“El 97% del que sóc és pel bacallà …

… que menjava de petit”. És una de les últimes frases que em va dir al restaurant-bufet de l’Hotel Plaza a dos quarts de deu del matí, el dia que marxava cap a Tel Aviv, el dia després de la cloenda del 4YFN. A Israel també van patir el racionament als anys cinquanta, època de la seva infància. Només menjaven carn un cop a la setmana, el bacallà era menjar de pobre també, i bona part de la població s’alimentava de bacallà sec, un dels aliments amb és proteïnes i menys greix. Diu que a casa no hi havia diners i tot i l’escassedat la mare li comprava llibres.


S’obre la porta de l’ascensor i en surt un home corpulent, ple de bondat, amb els cabells blancs i un caminar d’elefant, calmós, bondadós. Diu bon dia i em demana si l’acompanyo a esmorzar al bufet de l’Hotel Plaza. A la recepció he demanat pel seu nom, no han sabut reconèixe’l. És curiós com algunes ments privilegiades passen tan desapercebudes entre nosaltres. Aquest home pacient i de mirada afable és un visionari. Té uns ulls blauverds i la mirada d’un avi entranyable. Menja un ou poché, un suc de tomàquet concentrat, espàrrecs verds i cansalada. Quan torna de buscar el seu esmorzar la primera cosa que em demana és què m’ha semblat el 4YFN, i si també he anat al Mobile World Congress. És un home humil i li importa el que pensa l’altre. Potser aquesta actitud és el que l’ha portat a ser un dels israelians més notables en el món de l’alta tecnologia. “The Economist”, “Wired” o “The Wall Street Journal” el situen com una de les persones més influents a Israel en aquest sector. Després d’una trajectòria amplíssima, que el va portar a ser secretari general del Ministre d’Energia i negociador en les converses de pau amb Egipte, o bé assessor de l’ONU en matèria d’energia, d’aigua, i ara d’innovació i alta tecnologia, diu que va entrar en tot aquest món de l’alta tecnologia per coincidència, com gairebé totes les coses de la vida. Va ser el seu fill qui el va introduir en tot aquest món d’internet. Buscava finançament, era l’any 1996, va inventar la missatgeria instantània, ICQ (“I seek you”), amb tres joves més, tal com diu la Viquipèdia. Un d’aquests quatre joves israelians és el fill d’en Yossi que quan li va explicar la idea li va semblar idiota. Per què la gent voldrà escriure si es pot trucar? Vint anys més tard gairebé mig món es comunica per WhatsApp…

Va néixer a Tel Aviv, una de les ciutats més punteres del món d’alta tecnologia, la primera ciutat universitària d’Israel –i amb una gran reputació internacional en els camps de la física, la química i la informàtica–, una ciutat amb tres equips de futbol a primera divisió, i també és la ciutat israeliana que celebra l’Orgull Gai amb més de 100.000 participants, i des del 2003 la Ciutat Blanca, amb més de 4.000 edificis Bauhaus, és considerada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Em diu que al setembre hi ha un festival important al setembre i que hi estic convidada per conèixer la realitat de la ciutat i tota la indústria. Té setanta-quatre anys i té un tracte exquisit i una vitalitat que no pot demostrar amb el cos però sí amb la ment i el contacte que diu li agrada mantenir amb els joves i els estudiants.

Diu que ha trobat molt interès per l’emprenedoria a Catalunya, i que la innovació israeliana és en part cultural. És l’herència rebuda de la cultura jueva. Em diu que els immigrants i la primera generació són els més emprenedors perquè es mouen constantment i l’única manera de viure en aquesta mobilitat és creant coses noves. Com que el poble jueu ha anat d’un cantó a l’altre des dels segles dels segles, ser emprenedors era una part de la cultura, una part de la seva existència. Parla a poc a poc, mentre menja i reflexiona, parla de la comunitat jueva que ha fundat la banca a molts estats, ha impulsat molts negocis. Si mires la història de l’estat d’Israel, pots veure que tot l’estat és una gran superfície de desert, i malgrat tot van desenvolupar l’agricultura. Coneix molt bé el Mar Mort i els processos de com fer fèrtil una terra que no ho era, fer soluble una de les aigües amb més concentració de sal del planeta. Els hi agraden els reptes. Són amants de la cultura i del saber, i em diu que per una família jueva el més important és estudiar, és aprendre. En aquest entorn de mobilitat una de les coses que els queda és la cultura i cada mare diu al seu fill “estudia i transmet el coneixement”, ell és el que ha rebut dels pares i el que ha transmès als seus tres fills, l’Arik, l’Oded i en Dani. La seva mare sempre li va donar suport, fins i tot en les èpoques en què no hi havia diners, li comprava llibres perquè estudiés.

Quan era jove estava interessat en l’electrònica, va dedicar bona part de la seva formació a la universitat construint ràdios, muntant i desmuntant aparells. Era la seva passió. Construint coses era la manera com aprenia i després va estudiar Enginyeria Industrial a Technion de Haifa i amb vint-i-sis anys va muntar la seva primera empresa que va vendre aviat, i va centrar-se en l’energia i les farmacèutiques –va estar al capdavant de diverses empreses relacionades amb el Mar Mort on hi ha tota una indústria de tractament del potassi, del magnesi aprofitant la riquesa única del mar i també la potabilització de l’aigua–. I després d’això va començar a fer empreses, no sap si és una passió o és quelcom genètic, un desordre genètic em diu ell. Em recomana la lectura de Fooled by randomness, el tercer llibre de la trilogia sobre la incertesa de Nassim Taleb; investiga sobre la sort, la probabilitat, l’error humà, el risc, la presa de decisió en un món que no entenem (en una conversa amb el premi Nobel d’Economia del 2012, Daniel Kahneman Taleb reflexiona sobre la fragilitat). Els silencis de Vardi són llargs perquè el pensament és ràpid i lent a la vegada tal com explica Kahneman, també nascut a Tel Aviv.

Les grans ments del món del pensament són jueus perquè aprenen, mai s’afarten de coneixement. Li demano quins són els reptes de la humanitat en el segle XXI i em diu que són preguntes massa filosòfiques. Li dic que potser és massa d’hora al matí i que podem obviar la pregunta però em diu que no, que com a molt em pot dir quins són els reptes de la societat l’alta tecnologia i ho comença a fer mentre escura el iogurt que es menja. Diu que hi ha un petit grup de gent que viu extremadament molt bé però aquests privilegis no cauen en cascada. Estan en mans de molt pocs. Em diu que 12.500 persones no són molt si ho comparem amb tot el món, amb els 7 milions que som al món, és poc. Té el món al cap, pensa en global, en tota la humanitat. Si es compara amb Silicon Valley, és un grup petit, molta gent no participa d’aquesta indústria perquè calen habilitats molt especialitzades. Els beneficis són limitats per a un grup molt petit de gent, la resta no ens en beneficiem. Això només fa que augmentar les desigualtats. Generen molts beneficis que estan concentrats en molt poques mans, aquest és un dels primers reptes que hi ha. Cal trobar la manera de crear més llocs de treball per la gent que no té tanta formació d’altíssima qualitat.

Parlem de la riquesa que creen Google, Facebook, Amazon, del no-res han creat imperis i tenen tot el poder i generen grans imperis. Però diu que aquesta és la fal·làcia: es pensa que tothom pot començar de zero i seguir el seu exemple però la probabilitat de tenir èxit és molt petita. El senyor Vardi no vol ser profeta de res. I repeteix que si no es troba la manera de fer que els beneficis de l’alta tecnologia arribin a més gent i a més capes les desigualtats no pararan d’augmentar. Per ell és clau mantenir la bona educació, el pare de Serguei Brin –fundador de Google– és professor de matemàtiques, per tant, Brin creix en un ambient propici per l’estudi, per l’excel·lència, de petit ja va rebre el costum d’estudiar. D’origen rus, després d’aconseguir una beca als EUA, i d’entrar a Stanford on coneix Larry Page, van parir Google l’any 1996, un indexador de recerca més eficaç del que hi havia fins al moment. Diu que no pot respondre tota la resposta però la clau és com mantenir aquesta riquesa. Per ell una de les maneres d’aconseguir-ho seria acollir petits grups de gent jove, a través de l’educació. A Israel només el 9% de la població es dedica a l’alta tecnologia i això és molt poc, en un país altament tecnificat. Tot i que és una taxa altísisma comparat amb la resta del món. Moltes empreses europees o americanes són presents a Israel per la transferència tecnològica.

Ell no va triar Barcelona, Barcelona el va triar a ell. Van ser Agustín Cordón –conseller delegat del Grup Zeta– i Aleix Valls –director del Mobile World Congress– que el van trucar i li ho van demanar, quan Barcelona va aconseguir la capital del Mobile World Congress, van parlar-li del concepte, que a ell li va semblar perfecte, i va dir que sí, endavant. És un dels fundadors del 4YFN i des de fa uns anys la seva preocupació és generar una cultura de la innovació i la creativitat a tot el món. Està content perquè el 4YFN arribarà a Xangai al juliol. Fa de tot: conferències, té inversions en trenta-cinc start-ups a Israel, està involucrat en diferents escoles i universitats. I em diu que no sap què és l’avorriment. La paraula “avorriment” no forma part del seu vocabulari. Per fer negocis creu que cal talent, treballar molt i en equip, passió, humilitat i honestedat. I també disciplina financera –pot passar que aconsegueixis el finançament però que te’l poleixis amb tres mesos–. Diu que la probabilitat que aquestes característiques es donin en una persona és baixa però que passa. La gran clau és observar les persones…

Quan li demano pel talent, fa una exclamació i diu que és una bona pregunta, queda callat. Sé que m’obrirà la ment amb una referència, un pensament, una veritat que em farà reflexionar. I se serveix d’una paràbola: el talent és quan Déu ve a la nit i et diu que seràs un bon músic, un bon científic, no pots triar-ho, no pots decidir-ho. Potser ho pots practicar, no pots decidir ser Mozart o Picasso o Gaudí. O Yossi Vardi. Ell pensa que no té talent, el seu talent és trobar gent amb talent. Com es percep? Ho sent? Ho veu? Ho percep? En la indústria de l’alta tecnologia ell busca sempre entre els joves. És pedagògic, és savi, és extremadament intel·ligent, i em demana com sabria determinar el nen amb més talent d’una aula. Com el detectaria? Potser el que faria més preguntes? Em diu que no. La resposta és: demana als altres nens qui és el més talentós. Ells ho saben. Els seus pares no ho saben, els professors no ho saben però els nens sí que ho saben. Ells saben a qui han de recórrer per trobar la solució quan hi ha un problema. Per tant, el talent és aquella persona que sap resoldre problemes?, i em diu que no, que és aquell que és excepcionalment bo en allò que fa. Diu que també quan selecciones talent tens la probabilitat que no surti bé, a les empreses on inverteixen, des del 1999, vint-i-nou han fet fallida.

I parlem de l’èxit i el fracàs: aprenem més del fracàs? Ell pensa que s’aprèn de tots dos. Tanmateix és l’atzar qui ho determina, no saps què serà exitós i què no. Hi ha molts paràmetres. Tot això ho ha après després de la bombolla tecnològica del 2000. A partir d’aquell moment va canviar l’estratègia d’inversió i va començar a mirar les estadístiques. Si inverteixes en vuitanta-sis empreses, algunes seran exitoses i altres cauran. Però no sabràs mai a priori quines aniran bé i quines no.

El concepte del temps no és el més important, com més ràpid desenvolupes un negoci, menys diners necessites –el temps són diners–. El més important és saber quan seguir endavant i quan tirar la tovallola. Com humans ens costa tirar-la perquè sempre pensem que anirà millor, que allò sortirà. Pel senyor Vardi anar més enllà no és el problema: és perdre diners però pels nois joves és perdre anys. Ell pot perdre diners però els torna a guanyar en tres mesos, un any. Entén com funciona: tornar a començar. Si no pares a temps, pots perdre molt temps i fins i tot mitja vida. Quantes vegades podràs tenir cinc anys, i sobretot els anys productius quan tens vint-i-cinc anys? És una llàstima, una gran llàstima. I em diu que el millor moment de la vida és ara! És un home savi.

És amant de l’òpera però aquest cop no ha anat a cap funció del Liceu –hi va anar quan va venir l’últim cop– sinó que va anar al Gran Teatre a sopar amb el rei Felip i la delegació que els va rebre. Va ser molt bonic i elegant em diu. Li agrada Puccini, li encanta, també li agrada Verdi, evidentment. Llegeix tot el dia, i el que més li agrada és la long non fiction més que no pas novel·les de ficció. Abans d’acabar tenim temps de parlar del conflicte israelo-palestí i de la crisi de refugiats a Síria, sabent que potser és un tema que no voldrà respondre. El senyor Vardi és dels que creu que cal una solució dels dos estats tan aviat com sigui possible, ell va formar part de les negociacions amb Egipte, dels acords econòmics amb Jordània, va ser part de la delegació israeliana a les negociacions a Wye Plantation sobre la pau amb Síria l’any 1995. La situació actual no és sostenible, no és bona, estan malgastant moltes vides i els recursos podrien anar dirigits cap a més coses. El que passa a Síria és una tragèdia, diu amb tristesa als ulls, amb milions de persones que estan patint, a la gent normal no li importa la política i estan preocupats per les seves famílies i l’educació dels seus fills reflexiona. Ens vénen a saludar dos joves investigadors jueus i parlen en anglès per deferència. El primer que els demana quan els veu, el tracten amb un respecte i una consideració, és si han estat a Barcelona i amb un gest els diu que s’asseguin a conversar.

Una de les investigadores em diu que Barcelona és una ciutat fantàstica, amb una atmosfera internacional. Li dic que som força afortunats de tenir el 4YFN i el Mobile World Congress. Em diu que amb el noi que parla amb el senyor Vardi es van conèixer al servei militar. I reconeix que la cultura jueva té coses bones i dolentes. Pensa que la cultura de la guerra fa que el coneixement i la innovació siguin tan elevats a Israel per la situació: un país petit al mig del desert rodejat d’enemics. El pare (o la mare) de la innovació és la necessitat. Em diu que si visquessin en un espai confortable, potser no haurien de fer ús de la innovació. La generació jove que està creixent a Israel potser pressionarà perquè els conflictes es resolguin de manera diferent. Treballa a Hertseliyya Microsoft –que ha obert tres seus, la Xina, l’Índia i Israel–. La ciutat és a prop de Tel Aviv, i em diu que he de conèixer la ciutat perquè té moltes connexions amb Barcelona: l’atmosfera, la gent, la vida nocturna. Em diu que el setembre és una bona època per viatjar a Israel.

Quan m’acomiado del senyor Vardi em diu que m’ha de dir una cosa important: quan era petit a Israel hi havia austeritat i em demana si sé què és!, l’austeritat. A Israel també van patir el racionament als anys cinquanta, època de la seva infància. Diu que a casa no hi havia diners i tot i l’escassedat la mare li comprava llibres. que no hi havia menjar, no hi havia carn, i el govern donava uns cupons que et permetien menjar carn una vegada a la setmana i el que va menjar tota la seva generació era el “poign filet”, un filet de bacallà. I em diu que el 97% del que és gràcies al bacallà que va menjar i potser explica la creativitat i la manera de ser jueva. Pel bacallà. Li dono les gràcies per haver-me regalat aquesta història i la conversa. I em repeteix, vine a Tel Aviv al setembre.

 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s