El realisme tràgic veneçolà

“No hi ha bolquers ni medicines” diu dret des de les últimes files de l’auditori de CaixaFòrum. És un home baix, prim, morè i ben enrevenxinat, i de verb pausat però recarregat. Explica que és un veneçolà exiliat per la situació d’emergència humanitària que viu el país. Dóna les gràcies als mitjans digitals en espanyol perquè és la manera que tenen d’informar-se i saber què passa realment. S’adreça a les quatre persones –en Jorge Dobner, en Tomàs Molina, en Xavier Vidal-Folch i l’Enric Sierra– que conversen a la taula rodona de clausura: “El periodisme de les solucions” dins la jornada La Barcelona de solucions.


Va veure l’anunci de la jornada al diari i s’hi va apuntar. Viu a Sabadell i té dues nenes petites. Han pogut entrar al país i hi poden residir perquè la seva dona és espanyola. És advocat i politòleg i durant cinc anys professor dels generals del govern de Chávez i de l’exèrcit a l’escola militar. El van acomiadar després d’acusar-lo d’haver assessorat un dels generals que van fer un cop d’estat contra Chávez –en el context del “cop d’estat continuat” denunciat per part de Chávez en els seus anys al poder; amb dos anys de govern Maduro ja n’ha denunciat dotze–. Aquest general m’explica és qui va salvar Chávez del 2002, i li va tornar el poder –després de les quaranta-vuit hores–. Chávez el va fer empresonar, i encara ara és a la presó. És el realisme mâgic de García-Márquez que viu la tragèdia humana.


Amb una hora de conversa en Rafael Crespo em fa viatjar en el temps i també en l’espai i a tantes cultures i mons que desconec. Quan baixem les escales de la parada de metro de Plaça Espanya em diu que la pobresa a Veneçuela és un indicador quàntic: en dos anys ha aflorat tota la pobresa que el chavisme ha tapat durant gairebé dues dècades. Quan s’ha esgotat l’aixeta del petroli ha esclatat la crisi. Diu que hi pot haver un 75% de la població en situació de pobresa i un 45% viu en una situació d’extrema pobresa. La misèria és severa tot i els informes de l’ONU del 2011 que deien que no hi havia pobres. Aquesta cronificació de la pobresa és el que entronitza Chávez i el manté tants anys al poder –gràcies al petroli que es descobreix a finals del XIX però no s’explota fins al cap de gairebé un segle–. Ara però… Tot s’ha desmuntat amb l’enfonsament del preu del petroli. Ho diu amb el cap cot i amb una resignació que encongeix el cor. Fa tres mesos que és aquí, ha agafat una excedència a la universitat on fa més de vint anys que ensenya Ciència Política i Dret Constitucional. Coneix molt bé la constitució veneçolana i les maniobres que estan fent els chavistes per poder canviar-la al seu gust i manera.


M’explica que va conversar amb Moisés Naim, un dels intel·lectuals més importants de l’Amèrica Llatina que al mes de març va presentar el llibre sobre la fi del poder a La Pedrera. Naim també és veneçolà i comparteix la visió del lobby que va construir Chávez als països veïns: Hondures, Equador i Bolívia (Cuba és un tema a part coincideixen) per tenir aliats. Va comprar la seva amistat amb els beneficis astronòmics i il·limitats del petroli. Diu que Chávez i Castro van firmar un acord de transferència mèdica: pagava 4.500 dòlars per metge –400 anaven pel metge i 4.100 per finançar la revolució cubana–. I em diu que hi ha 12.000 metges veneçolans a Espanya expulsats del sistema veneçolà; el seu país és el primer exportador de metges a Espanya. A Cuba i Veneçuela la medicina preventiva és molt bona peró també diu que al quiròfan mor i hi ha mort molta gent; en un segon nivell la sanitat és un desastre. Té tants detalls i dades que més que la realitat sembla que estigui fent literatura; la gran literatura llatinoamericana desbordada d’imaginació i de detalls que ha penetrat en tots els ciutadans, és la forma que tenen de viure i de narrar la realitat, no només els que s’hi dediquen professionalment, els escriptors i literats.

Té una memòria i una facilitat de paraula que em fa viure la conversa telefònica que va tenir Chávez amb el president del Santander: li va exigir la compra del banc, si no l’expropiava –analogia amb Kirchner i Repsol? Tota!–. Fa els canvis de parlants i els silencis; dramatitza el moment, el ficciona, el recrea i el fa real. Diu que l’error diplomàtic més greu d’Espanya va ser reconèixer el cop d’estat del 2002. A partir d’aleshores, en tots els fòrums internacionals on anava Chávez aprofitava per carregar contra Espanya fins que va arribar el moment estel-lar “¿Por qué no te callas?” del rei Joan Carles I. Em diu que Felipe González era molt amic de Chávez –imagineu un català donant suport a un dictador internacional, les portades de la caverna…?–. Em diu que Chávez va crear una malla de fidelitats i complicitats a la part del centre i Carib per influir a l’OEA: estats americans de nord a sud. Va aconseguir el vot de vint-i-tres estats (algunes illes de només 9.000 habitants que tenien un vot com els estats grans) per tenir el control absolut. Es va obnibular amb el poder tot i tenir un pèssim mandat i ser un mal governant. La gent estimava Cávez perquè els donava allò bàsic que necessitaven: menjar i educació. Ara però –i mira una paperera que hi ha fora al Caixa Fòrum– es veu molta gent furgant les escombraries.


En Rafael em diu que gràcies a la societat civil i a la forta democràcia que hi havia a principis dels anys trenta Veneçuela no cau en mans comunistes. És el primer país amb el qual s’entra en contacte quan s’arriba a l’Amèrica Llatina, és on amarraven els vaixells, i em ressalta dos grans moments de la història del país: durant la independència amb les idees de la Revolució Francesa i de la Revolució Americana penetren en el país i en determinen la seva opinio pública: hi ha una gran intel-lectualitat que es veu reforçada seixanta anys després per refugiats polítics italians, portuguesos i espanyols. Molts són pobres quan arriben, alguns només arriben amb allò que porten a sobre però progressen i abans de la revolució chavista (1995) són els dominadors del país: els portuguesos a la indústria agroalimentària (emprenedors dels pagesos veneçolans); els espanyols a la indústria financera i els italians en la restauració. Estudien als EUA i es formen de manera brillant. Els seus avis són els emigrants que arriben pobres i ells es fan un nom i es fan rics. Però Chávez acaba amb tot això: i a rauxa diu “Ah aquesta empresa era del canari…? Expropiïn-la” i així anar fent. Un dels humoristes més coneguts al país és també politòleg, Laureano Márquez, que amb els seus monòlegs retrata el personatge histriònic i còmic que era Chávez.

Diu que del cop d’estat que van fer Chávez i tres generals més, Chávez és l’únic que fracassa. És tan esperpèntica la situació que amb un tanc vol entrar al Palau de Milflores i demostrar que els militars tenen el poder però en un intent de voler pujar les escalinates no puja ni els primers graons. Arran del fet Chávez és empresonat i en el discurs ja històric diu: “Hem fracassat” però no triga res a rectificar: “He fracassat” perquè els altres tres generals sí que aconsegueixen el poder i que els governadors quedin a les seves ordres. Un cop d’estat que va durar divuit hores em matisa, no quaranta-vuit.

En una Veneçuela que nedava en l’abundància, i també amb excessos i una certa corrupció del sistema, hi ha qui es fa molt molt ric i si bé hi ha una classe mitjana estable i que viu molt bé també hi ha una part de la població que és pobra i aquí centra el seu discurs: contra la corrupció i a favor dels pobres; una pobresa que l’ha permès governar durant dues dècades i mitja i per la qual no s’ha molestat a fer-la evolucionar sinó tot el contrari: l’ha perpetuat. L’eternització de la pobresa és una de les idees polítiques que va contra els drets humans i el progrés.

Juntament amb en Rafael en són uns quants els que han lluitat contra aquest règim pervers i em diu que després del dret a la vida hi ha un altre dret sagrat: el de la llibertat d’expressió que és absent a Veneçuela en aquests moments. M’explica l’anècdota del primer dia que va anar a l’acadèmia militar a fer classes als generals. Un dels màxims generals el saluda: “¿Doctor Crespo, general XXX, debo darle parte?”. En Rafael estupefacte li diu que ell es diu Rafael Crespo i li demana el nom, com es diu –sempre es diuen pels cognoms els militars– i ell li repeteix la pregunta. En Rafael li diu que ell és un civil i que després de la vida, el de la llibertat d’expressió és el dret mès important i que a ell no l’ha de tractar segons l’ordenament jeràrquic militar. Al cap de tres anys de ser a l’acadèmia en Rafael va ser acusat d’assessorar els generals que van  participar en un dels suposats cops d’estat contra Chávez.


Per solucionar el crac financer Chávez va buscar noves aliances internacionals: Rússia i la Xina –els competidors directes dels EUA–. Em diu que la Xina els ha deixat 700.000 milions de dòlars –hi ha un moment que tanquen aixeta i veuen que la situació és insostenible– i Rússia 10.000 –perquè els compri armes–. Durant la guerra del Yom Kipur i la I Guerra d’Iraq es beneficien de la pujada del preu del petroli i Veneçuela té dòlars que li ragen d’arreu. Tot i així no s’inverteixen en l’economia productiva sinó que es dedica a portar carn d’Uruguai; els pollastres d’Equador… amb aquesta idea que la font de riquesa no s’esgotarà i serà per sempre; viuen com a superrics, no es pensa en l’austeritat, en crear un mercat intern. Maduro té un problema important sobre la taula –tot i les amenaces de proves nuclears–. Diu que Chávez es va inventar cinquanta intents d’assassinar-lo i em fa la comparació amb uns cavalls que enfilen Montjuïc. És com si digués que els cavalls vénen cap a mi i em volen esclafar quan ells pugen carretera amunt. És la política del sobrenatural.


Maduro no vol el referèndum de reprovació. Em diu que els sondejos de l’opinió pública diuen que un 80% dels veneçomans no el volen, i per tant, perdrà el poder executiu. D’aquí aquest teatre. Quan la gent té gana l’enamorament amb el règim desapareix em diu. Enamorament! Quan aquí parlem d’enamorar-nos dels nostres governants…? Les cultures són llenguatge i imatges; la política també. I és el que està passant a Veneçuela, un país que als anys quaranta apuntava com a motor econòmic mundial com brillantment em va explicar l’Albert Carreras. És un dels països més rics en recursos naturals de l’Amèrica Llatina i que als anys trenta apuntava com una locomotora de la civilització occidental.

En Rafael és molt educat, i diu que ha de traslladar-se a Barcelona perquè vol estar més a prop de la intel-lectualitat; no està connectat amb els veneçolans de Barcelona; sap que a Madrid són molt actius. De moment li costa entrar en els cercles acadèmics peró tothom li ha dit que sigui pacient. Com expert en Dret Constitucional els que han seguit de prop el procés de redacció de constitució amb el chavisme han comprovat de primera mà com i de quina manera es manipula. Ell és expert en opinió pública i sap molt bé les estratègies que ha seguit Chávez en la construcció dels lobbies a tota la zona i la manipulació de l’opinió pública.


Coneix bé com funciona el cervell d’un militar: o rep o dóna ordres. No hi ha una altra manera de funcionar; és quadrat em diu. Diu que la situació és tan greu que no hi ha antibiòtics, no hi ha consum. Chávez es va carregar tot el sistema capitalista de consum que funcionava més o menys bé –a part de la gran corrupció que hi havia–. I explica una altra anècdota històrica: quan acaba de triomfar la revolució cubana Fidel Castro és convidat a la presa de possessió del primer president demòcrata veneçolà després de la dictadura militar de quaranta anys –d’un dictador que mor al llit com Franco– em diu. Rómulo Betancourt és el primer president electe veneçolà i convida Castro a parlar a casa seva; tot és nou per tots dos. És l’any 1959 i al món hi ha instal-lada la Guerra Freda. Em diu que el millor que copien els cubans de la URSS són els serveis secrets que arrasen amb els veneçolans. La idea és estendre el comunisme cap al Canadà i els EUA; per tant, Veneçuela és un dels primers llocs on Castro intenta seguir la revolució però amb la trobada dels dos presidents, Betancour gairebé el fa fora a puntades… un episodi que Chávez sempre va voler amagar. Veneçuela demostra la seva maduresa democràtica i progressista quan diu no a Castro.


Un dels problemes afegit és que s’ha construït tota una estructura de guerrilles paramilitars que va crear Chávez després del cop d’estat. És una nova facció de poder, i per tant, un focus de pugnes i de consiparcions per controlar el poder. A Maduro la gent no l’estima i el fa responsable de la situació. Amb fam hi ha poques coses que es puguin entendre. I fa una última predicció per veure cap on pot caminar Veneçuela: fins al 2003 si deies que eres chavista guanyaves les eleccions; a partir del 2008 les perdies. L’Assemblea Nacional de Veneçuela té un paper molt complicat.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s