“Tot és al revés”: una estona de cinc anys al govern

L’edifici Jaume I de la Ciutadella de la UPF havia estat una caserna de l’exèrcit, en van conservar part de l’estructura quan a principi dels anys noranta hi van construir una de les facultats de la universitat pública que molta gent pensa que és privada pel prestigi que ha assolit amb tan poc temps. Segons es pot llegir a la Viquipèdia la UPF és una de les set universitats més joves del món que progressa més ràpidament segons el Times Higher Education i des del 2010 té el segell de Campus d’Excel·lència Internacional. Ell va ser un dels professors que van anar a buscar, juntament amb el professor Mas-Colell que era a Harvard i que va ser un dels promotors de la UPF, per posar en marxa la Facultat d’Econòmiques fa vint-i-cinc anys. Ell estava a Florència després de l’experiència nord-americana a Berkeley. És un expert en història econòmica d’Espanya i investigador de l’empresa amb prestigi internacional. La seva curiositat l’ha portat a estudiar la xarxa de transports a Itàlia, a trobar nous indicadors de consum, a preguntar-se el perquè de les crisis als països llatinoamericans. Ara que torna a tenir temps el vol dedicar a fer un llibre sobre els pros i els contres de la independència, a explicar les retallades i a entendre la crisi financera actual. I sobretot a gaudir d’un temps lliure que ha estat limitat en els últims anys al capdavant de la conselleria d’Economia.

Quedem que quan arribi a la facultat l’avisi i em vindrà a recollir, i així ho fa. Amb un posat de gentleman i una simpatia natural em diu bon dia i em demana si he fet el cafè, podem anar al bar, però m’he avançat. Diu que cap problema i pugem a dalt al despatx per l’ascensor –diu que la mateixa clau serveix per tots els ascensors de la UPF i amb un somriure diu que aquest és un dels avantatges de ser professor–. Entrem a la sala d’espera lluminosa i austera d’Econòmiques i la vista es fixa en els retrats en blanc-i-negre dels degans de les facultats…, l’Albert tenia quaranta anys. Les fotografies són grans i els professors –hi ha una dona crec, la Teresa Garcia-Milà, experta en macroeconomia i formada a Minnesota i Nova York– hi figuren amb posats i roba de cada dia, naturals, sense artificialitat ni luxes ni exageracions. Just al costat d’aquesta sala hi ha una estança que fa de cuina, amb una màquina de cafè. Mentre selecciona l’opció cafè sense sucre em diu que ell té la pressió alta i que no pot prendre gaires cafès. I confessa que la conselleria d’Economia ha estat gestionada per un hipertens i un hipotens, per una persona que anava a dormir a les dues i es llevava relativament tard –vuit o nou del matí– i per una altra que anava a dormir a les onze i a les sis del matí ja estava treballant. Sí, ell i el conseller Mas-Colell que també és una de les fotografies. I em diu que el tema del son i del dormir està relacionat amb la pressió. I fent broma em diu que durant cinc anys la conselleria ha estat gairebé operativa les vint-i-quatre hores del dia, com el món asiàtic, tècnicament només durant cinc hores no hi havia servei físic a la conselleria; no hi havia ningú llegint informes, responent correus, quadrant pressupostos, nòmines…

Diu que li agradarà portar-me a fer un vol per l’antiga caserna. Em fa aturar i contemplem el pati guspirejant i m’explica que s’ha mantingut l’estructura de l’antiga caserna –el que ara és la biblioteca i el pati de l’altre edifici; un d’aquests espais sorprenentment silenciosos de la ciutat–. Silenciós… I em diu que si tenim temps farem una passejada. És un gentleman autòcton. És un home tendre i amb molta sensibilitat. Transmet felicitat i plenitud. Quan entrem dins el despatx diu que li han ocupat el lloc durant aquest temps, i que és molt curiós el que li està passant ara: tot està al mateix lloc, exactament tot intacte. Agafa la carta de dalt de tot, és d’un professor de Lisboa, i just era la que estava llegint quan va rebre la trucada de l’Andreu Mas-Colell: vull que m’acompanyis a la conselleria d’Economia per tirar endavant el projecte. És com si el temps no hagués passat però …


La vida li va fer un tomb amb aquella proposta. Ell no s’ho esperava. A la tardor del 2010 l’Andreu era per Barcelona i començava a sonar com a possible conseller d’Economia i Coneixement perquè reunia les dues ànimes del professor i ell va pensar que potser l’hauria d’acompanyar; ells dos que havien fet mil coses a la vida: havien fet molta política universitària, molta; tots dos van tornar de l’estranger pràcticament alhora. L’Albert era a Florència i l’Andreu als EUA. Tots dos van estar molt implicats en la creació de la facultat d’Econòmiques de la UPF on hi han traçat camins paral·lels des de principi dels noranta. Quan l’Andreu va ser director de departament, ell feia de sotsdirector; quan l’Andreu era vicerector, ell era director de departament; després es van intercanviar els papers. Han treballat molt bé junts. I quan sonava que podria entrar a la conselleria l’Albert va pensar que li tocaria Universitats. Un món, l’universitari on cal tenir persuasió, em diu i on tens poc poder, i per haver de demanar alguna cosa… En aquells moment ell era el degà d’Econòmiques i tenia l’experiència de governar una olla de grills o exèrcit de gats –ho diu amb carinyo– una mena d’entrenador d’un equip d’estrelles. A part d’haver de fer les retallades més dures, el que més desagraït que ha fet a la vida ha estat governar egos sense tenir poder. Però el dubte es va esvair quan li van dir que el secretari d’Universitats seria Antoni Castellà. Es va sentir alliberat, podria seguir a la universitat, amb l’any ja previst.

Sense esperar-s’ho gens l’Andreu li va demanar que l’acompanyés a tirar endavant la conselleria d’Economia, en un moment especialment delicat. L’aventura era complicada però el país el necessitava. I va dir que sí. Va haver de fer el traspàs a corre-cuita, explica que va haver de corregir exàmens com va poder, i va haver de buscar algú que el substituís com a degà, era el que més el preocupava ja que ell portava el pes de la facultat. Va deixar les coses tal com se les ha trobades ara, com si el temps s’hagués congelat, reviu la lectura de l’última carta, l’última conversa, l’últim pensament.

L’Andreu ja el va advertir que això seria intens i ell es va intentar preparar mentalment però diu, no va ser intens, va ser intensíssim. Des del moment zero. Des del dia que va prendre possessió, des del dia que li van donar la clau del despatx i li van presentar la secretària que no van parar. Han treballat molt, cosa que no els era nova, tots dos han estat uns treballadors infatigables, una prova, només una, els currículums brillants i una trajectòria internacional a les millors universitats nord-americanes. El ritme tan boig el van deixar de tenir a partir de l’any 15 –austeritat i estalvi fins i tot en el llenguatge–. Els moments tensos van ser quan van haver de fer els ajustos, els tres anys d’emergència –11, 12 i 13–. Ell ho descrivia així: això és com agafar un avió amb el pilot desmaiat i tu intentes recuperar el rumb de l’avió. Van trigar un temps perquè no baixés tan ràpid, després van intentar que no baixés –a partir del 14–, tot i la feina i l’estrès, ja no calia llevar-se cada dia a les cinc del matí. Afirma que ha dormit molt poc durant aquests anys.

La tensió del moment i el patiment al carrer. És conscient que durant aquests anys ha gastat salut. Tot i així els caps de setmana els va poder salvar. Em diu que ha quedat molt impactat per la vida que porten els polítics professionals –ell no era polític, era un tècnic independent fitxat–. A diferència de l’Andreu, que tenia carnet de CDC des que va ser conseller d’Universitats, ell era un independent i s’ha mantingut així. És una de les coses que més l’ha sorprès i té ganes d’escriure’n alguna cosa: de la mala opinió que se’n té de la vida dels polítics i l’esforç enorme que –en general– fan tots ells. Ell podia tancar divendres al vespre i fins diumenge després de dinar no s’hi tornava a posar; per tant, tenia trenta-sis hores i dues nits en què podia tallar –tot calculat, fins i tot el temps lliure–. En canvi, els polítics, reflexiona, no tenen aquest temps: tenen tres jornades: matí-tarda al Parlament; els vespres amb actes sense parar i els caps de setmana, encara més, que és quan vas a trobar l’electorat. Per tant, cal una gran capacitat de treball i una salut extraordinària. Ell es podia recuperar.

L’Albert Carreras és un home de llenguatge planer, d’una gran intel·ligència i sentit comú. Desprèn humilitat i noblesa. Et parla de coses importants, i ho fa de manera pedagògica, diu que això dels diners tensa molt. Pel camí s’ha divorciat i s’ha tornat a casar. Alguns el va advertir que aquest nivell d’intensitat trencava les famílies, i així va ser. Una persona que aprecia molt, en Jordi William Carnes, que portava l’àrea econòmica a l’Ajuntament de Barcelona i era el seu interlocutor, li va dir que eren monjos-soldats, i que sovint era incompatible amb una vida familiar normal. Es nota que l’experiència l’ha calat per dins i explica el que ha viscut amb honestedat, explica les coses com són.

En la fase inicial la tensió era continuada, diu, era en una situació de pressió màxima: poc temps, pocs diners i havies de prendre decisions. Tanmateix com a l’empresa privada. Ha intentat reflexionar molt sobre aquest tema i voldria desplegar les reflexions amb algú altre. Durant aquests anys quan algú els deia: “Ostres que dur el que esteu fent”, ell agraïa l’empatia però recordava allò dur és el que estava passant al carrer. Tenia clar que no es tancarien les portes de l’administració pública, no enviarien gent al carrer; en canvi, les empreses sí que han tancat les portes, han acomiadat gent. Per tant, el que han viscut ells no és ni molt menys tan dur com el que ha viscut l’economia privada d’aquest país que ha tingut les desgràcies més grans: gent que s’ha suïcidat, empreses que han tancat, gent que ha perdut la feina, gent que ha entrat en depressió… Res, d’això! Va arribar amb l’esperit de dir: el que passa al carrer sí que és dur perquè el sector privat ja havia fet els deures que la pública encara no havia fet. I explica que tots aquests deures es van fer enmig d’una tensió política molt dura, que sí, la tensió és dura, ho reconeix.

Totes les decisions que van prendre amb el conseller, amb l’Andreu –es nota que és un amic–, totes, les van prendre amb el president. La línia jeràrquica era molt clara. Una línia a la qual ell no estava gens acostumat. El que més li va costar d’aprendre va ser això: gestionar el poder des de l’administració. A la universitat el poder és horitzontal i a l’administració i al govern és vertical completament. Per tant, quan ell va aterrar en tot moment volia convèncer la gent per fer les coses, però li deien “No, que tu manes!”. Sense manies. El funcionari espera que se li donin ordres diu, i explica que li van haver de dir “alerta, això és així”. Però també has de reportar quan et donen una ordre, i va haver d’aprendre els mecanismes de notificar tot allò que feia. Són terminals neuronals diferents diu i a vegades se li oblidava de fer saber sobre allò que havia passat als seus superiors. Això s’aprèn, li va costar un momentet. Destaca la complicitat que tenien amb l’Andreu, al capdavall van ser un sol ésser amb dos caps. I no se li acudia fer res sense dir-li al conseller. I el conseller també li consultava les grans decisions.

Una de les decisions més difícils que van haver de prendre són les anomenades retallades; el relat i l’estat d’opinió que van crear alguns durant la llarga crisi. Les explicacions reals i les que es podien donar no eren les mateixes, assegura, i això és un embolic. Quan ets molt sincer i expliques el que passa, això pot ser perillós perquè mostres la teva feblesa davant de tercers, segons com no pots dir-ho i per tant, has de jugar amb la comunicació adequada. En parla meravelles de l’Esther Vera, la cap de comunicació que van tenir, que diu va fer filigranes però que també els va sotmetre a una dictadura il·lustrada: “O som una sola veu i sabem què diem o prendrem mal” els deia. En política la comunicació és un dels temes més delicats. Davant el relat de “Les retallades del president Mas”, relat construït per una certa part de l’esquerra i que va crispar el debat al Parlament i en va fer responsable el govern de Convergència, van explicar les coses tal com eren: “sacrificis”, “no hi ha receptes màgiques”, “cal estalviar 4.000 milions d’euros”, “no augmentaran els impostos”, “travessa difícil però factible”. I sobretot des del primer moment es va interpel·lar la ciutadania: “Cal fer un pacte amb la ciutadania” per posar en marxa “les mesures de l’austeritat”.

En el primer any, l’11, de gestió de la crisi, el conseller va anunciar que Catalunya tancaria amb un dèficit del 2’66% del PIB –el doble del que marcava Madrid– però apuntava que si es rebessin els 1450 milions del Fons de Competitivitat, i els 1200 d’infraestructures previstos a l’Estatut, Catalunya compliria –aquests dies el conseller Junqueras amb l’intercanvi de cartes és el que fa veure al ministre Montoro–. A principi del 12, amb el nou govern de Mariano Rajoy, l’estat espanyol va decidir apujar l’IRPF, i asfixiar encara més Catalunya. El conseller Mas-Colell va dir que Catalunya estava a nivells de pressió fiscal com Suècia i Aruba i que la tresoreria estava en una situació d’anomalia anòmala i que davant qualsevol reforma l’estat espanyol es trobaria amb la màxima resistència. La confrontació era inevitable. A finals de l’any 2011 es va anunciar que la situació era excepcional i de pressupostos de subsistència i que caldria aplicar la retallada als sous públics, i que Catalunya necessitava ingressar molt més del que ho feia. Per això el 13 van haver de vendre’s patrimoni i no van començar pels immobles d’altres conselleries sinó per la seva; a finals d’any es va anunciar la venda per 23 milions de l’edifici de Rambla Catalunya,19.

L’Albert diu que van aguantar tot això sent el més equànimes possibles. Diu que ell se’n va anar a dormir cada dia tranquil de consciència, tot i que va dormir poques hores. Les decisions les prenien com a tècnics independents: fer les coses el més bé possible però alhora políticament el més defensables possible. Quan fas ajustos cal que siguin moralment justificables i legítims, aquesta és la part més costosa. El llenguatge que van fer servir va ser sempre entenedor: “No li puc contestar si algú sap com ens en sortirem”, “hem tocat fons”, “la prudència indica que amb acció política de velocitat de creuer sobre hipòtesis no gaire optimistes és el camí que s’ha de seguir” i insistia “si ens passem de pessimistes, millor”.

Em fixo en un llibre, “Guerra i Hisenda”, i li demano si és un títol que l’ha ajudat a gestionar les relacions amb Madrid, i em diu que és un llibre sobre la hisenda que s’estableix a Espanya a partir del XIX, amb les guerres napoleòniques i les carlines. I parla del sistema fiscal espanyol: és molt progressiu, però quan arribes a la part més alta, com passa a molts llocs, és fàcil fugir. El capital financer es mou amb una gran velocitat. Aquest és el problema que té tothom. Hi ha una anècdota que li agrada recordar: un mes abans d’entrar a la Generalitat hi va haver una vaga dels controladors aeris pel pont de la Immaculada del 2010. Ell era a Ginebra, tenia una reunió acadèmica, va anar-hi per un seminari d’història de l’empresa –entendre el capitalisme a través de l’empresa és un altre dels motors de cerca–. Es van haver de quedar i per fer temps va posar la televisió local de Ginebra que comentava la llista dels més rics de Suïssa, i a la tele deien que en aquell cantó hi tenien al més ric de tots, allò li interessava. I el més ric de tots és el propietari d’IKEA, un suec! Els suecs han marxat de Suècia per impostos molt alts, els va tocar als conservadors reduir els impostos per evitar que marxessin els empresaris i recuperar capacitat recaptatòria. El problema d’un sistema fiscal tan progressiu és que té molt frau, a tots els nivells. Els que tenen feines amb sou i nòmina no poden defraudar, però els que fan xapusses, tot és amb negre; els empresaris autònoms, defrauden tant com poden; i els empresaris no autònoms, també. I els professionals liberals…! Demana’ls-hi una factura. Quan des d’Espanya es diu que a Catalunya hi ha molt frau, és veritat –al sector turístic n’hi ha molt–. I la paradoxa és que els que practiquen el frau et desafien a tu com administració, perquè no estàs controlant bé el frau. Col·lectivament no reconeixem bé els nostres pecats.

El context i les expectatives. Hi ha un altre element que li tranquil·litza la consciència: s’han hagut de fer ajustos a tota l’Europa perifèrica. Tots han patit el mateix problema: el desinflament de la bombolla de l’euro, el crèdit barat. Tots els governs havien fixat programes de despeses permanents basats en ingressos que no eren reals –i no ho sabien–. Les retallades s’han hagut de fer a Irlanda, a Islàndia, a Grècia, a Portugal, a Itàlia, a França, i han tingut el mateix efecte: arreu els governs han estat acomiadats ràpidament enmig de la fúria popular. Les poblacions estaven furioses contra els governs i contra el seu destí perquè no sabien què havia pogut passar. En aquell moment ningú es podia imaginar que pogués passar això. Quan els nord-americans deien que a Europa es feia una bogeria amb l’euro se’ls tractava de neoliberals plens de prejudicis. I tenien raó! L’Albert era dels que defensava l’euro, com tota la professió econòmica a Europa, perquè hi veien totes les virtuts: costos de capitals més barats, podrem invertir molt bé, estalviarem recursos, tindrem molta més seguretat. És fantàstic. Però el xoc asimètric no es va preveure. Es podria haver evitar si els mercats laborals haguessin estat més integrats, no ho estaven; si el sistema fiscal hagués estat integrat, no ho estava; si el sistema financer hagués estat integrat, no ho estava. Va ser un exercici de voluntarisme polític de primer ordre diu segur d’ell mateix.

I reflexiona que sempre es culpa l’economia quan el problema que hi veu ell són les ambicions polítiques –els egos dels quals parlava al principi?–. Els polítics van veure que tenien un banderí on tothom es podia apuntar i així seguir-los. I no van acceptar les objeccions. Aquest era el camí de la prosperitat i tothom els va seguir. Però repeteix la idea del voluntarisme polític, qualsevol analista econòmic extern a Europa deia: “No teniu les condicions, si hi ha algun merder cadascú anirà a la seva. Això no aguantarà”. I així va passar i passa. Per l’Albert però la crisi no s’ha acabat. El 24 de febrer, el dia que conversem, hi ha la crisi de Deutsche Bank sobre la taula, però diu que no és una conseqüència directa sinó de rebot. Amb l’euro barat es van tenir quantitats de diners il·limitades i es va poder invertir molt més del que es podia pagar. Vam creure que érem rics.

L’Amèrica Llatina com a exemple. I enllaça l’explicació amb una de les investigacions com a acadèmic: la frustració de les expectatives són un motor de l’economia –com també ho són les expectatives–. Fem una altra aturada perquè li interessa molt aquest tema i vol escriure’n alguna cosa en un futur. Ell en els últims anys havia treballat en una línia de recerca sobre la història econòmica de l’Amèrica Llatina i el creixement del PIB de l’Amèrica Llatina abans de la Segona Guerra Mundial –entre finals del XIX i meitat del XX– i va trobar un indicador que ningú havia trobat per mesurar el PIB: el consum d’energies modernes i la importació de capital, i de certs béns de consum duradors –cotxes, etc.–.

La seva tesi és que quan veiem el món tendim a pensar que sempre ha estat així en un passat. I posa un exemple personal, la generació dels seus germans grans com que venien d’una Espanya de postguerra molt pobra, visualitzaven que Espanya havia estat sempre pobra, i que el “desarrollismo” ens havia tret de la pobresa: és el franquisme sociològic de facto. Però els que s’han dedicat a la història econòmica han pogut demostrar que no era així, en absolut. Abans de la dictadura i de la guerra estàvem més a prop de la part més pròspera del món i ens vam empobrir durant un temps. Em dóna el seu manual d’història econòmica que comença amb dues preguntes al pròleg: “Ha crescut Espanya en els últims segles? Sí i molt. Ha convergit respecte als països de l’Europa Occidental? No, en absolut” i que potser ens podria donar respostes del perquè som on som políticament. A la introducció del  llibre que van escriure amb el professor Tafunell diuen que les societats no poden fer taula rasa amb el passat –ni tampoc les persones–. Em diu que a la primera edició, la portada era molt clara: el PIB per càpita als anys trenta en relació a l’europeu era molt similar al d’aquell moment –abans de la crisi–. Sempre ha treballat sobre la mesura de sèries temporals, i així pots arribar a ressituar el punt de vista que hi ha a cada moment. Surt l’Albert teòric, analista, amant de les dades i els números. Però també surt l’Albert humanista: això fa que entenguis els pares, els avis, els besavis, i entenguis el punt de modernitat en el qual estàvem. També apareix l’Albert d’excel·lència: a l’Amèrica Llatina passa una cosa com aquesta: s’ensorren amb la crisi dels anys trenta, el crac del 29 els mata; eren grans productors de primeres matèries i Europa i els EUA deixen de comprar-les. Surten de la crisi com poden, i esdevenen pobres. I ara tenim la percepció que sempre havien estat pobres.

Per analitzar aquesta àrea geogràfica van donar voltes a l’arrelament i la difusió del castrisme –ara el chavisme–: són les expectatives frustrades. Hi ha milers i milers d’universitaris potents que no tenen com guanyar-se la vida, no hi ha futur! Els seus països han deixat de tenir futur però ells s’havien criat allà per estar al capdavant d’un país ric amb ambicions, i de sobte el país desapareix. I això genera –la frustració de les expectatives– un malestar bestial. Les esquerres llatinoamericanes són la reacció a això, a aquest malestar.

El món i el procés. Tot aquest coneixement li ha servit per entendre la crisi que ha viscut Europa en els últims anys, fet històric ja. I em diu que a l’Europa perifèrica som les cubes del segle XXI; els que estaven a prop de ser a la Champions, però molt es tem que només hi seguirem en futbol, com l’Argentina, que només és a la Champions en futbol. Aquest empobriment es complica amb la globalització. Hi ha una part del món que era molt pobra i cada cop és més competitiva i no et deixa tenir els mecanismes habituals per sortir de la crisi: mentrestant els costos s’abarateixen i el valor del treball es redueix molt. Com la gent pot entendre això? Com pots acceptar-ho? Ho pots fer de manera individual, adaptar-te i canviar però no de manera col·lectiva, això és una bomba explosiva.

Dins el seu cervell hi habita el món, no hi té només Catalunya–. Juntament amb el professor Mas-Colell han estat els responsables de la part important de la gestió del país i aquest coneixement us ha servit per gestionar Catalunya? Sí, en algun moment ho van comentar, el fet que l’Andreu fos molt de teoria i l’Albert molt d’història va ser un avantatge –competitiu– que tenien: el teòric tenia els models clars, té el món al cap, i l’historiador de l’economia que ha viatjat pel món a través de l’empirisme coneix més mons dels que els ha tocat viure. En relació al gestor pur i dur que coneix el seu ofici ells podrien tenir altres virtuts com captar millor les dinàmiques de fons. Tanmateix el fet de ser més conscients de les dinàmiques de fons podia portar a un cert pessimisme: “Ui, de filigranes, no n’hi hauran, això no es recuperarà de manera brillantíssima”. L’Albert podia posar damunt la taula precedents de crisis, i podia dir: “Aquesta és pitjor que aquesta crisi o aquesta altra…”. El sentit de context els va ajudar, sobretot per aguantar millor i ser conscients que eren davant una situació excepcional. Es podia fer el que es podia i que no s’ho havien d’agafar personalment. Les circumstàncies eren molt dolentes.

Tots dos són unes eminències però són modestos, humils i realistes, i diu que uns altres podrien haver fet una cosa semblant, no vol ser un heroi perquè es nota que van fer el que van poder i el que van saber, treballant i treballant i buscant sempre la millor solució. Tots dos tenien un crèdit internacional i una reputació, i se’ls podia pressuposar que ho farien de la millor manera tècnicament possible i políticament de la manera menys dolorosa possible em repeteix. Ara bé, les circumstàncies van ser molt difícils i costoses per a tothom. Hi ha hagut un canvi de generació, que sumat amb la crisi, fa fora aquells que s’associen amb la gestió del passat. I els coneixements i les experiències acadèmiques els van ajudar a l’hora de percebre els problemes, definir què es podia fer i què no, i amb la sensació de fons que les coses podien anar a pitjor. Les coses podien caure, caure, caure…

Menciona una de les polèmiques petites amb el conseller Castells, que havia estat amb intens desacord amb José Luis Rodríguez Zapatero quan va ajustar els sous perquè deia que cometia “l’error de Roosevelt”, qui es va espantar durant el New Deal, quan l’economia es recuperava no va voler gastar més i va frenar l’economia. L’Albert va dir: “No som a l’any 37, sinó al 31, la crisi ha començat i queda molt recorregut per caure”. Quan entren, l’any 2010 saben que poden caure molt més i que no tenen res que els protegeixi d’anar encara pitjor. La resistència que això fos acceptable va ser molt alta. Ells van tenir aquesta visió i els va ajudar, perquè van ser “adequadament pessimistes”. Ara, es van trobar resistències inicials, no podia ser que quedessin tres anys tan dolents i que les coses poguessin anar a pitjor dins el cap d’un polític. Diu que el primer que et diuen els polítics és que has de transmetre confiança en el futur. Ells podien posar-hi fredor en aquesta confiança però no la podien dir molt en veu alta. No podien fer articles dient: “Els tres anys seran molt difícils” perquè els podrien haver respost que no s’hi posessin si no es veien en cor de tirar-ho endavant. Havien de treballar perquè no fos tan dolent però les forces del moment t’empenyien cap avall. Per tant, potser el que ha passat a Catalunya és una altra mena de miracle, el miracle del procés?, on no només s’ha anat tirant sinó que el govern que l’ha gestionat segueix al govern.

I torna a parlar l’Albert humanista i diria que filòsof: l’ànima acadèmica és una, veu la realitat tal com és; l’ànima dels polítics diu que pots donar males notícies en poques ocasions. Has de mirar de donar optimisme a la gent, ja que resol moltes coses. Això de l’economia, definitivament, és un estat d’ànim. Si aconsegueixes canviar les expectatives pots aconseguir moltes coses: que es creï més feina, més empreses, que tot vagi una mica millor. I pots agafar elements positius per magnificar-los adequadament i generar confiança en el futur. La lluita per la independència és una esperança de futur, si no el futur hauria estat més fosc. Com a mínim tens una terra promesa cap a la qual camines, la independència. Han treballat per tenir-ho tot a punt, quan en Quico Homs va presentar el llibre de l’Albert va reconèixer públicament que estava tot llest. A finals del 14 i tot el 15 van treballar amb les estructures d’estat, i es va fer una feina exhaustiva. Convergència ha fet la feina. Creu que tenim prou múscul per fer un pas endavant.

Serà factible políticament? Com a historiador sempre ha de dir que la història ofereix finestres d’oportunitat quan menys te les esperes, sorgeixen i has d’estar a punt. I ara potser n’ofereix una: la feblesa política a Madrid, amb poca voluntat d’influència a Madrid ara potser se’n té, cal estar a punt. I Quico Homs en una entrevista a Vilaweb ho deixa caure. Els resultats del 20-D van ser dolents tant per ERC com per CDC, i, en canvi, la influència és màxima. Ningú s’atreveix a tocar aquests vots. Pot tenir el seu impacte, es pot obrir aquesta finestra d’oportunitat. Ara… ell ha escrit i dit i així ho pensa que fins que no hi hagi unes votacions inequívoques, contundents i unitàries que diguin que la majoria absoluta del poble de Catalunya és favorable a la independència –referèndum o votació a eleccions normals– no serem creïbles. Perquè la clau és que et reconeguin quan declaris la independència. Si et reconeixen els EUA, tens capacitat d’influència, o si ho fa el Regne Unit, ja està. Perquè això sigui així cal una victòria electoral contundent o que Espanya faci una cosa barroera, i sigui censurable.

Ha estat a Berkeley, a Florència i a Georgetown –com a catedràtic Príncep d’Astúries!, i riu–. Com a conseqüència de la feina al capdavant de la conselleria va tallar la vida acadèmica, el màxim que va fer és excusar-se, “m’ocupa tot el temps”. I durant aquests cinc anys no ha pogut mantenir un diàleg. Tenia relació amb col·legues de la perifèria europea (Grècia, Portugal, Itàlia, Irlanda…), i íntimament ha plorat per no poder cultivar l’intercanvi d’opinions amb ells. Però no donava a l’abast, intentar conduir aquest avió que queia li consumia totes les energies, tot i que intentava tenir un ull obert al que passava, i també feia algun correu per mantenir la relació personal. De tot el que ha vist i sentit a escala internacional sobre el procés, els europeus són acomodaticis, no busquen problemes però són respectuosos amb la democràcia. Per tant, si Catalunya decideix a favor de la independència, i Espanya segueix amb aquesta actitud –cada vegada hi ha més editorials i articles que els demanen negociar–, Catalunya tindrà un estat propi.

Ara bé, la declaració del 9-N va fer mal perquè no havíem guanyat les eleccions. S’ha perdut part de la credibilitat que s’havia construït. I recorda les paraules de l’Antonio Baños del 27-S: cal anar a poc a poc perquè no hi ha la majoria absoluta –i al mateix temps diu que no s’han fet els deures…–. Parlem de les contradiccions que fan mal, a Catalunya sempre n’hem tingut i recomana llegir “Quina mena de gent som” de Gaziel; són quatre textos, sobretot un, de l’any 1944, en la clandestinitat interna, en el discurs dels Jocs Florals, quina cosa més carrinclona!, però fer-los a Barcelona en plena dictadura era una mostra de resistència. Diu que Gaziel fa un discurs de reflexió sobre la història contemporània de Catalunya i té molta gràcia. En resum diu que en els moments crucials ens dividim i això és fatal. Una de les tesis del seu llibre “Volem la independència? Reflexions sobre el futur immediat” –un títol per com és ell, un home que fa les preguntes encertades amb unes reflexions brillants–: anar junts és indispensable, des de fora és com et veuen. No es coneixen independències fetes amb divisió, la independència vol dir que s’agrega la voluntat sobre un objectiu. Si no l’agregues en un sol objectiu vol dir que en tens d’altres. Si un país que vol ser independent en el moment de ser-ho discuteixen sobre si seran de dretes o d’esquerres no seran independents. I es posa al cap de la comunitat internacional: “Si voleu ser independents, digueu-nos-ho clar”.

Una de les coses que van treballar millor amb el conseller i l’Esther Vera va ser, en part, penetrar en els mitjans internacionals més potents: “Financial Times”, “Wall Street Journal”, “The Economist”, és a dir, els mitjans que governen l’opinió moderada, la liberal conservadora. Van aconseguir editorials molt importants del “Financial Times” a favor; es va aconseguir desmuntar la visió carrinclona i espanyolista dels corresponsals europeus instal·lats a Madrid de tota la vida. Es va aconseguir amb la manifestació del 12 i la convocatòria d’eleccions. Després va venir una allau de corresponsals sense prejudicis, quan ho van veure van ser favorables però els que vivien a Madrid, amb fills, etc. s’ho miraven amb uns altres ulls. I van poder copsar de prop les resistències d’una capçalera prestigiosa com “The Economist”. La reputació dels dos professors a nivell internacional, i la credibilitat els va obrir les portes de les redaccions més influents del món. I diu que el món periodístic britànic és molt bo, no els impressiones perquè parlen de tu a tu amb tothom. Has d’intentar convèncer-los. També diu que un dels mitjans a qui més ha costat explicar-ho és als alemanys; el màxim que poden arribar a dir és que el problema és Madrid; els francesos són centralistes però els pots trobar per la banda romàntica, tot i que no arribarà al primer ministre encara que sigui català d’origen; a Itàlia pots aconseguir que et facin cas, però l’opinió oficial… Tant a Itàlia com a França diu han aprofitat la crisi per fer una reforma recentralitzadora de nassos: França ha reduït les regions a la meitat; Itàlia ha reduït les províncies a la meitat, i han tret competències a les regions. Darrere això hi ha la unificació europea: els estats han cedit sobirania, i per tant, els estats es queden sense competències i van allà on poden a buidar-ne. El procés de devolució que s’havia fet cap a baix sobre el principi de subsidiarietat, la integració europea la inverteix. Per què han de tenir competències de turisme ells? Les arrambo. I així amb totes les àrees. El procés és general. Des d’aquí s’intenta posar un vector que trenca aquesta dinàmica. Diu que els alemanys els explicaven que els que venien d’estats preexistents, de Baviera, per exemple, han viscut el mateix –cada punt d’unificació europea ha estat un punt de centralització més intens–, i això ens complica la vida. Els que ho han viscut de manera diferent són els britànics. Per això van pensar que a Gran Bretanya és on podien obrir més terreny. Els èxits amb el “Financial Times” van estar molt bé però la declaració del 9-N repeteix va anar molt malament perquè el “Financial Times” va ser la primera vegada que en comptes de renyar en Rajoy ens renyava a nosaltres.

Torna a dir que tot això és complicat. La seva insistència era que s’havia d’estar preparat per un nou cicle electoral i fer-lo millor que l’anterior –la tesi del seu llibre i també en les conferències i xerrades que fa– però no podrem. Imagina el relat: “Després de presentar-se dividits a no sé quantes eleccions, els independentistes aconsegueixen la independència”. No ho veu. En canvi, si l’argument és: “Després d’eleccions a tots els nivells l’opció independentista va ser la més votada en totes les eleccions i es va aconseguir la independència”. En aquest últim hi ha un fil conductor. Si guanyes les locals, les europees, les autonòmiques, les espanyoles, i guanyes sempre, potser sí que pots arribar a proclamar la independència. S’ha d’aconseguir donar un ímput positiu cap a fora molt gran, i a la vegada aconseguir un consens intern molt gran. Però si et vas barallant durant aquest recorregut i no aconsegueixes mantenir les teves pròpies tropes unides, malament rai. Hi ha molt espai per ampliar el perímetre, certament. Per això, una de les coses que vol explicar a partir d’ara són els pros i els contres sobre la independència –vol fer créixer el primer llibre–; un llibre perquè els que no són independentistes no hi siguin hostils i els que siguin independentistes que no siguin freds. Ell no era independentista, i ho és de fa poc, i si ara l’hi demanessin en un referèndum votaria que sí. Ell pensa en els “tebis”, en la gent de soca-rel que el dia que els hi preguntin, diguin que sí! Fos cas que ens passés la història per davant nostre –sempre aquesta visió dels anys i de la cursa de fons, cap mena de pressa. Parsimònia ben administrada, intel·ligència amb fonaments–. I també vol fer el llibre pels que identitàriament no se’n senten perquè no es posin nerviosos i explicar-los que l’estat sempre ens jugarà en contra. I, per tant, va en contra del benestar dels ciutadans, i d’ells també. N’està convençut: aquest país només se’n sortirà si té capacitat pròpia.

L’episodi dels 100 metres. L’Albert és un home assenyat, de formes suaus i verb contundent. Ja ha fet seixanta anys, i té la prudència dels anys. Amb aquests cinc anys les ha vistes de tots colors, i per aguantar situacions injustes i dures amb les relacions tibants amb Madrid sovint han recorregut a l’humor. Recorda amb precisió i agudesa l’episodi dels 100 metres, que van parlar moltes hores tots tres. Per veure com l’enfocaven i com gestionaven una situació de crisi. La resolució va ser senzillament cum laude.

El conseller Mas-Colell va dir que si calia faria els 100 metres de genolls però que paguessin la bestreta per pagar els proveïdors. L’Albert diu que en part les va fer per protegir-lo a ell, després que fes unes declaracions a RAC-1, en què va dir que els farmacèutics haurien de posar una espelma si volien cobrar. I això va portar un cert rebombori.

L’estat els va deixar desarmats, no sabien quan podrien pagar i van posar de manifest –amb les declaracions– que la situació era desesperada. No era actuació, no era teatre –com moltes vegades és la política: és representació, la representació d’un conflicte per evitar que els ciutadans es barallin–. Era realitat. No hi havia diners per pagar els proveïdors. Però quan el conseller Mas-Colell va fer el prec públic, ho va fer per tapar-lo a ell. Com? Dient-ne una encara de més grossa. Van parlar-ne molt del que diria després del consell de govern  de dimarts –l’Albert havia fet les declaracions dilluns–. De l’últim FLA del novembre hi va haver una cosa ofensiva contra el país: els 3.000 milions que l’estat havia de pagar va dir que els pagaria en desenes parts. Ja no era humiliació –pot ser que una part del poble espanyol hi estigui a favor, Montoro i el PP s’apunten un tanto, la premsa de Madrid ho demana– sinó que atacava la idea que es tractava els catalans de manera desigual, és una desigualtat de tracte. Si ets la Generalitat i poses un recurs al TC, el perds; però si és per desigualtat de tracte amb els espanyols, la cosa canvia i el guanyes. El conseller va fer servir dues tàctiques: una, “i no teniu diners, digueu-nos-ho” –els diners hi són–, però no va fer efecte; en canvi, l’argument que era bo va ser: “Recorrerem i estem convençuts de guanyar”, si no se’ns dóna el que se’ns deu, i ens ho volen donar en deu parts, això és desigualtat de tracte. Aquest argument és el que va fer reaccionar Montoro. Va trucar al conseller al cap d’una hora –el temps que va trigar a tenir la traducció– de les declaracions de l’Andreu. Aquell dia el va trucar dos cops després de molts mesos sense comunicar-se, amb unes relacions tenses i Montoro dient-li –recorda amb tot detall–: “¿Pero Andreu, qué tontería, ir a los tribunales…”. I el conseller va respondre “Esto que vais a hacer es intolerable, es un maltratato”. I Montoro: ¿”Quién te ha dicho que pagaremos en diez meses?, ¿quién te ha dicho esto? ¡No es verdad, no pagaremos en 10 meses, lo pagaremos todo de una vez!”. –Inconscientment tots hem visualitzem el gag del “Polònia”–. Tots els funcionaris amb els quals parlaven ho tenien tot a punt per pagar-ho a deu mesos. El dia que l’Andreu va dir que es posaria de genolls, que faria els 100 metres…, però que paguessin! I també va dir que recorrerien i que això es podia guanyar… Es va girar el mitjó. Però per què tenien tanta por del tribunal? Era el tribunal i era la política em diu. La idea era potent internament i diu que C’s ha fet forat reclamant que tots som iguals. A Espanya fas forat reclamant que tots som iguals. Si els ciutadans de Catalunya, que poden ser de C’s o del PP, no els tractem com els altres ciutadans espanyols et diran: “Per què ens tireu pedres?”. Els farmacèutics són part del seu electorat, i també recorda estàvem en campanya electoral. Van ser molt àgils. Aquest és un exemple de David que tira la pedra i encerta Goliat.

Un país normal té buròcrates i comerciants, i Catalunya no ha tingut aquesta part de buròcrates, tothom s’ha hagut de guanyar la vida al mercat –obrers, comerciants–. No hi ha diplomàtics, ni inspectors d’hisenda, ni alts funcionaris, ni advocats de l’estat, i això ens falta, no saps com fer-t’ho arribats a cert punt. Mig rient –com un nen murri– diu que quan feia una cosa malament, dimitia. L’Andreu li havia dit alguna vegada, no facis bromes que algun dia te l’hauré d’acceptar.

Ell tenia una força interna: podia anar-se’n en qualsevol moment. No havia de fer res que no li agradés. Li podien demanar que no marxés però ell era lliure de fer-ho. Això li ha donat el vigor per fer coses que eren antipàtiques, i sent molt conscients que quan no calguessin més retallades els farien fora. I és conscient que si no se n’haguessin hagut de fer hi hauria anat algú de CDC o d’UDC. Necessitaven algú a qui se li pogués tallar el coll d’un moment a un altre. La política és desagraïda. Molt, molt. I fa un paral·lelisme: el món de la política s’assembla al món de la comunicació i al de la universitat perquè són mons desagraïts. Costa guanyar-se la vida, amb la comunicació, amb la política també; també amb la universitat, que tothom s’hi pixa a sobre, però tots tres tenen un element peculiar: tothom hi vol ser. És tremend. L’Oriol Amat un dia el va anar a veure perquè havia de fer un DAFO de la universitat i li va dir que tenia una llarga llista d’elements negatius però cap de positiu. Quin element positiu se t’acut? Tothom vol ser-hi li va respondre ell: els estudiants, els professors… Això és la reputació –no el poder! –.

Han hagut de fer a contracor les retallades, i segurament una de les més injustes són les que s’han fet a la universitat: s’han fet fora els associats, a les escoles s’han fet fora als reforços, a l’administració, també. A la baula més feble se’ls ha fet fora. Als que han fet fora, de què et penses que diuen que treballaven? em diu. Si eren a la universitat, deien la universitat, encara que ara només hi facin una hora; els que estaven a l’administració diuen que segueixen sent funcionaris. Molta de la pèrdua era en realitat coses molt petites, era un element d’autoestima. I amb una targeta podien anar arreu. Això de la reputació és important, perquè et permet aconseguir altres feines; acreditar-te davant la família i els amics. Amb els mitjans també, si dius que treballes per un mitjà… I si ets polític, també, tothom et persegueix, deus tenir poder suposa l’Albert. També quan deixes de ser-ho ningú et truca. De fet, en un dels correus que vam intercanviar escrivia: “No ho sé si encara et puc interessar…”.

Té un record per la Muriel també, professora universitària, i menciona la dada que algú va dir que havia tingut centenars d’alumnes quan en són molts milers. Ella feia les introduccions a l’Economia a tots els estudiants que entraven a Econòmiques –ella i en Barbé–. Cada any devien passar quatre-cents alumnes per les seves mans. Ser professor no és de notorietat pública però sí que és una notorietat important per la quantitat d’alumnes als quals arribes.

Ara s’han desvinculat emotivament i a partir d’ara vol explicar coses que des del govern no podia explicar –inevitablement parla en plural, encara dura la bicefàlia–. Li agradaria que alguns col·legues economistes que aleshores els atacaven ara sortissin i diguessin “Ei, el govern fa el que pot, qui l’ataca és Madrid”. El sentiment de solidaritat sobre la feina feta és absolut i cap al nou equip que gestiona la conselleria també.

S’emporta deures per fer: fer un llibre sobre l’ajustament pressupostari. Han viscut un moment extraordinari que no l’és en la vida del món –caldrà revisitar-lo: què hem fet, per què ho hem fet i què es feia simultàniament a altres llocs–. S’ha perdut la perspectiva. A Catalunya el partit de les retallades ha perdut menys vots que en altres països. No s’ha fet tan malament com a altres llocs. Té moltes caixes amb molts papers, i vint-i-cinc gigues de correus electrònics. Com a historiador que ha passat pel govern, té les fonts, ha estat intens i voldrà encaixar les dues experiències –la del govern i la d’historiador– per explicar la crisi. Per ell és un deure, ha pogut viure les coses des de dins, “Tot és al revés”, és espectacular quan diem les coses d’una manera però són el contrari, em diu però no es pot fer d’una altra manera. Troba interessant la construcció de l’opinió pública.

Com acadèmic que torna al seu lloc vol veure com s’han experimentat aquests anys i les llavors que deixen pel futur, vol explicar l’experiència de la crisi com un episodi històric. El que s’ha viscut és molt important, ens marcarà. Res serà com era. Hauran canviat els partits, les expectatives de tothom. Es veu a ell mateix reflexionant sobre el tema: si la crisi deriva o no de la globalització. El Mobile World Congress que se celebra aquests dies –avui és 23 de febrer– ens la recorda! La globalització és de tot el món, gent de tot el món, un exemple és Corea del Sud és un país espectacular, de la dimensió d’Espanya i que va a tota velocitat. Encara no se sap si és sostenible però està disposat a reinventar-se. I diu que aquest petit país de l’Àsia –per tenir el Tractat de Lliure Comerç amb els EUA– va fer una cosa tan espectacular com desmuntar la professió d’advocats i orientar-la a l’americana –i enlloc de fer la carrera de Dret, fas un màster de Dret–. Això és una revolució autèntica: trenques l’elit i decideixes que a partir d’ara serà una altra cosa. L’elit és la professió jurídica d’un país. Els coreans estan disposats a dormir poc i treballar molt. I em dóna la dada que és una de les llengües més usades a internet, el nivell d’interconnexió entre ells és molt més alta.

I també vol escriure un altre llibre sobre els pros i contres de la independència, cal ampliar el perímetre. Només serem creïbles si fem un balanç entre arguments a favor i en contra: des de tres perspectives, des de Catalunya endins, Espanya i Brussel·les.

Parlem del talent i té temps per reflexionar sobre la comunicació i els periodistes. Allà on hi ha la nota més alta per accedir a la universitat és a Periodisme o Comunicació, s’ha desplaçat l’entrada excel·lent de lletres cap a la comunicació. A la gent que li agrada llegir i escriure te’ls trobes a Comunicació. Hi ha grans bandes d’especialització: metges, tècnics. De l’immens món de lletres, molts van cap a comunicació. Ell és de ciències, i va entrar a Econòmiques, el va engrescar la història econòmica amb en Jordi Nadal –també el professor que va marcar la Muriel Casals–. Són gustos i preferències impredictibles. Una professora d’història que va tenir al Batxillerat, la Dolors Folch, que després va ser professora de l’Àsia i la Xina a la UPF, el va atrapar.

De la història econòmica el que més li interessa és estudiar els països que van malament, com nosaltres. Per això ha mirat cap a Llatinoamèrica, i en relació a la situació actual, podem ser com Cuba, però som com Uruguai o Xile o l’Argentina. Podem seguir la mateixa trajectòria. Pots entrar en declivi, pot ser lent però imparable. L’Argentina i l’Uruguai fa un segle que estan en decadència: cita un llibre del Saramago en què la península se’n va cap a Amèrica. Quan va començar la crisi ell havia plantejat que després de la sacsejada es podia fer una bona reforma fiscal i sortir de la crisi com a nòrdics. Però hi ha hagut la sacsejada i ho hem empitjorat tot, i en això ens assemblem als països llatinoamericans.

Per això la independència la veu com l’oportunitat d’assemblar-nos als nòrdics, com a mínim, als holandesos. Diu que ens assemblem a Holanda, en petit i frustrat però també diu als seus que potser acabem sent com Portugal o Grècia. Cal ser-ne conscients, o potser ja som com Sicília. Explica l’exemple que en una trobada de les estructures d’estat, un professor els va presentar un model seguint Noruega i ell va demanar: “I si només podem ser com el Marroc?”. Va generar discussió. Ningú se la vol mirar aquesta part. Quan es parla dels pros i dels contres de la independència també cal explicar que potser es fa un pas enrere. Irlanda quan es va independitzar va fer un pas enrere. Cal saber-ho. La independència irlandesa va ser força traumàtica tot i que han passat tres generacions, i ningú se’n recorda; si ho preguntes als irlandesos ningú et dirà que va ser una cosa dolenta. És la satisfacció interna del país, la comunitat se sent satisfeta amb ella mateixa. Quan els espanyols diuen que l’AVE no s’ha de comptabilitzar en pessetes és justament per això perquè té un valor nacional immensurable.

I tot aquest bagatge li ha servit per gestionar l’economia catalana, en una crisi que a escala internacional es podria comparar amb la dels anys trenta; i la cosa més semblant a Espanya és la crisi del sexenni democràtic, del 1868-1874 però del que va passar aleshores ningú en té ni idea! L’esquema que té d’aquells anys és: la crisi financera, la crisi ferroviària, un canvi de règim, van variar les polítiques, el país es va empobrir, es van haver d’aplicar polítiques d’emergència per evitar les retallades. Van vendre, van concessionar i van vendre el que van poder. I es van trobar davant una sorpresa: era un estat molt pobre amb un país que s’anava enriquint. Hi va haver un moment en què l’enriquiment va funcionar i es va haver de fer fora el govern, perquè molestava, posava pals a les rodes. Al final el van haver de treure, potser ens passa una cosa d’aquestes ara. Per exemple, que haguem viscut una crisi financera en què durant un temps el diner no circulava, no hi havia crèdit, al segle XX s’ha perdut l’expressió. Però al XIX es deia “no hi ha crèdit”, ningú et deixa diners. I és el que ha passat en aquesta primera crisi global del segle XXI.

Recerca i futur. Quan ja semblava que havíem parlat de tot, surt la recerca, un dels temes que també coneix bé, va presidir el Consell de Recerca de l’Institut Europeu –que reuneix investigadors a escala europea–, i apunta que el problema de la recerca és agregar molta gent competent, és a dir, concentrar molta gent que en sap. Això a Catalunya ho havíem tingut en la indústria tèxtil o agroalimentària. Aquí era fàcil trobar algú que en sabés d’aquest sector; per tant, era fàcil que germinessin tants negocis arreu del país.

Avui dia els negocis punters són en el món tecnològic però per reproduir un Silicon Valley cal tenir dimensions, i no en tenim gaire a Catalunya. La millor manera perquè dos catalans s’intercanviïn una bona innovació és que es trobin a Nova York. Falta connexió del talent intern. Tu formes part de la xarxa neuronal del teu àmbit a nivell internacional. Posar la gent junta i que les idees flueixin és molt difícil. Un problema gran és la reputació i l’acreditació: no tothom està acreditat de la mateixa manera. Pots tenir un institut de ciències fotòniques que sigui el número u, com passa a Catalunya amb l’ICFO d’en Lluís Torner, han entrat a la Champions. I això s’agrega, i pot permetre’t fer un districte especial del grafè, per exemple.

El que va intentar el conseller Mas-Colell és implementar un sistema d’excel·lència molt compartit per facilitar l’streaming, i descobrir on és el talent. Quan tens clar que es concentra a una universitat, etc., t’és fàcil de generar innovació. Aquí no sabem distingir entre allò que és bo i allò que és complicat. A Catalunya es conviu amb sistemes exogàmics –internacional i amb reputació i endogàmics –són poderosos, però poden no tenir cap valor–. Estan interconnectats.

Aquests anys a la conselleria han viscut intensament els criteris contraposats entre les polítiques de la recerca i la innovació, i pensa que amb la nova conselleria de Coneixement i Empresa, el conseller Jordi Baiget té una bona oportunitat ara d’aconseguir sinergies positives. Hi ha opinions molt contradictòries al país, alguns diran que la innovació està molt vinculada amb la indústria. Però s’ha de veure si aquella indústria té recorregut, on s’inverteixen els diners, i si es fan passos endavant. El món de la recerca està molt estructurat a escala internacional, tendeix a ser molt ambiciosa. Pot ser que s’inventin lleis de la física que no tenen cap repercussió pel país; en canvi, els altres sembla que treballen per fer millor la indústria tèxtil o la indústria del cava.

L’Andreu tenia una idea molt clara: és el principi del Barça i la Champions, si tu fitxes els millors, i estàs disposat a fer-ho, arribarà un moment que si fitxes molta gent bona en física teòrica, al seu darrere hi haurà tanta gent bona, que s’ho inventarà tot i seràs referència mundial i tindràs una concentració de talent especialitzat. Les zones dinàmiques del món no és que siguin més intel·ligents, és que han atret als més intel·ligents! –aquesta és la teoria de Richard Florida “Les ciutats intel·ligents”–. Els han atret! I posa l’exemple de l’Holanda del XVII: viuen de les expulsions de protestants, de jueus… Tots els emprenedors se’n van allà. Des de fa uns anys tots volen anar a Silicon Valley… I recentment a Barcelona. La ciutat té una oportunitat fantàstica. Ell ha fomentat aquesta visió global als seus dos fills, la filla viu a Mèxic, un dels pols en creixement del món, i treballa a Uber, una de les empreses amb més expansió del món i el fill viu a Londres. Hi hauré de tornar per viure el silenci del pati i la biblioteca que de ben segur trencarà l’afabilitat, simpatia i il·lustració de l’Albert.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s