La culpa va ser del Noucentisme

Desmarcar Barcelona, aquest va ser el títol de la primera conferència per reflexionar sobre la ciutat. Era l’any 2014 i la Marina Garcés va ser l’encarregada d’encetar aquest cicle anual. Xavier Antich va proposar Turisme, ciutat i identitats l’any passat. Per l’edició d’aquest 2016 l’Institut d’Humanitats de Barcelona ha convidat en Xavier Albertí per conferenciar amb el títol El turisme a Barcelona: la ciutat com a escenari. Anna Pérez Pagès fa de telonera, un goig, i contextualitza: una setmana enrere hi va haver una manifestació contra l’amarrada del vaixell més gran del món a Barcelona, el Harmony of the seas. Cal planificació amb l’especulació i el monocultiu turístic. El model actual porta a unes determinades respostes veïnals. Com deia Shakespeare, “el món és un escenari”, qui millor que un home de teatre per poder repensar i fer un diagnòstic del que passa. Nascut a Lloret i viu al Gòtic, és una persona que coneix molt la ciutat, especialment una de les artèries vives, el Paral·lel. Fa uns anys va sorprendre a més d’un amb un plantejament total del que va significar aquest espai de la ciutat a principi del segle XX amb una exposició impressionant: Barcelona i l’espectacle de la modernitat. Actualment és el director del TNC, no fan falta gaires més presentacions. Ell és en Xavier Albertí.


“Tot el que succeix és mentida”, amb aquesta frase de Bernard-Marie Koltès Albertí proposa un joc al centenar de persones que l’escolten. Amb una anomenada fila zero, gent de la cultura, però no s’hi reconeixen gaires cares mediàtiques a excepció de Vicenç Villatoro o d’Albert Forns, el dramaturg i músic, que toca el piano, emmiralla el teatre i el turisme, que és l’articulació de normes-mentides amb les quals crees o recrees realitats somniades, on l’intercanvi és miraculós. Té una altra cita preparada i la va compartir per no trair-se, de Passolini –tot i que no textualment– per explicar que el teatre ha complert unes funcions que han evolucionat: de l’autoanàlisi, a la reflexió a través del joc. Hem passat dels rituals religiosos als socials i el teatre ha acabat sent un metaritual.

L’origen del turisme el podem trobar amb les grans peregrinacions a Roma, a Sant Jaume, i ara tenim la metanecessitat de sortir però no sabem encara per què sortim. Som turistes. El teatre és mentida, són convencions, però tanmateix sempre hi trobem veritat. En el moment de la veritat Albertí demostra la seva erudició i el seu ser geni creatiu dalt l’esccenari i recita en francès –a l’estil de Flotats– una frase per marcar la manera com ells ententen la comédie; i també ho va fer en italià i xinès. A cada lloc del món hi ha una conducció de les emocions que fa que uns i no pas els altres s’emocionin. Quan parlem de turisme: de qui és la mirada? De dins? De fora? Totes iguals? Per entendre l’espai urbà cal veure’l com un espai escènic. Per tant, el primer que caldria fer és fer-se una pregunta per la qual potser no hi ha una resposta sinó que en són múltiples: Què és turisme? Per ell el model de Barcelona actual és el de centrifugar, portar cap als altres barris el turisme perquè tenim una sobreexplotació al centre. Però es fa més preguntes: la Barcelona gòtica és autèntica, l’és la de Puig i Cadafalch, la del XIV que ja no existeix? La Barcelona dels 4 Gats? Quina Barcelona conviu amb les barcelones que hi ha i hi ha hagut?

Segurament una de les maneres de respondre la pregunta és a través de la literatura: com es projecta la ciutat a través de la literatura? A través de la “Ciutat dels prodigis” d’Eduardo Mendoza, o de”Vida privada”? –resposta espontània des del públic–. I aquí és on en Xavier Albertí, que va fer una adaptació al Lliure, volia anar a parar. I aprofita per explicar la presentació en societat de l’obra de Sagarra a Nova York en una traducció feta per Mary Ann Newman. Per què fins ara el món no ha tingut accés a una obra escrita l’any 1932 es preguntava Albertí? No tenim capacitat d’entendre les arrels. Les nostres pròpies arrels. I si no entenem això no podem projectar la ciutat, si no l’expliquem. I es torna a preguntar: per què no som capaços de projectar aquest imaginari col-lectiu? I amb una contundència cultivada afirma que no en sabem res del teatre social del districte V que es feia a la Barcelona dels anys 20. Era una forma de crear única a l’Europa d’entreguerres. I cita la de la UB, la Mary Nash: de cada deu dones que vivien al Paral·lel, sis eren prostitutes. Per què hem tapat aquesta realitat? Aquesta veritat? Ell que es considera deixeble de Schönhausen i és especialista en cuplets diu que la identitat de les ciutats es pot explicar a través, per exemple, del teatre Arnau; es pot explicar el clavegueram de la ciutat, o els sistemes d’il·luminació o l’anarquisme i la lluita de classes populars. Paral-lel, lluites de classes. Tindria sentit fer un museu del teatre i posar-hi només els objectes que els dramaturgs van fer servir o exemplars de les seves obres? No gaire. Cal explicar-ho en un context molt més ampli.

I torna a les cites, aquest cop de Foucault: “Les arts escèniques són possibles quan expliquen la realiat”. I fa referència a la caiguda del pujolisme, que ajudarà a tenir una mirada més global –fins ara les esferes d’influència estaven molt protegides–. I explica una primícia: ha pogut llegir les galerades de l’últim llibre de Joan Lluís Marfany: durant la Renaixença es genera el nacionalisme espanyol, i la responsable és la burgesia catalana. Per tant, el catalanisme és la construcció reaccionària a una falsa identitat que pensàvem que teníem. Per tant, tot allò que intentem fer com a ciutat, com a col·lectiu és fràgil. Albertí toca l’arrel, l’essència: cal resoldre aspectes de la identitat profunds. Mirem la identitat, la nostra identitat des de realitats tancades ja que no som capaços de saber-nos; aleshores com ens podem ensenyar? El debat sobre Barcelona no és tant sobre el model sinó sobre la identitat. I explica que des de l’Ajuntament de Barcelona es va enviar unes circulars als venedors de les Rambles perquè deixessin de vendre toros i flamenques.

En aquests moments Xavier Albertí treballa i estudia l’obra de Josep Anselm Clavé, amb “L’aplec del Remei” obriran temporada l’any que ve al TNC –recomana la lectura de “La cultura del catalanisme” de Marfany per entendre el moment històric–. La conclusió a la qual arriba després de llegir-lo és que els federalistes del XIX van fer un intent de reformar l’estat espanyol que culmina amb la Primera República i amb el fracàs neix el catalanisme polític. En aquell moment Catalunya era una societat analfabeta, amb una diglòssia descomunal, un estat borbònic que ho controlava tot: calia inventar-ho tot! Pitarra va començar a fer drames històrics que són els que creen la mitologia; és l’època de la creació de la dansa nacional –la sardana–, quan es porten els castellers dels Xiquets de Valls a la ciutat de Barcelona. Tots aquests elements encara són elements que fem servir avui dia, i volem fer canviar els toros i les flamenques… De fet, els mites espanyols vénen dels pintors anglesos i francesos, els toros i els faralaes vénen d’una mirada externa. Ell no jutja, només vol posar èmfasi en la convencionalitat.


Té cinquanta-tres anys i ha vist com s’ha destruït la naturalesa a Lloret. Durant molts anys de la seva vida ha tingut la sort de poder cobrar un sou per mirar espectacles i captar la veritat d’altres societats. I el primer que es planteja sempre és: “Ho podrà llegir un ciutadà de Barcelona?” Els referents són llegibles o no? La traducció en un altre públic no és allò que es llegeix a un altre espai de significació.
Quan parlem de teatre no parlem d’emoció i torna a la cita. Da Vinci deia que l’objectiu de la pintura era captar la llum –però aquesta no es veu– i per tant la pintura és l’efecte de la llum sobre un objecte. Al teatre passa el mateix: veiem l’emoció respecte un comportament. L’emoció sempre la posa l’espectador; no l’actor. I perquè s’entengui la idea diu: a les 8:12 cada dia pots tenir el mateix comportament; no pas la mateixa emoció. I desplaçat al turisme: ens agrada dir-los com són però són ells que llegeixen els comportaments. Són ells que viuen la ciutat. Cal veure si ens volem projectar i cap on.

Cita “Mestres antics” de Bernhard on desprotica sobre els Habsburg. Un home cada dia va a un museu i s’asseu al mateix lloc per poder copsar l’art, descriu els visitants del museu en funció de la nacionalitat, i veu el poc interès per la gent de veure i llegir quadres. Fa una altra confessió Albertí que despulla la seva saviesa. És col·leccionista de moltes coses, com la de viure els quadres originals de Vermeer, dels quals n’ha vist trenta-cinc –dels trenta-vuit, si s’exceptua el de Boston, que tenen la barra de no dir-te que no tenen l’original i hi tenen penjada una foto diu amb gràcia emprenyada–. Vermeer al 1640 fa una representació d’un punt en un espai únic. I quan va a veure Vermeer Delft no va al lloc, a Edimburg, a Mònaco, a la Haia, Nova York, Dresden. A vegades ens desplacem als llocs sense interès. I acaba la seva exposició dient que el turisme serà el que és. Aplaudiments.


Al torn de preguntes, li demanen si hi ha turisme cultural a Barcelona. I respon taxativament que no. Al Lliure durant l’any passat només vuit persones es van interessar per la subtitulació en altres llengües. I aquí és on comença el desplegament de les veritats de la realitat. La llengua catalana és un caprici que no accepten a fora, encara el català és vist com una llengua regional. En més d’una ocasió, i Albertí té experiència internacional –al Grec, al Ramon Llull, ara al TNC– s’han descartat espectacles en català. Només exceptuant dos casos: “Gegants de la muntanya” fet a París i “La casa de Bernarda Alba” a Roma però fet en castellà. El català no s’ha normalitzat al món, i si et fan cas és perquè et posen a l’etiqueta marginal; molts teatres i centres tenen un % per rareses. Avui no pots anar a fer Shakespeare al món en català; no és una llengua confortable a Europa i sovint li diuen que no volen conflictes amb l’estat espanyol. Explica el dia que el director de la Fira de Frankfurt –ell va ser qui va portar Catalunya a Guadalajara quan dirigia el Ramon Llull i va iniciar els tractes amb la Fira de Frankfurt– el va trucar i li va confirmar que Catalunya seria la convidada si li prometia que no hi hauria cap mena de conflicte lingüístic amb l’estat espanyol.

No és optimista en Xavier Albertí i recorda que les últimes setmanes Barcelona ha acollit dos grans festivals de música, el Primavera Sound i el Sónar i s’atreveix a afirmar que si s’hagués fet a Lisboa hauria estat igual. Quina part de profunditat s’emporta el turista que ve aquí? L’experiència que la gent té de la ciutat és la mateixa que ell té quan va veure Vermeer a Dresden –potser haurà trobat que una salsitxa té un gust més bo que una altra…–. Pensa que la cultura contemporània ha expulsat el centre identificador de les ciutats, i nosaltres tenim molts problemes afegits com la llengua. Si un turista passa per plaça Sant Jaume i veu castellers, què li transmetem? Diu que som a anys llum d’entendre la ciutat des del punt de vista de la representació, cal anar a les arrels, al coneixement. La cultura genera espais culturals però sobretot és per conèixer-se a un mateix. Sense aquest viatge no et coneixeries. La cultura no és consum cultural. I diu: “Si vull escoltar el Trio de Brahms, he de trobar el moment per fer-ho, no cal fer-ho assegut a la tassa del vàter”.


Un èxit de model de ciutat cultural és Viena. Molts turistes abans d’anar-hi llegeixen Thomas Mann, Bernhard; en canvi, els que vénen a Barcelona no llegeixen “Vida privada”. I fa un rànquing de puntuació quant a buidor de ciutats, Venècia, un 15; Barcelona, un 7. Si no volem que això es dobli d’aquí molt poc cal que actuem. Ell quan era jove va viure a Venècia on va estudiar durant dos anys, i els turistes eren japonesos i nord-americans; ara, de gran són russos i xinesos. La ciutat ha desaparegut.


En Vicenç Villatoro li agafa la reflexió de les sardanes i els castellers i recorda que Ayats explica que al XIX les sardanes acaben a ganivetades i al Noucentisme amb floretes. Volem ser nòrdics quan som del sud: desmanegats i porcs. El que funciona és allò semític i modernista. Sí, està d’acord amb ell, la culpa la té el Noucentisme: va voler tapar l’olor de peus i com anaven de brutots els castellers. I fa aquest recorregut: Noucentisme–Guerra–Franquisme–Pujolisme/Margallisme. En aquest punt, als anys vuitanta, la societat sent un pudor molt gran: es té la sensació que s’han perdut molts trens per no agafar el de la modernitat. Els altres l’agafen amb l’essència de la tradició i del que són. I afegeix que si no som conscients del patrimoni, no tindrem cap element de representació de la realitat de debò. L’ombra del Noucentisme és llarga i encara són operatius els mecanismes de representació d’aleshores en l’imaginari col-lectiu. Li pregunten des del públic si només no se surt al món per falta d’identitat. Diu que també per falta de diners. I reitera que a fora els fa por el conflicte que tenim amb Espanya, sobretot els últims anys: apostar pel català es prendre partit en un afer intern d’un altre estat.

Per si no ha quedat clara la tesi explica el moment en què com a director del Grec va portar “L’Orestiada” al Grec i tothom marxa a la meitat i critiquen la proposta; l’any a sobre el porten a Avinyó i un crític fa dues pàgines de bona crítica. En aquest país quan les coses no estan legitimades des de fora no apostem. Pobre Joan Miró! exclama, que malament ho devia passar. Sort que va saber sortir a temps. I reivindica els músics catalans del segle passat: Josep Soler, Xavier Benguerel, en un país o una societat madura i que es coneix i es reconeix formarien part del cànon musical del tardo-XX. En els debats com el que avui el CCCB encertadament ha fet no s’hi troben certeses sinó camins, preguntes, indefinicions i la cultura catalana diu Albertí té al·lèrgia a les incerteses. A les altres ciutats, la cultura ha estat un esquer per crear marca –París amb el Louvre–, a Barcelona, excepte Gaudí, no hem sabut construir aquest valor afegir. El problema és quan hi ha una absència de diàleg i de coneixement, i voler ocupar un lloc al món i voler parlar-hi de tu a tu. Ara mateix.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s