El viatge d’una Premi Nobel (II)

Dimecres 18 de maig. Hi ha una cua de cent persones al pati del CCCB, esperen poder entrar a la conferència Les veus de la història. A les set de la tarda puntualment surten a l’escenari la Svetlana i en Frances Serés. Només dues butaques còmodes. Senzillesa. La primera reflexió que li fa l’autor de Contes russos és sobre el com s’ho ha fet per crear un gènere nou. Ella intervé i diu que ella no genera res nou. Senzill: et formes i et fas periodista. Amb els set anys com a periodista aprèn a transmetre la realitat, se sentia incòmoda. Dins la consciència hi té l’aprenentatge dels mestres rurals (ella és la quarta generació d’una saga; els pares ho eren, els avis, els besavis, diu que al món rural es teixeix una relació especial amb la cultura ja que hi havia pocs llibres a casa). El seu mètode s’ha forjat amb les històries que les dones explicaven de la guerra. Eren dones autèntiques –com les babúixques–. Diu que totes aquelles històries li donen el to grec dels orígens de la literatura: l’oralitat. En més d’una entrevista s’ha definit com a dona-orella i explica que hi ha una certa improvisació en el seu procés creatiu, no porta mai un qüestionari preparat ja que així combat els seus prejudicis i s’assegura que el material que recull no està subjecte al que ella pensa. La guerra és l’experiència més important a la vida li diu a en Francesc Serés que es percep emocionat.
Per la Svetlana només les paraules poden recobrar la dignitat de la memòria enterrada i al llarg de la conversa fa un viatge pels seus records, un homenatge a les persones que ha conegut al llarg de més de trenta anys d’entrevistes. Diu que la van visitar a casa tres dones molt maques i no parlen d’amor relacions sinó de Putin. En Francesc Serés però vol l’essència de l’art de la Svetlana i intenta tornar al seu art abans de parlar de política, de Putin, de l’URSS, i meravellat li parla de la idea de radicalitat literària: per escriure només cal la pàgina en blanc i un boli –com els filòsofs o els matemàtics– i com ella va a l’arrel de tot: escolta l’altre. La Svetlana respon qu eal món rural la influència de la natura és molt gran, tot i que la gent del camp, de pagès no llegeix Dostoievski sí s’assemblen als seus protagonistes. La gent humil diu coses extraordinàries –quina idea més potent i veritat immutable– i segueix, la vida és això: no has de transmetre res mes que això, l’autenticitat. I parla de la senzillesa dels contes de Varlam Xalàmov –“Sóc el cronista de la meva ànima, res més”– però sempre hi veus l’abisme humà i real i també cita de memòria Boris Pasternak “Amb el temps caus en la sinceritat i la senzillesa, és l’essència sense adornar”. L’essència de les coses, la resta no té sentit. Al meu costat un periodista dels d’ofici i amb reputació em diu que un amic li va dir que havia deixat de llegir ficció, si a la realitat tenim històries extraordinàries, com la de l’home que venia bates de boatiné i ara és el segon home més ric del món! Amb la boca oberta…

La Svetlana comparteix allò que hi ha al fons del cor: la vida són petits detalls que recuperem de les escombraries, perquè sí, la vida és una merda. El que ella fa és conversar amb amics sobre l’amor, la guerra, la vida…  A “Els darrers testimonis”, que no s’ha traduït encara, en Francesc Serés diu que el testimoni de la Mina Yakolevna impressiona, és la veritat oficial contraposada a la casolana, la visió humana amb ironia. Els demana: “Parla’m de què te’n vas emportar a la guerra?” i li responen: “Una maleta de caramels”. Però també moments més durs i que superen la ficció com quan les dones que tenien la regla, deixaven rastres de sang i van començar a bombardejar i es van tirar al riu per la vergonya. Li deien “Això t’ho dic perquê ho sàpigues, de debò no ho escriguis”. Necessitem la veritat humana com passa en els llibres de Dostoievski: aprofitar l’atzar i parlar.

Són els elements quotidians per explicar fets transcendents i històrics, la literatura passa allà mateix diu en Francesc Serés, reflexiu. Tot i que es veu petita des del fons de l’auditori la veu de la Svetlana que arriba traduïda pels aparells que a vegades deixen de funcionar omple l’espai i el temps i l’ànima: són temes eterns, no transcendents. Ningú sap de quina mena d’escombraria neix la poesia; són instants de la nostra vida –uns vuitanta de mitjana– que cal triar bé amb quina llum els il·luminem perquè no sigui patètic ni massa literari, si no serà massa literatura i no serà vida. A ella li interessa la vida. I confessa tenir molta alegria per viure –encara que no mostri una gran efusivitat– i creu no tenir cap deure en resposta a la pregunta que li fa en Francesc Serés sobre si sent la responsabilita quan escriu. Ho faig per entendre: per què no es tornaven bojos? Mataven i no es tornaven bojos, com podia ser? Les dones no tenien res a veure amb el déu de la guerra. No era heroisme però era horrible. Explicaven les dones com morien els ocells (que no tenen cap culpa de res; mor per la bala i la dona sent pena). Senzillament s’ho va agafar com una tasca intel-lectual ni tan sols per la pàtria, ni tan sols per cap déu o religió. Va retratar la vida dels soldats a Kabul amb la mateixa intenció: la voluntat de transmetre la vida.

Tot i que Serés li cita Doblàtov, Mandelstam, Dostoievski, Xàlamov, Shakespeare (amb els temes clàssics de la política, el poder, l’amor o la família) el sentit de la literatura de la Svetlana és un altre: no trobarem cap resposta a la literatura clàssica per Txernòbil, eren persones sense aquesta cultura. Els homes més humils tenien aquesta relació pura i primigènia amb la paraula, encara que no sabessin qui eren tots aquests grans autors. Malgrat que les paraules són les úniques que poden fer perviure la memòria assegura en una entrevista, no són suficients per expressar tots els matisos d’allò que s’ha viscut. I com si fos una alquimista fa un pas més enllà: “L’idioma ha perdut la seva electricitat, hem de reiventar-lo”.

Té els dubtes de si les noves generacions mantindran aquesta relació gairebé sagrada amb les paraules, si seran capaços de mantenir aquesta puresa de l’ànima, ara que hi ha tantes influències i distraccions. Per ella la polifonia és important, les veus de la història, perquè permet a cadascú cridar la seva veritat, la de les paraules. Intentes apropar-te a la veritat i la literatura és l’instrument que l’ajuda a copsar allò que és informació i allò que és misteri. Hi ha d’haver alguna cosa d’avui i alguna cosa eterna. L’actualitat i l’eternitat.


En Francesc Serés té complicitat amb la Svetlana que no té cap mena de vergonya d’obrir-se davant de tanta gent, a les primeres files hi ha força presència de gent que parla rus, ja s’ha creat aquell moment en què pots parlar de tot, i ara li pregunta sobre com arribar fins al fons i la por. La Svetlana diu que l’única censura que ella ha tingut són les experiències que no ha pogut viure, i per tant, no ha pogut arribar fins al final. I es pregunta: què és la vida? Per ella és sortir al carrer i estendre les antenes per captar i sentir per quan et trobis amb algú, mirar-te i connectar-hi; aquest coneixement s’acumula dins teu. I parla dels inicis: amb el primer llibre sobre les dones que van ser al front, no podia preguntar segons què; a “Els nois del zinc” estava més preparada i a “Temps de segona mà”, el llibre més complex, ja estava totalment preparada. Allà va desplegar la profundidat que havia anat guardant amb els anys. La meva feina diu és treure allò enterrat que hi ha a dins –la memòria–. Tenim moltes estances i no tenim claus. Després d’aquest viatge que ha durat trenta anys i l’ha portat a escriure sis llibres té el repte de captar l’amor. Dóna prioritat a l’estètica i diu que el mal també en té –molt més que el bé–. El bé no és tan penetrant, és indefens. I això només es pot contraposar a la bellesa.

El pensament de la Svetlana gairebé es pot tocar, hi pots caminar, és un viatge a la fondària. S’interroga ella mateixa: el llibre sobre Txernòbil, és sobre l’amor o la mort? L’episodi del bomber mort, té una dimensio shakesperiana quan la dona neteja el cos, després de quedar cremat per les flames. Aquesta escena, aquesta imatge era amor tot i que el seu marit es moria. I afirma que només ens salvarà l’amor. No ho sé si hem tocat el fons o no però en Francesc Serés canvia de tema, si hi ha  la Premi Nobel s’ha de parlar de política, cal parlar del comunisme i de Putin i li demana què es pot aprendre als seus llibres del comunisme, ja que el capitalisme no és un sistema perfecte –auge de l’extrema dreta i triomf d’un sistema que genera pobres i pobres: Rússia ens serveix per dir que no volem això, en podem treure algunes lliçons per avui i ara? La Svetlana respon que el futur no es pot predir, que el mal és recargolat i no sap com acabarà tot això de les noves tecnologies i el terrorisme, pensa que són fanàtics individuals. Diu que no només escriu sobre la guerra sinó com una persona segueix sent persona a l’infern; és un altre punt de vista del mal. Explica la història d’un nen que estava enamorat de la seva tieta Olga, que cantava, i era molt  maca, i quan es va fer gran li va explicar que la tieta havia denunciat el germà que va ser deportat a Sibèria. Era el 1937, amb Stalin al al poder, van ser els pitjors moments, el nen no sabia què passava. El nen estimava la tieta i se sentia feliç. Jo estimava tambe i em sentia feliç. A través de veus anònimes, de l’ànima de les persones la Svetlana intenta explicar per què Rússia va fer el que va fer. Ens sentim fracassats després de tot el que hem viscut, i per això Putin ha tingut tant d’èxit, perquè diu que el món humilia Rússia, i amb el seu discurs recupera el que queda d’aquella ànima. En Francesc li demana si hi haurà un llibre sobre Putin, i ella respon taxativa: no. Durant 30 anys vaig escriure sobre l’època roja: Stalin, Khrusxov, Gorbatxov, ho he dit tot sobre comunisme. I assegura que tornarà la idea perquè els joves llegeixen Trotki, faran una altra revolució. La seva tasca era la d’explica la idea russa de comunisme que resumeix amb una imatge molt potent: de cop i volta vam veure estàvem envoltats de rates. Durant el comunisme hi havia molts idealistes; és una idea perversa.

En Francesc Serés com la resta del públic està meravellat d’escoltar-la i se sent afortunat: és un luxe trobar una escriptora a la literatura com ella que incorpora temes que no esperàvem. És màgic. Però amb la humilitat sincera que la caracteritza la Svetlana diu que tot això és a l’aire, tot això és el que ha de captar l’escriptor. La vida és més interessant i terroritzant i cita de memòria Maksim Ossípov: “A Rússia en vint anys canvia tot, en dos-cents no res” després que en Francesc Serés li citi una altra frase del metge i escriptor rus que va visitar Catalunya el mes d’abril “La literatura és resistència”. Confessa que no llegeix ficció, que no li interessa gaire això de l’entreteniment. Admira George Packer, Studs Terkel. Per últim Francesc Serés li pregunta sobre les relacions entre Rússia i Europa, i l’etern debat de si Rússia és Europa o no. Per ella hi ha dues rússies, una que forma part d’Europa i una altra que no, i té d’amiga la Xina. Es pensaven que amb els diners ja es feia la civilització i per acabar torna a la realitat per immortalitzar el moment: a Xipre un rus milionari truca a la massatgista i li diu que a les dotze vol anar-hi, i la massatgista li diu que no pot. El rus li diu, et dono dos-cents dòlars, i la massagista diu que no pot, que té un compromís, que ja té l’hora donada. I el rus: quatre-cents… I la massatgista, no és un tema de diners, no pot ser. O la manera com s’ha apoderat d’un tros de terra a Ucraïna que no li pertoca. La Rússia de la Svetlana és de pocs i tenen por, no tenen diners per marxar i han de viure i suportar aquesta Rússia que vol ser eterna i imperial. A vegades la política crea genis com és el cas de la literatura russa.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s