El viatge d’una Premi Nobel (I)

Dissabte 14 de maig. A la Sala de Creació de la Fàbrica i Coats, amb uns finestrals de més de dos metres s’hi filtra la llum de després de la pluja, aquella llum intensa, blanca i acompanyada d’uns raigs de sol. La sala és plena i els aparells de traducció mòbils s’han esgotat. Per sort vaig poder acreditar-me com a periodista i em dirigeixen a la taula on hi ha tres noies piulant la conversa que mantenen la gent de SomAtents amb la Svetlana Alekiévitx. Passo per un lateral, files i files de persones assegudes en silenci. L’acte ja ha començat. Dalt l’escenari, la Svetlana al centre, vestida de color marró toffe, diferents tonalitats entre la brusa i l’americana. Porta també l’auricular de la traducció a l’orella, ella només parla rus. Ha viscut immersa en aquest món, el seu, durant més de trenta anys. Ara diu que ja ho ha explicat tot del món soviètic. Ja no en queda res més. En aquests moments està escrivint un nou llibre sobre com viuen l’amor tres dones, tres dones extraordinàries afirma. Una d’elles s’ha separat i ara viu amb una dona. Es nota que estima les dones, que s’hi sent pròxima i molt còmplice. A la Ucraïna materna, a la Bielorússia paterna, a la Rússia adoptiva, sap que ser dona té molts significats –mares de soldats russos, dones amb anhels de llibertat, pageses que viuen a zones contaminades de Txernòbil; una de les protagonistes del documental “Babúixques”, Ilia Ivanovna, que podria ben ser protagonistes dels llibres de la Svetlana Alekiévitx o de Dostoievski diu: “Em quedaré aquí (Txernòbil) encara que els àtoms m’acabin matant”– i per això afirma que els relats de les dones són molt més poderosos.

Al novembre del 2015 li van donar el Premi Nobel de Literatura contra tot pronòstic, a molts amants de la literatura els va agafar per sorpresa, sentiment que es va convertir al moment en alegria i fins i tot felicitat: el primer Nobel a una periodista literària, i que és dona! Triple bingo, triple casualitat de l’atzar? No, no. La literatura de la Svetlana com ella mateixa explica és fruit de la naturalesa del vincle. Dalt l’escenari afirma que ella no és sociòloga, i diu que el que ella fa és provocar la trobada de dues per persones per casualitat –ella i l’entrevistat /da– en un punt de la terra. Amb la conversa ella situa el context, i conversen de les esperances, de les coses serioses. Són persones senzilles, com ella, i sinceres, d’aquelles que t’acompanyaran tota la vida: hi ha coses que no t’han sortit bé a la vida, hi ha coses que no saps si no ho preguntes, si no ets allà per escoltar-ho i registrar-ho, això és el que ha fet ella, transmetre des de la humilitat i des del punt de vista micro, el quotidià, el petit, històries, relats, moments. En ella tot és veritable, sense màscares. Ara el cos li demana escriure i parlar sobre l’amor. El seu mètode és tan senzill que emociona, arriba a aquella part imperceptible del qual estem fets tots. Sí, tots. Aquesta és l’essència del periodisme, i s’hauria d’ensenyar a les facultats on s’hauria d’aprendre l’ofici: buscar persones –fonts– i començar a fer preguntes. Com ho fa? A través de la confiança. Explica que es trava una amistat profunda amb l’altra. Així de natural, així de simple. I sempre en un context.

Del de l’era soviètica en diu: vivíem una època en què hi havia lleis que permetien matar altres persones, i es pregunta, quants alemanys havien matat els russos? Hi havia una part de propaganda en tot aquell règim. Recorda una entrevista que va fer a una infermera que era a la guerra de l’Afganistan; s’encarregava d’anar al camp de batalla per veure si hi havia supervivents i atendre’ls. Ningú tenia en compte si hi quedaven soldats o ferits allà. I tot i l’espectacle dantesc, la barbàrie, diu que la infermera feia servir un llenguatge poètic, el “blat jove” per parlar de la llàstima de veure soldats joves morts o ferits; “els ocells i la neu”, metàfores per descriure l’horror, per escapar d’una realitat tan dura. Explica que és una tradició russa de pagès que fan als enterraments, diu que és una cosa genètica: la imatge de matar un ocell que cau a terra et fa sentir llàstima. I això la porta a reflexionar sobre el sentiment de llàstima d’una persona moderna. Avui dia quan veus la televisió russa se t’hauria de generar aquest mateix sentiment que tan bé retratava la infermera, quan es mostren les imatges de la conquesta de l’aeroport de Donetsk. Però no és així diu.

La Svetlana parla del misteri de la vida, és sorprenent. I confessa que volia escriure un llibre –“Els nois del zinc”– perquè els generals veiessin el que estaven fent a l’Afganistan, per ajudar a prendre consciència. Però no es va publicar fins que Gorbatxov no va arribar al poder amb l’inici de la perestroika –reestructuració–, ell va ajudar-la a publicar els seus llibres; en aquell moment la gent estava preparada per acceptar la veritat del que va suposar el règim comunista. Tot el poble tenia una representació molt ideal del que havia suposat el comunisme però si es mirava dins els cors de les persones, i al camp de batalla, aquest ideal es trencava en mil bocins. L’íntim mirall trencat de la Rodoreda. Recorda amb nostàlgia els diàlegs que tenia amb Gorbatxov sobre els valors, i diu que ara tot allò sembla fantasia si es compara amb el moment actual: tancs nous, avions i vaixells de guerra i un lema: “Guanyarem”. Diu que han perdut la fe en una nova vida, aquella que va sorgir amb l’esfondrament del comunisme.

La conversa amb la gent de SomAtents dura mitja hora, moment en què es dóna el torn de paraula al públic, un públic pacient i atent que intenta desxifrar les paraules de la traductora –ha de ser molt difícil traduir d’una llengua com el rus, plena de metàfores i construccions tan diferents com la catalana que encara que no ho sembli també té unes construccions elaborades i moltes moltes frases fetes; la llengua sempre l’han mantingut la gent senzilla, del poble– i que escoltava amb una passió continguda i molta concentració. Un silenci de sis-centes ànimes.

La primera pregunta que li fan és sobre l’aposta que va fer l’editorial a casa nostra —Raig Verd amb una radiant Laura Huerga que no es creu des del novembre el que li està passant– i com assumia el periodisme per visibilitzar les històries i els discursos marginats? La Svetlana, sempre el micro a la mà dreta, i amb l’esquerra lliure per poder fer pocs gestos precisos i parsimoniosos, respon que no vivim en un món perfecte, perquè sempre patirà algú. És el sentiment profund de l’ànima humana que connecta amb les altres, literatura russa en estat pur.

La primera paraula que caço quan entro a l’auditori és Dostoievski, de qui se’n declara deixeble i una seguidora –sobretot en un dels seus assajos des de Sibèria, el fundacional llibre Memòries de la casa morta, que edita Adesiara, o L’illa de Sajalín de Txèkhov–. La Svetlana reconeix el dolor com a motor de creació, a les nostres societats la perfecció no existeix –sempre hi haurà rics i pobres–. Només durant la infància els nens són iguals, són flors de la vida. Quan creixem la gent es fa diferent, busca i manifesta la seva singularitat.

A Rússia avui dia s’assassinen periodistes, quan s’investiguen temes econòmics, però és la nostra professió reivindica: s’ha d’anar fins al final. A ella la van amenaçar durant els anys que va escriure i gravar les entrevistes a més de set-centes persones i la van investigar però diu que la va salvar –en el sentit de salvar la vida, no la van matar– el temps. I no es va espantar ni es va tirar enrere. Una veu valenta com poques s’han sentit a Barcelona en els últims anys. Va dir que a l’Afganistan va veure moltes coses que no hauria volgut veure mai, sobretot el comportament d’alguns homes i militars, ella tampoc es considera una dona forta, tot i que confessa que no es va desmaiar en cap moment. Qualsevol por diu es veurà reflectida en el text.

En el seu discurs de recollida del Premi Nobel diu “He recollit els brins, les engrunes de la història del socialisme ‘domèstic’, ‘interior’. La manera com vivia dins l’ànima de la gent. Sempre m’ha atret aquest espai petit: l’ésser humà. En realitat, és allà on tot passa”.

Un espectador li demana sobre el binomi entre literatura i periodisme i amb franquesa i tendresa diu que el vincle som nosaltres, com es demostra amb les noves tecnologies. El que és important és la personalitat, el caràcter, la persona; i amb la humilitat dels genis afirma que la transició del periodisme a la literatura no la inventa ella sinó que molt abans ja hi ha Soljenitsin o Studs Terkel que relata i retrata l’ànima americana, recull la història oral del somni americà dels anys seixanta i setanta. La Svetlana a “Temps de segona mà” mostra el desengany del relat sobre la URSS sobretot quan va a l’Afganistan i diu que els que van fer la perestroika van perdre, i que la paraula “democràcia” no té contingut.

Avui dia Putin parla de gran país, i ells, la seva generació van perdre aquest “gran país”. No és una idea seva sinó que és la realitat que ha pogut palpar per tot el país; durant trenta anys ha recorregut Rússia, a les residències, als racons més inesperats. Tanmateix nota que ara es torna a llegir Trotski, Marx o Engels entre els joves, tal com va escriure Dostoievski “Somniarem amb una altra revolució a Rússia”. Per la seva generació Putin és un monstre, han perdut per culpa d’ell; en canvi, els joves pensen el contrari, aquestes obres del passat els donen força. Aquest és el perill que té actualment el país. I quan ara va pel carrer i els pregunta, els joves li responen que Putin és feble, i que ells, no van saber-ho fer: ells sí que ho faran. Deshumanitzen Putin però ell es dirigeix al desig de milions de persones que se senten enganyades i estafades perquè no queda res de tot allò, d’aquell món. A Rússia tothom hi va perdre, només un 7% de la població hi guanya, els superrics. El capitalisme no s’adapta a la mentalitat russa. Als anys noranta hi havia només un lema “Tot el poder pel capitalisme”; és un capitalisme salvatge, Rússia com la Chicago dels anys trenta diu. Els joves senten nostàlgia del règim comunista, quan la gent era igual, hi havia educació gratuïta i la sanitat també. Els nens quan viatjaven volien ser russos, hi havia un orgull de ser part d’una ànima immortal i important. La Svetlana està preocupada perquè Putin és un fenomen perillós, que apel·la a la gran Rússia, com els militars van cridar a la gran Sèrbia o els alemanys a la gran Alemanya, llavor del feixisme. I es pregunta: què llegeixen ara els joves? Doncs els llibres que van servir d’inspiració per fer la revolució del 1917 o que va portar el feixisme a Alemanya. Cada generació té la seva utopia i pensa que és perillós que la de la generació de joves russos sigui aquesta Rússia imperial i militar “Quan la gent tingui por de nosaltres, haurem aconseguit l’ideal; tindrem més tancs”…

A cada ànima humana ella hi troba una veu que té coses per dir, és mirar aquest més enllà dels mitjans, mirar al fons de les coses, trobar-hi la veritat. Hi ha un problema tècnic i la presentadora fa una altra pregunta: abans de començar la conferència demana quina mena de gent hi atendrà i quan li diu que és gent que té un gust per la literatura –és dins el certamen de Literal, fira d’idees i llibres radicals— diu que preguntin ells. I així es desenvolupa l’acte, a través de preguntes i respostes per part dels assistents. Li pregunten per l’última frase –inquietant– del seu discurs de recollida del Nobel: “En els nostres temps és difícil parlar d’amor”. La Svetlana sense immutar-se, amb la cadència i la bonhomia de la discreció, de la invisibilitat explica que el discurs tenia dues parts: una que recollia la utopia roja, tots els russos la porten a la sang; és una idea que sempre existirà i que serà sempre perillosa. La manera com es va desenvolupar el comunisme va ser esgarrifosa. I la segona part dedicada a parlar de qui era ella: una ànima amb tres pàtries –la bielorussa per part de pare; la ucraïnesa per part de mare i la russa per l’educació–. En el moment de rebre el premi hi havia guerra amb Ucraïna, un país que s’estima, i era difícil, per tant, parlar d’amor. I és sobre l’amor que escriu ara, sobre com els homes i les dones parlen d’amor i com en el fons dels cors hi ha sempre la mateixa voluntat: ser feliç.


Transcriu literalment, reelabora i fa literatura? Quin mètode fa servir per escriure? Escric un llibre entre set i deu anys. En els últims trenta anys he entrevistat set-centes persones amb relats molt interessants. A vegades, les vaig a veure moltes vegades, quatre, cinc. Alguns d’aquests relats ocupen dues-centes pàgines i la idea la condenso, de la merda de vides no se’n pot fer un llibre. Hi ha un tema en el relat. I no, no és literalment, pel que fa al sentiment no hi ha cap nota al peu de pàgina, però en la disposició, en l’ordenament del que li han dit, sí, s’ha de fer com un escriptor. S’han de fer servir les tècniques literàries.

No deixa estar el micro que té gairebé enganxat a la boca mentre escolta una pregunta que li tradueixen a l’aparell que té a l’orella: Què fa amb les gravacions? Abans del desmantellament pensàvem en el socialisme de rostre humà, i vaig donar molt material al Komsomol –les unitats soviètiques– però el Partit Comunista i el poble van fer la revolució. Tot va desaparèixer. Tinc milers de pàgines escrites. Li demanen per les discrepàncies d’alguns testimonis, i del judici que va haver de viure. Com ho va viure? Per conservar les cintes les vaig donar a la gent, però les vaig poder fer servir al judici i vaig guanyar-lo.

Aquí es nota el xoc entre la veritat personal, la de les cuines, el que es deia sense filtres, i la veritat oficial. Una mare d’un soldat li va dir que li havia explicat el que li havia explicat perquè plorés amb ella no perquè ho expliqués a tothom. Aquest fet el va explicar a la Mònica Terribas en l’entrevista que li va fer divendres 13 de maig al CCCB:

Vostè va dir “No demanaré mai perdó per escriure la veritat”. Hi ha testimonis que s’han retractat. De què té por la Svetlana si té por d’alguna cosa? Aquella gent que em va denunciar, van viure tota la seva vida en una societat on a casa diuen una cosa, i al carrer, una altra. Aquelles dones, mares de soldats, a casa deien la veritat, després d’una copa de vodka però quan anaven a l’escola parlaven de l’heroisme, del patriotisme. Un cop vaig veure una mare amb un taüt de zinc amb el fill mort, i estava mig morta, i deia: “Per què és tan petit el taüt? No hi pot cabre el meu fill”. Els primers mesos de servei militar feia cases per generals, i llavors el van portar a l’Afganistan i no sabia ni disparar una arma, no estava entrenat. I després ens vam trobar al jutjat i li vaig dir: “Natasha, però què fas aquí al jutjat contra mi?”. I ella em va dir: “T’ho vaig explicar perquè ploris amb mi però no perquè ho expliquessis a tothom”.

Una de les primeres preguntes que li fa la Mònica Terribas és com tria els seus testimonis? De l’espai postsoviètic se’n diu la civilització de les llàgrimes i del dolor. No tenim cap problema de trobar persones que tinguin dolor, que pateixin; a cada casa, a cada família n’hi ha. La meva feina és trobar una persona que té dolor, perquè sovint és prou banal. Grava els testimonis o pren notes? És impossible prendre notes perquè una entrevista dura quatre o cinc hores, i s’ha de gravar. “Els nois del zinc” són testimonis, soldats soviètics que viuen la guerra de l’Afganistan, moren milers de soldats, amb les mares dels soldats. Un fragment d'”Els nois del zinc”: “No ens jutgis, ningú podrà posar-se en la nostra pell. No ens jutjeu, només intenteu entendre’ns. Ens han deixat sols en aquesta guerra… Sempre vam pensar que hi hauria una cosa superior que ens protegiria”. Van viure un desengany molt fort quan van veure que ningú els esperava, i quan van tornar van veure que aquell país no existia. I es van alliberar de la idea comunista, i van continuar sent la ideologia roja que ara ha segrestat Putin, és més resistent. Als anys 90 pensàvem que seríem lliures l’endemà mateix. La llibertat és un camí molt llarg. La Svetlana ens aproxima la transició soviètica, a través de les persones del carrer afirma Terribas.

Ens agradaria pensar que és el darrer combat, ara hi ha una histèria, sempre es busquen espies, agents secrets. Tot això em recorda la meva joventut i ara es repeteix. I el meu últim llibre és “Temps de segona mà”. Putin mateix ho té clar: la caiguda de la URSS és la catàstrofe geopolítica més gran i els diputats de la Duma estan convençuts que Gorbatxov és un criminal i que ha de ser jutjat. I Putin diu que els que volen saber la veritat del passat nacional són uns traïdors nacionals; i ara s’està formant una nova generació de nous patriotes que volen que Rússia sigui gran, i que el món ens tingui por i respecte. És la idea de “Temps de segona mà”, perquè la gent jove pensa que li tindran respecte pels tancs, pels vaixells de guerra. Ara tenim un dictador desemmascarat. I tenim la idea de gran Rússia, sabem què passa amb la idea de la gran Sèrbia, s’ha vessat molta sang.

Vostè va tenir problemes amb el poder: vaig viure uns anys a l’estranger, dotze anys, per fugir del dictador bielorús Lukaxenko, i vaig tornar, perquè teníem esperances per la “democràcia a Rússia”: Putin fa més por que Lugaxenko. Rússia és molt gran i Putin no pot controlar tot el país, només pot controlar els poders financers, la ràdio, la televisió però les edicions encara fan llibres a Bielorússia, hi ha control total. Els meus llibres surten a Rússia –fa poc en van sortir cinc volums– però està en conflicte amb el poder soviètic. És el costum de l’artista rus. És molt més important i et preocupa més el conflicte amb el poble: “Tenim vodka, tenim xoriç, tenim de tot, pinyes”. Aquest és el conflicte més gran que no pas amb el poder.

M’agradaria que em parlés d’aquesta frase: “Em fa por que l’amor sigui substituït per l’amor”. Com es troba avui dia amb els seus personatges? Amb més por? Quan teníem eleccions vaig llegir que els famosos, la gent que estimàvem molt estaven amb en Putin, li donaven suport, tots tenien la seva raó: uns tenien por que li traguessin el teatre; l’altre tenia un negoci. Els intel·lectuals van resistir millor la por dels camps de concentració que no pas la dels diners.

Sobre Txernòbil, ara que fa trenta anys: La mort és arreu, no estem preparats per això –conseqüències nuclears–. La tecnologia avança la nostra consciència. Els japonesos deien “Ho tenim tot calculat”. I jo els vaig demanar: i el risc sísmic? La seguretat és màxima. Onze anys més tard hi ha l’accident de Fukushima. Cal que visquem amb harmonia amb la naturalesa.

Sobre els valors d’Europa: Europa té les seves dificultats. Vaig viure-hi dotze anys, els europeus han tingut un camí molt llarg cap a la llibertat. Aquí la persona està més protegida, hi ha institucions i organismes públics que protegeixen la persona; el mecanisme de la llibertat funciona. Però hi ha altres reptes: la multiculturalitat, i Europa no està preparada per això. Vénen del Cap Verd, hi ha feudalisme encara, no entenen els valors europeus. A Turquia, també, el nacionalisme és molt fort. Quan van venir els refugiats, sis milions d’alemanys van voler ajudar-los –van ser voluntaris, els van deixar casa seva, estaven disposats a treballar amb ells–. L’any 1917 Europa va rebre un milió de refugiats russos. Europa té experiència d’acollir els altres, però també hi ha l’Europa més conservadora –Polònia, Romania, perquè no van tenir llibertat durant tants anys–.


Un senyor que té uns setanta anys s’aixeca, és nét de desapareguts i explica que a Espanya encara hi ha morts que són a les voreres. Li dóna les gràcies i li diu que fa psicohistòria, i li diu que a Espanya fins al 2000 no es comença a parlar de la memòria històrica –quan hi van haver orgies de sang per part de la Falange–. A Rússia hi ha aquesta desmemorització com la que es viu a Espanya? Mig somriu perquè és tan llarga l’exposició que la noia de SomAtents que modera diu que cal deixar respirar el traductor. I afirma que ella escriu la història dels sentiments –captar el sentiment de quan una persona es mor; de quan un noi jove ha d’anar a la guerra–. M’agrada veure com el socialisme viu l’ànima humana –“he recollit els brins, les engrunes de la història del socialisme ‘domèstic’, ‘interior’. La manera com vivia dins l’ànima de la gent. Sempre m’ha atret aquest espai petit: l’ésser humà. En realitat, és allà on tot passa”–, l’esperit de la gent. No ens deixa mai, això torna. És molt difícil transmetre els sentiments, els meus protagonistes no els oculten. Recordo un home vell: van empresonar la seva dona, després a ell; però el van deixar lliure i la seva dona va morir. Ell se’n va anar al front, va sobreviure, i va entrar al partit on li van dir: “No li podem tornar la dona però sí el carnet”, i ell em va dir: “Vaig ser feliç”. Em deia això mentre tenia una fotografia als dits de la seva dona. Com es pot ser feliç? No es pot jutjar a partir de les nostres idees, som una altra generació. Volia explicar el fanatisme: com la gent desapareix amb una idea tan potent.

Ha dit que li costa entendre els relats escrits per homes. Però Anna Karènina” o la Sònia de “Crim i càstig” són dos personatges escrits per homes. Com creu que es produeix el diàleg entre les parts femenines i masculines? Com es pot fer un relat veritable? Tolstoi va parlar amb les dones que coneixia, els va demanar cartes i va entrevistar-les. Va ser el material que ell va fer servir per escriure “Anna Karènina”. A “La mort d’Ivan Ílitx” quan ella es queda hores amb el difunt i un general entra i li diu “No pots estar aquí”; sempre hi ha art. No es pot assolir la veritat, esdevé immaterial. La vida té moltes variables. I la segona pregunta: vaig conèixer una dona amb un relat meravellós: vivia amb una altra dona després de divorciar-se del seu marit. Ell explica una altra cosa: li feia la cort, li comprava flors, i es pregunta –quan sap que està amb una altra dona– “Per què he sigut tan idiota i li feia tant regals?”. L’home estava dins una altra passió, no havia conservat els detalls dins la seva consciència. La dona, en canvi, recorda els detalls i s’entrega tota sencera a l’amor. Els homes… no ho sé… Potser diran que no tinc raó, però l’amor potser no els atrapa tan fort… Aquestes són les últimes paraules de la Svetlana, se sent fatigada. Demana disculpes per no poder respondre més preguntes, diu que dimecres en respondrà més i parlarà més. Tot i així dedica una hora a firmar exemplars dels seus llibres. Pacientment s’asseu en una cadira i els lectors i amants de la seva obra –hi ha força estudiants de rus i també russos entre els que fem cua, una d’elles, la dona d’en Francesc Serés, l’autor que passarà més hores amb la Svetlana aquests dies i que presentarà la conferència del CCCB: Les veus de la història— esperen amb una il·lusió als ulls poder aconseguir la firma i una dedicatòria de la Premi Nobel que gens ho sembla.

Una de les traductores que l’acompanyaran a Madrid em diu que han abusat d’ella a països com Alemanya on la van tenir més de tres hores firmant. Tenen por que no aguanti el ritme, demà marxen a Madrid on li esperen més rodes de premsa, conferències i banys de masses. Volen protegir-la, saben que està delicada de salut com explicava l’Albert Lladó en la crònica que va escriure de la passejada que va fer amb ella: “És molt difícil parlar de l’amor amb els homes”, diu que ha de trobar la manera perquè s’obrin de debò. “Els homes estan més acomplexats que les dones. Els fa vergonya parlar segons de quins temes. Ens pensem que són forts però no. Només volen aparentar-ho”. “És impossible ser sincer fins al final. L’amor és bellesa però també hi ha molt d’animal, de fosc”. Mentre demana el nom i amb delicadesa escriu lletres ciríl·liques, regala una mirada d’agraïment i un moviment senzill i vertader. A prop plena de felicitat se la mira amb aquella emoció nítida i d’ulls verds la Laura Huerga, l’editora de Raig Verd, que va tenir la visió d’adquirir els drets de publicació en català la tardor del 2014, quan encara no li havien donat el premi Nobel. Increïble, és com estar en un somni diu.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s