Com tenim els Drets Humans? (II)

Dimecres. Segon dia de seminari i de bon matí aprenc que la primera constitució que es fa al món a favor dels gais, lesbianes, transsexuals i bisexuals és a Sud-àfrica a l’any 1996. A vegades s’han de passar per les experiències més doloroses i radicals –l’apartheid– per poder avançar i reclamar més drets. Aquests dos dies a Barcelona, aquest espai de trobada i de reflexió també permet veure el món com un tot. Com deia la Nilda, cal una visió global per fer front als reptes globals, més enllà de la visió europea, que segurament és caduca per solucionar els problemes de tots, de la humanitat. La segona sessió d’ahir a la tarda, a la qual no vaig poder assistir, va tractar els drets dels refugiats i de les persones migrades.

Tot i que no és en sessió oficial tinc la sort de poder conversar amb un dels defensors del poble de Grècia que m’explica la situació caòtica i complexa que hi ha en aquests moments als camps de refugiats. Vasilis Karydis, un home alt, que recorda la mirada de Harvey Keitel a “La mirada d’Ulisses” en la recerca de les bobines perdudes pels països dels Balcans, diu que a partir de dilluns ja s’implementen els objectius de l’acord entre la UE i Turquia, entre els quals destaquen les deportacions dels ports grecs cap a territori turc. Just fa un dia que han començat. Però aquest pacte contradiu el principi de la directiva europea de protecció internacional que em diu entrarà en vigor al juny. Tot i que les deportacions ja són efectives ara mateix, mentre parlem, el procediment no queda clar pels policies. Quina és la metodologia? Què han de fer? A la pràctica hi ha els centres de detenció, informals però …

Però no només és això, és tan complex el que passa a Grècia, que sembla que ningú té clar qui hi fa què. En Vasilis que porta un diari plegat a la mà dreta i un llibre, respira aquest aire d’intel·lectual i de preocupació, d’aquell qui té la voluntat d’entendre, de fer però es veu sobrepassat per les circumstàncies. Està agraït a Catalunya i al seminari per poder explicar, com a mínim, el drama que es viu novament a Grècia, com si la crisi no hagués fet patir prou el país hel·lènic que ara ha de fer front a aquesta crisi de magnituds dantesques. I assenyala una altra complicació: les ONGs. Està convençut que totes aquestes crisis i emergències, sense la solidaritat dels voluntaris i les ONGs seria impossible d’administrar. Al mateix temps l’estat no hi és, no només dimiteix de les seves funcions sinó també perquè s’hi afegeix la problemàtica de les infraestructures. Per exemple, a Idomeni, els camps que hi ha a la frontera amb Macedònia o Iugoslàvia, tot i que la gent es vol moure d’un lloc a un altre, aquells camps són informals. No és un check point oficial. Per tant, l’estat diu que oficialment no és problema seu, ells no són allà; no és territori de la seva responsabilitat; l’estat diu no saber per què la gent es mou i creua fronteres però tanmateix l’estat és allà sense poder-ho reconèixer públicament. I per tant, es deixa el paper cabdal a les ONGs. Però hi ha disputes sobre qui fa què, i en Vasilis diu que no hi ha res clar, que hi ha molta opacitat en la gestió de la crisi. No hi ha explicacions del perquè algunes ONGs són allà, i també l’estat que hi és sense reconèixer-ho no fa el que hauria de fer i agafar la responsabilitat cara endins i cara enfora.

Ara per ara sembla que l’esforç tant de la UE com del govern grec és posar restriccions clares. Com a defensor del poble em diu que a ells els van avisar la nit abans de començar les deportacions, fa dos dies que han començat! Era el vespre quan els van dir que el dia següent al matí podien anar a l’illa, amb la qual cosa va ser impossible de participar-hi. No se sap què passarà demà, tot és opac, tot és poc clar. I té por que les primeres siguin il·legals, la llei no en preveu la implementació. Ha estat a Idomeni i a les illes gregues on diu la fotografia canvia constantment; ha estat a campaments informals i mòbils: avui existeixen en un lloc i demà en un altre. La capacitat de supervivència humana no té límits, l’ésser humà sempre es reinventa. També explica que els campaments s’erigeixen segons classes i orígens: hi ha el campament dels afgans per un cantó i el dels sirians per un altre, per exemple. Competeixen pels recursos, per l’espai. És molt complicada la situació repeteix amb el cap cot i ple de transcendència. Som a l’entrada del Saló del Tinell a Barcelona.

En Vasilis parla amb aquella una veu greu i de fumador, però que se sent impotent. Fa ja més d’un any que va començar aquesta crisi a Grècia i s’interroga per trobar la resposta que ara no té: quan ha reaccionat la UE de manera clara? Només a partir del mes d’octubre del 2015, i ho fa amb un comunicat; un comunicat contradictori ja que assegurava una plena garantia i respecte pels drets humans però a la vegada amb el propòsit d’enviar un senyal descoratjador: cal ser honest. El que passa a Grècia, per primer cop, és que el principi d’incompliment és una promesa per part dels estats. Quan veus un vaixell, no saps qui hi va a bord, no tens el dret de fer-lo retrocedir. La situació porta a això, i aquests en són els resultats. Cal ser més honest diu amb una veu indigndada. Prova-ho, digue-ho, potser cal definir la situació però no pots fer veure que no veus el que passa; aquesta crisi ha tocat els seus límits i has d’afrontar-la, Europa. Els límits són els mecanismes febles i ineficaços de la UE: cada vegada que hi ha un cas, caldria flexibilitzar, fer excepcions però no amb aquestes resolucions que són inflexibles i no s’adapten a la realitat; els Drets Humans no es poden escatimar. Per exemple, hi ha l’estat d’excepció, amb la nova legislació, es diu que és temporal, sis mesos, més tres mesos. Però aquest estat d’excepció fa temps que dura.

La població grega ho viu amb moltes contradiccions explica: quan se n’adonen que hi ha camps permanents els rebutgen; tenen sentiments contradictoris, i no tenen confiança ni cap a les autoritats ni cap als refugiats. Això només fa que alimentar l’euroescepticisme, la qual cosa empitjora molt més les coses. No es confia en Europa –una Europa burocràtica, incapaç de gestionar la realitat; és com un monstre que no està preparat per viure i solucionar els problemes–. Amb ironia en Vasilis diu que la UE és un monstre amb cames de papers i resolucions. La burocràcia de Kafka! Els grecs veuen Europa com quelcom que no els serveix, que no els estima perquè fa anys que està patint, i ningú els ajuda a sortir del cau on són i potser seran els primers a dir “marxem”. Per ell els polítics i els opinadors haurien d’asseure’s a parlar de manera honesta –l’honestedat surt altre cop– i deixar el melodratisme a part, i com a bon intel·lectual té una possible solució: cal una nova Il·lustració, si és possible, si no les coses aniran cap a no se sap on…

Ells, els defensors dels pobles estan molt a prop dels problemes reals, del patiment de la gent, tenen la informació de primera mà de les necessitats de les persones, dels problemes. Ara no és temps per la retòrica, és el més fàcil de fer, però no és temps per això, sobretot a Grècia, cal que es passi a l’acció. Una de les prioritats per en Vasilis és posar terminis pel compliment dels Drets Humans, del cor d’aquests drets, en qualsevol circumstàncies. Una cosa tan bàsica però que a Grècia en aquests moments no està gens assegurada a tots els camps –informals i formals–: combatre de manera decidida els discursos xenòfobs i de l’odi. A vegades no és una qüestió de diners, que l’és, sinó una qüestió de compromís, de sentit comú. Treballen amb la xarxa d’ONGs amb la qual col·laboren però no els deixen fer la seva feina, ara que l’estat grec ha col·lapsat. Cadascú té el seu paper, les ONG’s sobre el terreny fan el seu paper; tenen canals d’informació amb les ONG’s. Grècia apareix i s’en va en els nostres cervells perquè els mitjans publiquen informació quan hi ha un moment àlgid de conflicte però després, amb la normalitat…, qui parla del camp de refugiats més gran del món a Kènia de Dabaab?


La tercera sessió és sobre la crisi social i drets, noves competències per a l’ombudsman. Iñigo Lamarca enceta la jornada amb el focus amb els drets dels col·lectiu LGTBI (Lesbianes, Gais, Transsexuals i Bisexuals) i explica que la primera constitució que recull els drets d’aquests col·lectius és la de Sud-àfrica. Calen polítiques públiques per eradicar l’homofòbia i des de l’escola cal educar amb els valors de la llibertat: deixar que els nens i les nenes siguin el que vulguin ser. La defensora del poble txeca, Anna Sabatova, pensa que totes les expressions han de ser decisions i que cal tenir en compte l’herència del passat de la institució. Per Lewis Shand, ombudsman del Regne Unit cal seguir defensant la tasca del servei públic i exposa que dels temes que reben més queixes són d’energia i de comunicacions. Si hi ha una bona experiència de consum és bo per les empreses i també pels ciutadans. Icomparteix algunes dades: de les 56000 queixes que reben, 47777 són investigades. A Irlanda, per Peter Tyndall, l’impacte de la crisi ha centrat la tasca de la seva oficina. També preocupa als ciutadans la corrupció i no la no-transparència en la presa de decisions –hi ha una demanda creixent de bona governança–. Per tant, els defensors dels poble han de reclamar aquesta transparència i garantir la informació –per prendre decisions cal tenir tota la informació–. Explica que la crisi ha estat una lliçó. Des dels Països Baixos, Reinier Van Zutphen, diu que la crisi social ha recaigut sobre la seva institució però a vegades no s’han tingut les competències per resoldre els problemes, com els derivats dels crèdits bancaris i la seguretat de les hipoteques. I que en tots els informes que fan des de l’oficina tenen en compte els Drets Humans. Per ell la pregunta és senzilla: volem competir o volem cooperar amb les altres institucions? Pensa que els reptes són molt grans, i que cal aquesta cooperació per ser més forts. Per ell hi ha tres eixos sobre els quals actuar: tenir agenda, aportar decisions i prendre decisions sobre la situació dels refugiats. Dóna un missatge final d’esperança en la seva intervenció: tenen poder –els ombudsmans–, Déu i els Drets Humans.


Durant el debat hi ha força participació dels ponents que estan disposats en un gran quadrat que ocupa gairebé tota l’estança. Es poden veure tots les cares quan parlen –no és una taula rodona sinó una gran taula quadrada amb els ponents al capdamunt sota la pantalla on hi passen alguns Power Points o informació d’acompanyament–. La sueca Elisabet Fura diu que caldria definir les noves competències dels ombudsmans dins la nova Europa dels vint-i-països. Es nota que hi ha problemàtiques compartides, com la que exposa Nick Bennett de Gal·les: la proliferació de la privatització dels serveis públics i des de l’erudició pensa que caldrà tornar als temps de Shakespeare i repensar les funcions. Hi ha parlaments que prenen competències als defensors del poble. Per Petri Jäaskeläinen, que dóna gràcies per les ponències, creu que calen nous mandats i una independència real dels ombudsman en relació als parlaments. En relació a la crisi de refugiats pensa que són els estats qui firmen les convencions internacionals i ha de ser l’estat el responsable perquè es compleixin, no pas els defensors; existeixen mecanismes internacionals per poder gestionar aquesta crisi, i es mostra crític amb la manera com es fan les coses a Finlàndia. La feina de l’estat o del govern no és la de criticar la feina de l’omdudsman sinó que és implementar les convencions que signen ells mateixos. Des de Romania es veu la realitat des d’una òptica diferent: Victor Ciorbea dóna les gràcies a Ribó pel grup de treball excel·lent i cita Dalí: no enfoquem bé el problema. Als parlaments es preparen lleis, i la immigració és el transport de persones. Romania és el país que exporta més migrants interns dins la UE –més de tres milions de romanesos marxen cap a Europa– i cal protegir els drets socials i garantir-los un contracte.

El catedràtic de Dret Constitucional, Joan Vintró, que és un dels ponents principals d’aquesta tercera sessió diu que hi ha una coincidència entre tots els defensors del poble que la realitat porta que hi hagi més camps d’actuació i que les competències augmentin. Però calen més mitjans. I es pregunta: cal que sigui una única institució? Cal que hi hagi especialitats o tasques? I critica el posicionament dels organismes internacionals, que segurament no tenen enfocada bé la realitat, no tenen fet bé el diagnòstic del que està passant. Des del País Basc, Manuel Lezertua diu que hi ha un augment de deures pels ombudsmans però sense més recursos per gestionar noves tasques. Per tancar el matí, Rafael Ribó diu que hi ha l’estratègia d’aproximar-se al Consell Europeu a través de l’IOI per defensar els Drets Humans. S’ha aconseguit anar a un seminari per exposar els reptes i intercanviar informació. Tot i així, la realitat els diu que els drets socials estan amenaçats de manera ràpida i constant: què es fa amb l’habitatge social? Les recomanacions dels ombudsman no són de compliment obligatori i no veu la UE molt decidida a canviar-ho. Una de les escletxes que tenen amb la gestió de la crisi dels refugiats és que la informació que reben de les ONGs és molt valuosa, i ells poden processar-la i demanar l’actuació dels poders públics. El director de l’IOI, John Walters, diu que cal fer complir els drets humans, i explica que en un món canviant com l’actual, amb les demandes canviants, els ombudsmans tenen una posició única, són socis molt valuosos per les institucions. I posa l’exemple de Namíbia, on ell com a ombudsmanha ha tirat endavant una investigació sobre el sistema de la tortura. La cooperació amb els parlaments i organismes internacionals és l’única manera de treballar.


Altre cop de camí cap a la Casa Padellàs i aquest cop l’atzar vol que es creuï pel camí el defensor del poble d’Eslovàquia, Pavol Zilincik, advocat amb una llarga experiència diplomàtica: cinc anys assessor de l’ONU i el Comissionat de Drets Humans, i professor visitant a Princenton amb l’assignatura de com aplicar la llei en països en transició. M’explica que un dels reptes que tenen com a societat a Eslovàquia és la integració de la minoria gitana: el 88% dels nens estan en situació d’exclusió social, i són els que pateixen unes desigualtats –amb l’agreujant de les malalties mentals– que es van cronificant. Van a escoles especials que no permeten la seva integració a la societat, hi ha una estigmatització molt forta. Però també tenen una altra preocupació, no hi ha organismes independents que facin auditories per explicar què passa. Per exemple, explica que el govern eslovac no vol discutir l’informe que han fet des de la seva oficina, hi ha molta resistència. Les transicions són un viatge profund cap al canvi d’una mentalitat, i em diu que hi ha estudis que diuen que calen quaranta-quatre anys perquè el canvi sigui de debò. Canviar les lleis és ràpid, canviar el sistema –Eslovàquia va ser comunista durant quatre-quatre anys!– no ho és tant. Quan intervé a l’inici de la quarta sessió sobre les amenaces dels ombudsmans agraeix al Consell Europeu i a l’IOI que els hagi inclòs en els seus grups de treball i conferències; una cosa tan senzilla com la recepció d’una carta carta i diplomàtica. El 2015 va ser el primer cop que es va poder explicar al parlament eslovac la funció que fa l’ombudsman. Per ell el més important és compartir experiències i bones pràctiques.

A la galeria percebo una bona sintonia i una certa felicitat dels ponents. Fa sol i els agrada la ciutat, però sobretot estan creant una xarxa de complicitat i d’intercanvi d’experiències que s’emportaran tots a la maleta per aplicar als seus països. I observo com al capdavall ens unim per afinitat cultural: els espanyols tots junts; els britànics en un altre grup; els nòrdics; els holandesos i caribenys; els africans; els països de l’est… M’acosto cap a un racó de la galeria i hi ha en John Walters i l’Otiende –que va vestit elegantment amb un vestit africà de color daurat–. En John m’explica que han passat la seu de l’IOI a Viena perquè els paga les despeses l’Alt Comissionat pels Drets Humans Internacional. I parlem de com Viena ha sabut fer-se un nom i s’ha especialitzat en aquesta diplomàcia “suau” –acull cimeres i conferències internacionals de primer nivell: desarmament amb l’Iran; conferències de pau sobre Síria; conflicte Israel-Palestina–. És una ciutat d’ambaixadors. Ell és advocat i diplomàtic i comenten amb l’Otiende que a Namíbia i a Kènia el problema més important que tenen ara és l’habitatge, arribar als pobles perquè tinguin els serveis bàsics i un habitatge sostenible. Em parla de l’apartheid, ell era “coloured”, no negre –barreja de negre i blanca–. De negre n’és l’Otiende. I m’explica que va créixer a Sud-àfrica en un sistema de segregació. Té dos fills a qui no parla del seu passat, de la seva adolescència, de la seva joventut, de com de difícil van ser els anys de discriminació racial. Diu que vol transmetre esperança, que això s’ho guarda per ell. I diu que el que li queda d’aquella experiència –i m’ho diu mirant-me als ulls, uns ulls brillants de sinceritat– és la dignitat, és l’unica cosa que no et poden prendre. De fet, reflexiona, em diu que el fonament dels Drets Humans és la dignitat individual i que el que et fa créixer és oblidar el passat i quedar-te les coses bones per poder seguir. Camina cada dia (aquests dies a Barcelona es lleva a les sis del matí per recórrer la ciutat; el primer dia va arribar tard perquè es va perdre entre els carrers i no sabia tornar a l’hotel) i li ha encantat Barcelona. Era la primera vegada.

Quan tornem de dinar la Lucia Franchini, directora de l’IOI i ombudsman de Toscana parla de la Carta dels Drets Fonamentals de la UE, article 14. A Itàlia l’opinió pública es pensa que l’ombudsman és una institució monolítica i no té relació amb associacions o ONGs, no hi ha la figura d’un ombudsman nacional. A Itàlia no té competències sobre justícia i policia i intenta resoldre els conflictes a través de vies no judicials; els més comuns són els visats pels immigrants o la resolució amb ambaixades estrangeres.

Es veu força moviment al saló, assistents que entren i surten, alguns ja marxen cap a l’aeroport. Entre aquestes entrades i sortides veig la defensora del poble espanyol, la senyora Soledad Becerril, la primera ministra de la democràcia, ho va ser de Cultura i de Benestar amb el primer govern Suárez –a part també va ser alcaldessa de Sevilla–. És una dona de setanta-un anys, menuda però amb una trajectòria brillant i una convicció que et demostra des del primer moment. Està segura del que fa i del que diu. I la primera cosa que em diu, amb una pinta rosa a la mà  d’aquelles dels setanta, amb uns cabells ondulats de persona que fa servir xampú i mascarilla, amb vestit jaqueta, prima, ulls blaus i arrugues de nina, és que a ella li agrada explicar la situació d’Espanya amb un article d’un diari tan important com el “Financial Times”, quan explica que Espanya havia superat la crisi però que encara hi havia seqüeles: gent sense feina, gent amb deutes… Ella no és economista sinó que és observadora i des de l’organisme del Defensor del Pueblo observen el que passa a la realitat en un doble vessant: des de les institucions han fet més estrets els lligams amb les institucions i al carrer tenen relació amb ONGs i els ciutadans. Des del 2012 hi ha una millora de les relacions amb el Congrés i el Senat –on va cada tres setmanes a explicar què fan–.

Està molt orgullosa de la pàgina web, em recomana d’entrar-hi, molt accessible i útil pel ciutadà i em diu que és una meravella: pots fer la queixa directament i veure tot el seguiment de totes les administracions –en temps real–. Han obert la institució a la societat. El tipus de consultes i queixes són molt variades, van des dels sorolls a les grans ciutats, als impostos, a la llei de la segona oportunitat que van ajudar a impulsar. També treballen molt amb associacions de dones –sobretot de tràfic de blanques i prostitució, una de les seves dèries. És una feminista de les d’antic– i de nens com Save the Children, i està contenta per la feina que s’està fent. Es nota que amb el seu mandat la institució ha agafat una nova volada i intenta superar unes etapes poc actives i més aviat conflictives; és una persona optimista que ha tingut moltes responsabilitats i poder –ha estat molts anys eurodiputada– coneix molt bé com funcionen els sistemes polítics i també els que es creen paral·lels a les institucions de dret. Té una fermesa i un caràcter que quan parla fa que et creguis el que ella et transmet perquè s’ho creu. Quan li pregunto sobre la situació imminent d’eleccions, creu en la democràcia espanyola, que com totes les democràcies té mecanismes de correcció i millora i pensa que Espanya els farà servir. Quan li demano pel procés català, té el pom de la porta als dits, a punt per entrar altre cop al saló, diu que tant de bo es trobi una solució i que si se’ls demana que ho facin, mediaran…, però que això ha de ser de govern a govern.

Al cap d’uns minuts és asseguda a la punta del quadrat al costat de Rafael Ribó, i de John Walters, –als extrems en Jaume Saura i en José de Faria Costa– i comença el discurs fent referència als atemptats de Brussel·les i París i a la crisi de refugiats. Demana que la UE de manera ordenada reorienti i ressituï les persones migrades. Un milió i mig de persones no és cap disbarat, al camp de Satari a Amman on va fer-hi una visita hi ha 79.000 persones i escoles i un metge. I diu que ella la Defensora del Pueblo ha fet arribar al govern de la nació que des de Madrid i altres comunitats autònomes estan a favor de l’acollida i la integració. Fa una referència històrica de la institució i diu que té trenta-cinc anys. I aprofita per recordar que la Constitució va ser votada àmpliament i acceptada per la població. Per acabar parla de l’article al “Financial Times”: “Espanya ha tingut èxit economic però té seqüeles de la crisi…” i que el defensor del poble és un observador. El president de l’IOI, en John Walters subratlla que si bé Europa té una responsabilitat, l’Àfrica en té una altra també, i que no fa res per resoldre la crisi dels refugiats i demana cooperació entre fronteres. En Jaume Saura, adjunt del Síndic, conclou que l’exercici de la sobirania ha de mostrar la generositat d’acollida als refugiats. I al segle XXI calen noves competències i mandats (control dels serveis públics; homofòbia; prevenció de la tortura; transparència) i fa referència a les privatitzacions i externalitzacions que estan posant en perill els drets fonamentals.

En Rafael Ribó ens fa fixar en les pintures que lluen al Saló del Tinell, tenen vuit-cents anys i mostren la lluita de Mallorca, una imatge que li serveix per explicar que aquesta lluita fa cinc anys que es pot veure arreu del món amb les mobilitzacions de la ciutadania per poder aconseguir la independència; representació dels deures que han contret. I se serveix d’una tercera imatge: ahir al matí al camp de Moina a Lesbos hi havia unes pancartes que deien: “Humans, where are you from? We are from Earth”. Son éssers humans, els refugiats són éssers humans. Ells són els que demanen drets però hauríem de ser tots els que els demanéssim. No cita ni Shakespeare ni Cervantes sinó el poema d’Adam Zagajewski, que va publicar uns dies després de la caiguda de les Torres Bessones. Aquest autor polonès censurat pel comunisme i exilat a París va escriure: “Mi país se liberó de un mal. Quisiera / que le siguiera aún otra liberación. / ¿Puedo aportar algo para ello? No lo sé. / No soy hijo de la mar, / como escribió sobre sí mismo Antonio Machado, / sino del aire, la menta y el violonchelo, / y no todos los caminos del alto mundo / se cruzan con los senderos de la vida que, de momento, / a mí me pertenece”. Salvar els drets, aquesta és la idea. I agraeix a tots els assistents, dels quals ha après moltes lliçons i també confessa que té l’honor de ser el Síndic de Catalunya i que sempre treu el cap pel món per aprendre. I fa referència a les paraules que els va dir al principi del seminari: “Els convoco a ser protagonistes per la lluita dels drets. A ser líders davant l’ONU, el Consell Europeu i la UE”. I pensa que aquest és el camí que han començat a Barcelona. Per acabar els convida a visitar Barcino, la ciutat amb més de dos mil anys d’història i dóna les gràcies a tot l’equip. Per ell és un adéu content –perquè s’ha treballat– i alhora trist –perquè es deixaran de veure– i amb amor, el dret als drets.

 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s