Com tenim els Drets Humans? (I)

Dimarts. Dos quarts de deu del matí de l’últim dimarts d’abril. Fa tres dies que la ciutat era plena de gent feliç, llibres i roses. Alguns dels assistents al seminari internacional de defensors del poble ja van arribar el cap de setmana per viure la festa de les roses i els llibres que mica en mica el país exporta. Al fons de l’estança del Palau Reial Major de Barcelona –el Saló del Tinell, sala de cerimònies i residència dels comtes de Barcelona i dels reis de la Corona d’Aragó va ser construït entre el 1359 i 1370 per Guillem Carbonell– hi ha asseguts el president de la Generalitat, Carles Puigdemont; l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau i l’ombudsman de Catalunya, el Síndic de Greuges, Rafael Ribó. A l’altre extrem de la sala mitja dotzena de càmeres enregistren la inauguració del seminari “Reptes actuals dels Drets Humans: l’ombudsman davant les amenaces” –un títol que tots els ponents celebren i que troben d’allò més encertat– i tan bon punt acaba la inauguració desmunten amb presses, i surten per seguir els dos polítics que abandonen discretament la sala gòtica enmig d’un eixam de persones –personal de seguretat, protocol, periodistes, premsa de Presidència i de l’Ajuntament–. El periodisme polític cada vegada és més ofici de paparazzi. Una cosa que mai entendré: per què els periodistes marxen quan comença el seminari? És com anar a una festa i marxar just en el moment en què comença. Però és així, el periodisme banal que els mitjans fan i ningú s’atreveix o no pot o no vol desmuntar. Al migdia m’asseguren que és un gran èxit haver aconseguit la presència del president i de l’alcaldessa –sembla que fan bolos sense parar aquesta setmana– que ha donat rang institucional al seminari, una manera de donar prestigi a la reunió internacional.


Ombudsman, el que coneixem a Catalunya com a síndic de greuges o defensor del poble, és una paraula d’origen suec perquè va ser a Suècia on l’any 1809 es va establir aquest càrrec a la constitució: el del funcionari estatal o regional que s’encarregava de vetllar pels interessos dels ciutadans per defensar-los dels abusos dels governs o d’altres organismes públics. És un rol més aviat polític que no pas judicial i en alguns països té la potestat de presentar accions davant un tribunal constitucional. Són persones que a les seves societats tenen un gran prestigi i són molt respectats. A Barcelona se n’hi han reunit una quarantena –tots els europeus, excepte Noruega, no en saben encara els motius; nord-americans, africans, sud-americans o caribenys–. Aquests defensors del poble són personalitats reconegudes als seus països, sovint són exjutges, professors catedràtics d’universitat, advocats, economistes, i que estan preocupats realment pels Drets Humans.

Durant les primeres tres hores, amb les conferències dels ombudsmans de Portugal, de França i de Bèlgica, el dilema llibertat versus seguretat agafa el protagonisme. De fons hi ha els atemptats a París i Brussel·les i les accions violentes d’Estat Islàmic a tot el món. El principi de proporcionalitat, la supressió de garanties penals, la persecució de la delinqüència sobre la base de perfils ètnics o l’atac a la privacitat són alguns dels temes que preocupen a molts defensors internacionals. Amb les seves intervencions denuncien l’abús del dret penal i les interferències il·legítimes a la privacitat i a la llibertat d’expressió. I també reivindiquen els drets absoluts de les constitucions democràtiques que no poden ser suspesos ni restringits en cap circumstància, com la prohibició de la tortura –d’això en parla el president de l’Institut Internacional d’Ombudsman (IOI), que engloba els defensors del poble a escala mundial, el namibià John R. Walters–.

A la pausa del cafè, converso amb la Diane W. Welborn de l’estat d’Ohio. És una donassa, de metre vuitanta, americana, podria ser part d’una pel·lícula de Woody Allen dels anys vuitanta. Acompanya en John Walters. Es deu pensar que sóc una defensora del poble, i em diu que ja l’aconsellaré perquè es volen traslladar  a viure a Barcelona amb el seu marit. Fa 30 anys que hi van venir i han trobat la ciutat molt canviada. Es pensa que sóc la defensora del poble de Barcelona i és molt simpàtica amb mi. Quan entén que sóc periodista em diu que amb la crisi econòmica hi ha gent que no s’ha recuperat i que ara estan atabalats amb les eleccions del novembre, les desigualtats entre joves i vells creix. També saludo en Jordi Sánchez, ell era l’adjunt del síndic i va deixar un càrrec plàcid i segur per ser president de l’ANC. És una persona coneguda i respectada i durant el matí rep algunes trucades i s’absenta de la sala uns quants cops. Les eleccions a l’entitat són d’aquí a tres setmanes i el més calent és a l’aigüera… També parlo amb l’Otiende Amollo, el defensor del poble de Kènia, i em diu que una de les preocupacions que tenen ara és la proliferació del terrorisme a les xarxes socials; la seva recepta no és més restricció perquè genera més terrorisme. No és casual que el papa Francesc quan va visitar el país africà a finals del 2015 afirmés: “El terrorisme neix de la pobresa”. Amollo també em diu que l’educació ja no és un problema, ja que el 99% de la població sap llegir i escriure. A Kènia hi ha hagut un dels atacs més sagnants del terrorisme jihadista, per part del grup somali d’Al-Qaeda Al-Shabbaab, al campus universitari amb cent cinquanta-dos morts. El que no sé quan parlo amb l’Otiende és que a Kènia hi ha el camp de refugiats més gran del món: Daabab, on hi viuen més de 350.000 persones, moltes d’elles, somalis, que fugen de la guerra.

Amb la crisi dels refugiats que viu Europa, la defensora del poble de Croàcia, Lora Vidovic, diu que no tot són males notícies ja que això fa augmentar l’ocupació perquè hi ha més feina. Tot i així hi ha una estigmatització social per part dels que arriben a unes societats que no són les seves. Mostra fotografies de les pancartes que es poden veure als camps: “Rape refugees Not Welcome” –lema que s’ha vist a moltes ciutats europees, especialment a les alemanyes durant el cap d’any passat–. I diu que les societats patriarcals d’aquests països no estan preparades per tots els reptes que comporta l’èxode i la migració forçada. Per ella la seguretat no pot ser en detriment dels Drets Humans i la marginalització de col·lectius humans. Cal tenir en compte que aquesta crisi suposa un dels moviments migratoris més grans des de Segona Guerra Mundial i cal veure si les lleis són efectives globalment –tenim molta informació i tecnologia però s’ha de processar i s’han d’aprendre nous mètodes per resoldre aquests moviments humans–. La realitat és que la migració localment té efectes. Si volem resoldre aquesta realitat que desborda Europa, caldrà nous enfocaments diu aquesta advocada que va treballar a l’UNICEF de Croàcia per defensar els drets dels nens.

Aquests moviments de persones no només afecten Europa sinó que també té conseqüències a l’Amèrica Llatina o al Carib diu la defensora del poble de Sint Maarten, Nilda Lynch Arduin. És un problema que afecta totes les latituds. El cas d’Irlanda del Nord, on també es viu una certa vulnerabilitat després dels atemptats a Europa, és el d’una societat que emergeix d’un conflicte –durant molts anys no hi ha hagut ni pau ni seguretat– cal protegir els drets individuals. Peter Tyndall, defensor del poble, reconeix que hi ha lleis antiterroristes desproporcionades. Pel defensor serbi, Sasa Jankovic, el tema de la seguretat i la llibertat està molt ben trobat i exposa el paper dels serveis secrets en tota la gestió de la crisi dels refugiats. Cal exercir un control judicial i del poder executiu sobre els serveis secrets, perquè no hi hagi un abús dels Drets Humans. Cal que els defensors del poble siguin valents a l’hora de protegir els drets d’aquells que tenen menys protecció. Des d’Àustria, Günther Kräuter defensa que quan busques respostes a la justícia, apareix la solidaritat dels Drets Humans. Abans d’anar a dinar, el médiateur de la république, Jacques Toubon, parla en nom de la humanitat, i apel·la al respecte de la llei i la justícia. És a dir, cal verificar la constitucionalitat de la llei.


Hora de dinar. Camí cap a la Casa Padellàs, un altre palau privat d’estil gòtic a la mateixa plaça del Rei, que es va construir originàriament al carrer Mercaders, el va desmuntar pedra a pedra, sí, així de fàcil ho feien als anys trenta, i el van portar cap a la plaça del Rei. Enfilo escales amunt, no fem servir els ascensors que hi ha en aquests edificis catalogats com a bé cultural d’interès general, i amunt amunt a través d’unes escales interiors s’arriba fins a la galeria amb vistes al carrer. A dalt converso amb l’ajudant del defensor del poble lituà, i em diu que de partits polítics, si n’hi ha molts, no és sinònim de democràcia. Com a mínim això és el que ha passat a Lituània, tothom pot accedir a fer un partit polític, i normalment no hi ha prou nivell cultural i la democràcia es dilueix. És un dels efectes de l’esfondrament del comunisme. Els preocupa la situació a Polònia, però no hi poden fer res. La llei s’hi ha trencat però cap estat s’atreveix a dir què ha de fer un altre. Ni tan sols la UE. Només s’escolta. Europa és una gran comunitat d’estats que s’escolten els uns els altres –a vegades– i no intenten trepitjar-se els ulls de poll. Massa gran per poder gestionar els problemes i els reptes actuals.

Els ombudsmans van arribant, tranquils, contents, satisfets tant del programa com del que hi estan escoltant. Tots, tots agraeixen en les seves intervencions públiques la invitació i l’acollida a la mateixa persona: en Rafael Ribó, el Síndic de Greuges català. Em presento i li parlo dels seus nebots –que jo pensava eren fills–. I amb vigor i simpatia, desplega una gran afabilitat, em parla del seu pare, que va morir amb noranta-vuit anys, i de la xocolata: que és bona tant pel cor com per l’efecte afrodisíac. Elogia les intervencions del professor portuguès i també del médiateur francès. I em parla de la defensora del poble espanyol, present en el seminari, va ser la primera dona ministra amb Suárez i ha estat molts anys eurodiputada. Ell és qui mou als defensors del poble espanyols –n’hi ha de la Rioja, d’Andalusia, del País Basc– per aconseguir signar el l’acord internacional amb l’IOI –la Diane, la vicepresidenta, no desempara el president, en John Walters durant tot el dinar– a base d’unes tapes que hi ha a diferents taules de dins la galeria i a fora on hi ha els nòrdics, volen el sol de la Mediterrània.

En Rafael Ribó m’explica que fa anys que hi treballen en aquest seminari, des del 2010 quan es va fer un congrés a Barcelona. Tothom el felicita en públic i en privat, es nota que la gent se l’estima. Per en ell és un regal poder treballar per defensar els drets dels ciutadans. Se’ls veu content a ell i a la Judith Macaya –la directora de Gabinet del Síndic de Greuges– que no para de rebre felicitacions. Els agraeixen la seva hospitalitat, però sobretot el tema: els defensors dels poble encara no havien fet cap declaració arran dels atemptats jihadistes a Europa, i tot i que és tardana la resposta, l’anàlisi no és menys encertada: les amenaces i la seguretat versus llibertat. Ribó em diu que això dels defensors del poble va per àrees d’influència cultural: els francòfons, els anglòfils, els holandesos, estan inclosos dins l’IOI; els hispans no estan tan ben connectats a escala global però canviarà una mica gràcies al conveni que se signarà aquests dies entre la Federació Iberoamericana d’Ombudsman (FIO) i l’IOI –i en part és gràcies al treball que s’ha fet aquests últims anys des de Catalunya–. L’acord firmat pels dos presidents, el professor doctor portuguès José Francisco de Faria, i l’advocat namibià John R. Walters preveu augmentar la cooperació entre les dues entitats, la participació recíproca en tallers i conferències, i l’intercanvi d’informació.


El Síndic de Greuges a Catalunya té la missió de garantir els drets de totes les persones en una bona administració; atén queixes i consultes tant de persones com de col·lectius i fa recomanacions a les institucions públiques i empreses de serveis d’interès públic quan vulneren algun dret; investiga la possible vulneració de drets; té seu fixa a Barcelona, al Passeig Lluís Companys, i visita regularment pobles i ciutats per a recollir les queixes. En Jaume Saura, adjunt del Síndic, em diu que fan unes cent sortides a l’any. Tothom pot presentar queixes tant per la web com per telèfon al 900 124 124. El tipus de demandes més freqüents són les relatives a les companyies d’energia, d’electricitat i es redueixen les de burocràcia. Ells fan informes que porten al Parlament i a vegades són ells els que comencen a investigar algun tema, com per exemple, l’informe que van fer públic durant les eleccions sobre la informació esbiaixada de Catalunya als mitjans espanyols i la poca representativitat de la veu catalana en els mitjans de difusió a escala espanyola. M’expliquen que el Regne Unit rep un milió de queixes, i que les empreses són les que paguen les multes. A Europa les empreses tendeixen a defensar el client, a Espanya totes les grans companyies tenen un defensor del client: Endesa, Fecsa, la Caixa… Ara intenten regular-ho a través dels defensors del poble que té cada comunitat autònoma. També m’expliquen que França té quatre-cents delegats, però amb una organització centralista, totpassa  per París. Tot i que l’origen del Síndic de Greuges català és d’abans de l’any 1000 a França, la pau de Déu, amb l’objectiu d’oferir refugi a les persones indefenses; amb l’època de l’abat Oliba del monestir de Ripoll es van crear les mesures protectores a partir de la Constitució de Pau i Treva, que va evolucionar amb les Corts Catalanes i els greuges –les queixes dels habitants de Catalunya–. A partir de l’Edat Mitjana és quan agafa el nom de Síndic de Greuges, si bé amb unes funcions un xic diferents de les actuals –aleshores actuaven de forma col·legiada i dictaven sentències–. Amb el Decret de Nova Planta totes les institucions genuïnes catalanes van desaparèixer fins a la restauració de la democràcia.


Abans d’entrar encara a la galeria i de peu dret tinc la sort de creuar-me la Nilda Lynch Arduin, la defensora del poble de l’Illa de Sint Maarten al Carib, és la primera doctora en Dret del Carib i també la primera dona defensora del poble del Carib. Ho és des del 2010, moment en què l’illa obté un estatus de nació del Regne dels Països Baixos –després de la dissolució de les Illes Antilles Neerlandeses l’any 2010, estatus que comparteix amb Curaçao i Aruba–. És una dona amb caràcter, se li nota amb la mirada. És menuda, porta els cabells rossencs i les ungles pintades de vermell.

Va fer el seu doctorat sobre el fet de compartir temps. Era al 1994 quan encara ningú parlava de l’economia col·laborativa o del banc de temps. Es va formar a Holanda, d’on és ciutadana ella i tots els habitants de Sint Maarten –71.000– que viuen a la part meridional; el país està dividit entre la part francòfona i la part holandesa. M’explica que un dels problemes que hi ha avui dia de Drets Humans a l’illa és que no hi ha universitats, són totes a Occident. I també em diu que la idea de l’imperi de la llei no és a llarg termini sinó que ho és a curt. Per exemple, a llarg termini la llei va promoure l’esclavitud o va legislar la persecució dels jueus a l’estat alemany. I em posa una data clau per entendre com ha evolucionat el món modern: 1944, quan es posa fi a la II GM però també és l’any que es permet l’apartheid. És important la concepció de l’estatus; ella com a defensora del poble s’enfronta amb els poders públics, amb els polítics que són qui fan la llei i no la volen canviar perquè protegeixen un estatus, uns privilegis que no volen perdre. Un altre dels problemes de la seva illa és que cal un ordenament social diferent  ja que el ciutadà se sent vassall encara, herència d’un passat colonial; sense l’educació universitària no es canviarà res. Les universitats són a Europa. Ella mateixa ho ha pogut comprovar. Parla de la paradoxa de la història, ara els refugiats són ciutadans d’antigues colònies d’Europa que truquen a la porta per poder entrar al paradís i no se’ls deixa entrar… Cal una consciència, que no és l’europea, per resoldre els nous reptes –títol del seminari– i cal un nou enfocament. Sense embuts i amb una sinceritat que és poc nostrada em parla de l’esclavitud, del vot de les dones, el canvi es va aconseguir fora de la llei. A vegades les lleis són injustes i perpetuen les desigualtats. Tota una lliçó vida i de valors en només quinze minuts, tot i un dels límits objectius: el temps.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s