CDC necessita una Audrey Hepburn

La nit del 26-J és una nit de molts contrastos. Com es poden equivocar tant? Aquesta és una de les preguntes de la nit; l’altra que només troba la perplexitat i l’esperpent és: com és que el PP hagi pogut guanyar altre cop i fer-ho a llocs com València… i sumar catorze escons més? Una manera de passar aquest vespre-nit de “Luces de Bohemia” és entre cerveses sanmiguels, gots de vi blanc, copes de cava, entrepans petits, pinxos de truita i una conversa distesa. A fora és fosc i mica en mica s’omple la sala annexa del Museu Marítim, un edifici del 1243 dedicat a la construcció naval, les drassanes, d’estil gòtic, amb una volta catalana que fa tocar el cel. Són gairebé dos quarts d’onze i es fa un cert silenci quan a la pantalla hi apareix Gabriel Rufián per fer una valoració dels resultats amb un 80% del vot escrutat. El sondeig de les 20h de TV3 i Catalunya Ràdio donava fins a onze escons a la formació republicana que al final repeteix els resultats del 20-D: nou diputats pel Congrés dels Diputats. La cinquantena de persones que esperen de peu dret no fan gaire cas a un dels dos televisors instal·lats sota uns petits escenaris. A la primera fila s’hi pot veure Xavier Trias o Pere Macias. Conversen tranquil·lament, es veuen rialles i molt afecte. Han estat unes hores tenses i de certs nervis a la seu de la nit electoral de CDC, ja que el sondeig els donava només cinc escons i ser l’última força política a Catalunya. Un autèntic daltabaix però la realitat corregeix l’enèsim anunci d’ensorrament apocalíptic: CDC manté els vuit escons del 20-D. Al final de la nit em diuen que ja hi estan acostumats a passar el neguit de les enquestes –Ara, El Periódico, El País, El Nacional–, però tot i el costum, tot i saber que cal fer cas relatiu a les enquestes, a les set de la tarda s’ha sentit i viscut un cert pànic. Una de les proves, la cara d’un Francesc Homs relaxat i molt somrient quan després d’una entrevista llarga per ràdio, gairebé al punt de la mitjanit, es treu els auriculars i li etziba a una periodista un: “Estem vius”.


Mentre s’espera que la direcció del partit surti a explicar com es veuen els resultats m’acosto a una de les taules on serveixen refrescos i demano a les dones que hi ha si són del partit. Són de la família em diuen; de la família de la responsable del restaurant que hi ha a dins de la seu de CDC al carrer Còrsega on s’hi fan uns menús assequibles i molt bons que cuina la seva germana, la Coral. Ella es diu Marta i és terapeuta i professora m’explica i estan contents de poder viure aquestes nits electorals i poder donar un cop de mà a la família. Em diu que s’han llevat a les set del matí avui i que fa dos dies que estan preparant el càtering, estan esgotades però molt contentes de com ha anat. Fa dos dies que treballen, tot és fet a casa, amb molt d’amor. Aquest és el secret. S’ho passen bé, riuen molt, tot i que també s’enfaden i s’ho diuen tot. Coses de família. Em diu que la seva germana cuina com els àngels, que és bonic viure aquests dies d’estrès i de germanor. Avui han fet un càtering per quatre-centes persones; cuinen el que mengen a casa. A les vuit taules parades per als periodistes hi ha aquesta austeritat i practicitat, com és part de al militància convergent.

També tenen la cara relaxada, com els militants, ja que sempre passen molts nervis abans de servir; és com una estrena, no saben si agradarà, si n’hi haurà prou. Diu que és molt maco veure tota la família reunida: joves i grans pelant patates, batent ous, sucant el pa… És un càtering casolà. El sistema de partits polítics espanyol actual diuen que va néixer en una taverna al País Basc, la gastronomia i la política sempre van de la mà, no hi ha “networking” més efectiu que un bon dinar o sopar. La truita és molt bona, d’aquelles que podria guanyar un concurs.

Són catalanufus de tota la vida diu, i ara que ja se sap que el PP guanya les eleccions de manera clara –137 escons– estan enfadades. No ho entenen, ni ella que té cinquanta anys ni tampoc la seva neboda que en té vint, ni la filla d’una cosina que en té quinze! Com pot ser? Són tot dones. La neboda que estudia Filosofia reflexiona sobre la política i els joves: quan els treus del pla general, d’allò que escolten a la ràdio o veuen a la tele, alguns joves no saben què pensar, no tenen respostes. És de la CUP, ves, és normal, diu la Marta, és natural que en una família convergent de tota la vida, els fills donin suport a la CUP. Això de la política és molt més irracional que no expliquen a les facultats de Polítiques: o votes seguint l’estela familiar o bé et rebel·les contra l’autoritat. Potser per això aquesta nit ningú troba respostes.


Els periodistes segueixen amb els ulls enganxats a les pantalles, treballen en silenci, les cares són de concentració. No tenen ni temps de veure el que passa al seu voltant. Miren mapes, dades, la pàgina del Congreso no para d’actualitzar-se, han d’escriure la crònica, explicar les comunitats on es guanyen més vots, on es perden, intenten trobar alguna resposta al no-sorpasso que tots ja tenien coll avall perquè l’han escrit i redit durant tantes setmanes, i també entendre per què CDC no naufraga enmig de la refundació, el procés i les gravacions. A prop hi ha dos periodistes mediàtics: la Marta Lasala i en Xavier Bosch, que és dels primers que marxa un cop s’han acabat els parlaments. Un periodista d'”El País” em diu que la gent menteix quan es tracta de reconèixer que es vota la dreta –PP i CDC–. Però tampoc entén res.


A les 22.52 hi ha corredisses de periodistes i càmeres que van de la porta de la nau fins on hi ha l’escenari amb pocs segons. –La probabilitat de xocar o de tenir un accident és més alta que no pas els redactors asseguts i que segueixen mirant les seves pantalles. Només algun tímidament alça el cap. És com si ja sabessin el que passarà–. El so de la música puja, i el centenar de militants, a mesura que es fa de nit arriben cares conegudes i no tant, i espontàniament es fa un passadís. Comencen aplaudiments, eufòria. Jordi Vilajoana al capdavant fa de mestre de cerimònies, obre el pas i és el primer de passar pel passadís a ritme de “Fets per tu” i cares somrients i xoques es van succeint. A uns metres de Vilajoana els dos presidents, Carles Puigdemont i Artur Mas saluden exultants, al costat del candidat Quico Homs. La comitiva que els segueix són membres del govern, les conselleres Neus Munté –Presidència i Portaveu–, Merixell Borràs –Governació, Administracions Públiques i Habitatge–, Meritxell Ruiz –Ensenyament–, i els consellers Josep Rull –Territori i Sostenibilitat– i Jordi Baiget –Empresa i Coneixement–, entremig dels membres de la candidatura a Madrid –Miquel Calçada, Míriam Nogueras, Carles Campuzano o Lourdes Ciuró–. També hi és en Jordi Turull però no hi ha ni el conseller Vila ni el conseller Jané, tots dos militants de CDC.

Mentre s’enfilen dalt de l’escenari i es posen segons protocol, el president Mas en un extrem, al costat del president Puigdemont i al centre en Quico Homs acompanyat per la Míriam Noguera i en Carles Campuzano, Vilajoana s’asseu al lloc dels periodistes per no perdre’s cap detall. Una fila més endavant fa el mateix l’exconsellera Irene Rigau. El president Mas es veu satisfet, amb les mans plegades endavant i mirant l’horitzó. Té la mirada d’aquell que confia que s’ha arribat altre cop a bon port i s’hi ha arribat bé tot i el patiment.

Parlen ells. Amb el to sorneguer de pagès, Quico Homs fa referència al que ha passat aquests dies: és digne dels millors episodis de “Mortadelo y Filemón”. Parla de resiliència i de la dosi d’humilitat, sobretot pel que ha suposat per la ciutadania la repetició de les eleccions: és un exemple de mala qualitat democràtica, d’un sistema de partits, l’espanyol, que no porta a cap camí. Després del debat a quatre, diu, pensàvem que érem decisius. Hi ha molts guardaespatlles a la sala. Hi ha tot el pes pesant del partit entre mig de les naus gòtiques.

Homs com si estigués invocant a Valle-Inclán parla de la realitat, que els ha trucat a la porta –a ells, als d’allà–, i afegeix que la realitat és tossuda, res els quadra. Aquesta vegada, diuen que no volen repetir eleccions. Els nostres vots aniran a preu d’or diu contundent i comença a treure tot allò que s’ha mossegat. El president Mas mira el mòbil. Durant la campanya han deixat clar que van a fer feina a Madrid, i presentaran les condicions, quinze, als altres partits; la primera, que el PP deixi d’estar al govern de l’estat, la dedico a Fernández Díaz diu exultant i murri. I diu: “Ho diré a aquells que han tocat les clavagueres de l’estat, estem disposats a fer-los fora de la Moncloa, ho farem! Res més”. Buida el pap d’uns dies i uns mesos i uns anys de guerra bruta, no per això deixa d’agrair a tothom que els ha votat, quan les enquestes i els sondejos els donaven cinc diputats. I torna a aparèixer la paraula resiliència, i la resistència del partit que està feta a prova de bomba. Ells sabien que no serien tan dolents els resultats, perquè tenen bons proveïdors d’enquestes, i amb aquell to irònic tan taradallenc s’ofereix a passar referència per aquells hagin de fer enquestes per un futur. I acaba amb vigor dient que els que seran a la Moncloa es miraran al mirall i no s’agradararan, les eleccions no eren necessàries. Som més forts i decidits.

Paraula de Puigdemont: arribar a aquestes hores amb aquest resultat, després d’on venim, després de l’inici, ha valgut la pena l’esforç. Molta gent estava enfadada però ha valgut la pena l’esforç que ha fet la gent de CDC: la baula pel full de ruta. Fa tres mesos: la tercera via mor; ara, el referèndum no va enlloc. No hi ha alternativa que la mobilització al carrer. El missatge que ha enviat CDC és nítid i explícit. Avui, demà, la realitat és tossuda: aquest és un país que està en moviment. Mas mira a l’horitzó i està satisfet. Els que volien el referèndum que obrin els ulls. Ens hem sentit molt acompanayts, moltes gràcies, moltíssimes gràcies.

El president Mas amb certa timidesa es posa al centre i diu que vol fer dos … o tres comentaris ràpids. Agraïm la gent que ens han donat suport en condicions difícils a les urnes, volem tenir el suport de la gent. Contra pronòstic hem capgirat les enquestes. És un missatge de futur, CDC és una base sòlida. Fa falta que més gent confiï en CDC. Gràcies a la gent que ens heu ajudat, el mèrit és doble: quan les coses van de baixada és més fàcil fer la feina; quan no, és més difícil. Després d’aquesta primera idea amable, es dirigeix a Puigdemont, i incorpora el cos. Hem de felicitar els guanyadors, president, i hem de felicitar el PP, els demòcrates de debò felicitem. Han guanyat, però justament, els costarà. A Catalunya, a En Comú Podem també els felicitem. I treu el polític que és, si ha guanyat En Comú és perquè no ha estat possible la unitat del sobiranisme. Al setembre passat va demostrar que quan el món sobiranista va junt, guanya. Quan s’especula que per separat no es suma, no és cert. En el pla sobiranista, veure que En Comú guanya les eleccions no és bo. CDC no s’ha mogut mai del pla. I l’última cosa, diu seriós, a Madrid sense nosaltres ho tenen complicat. O fan coalició PP-PSOE, silenci dramàtic, o repeteixen les eleccions –esperem que no passi– o passen per nosaltres. I això és un missatge important de present. CDC i els sobiranistes catalans tindrem la clau de volta de la política espanyola, Rigau riu mentre es venta i li diu alguna cosa a Vilajoana. Puigdemont es treu les ulleres. Qui sap si és el desig, qui sap si serà la realitat.

Els resultats aconseguits amb tant d’esforç, els posem al servei del president Puigdemont, els militants aplaudeixen. I s’atura, i se’l mira, al servei del govern que ell presideix –mirant a Carles Puigdemont–, que se la juga molt i se l’haurà de jugar més. Per això vam demanar força a les eleccions. CDC ha fet el mateix resultat que al desembre en un moment crucial per la formació. Hi comptem clarament al país, iniciem un procés de fundació, per posar-nos al dia, per seguir sent més útils a la societat que hem servit durant quaranta anys –és com si parlés el president Pujol–. El país se la juga i se la jugarà. Al juliol hi haurà una renovació a fons. Som necessaris i útils, i encara ho serem més. Gràcies.

Diverses imatges: Jordi Cuminal –cap de la campanya–, Lluís Corominas i Artur Mas s’esperen per baixar de l’escenari mentre parlen satisfets.

Els periodistes escriuen enganxats a les pantalles. Sense veure què passa al seu voltant.

Moltes abraçades, molts fregaments als braços i a les espatlles.

Homs està relaxat, esbufega quan es posa els auriculars per iniciar una entrevista per ràdio.

En Josep Rull i la Meritxell Borràs, fan bromes amb la consellera Ruiz.

En Francesc de Dalmases i en Jaume Clotet parlen enèrgicament.

En Josep Lluís Cleries marxa de bracet amb un senyor cec que va acompanyat amb un gos guia.

En Joan Maria Piqué –cap de premsa del president Mas i ara de Puigdemont– i en Jordi Cuminal es fan una abraçada de primera, tant que a Piqué li cau el mòbil al terra. Moltes alegries, moltes emocions contingudes.

En Quico Homs espera per una connexió en directe a la televisió catalana i fa corrillo entre els periodistes. Se’l veu molt satisfet. Creua la línia i fa corrillo amb els companys de partit amb qui comparteix fotos i informació.

CDC és una família unida i contenta. Està més de quinze minuts fent una entrevista. I al final els xoca la mà i els diu “Estem vius”. S’abraça amb les responsables de premsa de CDC, unes responsables de premsa diligents, van per feina. Al final de la nit es fa una selfie amb el que sembla la colla pessigolla, no només són companys de partit sinó també es respira amistat.


A les 23. 20 ja recullen les taules del càtering i la zona dels refrescos. Ser dona i estar dins el partit no ha de ser fàcil perquè la política neix a les tavernes, i durant molts anys ha estat feta pels homes. Mica en mica però CDC ha entès que havia d’introduir dones en llocs de responsabilitat. Tot i que l’inici de campanya va rebre algunes crítiques perquè només hi havia cares d’homes, es busca una sensibilitat al govern. Hi ha tres conselleres i tres consellers actualment. Una de les persones que més protagonisme ha tingut, gràcies al president Mas, i que ha estat una gran descoberta és la Neus Munté, de la qual tothom en parla meravelles, és molt maca, afable, bona persona, atenta, intel·ligent… I prové d’un sindicat. I és la persona del govern que es queda a parlar entre els militants, coneguts i saludats, gairebé és una de les últimes d’abandonar la nau lateral, allà on hi ha els militants –hi ha aquesta divisió invisible: la zona dels militants i membres del partit; la zona central pels periodistes i càmeres i l’altra lateral pel càtering pels periodistes i zona de premsa del partit–.

Les dones són les que vetllen, les que esperen, les que fan la feina invisible. Fan el menjar, serveixen gots, vetllen perquè el candidat ara ja representant a Madrid atengui els mitjans de manera ordenada, acrediten la premsa… Ells són els que pensen l’estratègia, els que acompanyen presidents, els que pensen els discursos.

Un grup de periodistes que tinc darrere comenten una de les notícies de la nit és la catxada del sondeig que ha fet a peu d’urna, tot i que aquest cop era després de votar. No estan convençuts que hi hagi un pacte PP-PSOE –seria el seu suïcidi–. Les dones no paren, recullen, posen el menjar en caixes, desmunten taules i cadires. Els periodistes especulen quan tocarien les eleccions, les terceres, i calculen, el novembre.

Els cambrers i cambreres es fan fotos mentre segueixen treballant, només queden els periodistes que tenen els ulls enganxats a les pantalles.

De cop i volta, la banda sonora canvia. Cargols, caixes que s’obren i es tanquen. Cops de martell. S’han de desmuntar els petit escenaris, una desena d’operaris mouen caixes pesades amb rodes. Desfan els focus, tot, tot és de muntar i desmuntar. Es cargolen cables. Clinc, clonc. Si algú els entrenés podrien fer fins i tot una obra al teatre. Trípodes, el so de les les taules i les cadires que s’arrosseguen. El cric quan llisca amb el terra. So de platerets, de caixes que s’obren. Cauen coses al terra. Soroll de metall: els ferros dels altaveus, les taules… Són l’IKEA dels esdeveniments. Tots van vestits de negre, i tot són homes, no hi ha ni una dona.


Dos dies després, el 28-J, un militant de CDC em diu que Convergència necessita una Audrey Hepburn. Audrey Hepburn? Sí, algú amb qui no et puguis posar, de qui no puguis dir-ne mal; algú amb cara d’àngel que quan des de la caverna es fabuli en contra Catalunya diguis, no, no pot ser, és inversemblant. El president Mas això ja ho devia veure fa anys enrere. Tot un revulsiu per CDC i un problema pels seus contrincants perquè no renuncia als seus orígens i encara conserva el carnet de la UGT.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s