L’ONU emprenedora: 4YFN 2016 (III)

Segon dia de 4YFN, ja no cal fer les cues del primer dia. Pujo l’avinguda Maria Cristina i em trobo un cuiner que fuma, l’Antonio, i demano com viu el certamen des de darrere, des d’aquesta posició. Diu que fa una setmana que hi treballen i que han fet el càtering de l’organització i han fet molts dinars. Són una de les deu petites start-ups de la restauració –també– que es pot trobar al 4YFN, que intenta ser coherent amb el seu lema i la manera de fer. M’explica que el propietari del negoci és sud-africà i que ells fan menjar d’aquesta regió del món. Em diu que si entro i dono la volta em rebrà.

En Justin em recorda el jugador del Barça Mathieu. Té una pell de cera, gairebé sense celles de rosses que les té. És alt i molt prim com un noodle i té uns ulls blau del mar de les illes Seychelles. Va amb una boina a quadres i té una veu greu, amb un espanyol bastant perfecte. Es mou amb lentitud i delicadesa com si dominés l’art del tai-txi. La primera cosa que li demano és pel fet de ser sud-africà i l’apartheid. Diu que a l’escola eren tots blancs perquè eren del govern però al carrer estaven tots barrejats –blancs, negres, indis–. Va créixer a Durban, on va estudiar a l’institut públic, als privats, si tens diners, tinguis el color de pell que tinguis, entres. A la ciutat natal tenen la població més gran d’hindús més gran fora de l’Índia. D’aquí que cuinin curri aquests dies al 4YFN. Dilluns van fer un curri de Durban, Durban chicken curry.

Em diu que si passeges per Durban, olores les aromes de clau, curri, cardamom, canyella, canya de sucre, pinya, que t’evoquen a aquells temps. Les espècies són la base de tota la seva gastronomia. A part de la malva també menjo babootie, que és arròs blanc i xai fet al curri amb trossos de tomàquet i té el seu origen a Ciutat del Cap. Tot i aquestes influències, el seu aprenentatge culinari va ser a partir de la cuina francesa. Està preparant un plat de Ratatouile pel vespre. Porta a la cuina tot el que ell és. M’explica que té receptes d’una de les seves àvies, que era sueca; per l’altre cantó té receptes d’Holanda… I em fa una lliçó d’història.

Els anglesos van portar els hindús per tallar la canya de sucre, la naturalesa de Durban és brutal: verd, verd, verd. I és increïble per la canya de sucre i fruites. Per això tenen tanta població índia. I la ciutat forma part de la ruta de les espècies; els holandesos van ser els primers que van anar a l’Àfrica. Van començar a Ciutat del Cap, on van instal·lar-hi la primera colònia; van pujar cap a les Índies a buscar espècies. Ciutat del Cap va ser el punt de càrrega i l’ enclavament pels holandesos; Durban ho va ser pels anglesos. Van fer les guerres dels Boers, i van haver-hi moltes lluites per tenir el control de la zona. Li demano si ara també la Xina hi és present pel control de Sud-àfrica, i li explico un projecte sud-coreà que es presenta al certamen per entrar a fer negoci a l’Àfrica, a través de la intel·ligència col·lectiva.

M’explica que el seu cor és a l’Àfrica però per viure-hi és molt dur. Porta un tatuatge a la meitat del braç, em diu que és umlungu, del regne Zulu, i que és una llengua descriptiva. És blanc blanc de pell. Quan veus els problemes al món, sobretot la pobresa, quan algú arriba a l’Àfrica amb un sac de diners, la gent dóna el que faci falta pel sac de diners; aquest també és el problema de l’Àfrica. Primer hi van arribar els holandesos, després els anglesos, després arriben governs lligats amb Holanda, molt conservadors. Els anys seixanta, setanta i vuitanta van ser molt durs amb l’apartheid. Els de la seva infància i adolescència. No tenien televisió. Era com viure una dictadura. Però en totes dictadures sempre hi ha aire: Sixto Rodríguez va fer somniar i cantar tots adolescents sud-africans; tots, independentment del color de la pell o dels ulls vivien i s’emocionaven amb les seves cançons. Sí, “Searching for a sugar man”.

Els blancs també van ser víctimes d’aquell sistema. Ell tenia setze anys quan l’exèrcit entrava a l’institut i se’ls reclutava: “Apunta el teu nom i la teva adreça”, i si no, a la presó. Dos anys treballant com a soldat o bé quatre anys fent de policia o cinc anys a la presó. No hi havia opcions. Ell té amics que van marxar perquè quan estaven a punt d’entrar a l’exèrcit, abandonaven el país. No volien que els seus fills lluitessin per aquest govern i haguessin de matar. Han canviat tantes vegades, i llavors va venir la salvació de Mandela, tot va ser diferent. S’obre un món d’esperances per totes dues comunitats. Al 1993 formaven part de la Commenwealth, les velles colònies angleses. I van poder tornar a viatjar. Era molt difícil abans i quan s’obren les fronteres, estudiava a l’institut, la felicitat va ser molt gran: “Podem viatjar!”. Hi va haver un èxode de tota una generació, la nascuda als anys setanta. M’explica que alguns han tornat a Sud-àfrica, altres s’han quedat. Parlem de les generacions joves d’aquí que han de marxar perquè no hi ha feina però a la vegada com Barcelona és una atracció de talent internacional. Com ell, molta gent decideix establir-se a Barcelona per viure-hi una experiència. Ells van arribar-hi fa dos anys després de viure a Alemanya durant uns anys. Es van enamorar de la ciutat en un viatge que van fer i van decidir d’obrir el local al Poblenou, el Súper, que ara es troba enmig de la superilla del carrer Roc Boronat.


La generació que va néixer als setanta és una generació amb una consciència més oberta em diu, som una de les primeres generacions que té una consciència global i que pensa en els reptes globals: pobresa, menjar, violència, medi ambient. El seu treball com a cuiner, ell treballa amb el menjar i es preocupa d’on ve el menjar, cap on va, qui l’ha tractat, què paga el client, què paga ell, què paga el proveïdor –el granger, el pescador–. Estem tots connectats i és la primera vegada a la història de la humanitat que estem pensant tots a la vegada com podem millorar els problemes –medi ambient, alimentació, fam, refugiats, guerres, armament–. Patim tots els mateixos problemes. Tenim el poder de la responsabilitat. En Justin pensa que som la primera generació que ha identificat el problema; les generacions que ens precedeixen han començat a fer producció industrial, per poder exportar a tot el món, i aquest comerç és el que porta a voler ser més i més ric però hi ha una generació que ha dit prou. Pensa que amb l’educació s’arribarà a poder fer un canvi real. És el “pensa global, actua local”. Potser sí que hi haurà gent que voldrà guanyar diners però per primer cop també hi ha molta gent que vol resoldre els reptes de la humanitat. Al 1968 l’home va arribar a la Lluna, es van fer fotos, la gent no va veure fronteres, no va veure diferències entre un blanc i un negre, un xinès o un àrab. La humanitat es va unir per aconseguir una cosa i ara ho estem intentant novament. Som en el camí. I té la confiança que estiguem en el camí correcte.


Becoming Global Barcelona Born and raised companies to the world, aquest és el nom del debat al Mazda Stage (a fora hi ha un cotxe de color vermell que et dóna la benvinguda en un espai càlid amb llums blaves vaporoses) on hi ha emprenedors que reflexionen sobre el futur dels seus negocis i de la ciutat. Lucas Carné de Privalia, la primera empresa de moda online a tot el món, implementada a Espanya, el Brasil i Mèxic, va concloure que treballen en un servei més mòbil, més personalitzat i més ràpid perquè d’aquí poc el client anirà pel carrer i podrà tenir el producte que li agrada a l’instant. Això fomentarà més promiscuïtat, les empreses podran vendre productes de diferents productors, hi haurà un crossboarding. Cada cop la connectivitat serà més gran i portarà molts canvis, també a la ciutat de Barcelona. I s’aventura a fer un pronòstic: d’aquí a deu anys no ho sap però ell és feliç quan està desconnectat i quan viu més a poc a poc potser viurem d’una altra manera.

En Jacint Roca de Waki TV es dirigeix al públic i diu que si ell fos un de nosaltres i volgués impulsar un negoci global des de Barcelona ens diria que es necessita una visió. A Barcelona o Europa es treballa dur i es pensa que l’èxit és vendre a Hollywood però els projectes són globals. I és crític amb les universitats: no ens donen la visió que les start-ups canvien el món. I dóna un últim consell: pensa gran, és a dir, pensa en canviar el món i busca els diners fora d’Europa.

Julio Villalobos, professor del programa de màrqueting “inDIGITAL” d’ESADE, parla de construir un Palo Alto. És el que tothom busca, però és molt difícil de fer; Londres ho vol; París també. Barcelona no és l’únic lloc del món on s’està buscant ser un pol d’atracció per a la innovació. Aquí és mes barat, hi ha més bon clima que cap altra societat però hi ha talent i diners arreu. Però cal un marc regulatori? Potser el que cal és discutir si volem ser la pròxima Silicon Valley: no cal regular tant i pensar tant. Barcelona és bona per tot. I diu que hi ha una mena de màfia, de gent que comença segones empreses aquí. A Silicon Valley hi ha el desig de voler canviar el món. Tenen gana a Palo Alto, volen canviar el mercat. Es fan joint ventures perquè el sistema fiscal és bo. I posa l’èmfasi en la gestió de l’empresa, un CEO –gerent– ha de saber gestionar, cal que triïs bé la persona que portarà el negoci. No es pot fer feliç a tothom i cal motivar l’equip.

En Lucas de Privalia diu que cal seguir treballant i fer focus, aquesta és la prioritat del negoci: saber posar bé el focus i fer que l’equip també enfoqui bé. L’única dona del panell és la Carlota Pi d’Holaluz, la primera companyia elèctrica online. En la presentació escrita és l’única que ho fa en primera persona i prioritza la inversió de temps en la relació els socis i establir objectius tots junts com a prioritats a l’hora de tirar endavant un projecte. Cal invertir en el talent i creure que la gent pot créixer, pots canviar persones i un equip –al final de la presentació diu que els seus tres fills són la seva energia i aprèn d’ells–. I dóna un consell simple: comporta’t com vols que es comportin els treballadors perquè hi ha un un mimetisme entre el CEO i els treballadors. I es mostra contundent quan diu “No volem imbècils” i explica que van fer fora un comercial que era molt bo i feia guanyar molt diners a l’empresa però robava energia a l’equip. I cal que un es pregunti: Què vols fer? Si la resposta és “créixer junts” veureu que els treballadors estaran contents i resoldran millor els problemes. I acaba la masterclass de tres minuts: en el món dels negocis hi ha tres prioritats: focus; mesurar-ho tot; i gestiona amb sentit comú –a Esade no t’ensenyen com gestionar persones i sí empreses–. A en Messi no el posis de defensa. Tu ets el coach: inverteix en talent, és el més important. I Villalobis acaba el debat –que dura mitja hora justa i puntual– dient que Barcelona és un bon lloc per emprendre. Necessitem ambició per canviar el món i lideratge per fer focus. Focus. Focus.


“Per canviar el món cal fer un debat d’un en un”, aquest és el lema del nou projecte de Jimmy Wales, TPO, una xarxa social amb un únic model de negoci. TPO és “The People’s Operator”, que traduït seria l’operadora de la gent, una plataforma global de donacions que finançarà diferents causes. Per Wales, el creador de la Viquipèdia, la pregunta important és: Com fem una comunitat forta? La comunitat és un dels tres eixos de TOP; els altres dos són el contingut compartit i amb què et diferencies, el valor afegit. La idea és aconseguir molts socis a tot el món, amb l’objectiu d’aconseguir el 2% del mercat mundial –és a dir, 2’15 trilions de dòlars, no ho sé quants diners són però en semblen molts– i ser el més gran possible diu, dret i vestit amb texans, americana pret-a-porter i vambes còmodes. El donant serà qui triï les causes a les quals vol ajudar –des de l’església, al medi ambient, a la llengua, als nens, a les abelles, als refugiats, als animals, a les noies, als rwandesos, etc–. La plataforma no té pensat invertir cap euro en màrqueting, ja que serà el boca-orella que farà que tothom hi vulgui ser. De moment són al Regne Unit amb 70.000 subscriptors –n’han fet 50.000 en un any– i als Estats Units –on en tenen 75.000 i aspiren arribar als 83 milions–. Si bé sap que no són la plataforma més barata, les donacions que et proposen són de 10, 20, 50, 100 o 1.000 lliures, tot i que pots posar tu el nombre de diners exacte –599, per exemple–. I abans de posar la targeta de crèdit, et demana el nom i una adreça física. Res més.

Torna a ser un projecte revolucionari perquè trenca la lògica dels anuncis tradicionals; les marques podran anunciar la seva causa o el seu projecte, sempre que sigui per millorar el món –actualment a la pàgina principal hi ha els perfils de persones que formen part de la plataforma i també associacions com WWF (World Wilde Fund for Nature) i Water Aid–. Amb el lema “Sharing is caring” (compartir és importar) vol ser també una plataforma per les marques perquè s’anunciïn directament en aquesta comunitat global i estalviïn els diners que farien servir per anuncis i màrqueting.

Un indi s’aixeca i diu que amb el model que explica no veu com es fomenta l’empatia, el seu anglès costa de seguir, i Wales li diu que no sap què vol dir, que no l’entén. Surt una veu espontània del públic i li tradueix la pregunta. Wales diu que la plataforma serà el reflex del món, les causes que hi ha per fer-lo millor. I diu que la gent vol sentir empatia, vol formar part d’un món millor, i amb aquestes petites accions, tots junts ho aconseguirem. Creu que si reunim molta gent amb bones intencions hi haurà més empatia al món.

La sala és plena de gent, hi ha gent asseguda al terra i un silenci que cap aparell electrònic o cap mòbil trenca. Saben que estan davant una de les ments més brillants de la nostra era que ha creat una plataforma de continguts i ha canviat la manera com busquem la informació. És un dels primers exemples d’èxit d’esforç col·laboratiu. De TPO ell mateix diu que no n’és el fundador, ja que el va anar a trobar a Londres el donant més important del Partit Laborista, Andrew Rosenfeld i fundador de TPO l’any 2012 que després d’un escàndol amb la campanya de Blair va donar el seu suport a Cameron però abans de morir va tornar al seu partit de tota la vida, i va fer una donació d’un milió de dòlars. Wales va entrar a l’empresa al 2014 amb l’objectiu de fer-hi negoci i de moure els diners entre les comunitats i les persones que els necessiten. La millor manera per recollir diners –les campanyes són cares– és a través de bones causes. Volien fer-ho gran i amb la idea que una marca pot tenir l’aspiració de ser global. Tot i així, els contactes són locals. Aquesta plataforma també es pot estendre a maratons o fins i tot a la part personal: si és el meu aniversari i no vull que em regalin res, poden posar diners a la plataforma –aquesta idea va dirigida bàsicament a les celebritats–. Quan és hora, puntual i sense temps per cap més pregunta, amb aquella precisió suïssa, dóna les gràcies a la gent, i se’n va. Els aplaudiments són llargs i sense ell a l’escenari. D’això se’n diu anar per feina.


Surto i em trobo un fotògraf punkie. Escric punkie perquè porta una cresta rossa, molt ben arreglada, va vestit tot negre i porta unes polseres de pell també negres amb claus. També porta la ratlla als ulls pintada negra. Va carregat amb quatre càmeres i porta una armilla amb objetius on abans hi devia portar els carrets. Capto l’instant: un espai de deu metres quadrats, amb moqueta blava, sostre alt, i una noia en un fons blanc que balanceja un cotxet suaument. Conciliació familiar. Després de disparar ell li demana permís per publicar-la. Veig que ella li fa un somriure i li diu que cap problema. Més tard ens tornarem a veure.


Assisteixo a un pitch the press per primer cop: els emprenedors expliquen el seu projecte en un minut –escolto un centenar de projecte, sobretot del món de la gastronomia; moltes aplicacions de menús, d’ofertes de menjar a domicili, ofertes de tot tipus, mèdics, força teràpies… –. Es podria fer un article de cada projecte però el temps és limitat, per no perdre la informació i per la gentilesa de tots aquests minuts: http://www.family.ar.com, http://www.b2x.com, http://www.medinfi.com, Smart Docu, http://www.celiwat.com, http://www.ibabydoctor.com, http://www.videotherapy.com, http://www.ucic.vc, http://www.cometapp.io, http://www.easytech.com, http://www.oblumi.com, http://www.dtoor.com, http://www.passfold.com, http://www.lexifone.com, http://www.call2world.com, http://www.seawag.com, http://www.jack45.com, Black Box Project, http://www.cleenbeen.com, http://www.bonappetit.com.co, http://www.baby2body.com. Sud-coreans: www.smarf.kr, http://www.maoclips.com, http://www.airlback.com i fets a Barcelona i País Basc: www.retactil.com, http://www.check-eat.com, http://www.menudiario.com, http://www.muapp.me, http://www.mint-labs.com, http://www.biwel.es, http://www.topdoctors.es, http://www.leverade.com, http://www.zeebejobs.com, http://www.physem.com, http://www.grouapp.com, http://www.meetmaps.com, http://www.braingaze.com, http://www.adaptivecity.com, http://www.irisbond.com, http://www.weplan-app.com, http://www.winclap.com, http://www.capitalmobile.com, http://www.babooth.es, http://www.cubusgames.com i http://www.culturapps.cat, http://www.runator.com, http://www.wimi5.com, http://www.ofertia.com, http://www.triplanway.com, www.dycare.co, http://www.myworkup.net i www.thingthing.co –guanyador del 4YFN en la modalitat Disrupted by Mobile; un teclat virtual que et permet gestionar documents i tasques mentre xateges–.


Dino babootie, la recepta de Ciutat del Cap que ha preparat en Justin. M’explica que la malva és una recepta antiga que feien les esclaves i que a les cuines de Sud-àfrica encara es cuina avui dia. Ha passat de generació en generació. La cuina sud-africana sorprèn perquè és una fusió de les cuines europees i de les societats autòctones sud-africanes, així com de malaisians esclaus –els esclaus que feien la ruta de les espècies i de la seda–, és l’herència viva de l’imperi britànic.

Després de dinar, passejo una estona sense cap rumb concret, i em topo amb una noia índia i em diu que viu a Barcelona, casada amb un indi i que s’han instal·lat a Barcelona per feina. Em dóna el correu i quedem que li escriuré per parlar de l’experiència a la ciutat. 


Una de les finals de projectes mèdics: Cloud Terapy, una consulta global de metges a través del mòbil. Presenta el projecte el director general, l’Andre Sandoval, sud-americà; Grindbit, una cinta que et poses per dormir i que evita el bruxisme i et permet relaxar les dents i et dóna informació a través d’uns sensors del que passa al sistema nerviós de la mandíbula –actualment quatre milions de nord-americans ja tenen l’aparell, i molts d’ells sense preguntar-ne el preu–. El projecte el presenta el seu inventor, en Peter Mica Wong; i el tercer projecte és Teleker, una plataforma d’assistència sanitària a través de videoconferència. Guanya Grinbdit.


Bill Bird. Aquest és el nom del projecte de dos sud-coreans de vint anys que sobten per la seva joventut i per ser el yin i el yan: si bé tots dos porten ulleres, un amb montura de metall i l’altre de pasta; un és més rondanxó i l’altre més espigat; un va amb xandall vermell i l’altre amb camisa i jersei. Tots dos porten els cabells de la moda dels vuitanta, en forma de xampinyó. Han vingut a Barcelona a presentar el seu projecte de jugar a videjocs en temps real i pel mòbil. M’expliquen que els agrada molt estudiar matemàtiques i ciències. Des de sempre que els pares els han estimulat perquè estudiessin, i no juguessin tant, però vist l’èxit ara ja els diuen que facin el que vulguin. Comencen a jugar als sis anys i des d’aleshores a totes hores juguen. És la primera empresa al món que fa una cosa així i Google els recomana. La seva aplicació ja té vint milions de descàrregues. No parlen ni una gota d’anglès i gràcies a l’ajuda de la traductora, la Hveji, que viu a Barceloa, podem conversar una estona.


És fascinant estar en un espai tan petit i tan ple d’històries de tot el món i de tantes cultures i rerefons tan diversos. Aturaria tothom però el temps és limitat i s’ha de triar. M’aturo en un altre estand de menjar, a l’Eureka Street Food. I l’atzar em regala una història d’amor: ell, en Gastón, és uruguaià i ella, la Priscilla és de Los Angeles. Es coneixen i es troben a Barcelona i decideixen muntar un negoci plegats: una food truck i ara donen voltes per Barcelona i pel món. La moda de la food truck neix a Califòrnia i la Priscilla va voler seguir l’herència de l’street food del seu estat a Barcelona, diu a la web que enyorava la seva terra natal. Aviat en sabrem més.


I arriba la final del 4YFN en la modalitat Digital Media, hi ha quatre finalistes que fan la presentació final perquè el jurat decideixi qui es mereix els 30.000 euros de premi:

Civocracy. Té set mesos de vida. Mou sis bilions de dòlars a tot el món i està creixent i està a punt de ser disruptiu, la paraulota que agrada tant als tecs. La idea: connectar persones amb els ajuntaments i discutir el compromís cívic. Pel govern suposa més claredat i eficiència; pel ciutadà és empoderament. L’objectiu és crear aquesta xarxa cívica. En Benjamin Chloe i en Nicolas sòn els fundadors a Postdam. De moment està implementat a quinze ciutats. Expliquen l’evolució dels projectes trencadors: Amazon era el comerç electrònic; Google va ser el cercador; Facebook crea el concepte de xarxa social per internet i Civocracy és la plataforma cívica global a escala municipal.

Hutoma. Maurizio Cibelli explica que la raó del projecte és el seu fill. Li va construir una joguina que és un robot amb qui pots parlar però la seva aplicació és per les empreses que volen desenvolupar intel·ligència artificial per crear models de clients, etc.

Immfly. Jimmy von Korff és una persona que viatja molt i durant el vol pensa en allò que farà quan aterri: entreteniment, taxi, hotel, restaurants, etc. És la primera plataforma a l’aire que connecta els passatgers. És la primera companyia que vola, els competidors són les empreses que tenen negoci d’entreteniment a vols a llarga distància. De moment hi ha trenta-cinc companyies interessades. El negoci ve dels anuncis i del comerç electrònic. Dónes ingressos addicionals a les companyies, i els aportes un sistema de facturació online. El projecte a dia d’avui es desenvolupa des de L’Hospitalet de Llobregat.

Multidub. En Juan explica que quan es mira una pel·lícula la negociació és el més important: versió original o subtitulada? La seva dona sempre guanya. Amb la pantalla del mòbil i uns auriculars s’han acabat els conflictes: traducció al moment. A part del doblatge podem tenir informació sobre els actors, la pel·lícula. Hi ha més de 500 milions d’usuaris potencials. Fa un any van firmar un contracte amb Filmax i Zinkia i a l’abril ho faran amb Android i iOS.

Snappers. En Dov, el jueu ortodox amb qui vaig compartir una bona conversa, presenta la seva plataforma de vídeos fets per bloggers o periodistes autònoms. La idea és crear una xarxa de reporters per tot el món en diversos actes, festivals, esdeveniments i que es puguin trobar en un mateix lloc. Està nerviós i no té una bona tarda. En el seu web es pot trobar aquest enllaç, sobre què passa amb els segons, els qui no guanyen el premi?

Pixoneye. L’Ophrey fa cinc anys va començar el projecte amb la Holy Land de Tel Aviv i la Gai Pride de Tel Aviv. És una tecnologia que a través de l’anàlisi de les fotos i comentaris que pengem a les xarxes ens determinen el comportament.

uCIC. “(You see, I see). És una xarxa humana que facilita l’intercanvi d’informació que sol·licites. És el Periscope canadenc que han desenvolupat en Sukhsagar Singh –enginyer– i la Harleen Kaur Jolly –enginyera de la NASA–. Els 60.000 usuaris que tenen fan bones ressenyes del contingut transmès. Explica que durant la guerra d’Ucraïna a Donetsk van poder retransmetre què passava, just després d’un bombardeig: un nou usuari envia una foto i explica què passa, tot i estar ferit amb el braç trencat. No és la BBC sinó que una sola persona pot explicar al món –sis bilions de persones– què passa. Explica que el seu projecte és com quan Marconi va inventar el telèfon. Comencen a Sant Francisco i ara són a Mont-real.

Photomath. Solucionen un dolor: les mates quan ets nen. Quan els estudiants tenen problemes, escanegen la fórmula i l’aplicació els dóna el resultat i l’explicació. Fa que les mates siguin més fàcils. Tenen quatre milions d’usuaris, el 50% són als EUA.

Els 30.000 euros van a parar a Israel, al projecte de l’Ophrey.

Després de l’entrega del premi hi ha el final de la gala, es clausura el 4YFN amb el president del Mobile, Aleix Valls, i Yossi Vardi, el president honorífic. És un home que recorda el conseller Mas-Colell, a qui li agrada la broma i el xou i quan entren els membres de l’equip que ha fet que tot això sigui posible, el 70% són dones, els xoca la mà, com si fossin jugadors de bàsquet. Demana que participi el públic, qui no ha estat expositor, ha estat visitant, i que es vagin alçant mentre se’ls aplaudeix. Quan acaba es dirigeix a un parell de persones assegudes i els demana què hi han fet al 4YFN, amb un to sorneguer. Dóna les gràcies a l’Aleix Valls que és qui ho ha fet possible. Després dels parlaments, tot és ràpid, m’acosto cap a ell i li demano si podem parlar, i em diu que no vol parlar d’ell, que ho pregunti a l’Aleix Valls, que ell no hi té res a veure. Però càndid em mira i em dóna el seu correu personal i quedem el dia següent a l’Hotel Plaza. Em diu que si no té una cosa, podem quedar a les nou del matí.


Això s’ha acabat oficialment però encara queda la festa de la nit i el networking que comença a partir de les sis de la tarda. En aquesta ONU emprenedora de Barcelona sempre es treballa. Una conversa intranscendent pot generar alguna connexió, algun negoci, alguna idea. El cos descansa però no la ment. Parlo amb el fotògraf punkie de tecnologia. En Dan. Fa retrats dels grans de la tecnologia. M’explica l’anècdota de Sir Richard Branson, creador de Virgin, a qui va trobar en un congrés. Li demana uns shoots però li diu que ha d’agafar l’avió, no té temps. En Dan només li demana cinc segons. I parla amb el seu equip. I té la sort de fer un sol dispar i el resultat és la foto que es veu a la seva web, al centre de tot. Fa anys que s’ha especialitzat en retrats del món tecnològic i cobreix aquest tipus d’esdeveniments.

Viu a Viena. I em diu que la bellesa és arreu. Mentre xerrem li ofereixen cervesa però diu que no  beu quan treballa. M’ensenya el seu horari, l’esquema del que ha fet i del que encara li queda per fer, és organització en estat pur. Diu que cada dia se n’ha anat a dormir a les dues de la nit, editant. Però avui a la nit, festa. N’hi ha dues, una a l’Apolo i una altra en un hall d’un hotel, s’ho repartiran amb un col·lega que l’ajuda. Em diu que està treballant de valent ara perquè es vol jubilar als cinquanta anys. És originari dels EUA i ara per ara és ciutadà vienès i viu amb la seva nòvia. Té ja confirmat el 4YFN a Xangai i també un altre festival a Austràlia. Està content. Un dels seus somnis seria anar a l’Antàrtida, i si ho aconsegueix haurà anat a tots els continents del món. Li agrada captar el moment. Em diu que fa 5.000 dispars, i que després de la feina in situ vénen hores per triar, seleccionar. Si aquests dies se n’ha anat a dormir a les dues, avui més tard, perquè vol tenir la feina feta abans de posar-se al llit. Com que no pot ser arreu, no té el do de la ubiqüitat, es posa en contacte amb gent de les ciutas on va, i a Barcelona treballa amb un altre fotògraf autònom com ell. Em diu que per ell això no és treballar, ja que s’ho passa bé. Des de fa cinc anys que fa el que vol. I quan li pregunto que m’ha cridat molt l’atenció el seu vestuari diu que res és deixat a l’atzar. Que ell també ha de deixar una petjada a aquell a qui immortalitza. A part de la seva feina, vol que el contractin i tenir més feina. És molt bo i molt intel·ligent. Em diu que quan arriba a casa deixa l’uniforme i es posa còmode, que tot allò és part de la funció.


Abans de marxar miro una de les aranyes que pengen sense fils i me’n recordo dels muntadors, de la gent que ha treballat durant setmanes per muntar tots els estands, la instal·lació elèctrica, el personal de neteja. Els emprenedors i gent del món de la tecnologia agafaran avions i se n’aniran cap a casa seva, mentre aquí, a la Fira de Barcelona un equip humà de persones desmuntaran una escenografia per tornar-ne a muntar una altra al cap de no res. D’una manera o altra tots representem un paper o altre a la comèdia de la vida.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s