Sorpresa a l’escala

Al seu barri de Coronel Oviedo –un dels espanyols que van anar a conquerir aquestes terres fèrtils– només hi ha dos tractors per llaurar la terra. A casa seva només hi ha una moto per transportar-se i un carro i un bou per poder fer les feines del camp. Tot és manual, com fa cinquanta anys o cent era el camp català. Al barri es coneixen tots i encara s’hi respira aquesta solidaritat que fa menys trista la vida quan aquesta s’apaga o quan la malaltia arriba. Diu que és increïble la sensació d’agafar un avió, que veien cada dia desenes de cops mentre treballaven la terra. La sensació de veure que aquella màquina et portarà a un lloc que no coneixes… Però si és una cosa que només agafen els empresaris i gent que té diners!


A l’ascensor hi ha un cartell que anuncia que durant els pròxims quinze dies hi haurà obres a l’escala perquè la pintaran tota. Es demana paciència als veïns i una disculpa avançada per les molèsties, al final hi ha un missatge positiu: “És pel bé de tots que ho fem”. I és cert, les parets estan esgrogueïdes i hi ha espais on les humitats hi han fet formes abstractes. No havia passat mai per un procés de restauració d’una escala, però ja podia assegurar que era molt més agradable que no pas quan es fan obres, com a mínim el soroll és diferent o el silenci més amable.


Es va adonar de la seva presència, que alguna cosa passava a l’escala, al cap d’una setmana que comencessin a encintar, unes rialles, la música que sortia del transistor; una música llatinoamericana, abatxatada. Just quan treballaven al replà del tercer. En una de les sortides de casa, acostumava a sortir un mínim de dos cops al dia, es va trobar un dels pintors que acuradament posava la cinta. Bon dia, bon dia. No va ser fins la setmana següent que va sentir veus al replà altre cop i una mena de felicitat. Va ser el dia que va haver d’esperar l’ascensor una mica més del normal i en aquells segons va percebre que els pintors, tres –cadascun feia el seu treball manual– parlaven una llengua que no entenia.


És a Barcelona per l’efecte crida. Un marxa i es crea aquest corrent de solidaritat, “vine, que hi ha possibilitats”. Quan treballaven al camp –de sol a sol i sense màquines– per recollir una mica de plata també feien feines per altres i s’espavilaven com podien per fer això, plata. Tothom va darrere del mateix però en les seves circumstàncies és per poder viure i tenir alguna cosa més. Diu que de paraguaians n’hi ha per tot el món (Suïssa, els EUA, Itàlia, l’Argentina). A Catalunya n’hi viuen 8.187 –7.487 ho fan a la província de Barcelona–.

Ells vénen, com la gran majoria, del camp, on es viu com es vivia a molts llocs de Catalunya fins a mitjans del XX: la cuina econòmica, el foc a terra. Són pagesos, que s’han hagut d’escarrassar per fer una mica de diners, el camp només és per la subsistència; hi ha les grans multinacionals que exploten les terres, i ells amb les set hectàrees en tenen per menjar –blat, yuca, cacauet–; també tenen algunes vaques que munyen les dones. A les cases són elles les que fan aquesta feina. A les 11:30 del matí beuen terere, un te fred per quan fan la pausa i així recuperar una mica d’energia. Es lleven a trenc d’alba, allà es va a ritme astronòmic: quan surt el sol es posen a treballar, a suar. Allà tot és manual, han de suar molt diu, no els calen els gimnasos. El blat fa dos metres i no hi posen adob ni res, és tot natural. La gent d’aquí quan els explica això volen saber de què està feta la terra.

Són onze germans, ell és el més gran que és a Barcelona. N’han vingut quatre, que viuen tots junts en un apartament. S’ho passen bé, viuen a Terrassa, on els dies de festa juguen al futvolei o al futsala. Quan parla li brillen els ulls d’honestedat i bondat. Diu que els paraguaians són gent treballadora i tranquil·la. A Terrassa hi ha un bar paraguaià, els agrada reunir-se amb paraguaians perquè així poden parlar-hi amb guaraní. No els agrada barrejar-se amb els altres sud-americans perquè se senten inferiors, se senten menys. No entenen gairebé l’espanyol, parlen el guaraní entre ells. Diu que els idiomes no són el seu fort, ni l’anglès i l’espanyol tampoc.

El Paraguai és un dels casos de diglòssia del món: l’espanyol és l’idioma que regna i s’imposa i és oficial però la població, tothom parla el guaraní. Ara hi ha un moviment que lluita perquè sigui oficial. Se sent paraguaià perquè parla guaraní –de la moneda nacional també se’n diu guaraní–. Parlem dels polítics, i diu que el president és un narcotraficant, que hi ha una corrupció molt gran a tot el país. Però el seu germà, l’Hugo, diu que els corruptes, que abans havien sigut molt pobres, donen diners als pobres, i això els diferencia d’altres presidents corruptes. Segons Gallup és el pais més feliç de la Terra. Però no és cert… Falta la justícia i l’estat de dret.

Abans de venir el seu germà gran li diu que Espanya li ensenyarà, és la seva universitat: agafar les maletes i creuar un oceà i viure lluny dels teus, de les olors, del paisatge, de la cultura, del menjar que és tan important i distintiu. Acostumen a menjar receptes paraguaianes que cuina ell, que sempre ha estat al costat de la mare, de petit era tot el dia a la cuina, com que no hi havia prou noies ell es va posar a cuinar amb la mare. Abans però explica que la democràcia al Paraguai és molt feble, la gent ha deixat d’anar a votar i només es vota si s’aconsegueix plata. És el perquè es fan les coses, perquè es deixa el país, perquè s’és emigrant. No és un tòpic, és una realitat; és l’única cosa que pots aconseguir dels poderosos. Si tens amics, si ets una persona que tens capacitat d’influència, et paguen, et donen diners a canvi de vots. Així és com funciona la democràcia en aquest minúscul país que ha estat invaït per tants països europeus. Aquesta també és l’herència d’Europa a Sud-amèrica, ara hi viu una colònia important d’alemanys que també reprodueix aquests esquemes de governança, per això són aquí.

Si el Paraguai fos el paradís ells no serien aquí, sens dubte, però tot i així no hi ha violència. Encara no s’han arribat als nivells de Mèxic. Si bé també segresten gent amb diners, hi ha la naixença d’una guerrilla que comença a atacar el cor del problema: els adinerats que espolien una terra verge i molta fecunda. M’explica l’Hugo, és el més jove i eixerit dels tres germans que pinten l’escala, que tenen una de les centrals hidroelèctriques –propietat de l’estat– més importants de Sud-amèrica que abasteix el Brasil, l’Argentina. El Paraguai és ric en recursos naturals, però en mans estrangeres que han espoliat durant anys i més anys.

Alguns diumenges van al port, a ballar. Dels set germans homes que són no n’hi ha cap que estigui casat, i riu quan ho explica. Diu que això de l’amor és molt difícil, trobar la noia correcta és complicat. Li faig broma i li dic que a Occident, les dones de trenta-cinc a quaranta anys no troben l’home de la seva vida. Potser serà qüestió de creuar experiències o d’anar de visita al Paraguai per aprendre a ballar la chaka –música més rítmica del Paraguai– o la polka paraguaiana. Té una amiga de Santpedor que li ensenyava català i ara té ganes de reemprendre’l. Coneixen el pa amb tomàquet i els agrada però també diuen que a Terrassa la gent és tancada, i els agrada més la gent de la ciutat.

S’han hagut d’apanyar, i ara pinten escales, ho fan amb precisió. Es prenen el seu temps però són fins i perfeccionistes –i pacients; un cop tenien tota la feina feta, han hagut de repintar totes les portes perquè el color no era ben bé el que volia la presidenta de l’escala–. Han pintat fins i tot la porta de l’ascensor. Diu que fan de tot, tot el que se’ls demana, si no ho saben, ho aprenen. Treballen amb les mans i ho fan molt bé. Aquesta és la seva universitat. La seva idea és tornar d’aquí a dos anys al Paraguai –l’Hugo fa broma i li diu que no sap per què té tanta pressa, que el deu esperar algú que no saben allà– i fer-se una caseta amb els diners que estalviï. Es diu Gerardo i té trenta-tres anys.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s