament de sostenidors que és on tenen previst col·locar el sensor. Amb aquesta tecnologia poden evitar malalties cardiovasculars, diabetis, evitar que s’adormin quan van amb cotxe… Un bon sospir pot ser vital.

És una bona manera d’acabar una jornada intensa però coincidim amb en Dov, que em regala una conversa sobre què és ser israelià ortodox i entenc una mica més l’amor de la cultura jueva pel coneixement. Em diu que estudien la Torà des de petits, on hi ha recollides les discussions dels savis, és molt intel·lectual. Per tant, els nens de molt petitons ja fan servir la lògica i desenvolupen l’intel·lecte de manera molt completa. Es relacionen amb els nens com si fossin adults. Ell es lleva cada dia a les 5 del matí i de 2/4 de 6 fins a les 8 llegeix la Torà. Em parla del sabbath, el dia reservat per estar amb la comunitat i amb la família. És un dia en què els jueus no poden fer servir ni tan sols l’electricitat, i per això tenen unes plates on escalfen el menjar. També està prohibit cuinar i tots els aliments que han de menjar han de ser kocher –només els pot tractar un altre jueu si es tracta de carn o begudes, per exemple–. En un moment de la conversa em torna a dir que no el toqui, i li demano disculpes. No sabia que tenia un caràcter tan mediterrani. Em diu que la pitjor que té el cristianisme són les figures, les representacions –el Crist clavat a la creu, la Mare de Déu, els sants–. I em pregunta: com es pot posar cara i fesomia a Déu? Diu que és el que més valora dels protestants. Ell que és un jueu ortodox segueix els preceptes d’una manera molt disciplinada, i va amb la kipà i una camisa blanca que acaba amb quatre tires llargues que nuen –com uns nusos de mariner– per recordar-se’n dels preceptes que han de seguir quan abaixen el cap. En Dov també em diu que no se’ls és permès sortir d’Israel si no és per feina, per guanyar-te la vida, per la plata em diu amb un castellà de Sud-amèrica; l’últim cop que va sortir de la terra promesa va ser per visitar els seus pares al seu país originari, l’Uruguai.

Em diu que la Torà és el manual d’instruccions per seguir la missió i em fa referència a unes paraules de Mark Twain: “No hi creix res, el dia que vegis créixer fruit a la terra d’Israel és perquè Déu ha decidit que la redempció del poble ha començat”. Són el poble escollit, ell viu a prop de Ramallah on hi ha un assentament jueu, no volen marxar tot i que la violencia és alta. La solució dels dos estats…? Ell pensa que no hi ha història o herència palestina en aquesta terra, una prova, no hi ha rastre de tombes a la zona. Sobta aquest contrast de la creença profunda, de la religió amb la tecnologia, amb el futur, amb allò que encara no existeix. Aquesta empremta es nota en tot el certamen, el seu fundador és Yossi Vardi.

 

 

 

 

 

 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s