Wanty: Voler-ho i fer-ho

L’Anne Jones és una nord-americana de cinquanta i escaig anys que té el rècord de paraules llegides i compreses en un minut, amb 4.700. També té el rècord de llegir –un llibre de Harry Potter– 607 pàgines en 45 minuts.

Segurament ell podria optar al premi de la persona que diu més paraules per minut en català, o en gironí per ser més precisa. És la persona que conec que parla més ràpid i de manera intel·ligible, esclar. Endinsar-te en el món de les start-ups i de la tecnologia et permet conèixer cervells amb una agudesa intel·lectual com el d’aquest jove que fa dos anys va emprendre Wanty, l’aplicació que permet conèixer persones amb qui es comparteixen les mateixes aficions. Es diu Víctor Domínguez i té les coses clares. Quedem un migdia i potser perquè no tenim gaire temps, no més d’una hora, i a part de conversar hem de dinar, decidim anar a un lloc ràpid i barat, un Pans & Company. És divendres, 15 d’abril i la ciutat comença a respirar la primavera, amb les al·lèrgies dels plataners que algú ja ha demanat que talin però també l’escalfor dels primers rajos de sol que són més vitamínics que empipadors. El plaer d’estar en una terrassa a l’aire lliure sense bufanda i jaqueta gruixuda.


M’explica que Wanty neix d’una necessitat: a ells, als quatre socis, els agrada conèixer gent, eren usuaris d’aquest tipus d’aplicació i van observar un problema: xateges però mai trobes el moment per trobar-te. És molt complicat trobar el moment de dir: “Fem un cafè?”. I em diu que tot i la joventut queda bastant fred, és complicat perquè mai saps com l’altre es pot prendre la proposta.

Ell que és nascut al 1991 em diu que la gent de la seva generació fa servir aplicacions de conèixer gent per conèixer gent, el que tota la vida se n’ha dit “lligar”. Forma part de la generació de natius digitals, i que alguns estudis ja comencen a etiquetar com a FOBO (Fear Of Being Offline). La tecnologia et facilita el procés, i no és cap entrebanc, al contrari, la tecnologia és també una manera de viure. I Wanty és una aplicació que ajuda a fer el pas. Quan parles pel xat tens clar que el que vols és trobar-te amb persona; al capdavall som humans em diu a una velocitat de dues-centes paraules per minut.

Per això neix aquesta aplicació que connecta persones, i els ofereix a la vegada un pla per trobar-se en persona. Suma les ganes de conèixer gent i les aficions compartides; si t’agraden els museus trobes algú per fer l’activitat. És una proposta d’oci: sortir de festa, anar a menjar, anar a fer un cafè, anar a fer esport, anar al karting o saltar amb paracaigudes però també serveix per estudiar junts a la biblioteca. De fet, fa poc més d’una setmana que han obert a Salamanca, un dels pols universitaris a Espanya.

No només per lligar. Perquè vegi com funciona treu el mòbil i entra al seu compte. És una aplicació gratuïta. M’ensenya els seus interessos perquè una de les preguntes que et fa l’aplicació és: “Amb què estàs interessat?” I tu esculls: “Anar a menjar”, “Fer esport”, “Anar a la universitat”, “Fer un cafè”, “Sortir de festa”, “Anar al cinema”, “Tirar-me en paracaigudes”. Clica anar a la universitat i com ell hi ha un bon grapat de nois i noies –ell té seleccionada l’opció de nois i noies–. És com un catàleg, com el Tinder que vas passant cares fins que et crida l’atenció algú i fas un tic.

Em diu que no és només per “lligar” sinó que també és per fer amics. Tu això pots escollir-ho a les preferències. Però també pots seleccionar “només fer amics” o “només lligar”. Si marques la creu, no t’interessa conèixer-la; i si fas el tic, sí. L’altra persona no ho veu. Només quan entri i vulgui conèixer-lo a ell, l’aplicació li dirà que es volen conèixer, però mai et diu “aquesta persona no et vol conèixer”, s’ha guanyat en subtilesa. Senzillament no passa res: la noia o el noi no està interessat o encara no ha entrat per poder fer el tic. M’ensenya que té una activitat programada per dimecres que ve: anirà al cinema amb en Ruben, dues entrades per 9 euros. L’aplicació et permet comprar-les amb les ofertes generals, l’oferta dels dimecres que hi ha a gairebé totes les sales, però no hi tenen cap acord especial amb les sales de cinema. On sí tenen acords és a cafeteries i també en activitats per fer esport (per exemple, té una sessió d’esport a l’aire lliure amb un monitor per fer-la amb la Paula). No li agrada perdre el temps, mentre mengem uns entrepans a la terrassa del Pans & Company de l’Illa parlem i me n’adono que també és una generació que planifica força.

Comencen el projecte a València. A València? Però si són de Girona… I tornem al principi de la història. Wanty neix de la necessitat. És l’evolució de SomParty, una aplicació que feia descomptes en oci –a la bolera, a un restaurant, per fer una copa, etc–. Si ensenyaves el mòbil a l’entrada tenies el descompte. Però van veure que per la gent el descompte no era motiu suficient per anar a un lloc o a un altre, no era suficient perquè entressin a l’aplicació. Amb aquesta idea de SomParty van anar a València al Business Booster després de passar un procés de selecció d’una acceleradora d’empreses. I es van fer preguntes: “Què faria que la gent entrés cada dia?”, “… a part de descomptes i promocions, què més busca la gent quan es diverteix?”. I basant-se en la seva experiència van concloure que la gent busca relacionar-se amb altres persones quan gaudeix de l’oci. Van fer un intensiu de tres mesos i mig: els van assessorar en la recerca de finançament, etc.

I van fundar Somcrea: ell, l’Eduard Gandol, en Carles Gómez i en Ruben Graf. L’equip i el compartir transpiren en la seva manera de veure la vida i també de comunicar-la. El projecte el presenten a Girona. Són quatre socis, tres enginyers, ell també, i un responsable de finances. Tot i que ell és enginyer es dedica més al màrqueting, és un gran comunicador en Víctor que el dia que ens vam conèixer al pitch the press al 4YFN, en què tenien un minut per explicar el projecte, va sobrar-li temps de la rapidesa amb què me’l va explicar. Són tots de Girona: Torroella, Girona, Ripoll i Calonge; i es troben a Girona per muntar l’empresa. Van fer fer créixer el projecte cap a Vic, Barcelona, Tarragona. Actualment Wanty és a Barcelona, València, Madrid, Tarragona i Osona. Creixen a un ritme d’una ciutat cada tres mesos, l’última ha estat Salamanca.

Busquen un públic molt jove: entre disset i trenta anys, el públic que més fa servir aquestes aplicacions. Em diu que gairebé tothom es coneix a través d’aplicacions i em menciona Just Eat. Els joves tenen aplicacions per tot: per demanar menjar, per fer esport, per lligar, aquesta és la manera com es relacionen els milenial o la generació Y. Wanty tanmateix em diu en Víctor està obert a tots els públics, no importa l’edat que tinguis. Les estadístiques els diuen que el 75% dels usuaris tenen entre disset i vint-i-cinc anys, amb un total de 24.000 usuaris. Em diu que no són molts, que en el món de les aplicacions és molt important tenir volums importants: a més usuaris, més eficaç és l’aplicació. Per tant, en necessites milers, i el primer pas és el d’invertir bastant per tenir aquesta base mínima. I una altra dada: el 20-25% es connecten, com a mínim un cop al mes, és una de les dades que tenen. És a dir, tenen 5.000 usuaris actius. Tot els conceptes de Big Data, de Google Ads, per ells és el pa de cada dia.

El model de negoci és triple: per un cantó, la publicitat; tenen una massa de gent molt jove que totes les marques volen conèixer i s’hi volen acostar. Quan es registren ho fan a través del Facebook, tenen el nom, cognom, edat; si és home o dona i els seus interessos. Si s’hi afegeix el comportament que té l’aplicació: sap si una persona va més al gimnàs que no pas a fer un cafè. Aquesta informació l’ofereixen a les empreses per fer campanyes dins l’aplicació; per exemple, hi ha una marca de vambes que fa publicitat per aquests usuaris. El segon model és la comissió: quan dues persones es volen conèixer i queden en una cafeteria i consumeixen, cobren una comissió del negoci de la restauració. I finalment el tercer model de negoci, que encara no han explotat, és que per desbloquejar una cosa específica, que hagin de pagar una quota mensual, aquest model encara l’estan explorant.

La tendència actual és crear comunitats i organitzar activitats. Em diu que han fet una festa Wanty tres cops en llocs exclusius però no és rendible econòmicament. És per fer màrqueting, per captar nous usuaris només però no els surten els números. Els números i els rànquings els preocupen. Ells són els segons a escala espanyola. Primer hi ha Groopify, que són de Madrid, amb quinze persones treballant-hi, enfocats als grups. La seva aplicació, de moment, només funciona de tu a tu, esdeveniments per a dues persones, no per grups. Són com cites o trobades. I surt la sèrie “Cites”, que fa poques setmanes ha estrenat la segona temporada a TV3, potser si hi sortissin seria una manera d’arribar a molta gent i fer una campanya de difusió important. I satisfet em diu que a la pel·lícula de Dani de la Orden, “Barcelona, nit d’hivern” Wanty és una de les aplicacions que s’hi anomenen, no surt directament.

Mirada cap al món. La targeta que em va donar el primer que ens vam conèixer és original ja que reprodueix una pantalla de mòbil amb el missatge “Slide to unlock”, en un fons verd turquesa, es veu la fotografia d’en Víctor dins un cercle, hi ha un 100% de bateria i el senyal de Wi-fi. Si la gires s’hi llegeix: “Meet people who are going the same place” i un cor i una creu dins un cercle. En un fons de color bordeus i la W de Wanty –en lletres blanques– dins un quadrat més vermell. Van començar l’octubre del 2014 i l’empresa només té setze mesos de vida! Amb tan poc temps han aconseguit tot aquest volum d’usuaris i m’explica que en els projectes digitals o creixes molt ràpid de seguida o et mors. És un tema tecnològic, has d’anar avançant, avançant, creixent, creixent, si no et passa un competidor per davant i perds.

I es nota és un projecte global i que l’audiència és món. Li pregunto si tenen el somni d’escalar el projecte cap als EUA, la Xina, etc. I em diu: efectivament –quines preguntes… –. El primer pas és establir-se a Espanya com a líders, i fer el pas cap a Europa i després al món. Però volen anar a poc a poc, i em diu que a Espanya hi ha molt de mercat, encara hi ha molta gent d’entre disset i trenta anys amb mòbil i disposats a conèixer gent a través d’aplicacions, hi ha moltíssima gent. Hi ha molts usuaris i establiments de restauració disposats a pagar una comissió per portar-los més gent.

Wanty potser serveix per A però potser acabarà servint per B. I em diu que evolucionen també molt ràpidament i que van pivotant–sobre una idea: connectar gent amb els mateixos interessos proven maneres diferents, però no es mouen mai de l’objectiu inicial–. D’aquí un any i mig any potser veuen que hi ha una nova manera per conèixer gent i començar una conversa. És el com. Tenen l’equip tècnic dins l’empresa i és un avantatge, quan hi ha una idea de seguida es pot aplicar i entre tots comparteixen la metodologia de feina: fan una pluja d’idees cada dues setmanes, i les que es poden implementar de manera ràpida les posen en marxa al mateix moment; i les que són més a llarg termini les treballen a poc a poc.

Model organitzatiu. Amb un grup de quatre les decisions les prenen de manera horitzontal, tots són iguals –encara que un tingui més accions que l’altre, encara que hi hagi un estudiant en pràctiques, i li explico com si ens separessin moltes generacions i segles si sap que abans el model era vertical: hi havia un cap i tothom obeïa, i em diu que sí que ho sap–, les opinions compten totes per igual, i la millora i les idees solen venir dels treballadors que treballen dia a dia. Tot i així sí que hi ha una persona responsable que diu “de les opinions que han sorgit, aquesta és la correcta” i em diu que és necessari el líder de l’empresa i el líder tècnic.

Quan hi ha controvèrsies o opinions diferents, el líder és qui acaba decidint. És necessari, ho torna a repetir. La funció del líder també la té clara: ha de dir cap on es va, això és el més important. Saber on es va: amb tres mesos s’ha de fer això, això i això per aquest motiu; i la segona funció és la desempatar o prendre la decisió quan hi ha controvèrsia o empat. L’emprenedoria sorgeix. I es posa a ell com exemple: ha fet Enginyeria Industrial i no fa d’enginyer ara mateix, sinó que dirigeix. A la universitat no t’ho ensenyen això de ser emprenedor, ho has d’aprendre amb el dia a dia.

A l’empresa són quatre socis i tres treballadors. Dels set, una noia és una estudiant en pràctiques. Les relacions entre ells són molt franques. Els seus socis no són amics de tota la vida, això és important em diu, però amb les hores de treball i el somni compartit han forjat una amistat. Fa anys tenia una idea però li faltava un informàtic. El que va fer és posar un anunci a la universitat al suro –”Busco piso”– doncs ell hi va posar “Tinc una idea de negoci i estic buscant socis tecnològics per a dur-la a terme–. El van trucar cinc persones, de les quals quatre eren empresa i li deien “Ens pagues i t’ho fem”. Però ell no tenia prou diners. Però una de les persones que el va contactar ara és un dels seus socis. D’això en fa cinc anys. Trobar els socis adequats és el tema més important per fundar una empresa. Té companys que s’han equivocat amb els socis, ha vist de tot. Quan van anar a València els van assessorar i que considera més important és fer un pacte de socis: un document en què queden escrits diversos supòsits. “Si passa això, farem això; si hi ha conflicte, qui desempata és aquest; si l’empresa s’ha de tancar, el que es fa amb els diners és això; si l’empresa es ven… ” perquè la vida és conflicte. Si algú et vol comprar l’empresa, i tots els socis tenen el mateix poder de decisió, i un vol i l’altre no, això també queda resolt en el pacte de soci. És com firmar els papers quan et cases. Encara no tenim la cultura de dir “en cas que ens separem…”. Diu que és el més semblant: no només és el cas de separar-se o de tenir conflictes sinó també què passa si guanyen molts diners o com es prenen les decisions. Uns socis es porten més bé que els altres, però tenen una relació de companys de feina, i fins i tot són amics, dinen a vegades plegats, fan algunes activitats junts.

Porten quatre anys fent projectes junts, ell va començar amb vint anys; ara en té vint-i-cinc; com un dels seus socis que ara en té vint-i-set que també va començar als vint-i-u acumula força experiència, i abans dels setze mesos a Wanty ja havia après força dels errors, un dels més típics em diu, anar a buscar tard el model de negoci. Tens una idea i dius: ho farem així però no penses en com faràs diners. La pregunta: I ara com fem diners?, se la van fer massa tard en un dels primers projectes que van impulsar. Ara: fan una aplicació perquè la gent es conegui de manera més fàcil i ja es pregunten, com fem els diners? Als EUA, de fet, l’emprenedoria funciona així. A ells no els importa fer diners d’entrada. Si fan un projecte que agrada a molta gent, ja es generen automàticament, ja veurem com ho fem perquè tenim molts usuaris. És el cas de Wallapop. No genera diners però és el portal que tothom coneix, tothom hi és. Es van dir “Ja veurem com fem diners”, l’aplicació la fan servir milions de persones. Però tenien avantatge perquè eren empresaris molt coneguts, amb molts contactes. Per tant, es podien permetre dir: primer faré el producte i després pensaré en com fer diners.

En Víctor pensa que aquesta fórmula no és fàcil pels que comencen, has de pensar en fer diners des del primer moment. I surt a la conversa Mark Zuckerberg: comença fent una aplicació d’oci, va veure que la gent la feia servir, i fins al cap d’uns quants anys no van fer diners; ara facturen milions i milions de dòlars. No és dolent no pensar en els diners però arriba un moment en què vols que sigui un negoci i poder viure’n. Aquest és el somni que espera fer realitat d’aquí dos anys, voldria consolidar Wanty a tot Europa, que la gent la faci servir, l’hi agradi, i poder viure completament d’això i bé. Generar beneficis suficients perquè ell i el seu equip i puguin fer créixer l’equip, passar dels set que són ara a trenta persones a l’equip.

Es guanyen la vida tots cinc. Viuen del crèdit concedit; tots tenen un sou però el negoci encara no genera beneficis. L’empresa que genera beneficis els primers dos anys… és complicat. Tots tenen un sou i estan a jornada completa. No és cap joc. Per ell un fracàs l’ajuda a esperonar, és una nova cultura: has de trobar l’error per poder evolucionar. Un dels errors que van fer és que farien diners amb publicitat, però ara veuen que és complicat. Van fer una nova versió per fer diners no només amb publicitat sinó també per atraure nous clients als establiments i aconseguir acords amb ells. La publicitat a les aplicacions no acaba d’arrencar tanmateix però no es deprimeixen, si hi ha un error no tanquen l’empresa. És la cultura del pivotar: tens una idea i et vas movent; mantens l’objectiu final –conèixer gent– però varies la manera de fer-ho. Trobes la que és més òptima. Cal plantejar hipòtesis i si no funcionen, canviar.


Cada dos mesos acaba un llibre de com persones al món aconsegueixen reptes gairebé impossibles: per exemple, conèixer el mètode de com aprendre idiomes en vuit mesos. L’emprenedor t’explica com ho fa. Li agrada llegir exemples de persones que han fet alguna cosa espectacular a la seva vida, li agraden les autobiografies o biografies. Creu que per aconseguir-ho cal esforç, és bàsic. Qui ho intenta, ho intenta, ho intenta, al final ho aconsegueix. Tant fa la idea que tinguis, cal esforç. Això és anar contracorrent. Hi ha el tòpic que la seva generació no estan educats amb l’esforç. Tothom es pensa que estem tot el dia fent oci i passant-nos-ho bé –clar són joves– em diu però és dels que creu que cal esforçar-se des de jove. Això ho ha après entre els companys, a casa no hi ha cap empresari em diu. Ha tingut la gran sort de tenir amics que estan motivats per fer aquest tipus de coses i empreses. L’esforç sense motivació no va enlloc, ho té claríssim. No és un esforç “perquè ho he de fer”.

Aquesta generació potser aportarà aquesta combinació d’allò nou –el món digital, passar-s’ho bé, tenir veu i vot, ser tots iguals, treballar d’allò que t’agrada– amb allò vell –l’esforç, l’amor, l’amistat–. L’última cosa que em diu en Víctor i per WhatsApp és que trobar el nom –“Wanty”– és una de les coses que més els va costar. Tenien dues pàgines de noms però cap els acabava de convèncer. Van fer una votació anònima, puntuant de l’1 al 3 els diferents noms però no va sortir un resultat clar. Era un cap de setmana de desconnexió, i un dels socis el va trucar i li va dir: “Wanty”!. I va ser clau, a la reunió de dilluns tots van dir: aquest és el nom, una fusió de “Want” i “You” –com Daniel Ek d’Spotify explica que va sorgir el nom, de la barreja d’Spot i Identify, un dia en què ell i Martin Lorentzon, cada un a la seva habitació donava voltes i voltes a com carai se’n podia dir d’aquella aplicació de difusió de continguts–. Senzill: voler-ho i fer-ho.

 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s