Quanta humanitat davant del Sandor…

Fa trenta-vuit anys que neteja les sabates dels senyors de Barcelona, un ofici que va a la baixa. Em diu que treballa la meitat del que ho feia abans perquè els clients s’han fet vells, hi ha més productes per netejar o bé se n’encarrega la criada. Es va quedar sense feina amb cinquanta i escaig anys –treballava a l’empresa més important de transports de Barcelona, Mateo Mateo; si no era la millor, per ell sí– i no sabia què fer. Què faig, què faig?, i va decidir comprar una caixa de fusta i productes especialitzats i amb una cadira amb un tros de cartró es va posar a netejar sabates.

Es treu la jaqueta del Barça una mica empolsinada. Té el rostre bru i porta un escuradents petit que va rosegant entre unes dents blanques com els cabells que té. Per l’accent diria que és gallec, té una manera peculiar de parlar. És amable i senzill en les formes lentes. És gran, se li nota a la cara plegada d’unes arrugues belles. Li vull preguntar pels orígens però arriba un client i li demana que s’assegui –el client va amb bufanda i ben conjuntat amb tons blaus i em saluda quan me’n vaig– i jo li dic que el tornaré a visitar d’aquí uns dies.


“Poblenou queda per a la humanitat” em diu al mig de la conversa ja que totes les fàbriques se’n van cap a Santa Perpètua de la Mogoda. Va créixer al barri obrer i ple de fàbriques i solars i que ara és el més internacional i sol·licitat pels estrangers que volen quedar-se a viure a Barcelona.

És un matí assolellat de maig, divendres 13, després de tres dies amb pluja a la ciutat. Avui és un bon dia per tornar anar a veure en Joan. Em diu que ha treballat com un burro tota la seva vida, que ha suat moltes samarretes. Als catorze anys ja treballava a la pedrera de Marnau, de sol a sol, a pic i pala. No literal sinó real. També va treballar posant les vies del tren a Tarragona. No li calia fer esport de tant que pencava. És molt prim i de pell bruna, amb les arrugues que es pleguen i hi fan una forma natural com els rius. Té una pell fina i m’ensenya les mans que porta amb uns quants anells i em diu que temps enrere les tenia destrossades. Em torna a dir que fa trenta-vuit anys que fa aquest ofici. El truquen per telèfon, un telèfon que no és intel·ligent, d’aquests que porten els professors de computació o els que analitzen les dades i que no deixa rastre. Era la noia que neteja a casa em diu. Avui és un dia regular, com ahir. No han estat bons dies; els clients s’han fet vellets i ja no baixen. Se’l nota amoïnat.

El negoci ha canviat –abans la tarifa era de quatre euros– i ara és de set. Normalment li donen deu euros –dotze per les botes i vint per les de muntar a cavall–. Diu que té forces clientes que van al Polo a fer equitació. Ell els hi fa treure perquè amb les botes posades és incòmode de netejar-les. Ara li porten amb una bossa i ell les enllustra mentre no té clients. Les senyores del servei no les poden netejar, es necessiten molts líquids especials –que compra al carrer Hospital–. I obre la caixa i me’ls ensenya: primer el líquid, després la crema, després el drap humit… Coneix tots els detalls dels productes: la crema, per exemple, la fan a Valladolid, em diu que és una de les millors i és natural. Perquè ho comprovi obre un pot i en surt una evanescència d’herbes. Em diu que va bé pels refredats; quan ho està, posa un disc a la vora de la tauleta destapat i es lleva com nou –és una mena de Vick’s Vaporup– perquè inhala l’aire que es barreja amb l’essència d’herbes mentre dorm.

Va començar a netejar sabates a la mili quan tenia divuit anys, aquest era el coneixement que tenia quan va començar. Res més. Ho va aprendre de manera autodidacta. Va escollir això perquè hi havia molta feina. Als anys vuitanta n’eren quatre i es repartien l’espai de Francesc Macià: un a prop de la sabateria; l’altre a l’altra punta de la plaça que toca amb Pau Casals; un a la terrassa del Sandor i un altre a dins. Havia suat moltes samarretes. Em diu que ara no es pot jubilar: cobra quatre-cents euros de pensió. Viu a l’Hospitalet, i va i ve cada dia amb l’autobús –gratuït per la Targeta Rosa–. A les tres plega, dina i fa la migdiada. És casat i vidu des de fa molts anys. Troba molt a faltar la seva dona. Té un fill que va néixer l’any 70 però que no viu a prop. Li fa mal recordar tot el que ha patit a la vida, i l’enyor fa presència. Em diu que no vol recordar.


Comencem parlant en castellà i li demano si és gallec; em diu que és de Tarragona, de Móra d’Ebre, té un accent peculiar diferent dels castellanoparlants i li demano si parla català i surt un nou Joan: amb accent de les Terres de l’Ebre. Quan tenia tres anys Móra d’Ebre va ser bombardejada i arrasada. Molta gent hi va morir i ell, la mare i les quatre germanes van salvar-se de miracle, i van agafar un tren i per atzars van anar a parar al Poblenou. Té vuitanta-tres anys i a l’octubre en farà vuitanta-quatre. Altre cop perquè vegi que no em diu mentides, o per la necessitat que té de comunicar-se m’ensenya el DNI. Tot perquè vegi que no m’enganya. 20/10/1933 i llavors li ve al cap la guerra i la fam que van passar. Hi havia diners però no es podia comprar res: no hi havia oli ni pa ni res. Estava tot arrasat.
M’ensenya les cames amb taques blanques i marró fosc, i diu que és de la pedrera, dels cops amb les pedres. Aquell treball dur li ha deixat seqüeles, tot aquell temps de quan encara era un nen. La seqüela de la misèria es manifesta de formes ben diverses però no erosiona la bondat. Diu que va netejar les sabates del rei Joan Carles, de Mayor Oreja i de Montoro, el dia que estaven en corrillo just davant del Sandor mentre feien temps i esperaven que baixés el fèretre de José Antonio Samaranch de General Mitre.


Em diu que fa catorze anys el van entrevistar d’Antena3, l’Olga Viza, i m’assenyala allà on hi ha la seu d’ING, és on li van fer l’entrevista. Té molts records guardats a dins i em diu que el dia que vagi amb sabates me les netejarà perquè he escrit sobre ell i perquè m’he aturat a conversar amb elll. No té correu i em diu que vol anar a beure aigua. Ara està amb metges; té problemes a l’estómac. Se li ha regirat alguna emoció però el sacseig ha estat en doble direcció.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s