El viatge d’una editora singular

No té por o no vol tenir por de parlar en llibertat i la primera cosa de la qual em parla és de Llegir en català, projecte de nou microeditorials que fomenta l’esperit col·laboratiu que s’ha impregnat a l’Associació d’Editors en Llengua Catalana, que ha fet canvis interns: la Montse Ayats n’és la nova presidenta, amb una conversa més fluida entre els associats, entre les més de cent microeditorials disperses pel territori. Assegura que hi ha un canvi en el sector, i veu que tots van a la una, tots els actors treballen a favor de la literatura catalana.


Arribo al 1er-7è, que em costa trobar perquè està amagat, de l’edifici noble de la Gran Via. M’obre la porta un noi jove i només entrar, caixes les unes sobre les altres al rebedor d’un pis antic de l’Eixample ara reconvertit en la seu de dues microeditorials. El noi jove és en Pepe, fa les pràctiques del màster d’edició i em diu que la Laura està parlant per telèfon, que van de bòlit perquè demà marxa cap a Madrid a la Feria del Libro, i no sap com s’ho fa però és a tot arreu. Ho fa gairebé tot ella. Mentre faig temps miro les lleixes Expedit d’IKEA, plenes de llibres, de les portades que semblen quadres: Foster Wallace, Peter Terrin, Mar Bosch, Svetlana Aleksiévitx, Miquel Baixauli, Liudmila Petruixévskaia, Richard Flanagan o Wajdi Mouawad… Talent concentrat en molt poc espai. Es nota molt d’ofici i de passió.

Surt la Laura amb un somriure enèrgic i em diu que no hauria d’haver fet la trucada, que sabia s’hi estaria estona però… Sempre és així. Diu que anem cap a fora perquè estarem més còmodes. Creuem l’espai minúscul on fins a set persones entre els vint-i-cinc i trentallargs treballen en un espai de vint metres quadrats, amb molt silenci. Les taules estan encarades les unes a les altres, s’hi veuen portàtils, cap ordinador de taula dels de les oficines. Aquesta és l’oficina low-cost de Raig Verd i Edicions del Periscopi. El talent és això: treballar sense gaire recursos i excel·lir en la qualitat literària.

Treu una taula i unes cadires plegables i les obrim, em diu que estarem més tranquil·les aquí a fora i així no molestarem. Tot és provisional, tot es munta i es desmunta, i té aquest aire d’austeritat d’una generació que no ho té fàcil, la nascuda a la dècada dels setanta i principi dels vuitanta, però que ha decidit intentar fer allò que vol, i fer-ho a la seva manera, amb singularitat. Aquest és el concepte per parlar d’aquestes microeditorials que han sorgit en l’ecosistema liderari català durant l’última dècada –fa unes setmanes Labreu Edicions celebrava els deu anys–. Aquesta és la paraula, singularitat, allò autèntic. En el món de la física hi ha la singularitat gravitatòria (punt de l’espai i el temps en el qual les forces gravitatòries causen que la matèria tingui una densitat infinita i un volum zero); també hi ha la singularitat emocional. Però en l’accepció més comuna és allò que es distingeix per alguna cosa insusitada; únic a posseir determinades qualitats. La Laura és una persona amb les idees molt clares, molt parladora i que li agrada conversar. M’ha fet un petit forat a l’agenda tot i que va de bòlit, demà marxa cap a Madrid, on hi presenta l’escriptor flamenc que a principi de juny serà a Barcelona, en Peter Terrin.


Entra en aquest món de l’edició per atzar. La seva formació, em diu, és bastant caòtica. Va tenir la sort de poder treballar d’allò que estava estudiant, això li va permetre deixar les carreres a mitges. Va començar Traducció i Interpretació de francès i itàlia però la va abandonar perquè va entrar a treballar com a traductora i intèrpret, cap de les dues feines li va agradar –això va ser el segon any de carrera–. Va canviar-se a Filologia Francesa i Hispànica a la UB, que també va deixar. Diu que ho anava deixant tot, el cicle es repetia una i altra vegada: començar els estudis, començar feines, deixar-ho, i començar una altra cosa. Li agrada trobar coses noves, és un cul inquiet, i sempre busca estímuls, com es pot notar al segell editorial que va començar fa cinc anys. Ha hagut de treballar des dels setze anys, em diu, perquè ve d’una família molt humil. És de Barcelona, de l’Eixample esquerre –Entença amb Aragó–. Va néixer a la Gran Via, on ara hi té l’oficina compartida. Ha viscut a diferents llocs de la ciutat: a Sant Pau, a la Zona Franca, a Sant Antoni però ha tornat al bressol, és casa seva, on té els amics. En aquest barri cèntric, que coneix bé, s’hi sent a gust. Intenta fer el que vol.

Des dels setze anys, ha hagut de compaginar estudis i feina sempre, tenia molt clar que havia d’estudiar, això la mare li va inculcar molt, que els estudis eren importants però no és fins que entra en una agència de borsa que acaba els estudis de secretària de direcció. Hi va entrar perquè havia après a fer pàgines web de manera autodidàctica, d’això en fa catorze anys –aleshores saber alguna cosa de pàgines web era molt important–, i aquest fet va fer que l’agafessin de secretària de direcció; una de les tasques era portar la web. Un cop a dins va veure que calia decidir entre la carrera o la formació. És a dir, no deixar la formació, sinó adaptar-la a allò que cadascú necessita aprendre. Ella volia treballar de secretària de direcció perquè sabia que podia guanyar diners, i també seguir estudiant les coses que li agradaven. Es va treure el grau de secretària de direcció, va aconseguir que li paguessin un sou més alt i va saltar cap a una altra empresa com a secretària de direcció de borsa. Això vol dir que fas liquidacions internacionals; hi ha molta lletra, comunicació amb el client, i paradoxalment, la formació de lletres que tenia la va ajudar molt. Sempre dóna voltes al cap, li diuen que és hiperactiva, és inquieta –no sap si això és bo o dolent–. Treballa molt. Amb aquesta ànima bellugadissa es va engrescar en un altre projecte: van crear una botiga-espai cultural en un soterrani: hi feien exposicions d’art, tallers d’escriptura… Les inquietuds d’ara començaven a prendre forma nou anys enrere. Van començar en un moment en què tot això era molt incipient. Van tenir una visió però el negoci no donava per a ella i la seva amiga, i amb el seu soci i parella, en Jordi Fernández, van començar a pensar en un projecte relacionat amb els llibres –ella pensava més en una llibreria i ell va ser qui li va posar la llavoreta de l’edició, que li va semblar fantàstic–. Ell es pensava que era un projecte per somniar truites i que no el tirarien endavant, però no, ella va dir: “Fem-ho”, i va deixar “Visto luego existo” que avui dia és una marca reconeguda a Gràcia. Es desfà en elogis per la seva amiga i propietària actual de la botiga.

Quan va començar a Raig Verd tenia clar que hi havia moltes coses del món de l’edició que no li agradaven. El sector editorial és un dels més carques que hi ha. “Sempre s’ha fet així”, això és el que es va trobar quan va aterrar en aquest món. Però ella, transparent i valenta diu que li agrada qüestionar aquest “Sempre s’ha fet així”. Diu que no només qüestiona les maneres d’actuar i de fer dels altres sinó també les seves. I en aquesta afirmació hi havia preguntes implícites: per què no col·laboraven més estretament un tipus d’editorials que tenen problemes de visibilitat?

Si creem una marca que doni valor a la producció en català, alguns lectors se sumaran a llegir en català

Què es pot fer perquè les llibreries dediquin més espai a un tipus de llibre com els llibres que defensem nosaltres? I la resposta: si fem una marca com Llegir en Català, una marca que doni valor a la producció en català, on les traduccions siguin bones, també les correccions, on es faci una feina de contingut i de continent –que el llibre físic sigui maco, que estigui cosit, que duri–, si creem una marca amb la qual uns quants ens sentim identificats, potser alguns lectors se sumaran a la idea de llegir en català, aquest és l’objectiu últim. Una idea tan senzilla com aquesta, un cop es van reunir els “quatre bojos” que van impulsar el projecte, es va desenvolupar gairebé sol per l’estímul que es produïen els uns als altres. És la intel·ligència col·lectiva, crear una cosa nova amb la suma de persones meravelloses, segons ella, que amb les seves singularitats (cada un en sap molt d’alguna cosa). Això ha fet que hagin crescut molt ràpid, i cosa que mai haurien pogut assolir de manera individual i sols. La comunicació a través de la web i de les xarxes socials és bàsica. Amb dos anys ja tenen un club de lectura online amb més de tres-centes persones al Facebook, amb continguts virals, que ajuden a crear un xup-xup sobre els llibres en català.

Però no només es fixen en els lectors catalans, ja que quan viatgen a fora comparteixen el catàleg de les editorials independents, “Foreign Rights“. Una veritable estructura d’estat, singular i austera. Aquest catàleg col·lectiu els dóna força per presentar-se a l’exterior i exportar el talent català –de manera individual és impossible–. Gràcies a aquesta xarxa també han pogut anar a les fires de Mallorca (El Gall Editor) i València (La Sembra), que els connecten molt més amb els Països Catalans i la llengua catalana, creen un vincle, per trobar els lectors arreu. I la manera com ho fan és a través de la creativitat i d’idees noves com el Xocolata amb lletres –berenars literaris–. Tenen un vincle personal entre tots els que en formen part, i els sopars i trobades no són estrictament de feina, ja que ser editor d’una editorial independent en català és una manera de viure. Quan es troben xerren de subvencions, de llibres que funcionen bé, d’articles, però també d’allò que els preocupa i de la família. Es comuniquen a través del WhatsApp, els correus electrònics i fan mínim una reunió mensual. La manera com s’organitzen internament és a través de comissions, en funció del projecte, per exemple, Sant Jordi –és una feinada–, i col·laboren amb altres institucions. Defugen l’estructura piramidal clàssica, tot té caràcter assembleari: qui va a les reunions vota, i qui no hi pot anar es considera la seva opinió –el cas de Mallorca i València són una expceció ja que no poden assistir a totes les reunions–. Les decisions importants es voten per correu electrònic. És un projecte col·lectiu i col·laboratiu. I la Laura, a qui ha tocat ser-ne la presidenta, diu que intenta transmetre l’opinió de tots i no parlar mai amb l’autoritat del càrrec. És una nova manera de gestionar l’edició literària en català, amb uns valors molt clars. A vegades sembla que només canviï la política, quan fa anys a la societat estan passant coses molt interessants. És generacional.

L’ofici de l’edició. Tornem a Raig Verd. Gerbrand Bakker va ser el primer autor que van publicar i va ser una aposta clara, de dir: “El trobem en anglès, està guanyant premis –més de quinze internacionals, el premi Impac–: com pot ser que no el tinguem en castellà o en català?”. El van llegir en anglès, els va enamorar, i van decidir que seria un dels primers títols. Imagina anar a Londres i explicar la vida a l’editora em diu: sense catàleg, sense res i dir-li: “Vull fer el llibre, el faré molt bé. Vull cuidar el format, el contingut. Produiré molt bé el llibre i en faré la màxima difusió, però has de confiar en mi; no tinc res que m’avali”. No tenien ni un lloc físic!, van començar al menjador de casa. Amb la distància diu que no sap si l’editora (Cossee Publishers) va connectar amb els seus orígens, quan ella va començar –ara és una editorial mitjaneta a Holanda i una editorial amb molt prestigi– però va decidir vendre’ls els drets, va confiar en ells. I és que la primera cosa que fan la Laura i en Jordi és sortir al món: a buscar coses. Tenen un interès especial cap a la literatura internacional però defugint la cultura anglosaxona que ens envaeix arreu: al cinema, a la música, a la literatura… Han publicat tota l’obra de Gerbrand Bakker, els queda només un llibre per publicar. Només encetar l’editorial ja van tenir el primer reconeixement: amb “A dalt tot està tranquil” van ser Premi Llibreter 2012.

Després de Bakker van venir Amanda Mijalopulu, Michael Kölhmeier, Moacyr Scliar… Tots autors desconeguts pel públic català. Han explorat territori. És la recerca intensa per anar a buscar noves veus. El dubte que té és: “No em crec que, per exemple, a Polònia només hi hagi tres escriptors. Si a la literatura catalana tenim moltes veus importants ara mateix, allà també”. De moment ha descobert autors de Polònia, d’Àustria, de la Bèlgica flamenca, del Brasil, de Bielorússia-Rússia-Ucraïna, de Grècia, de Portugal, d’Irlanda, i té ganes d’endinsar-se a Turquia, a Lituània, a la Xina… La Laura diu que la tria dels llibres també es fa en funció dels que ells havien llegit, una de les dèries que tenien clara era Juan José Saer, una figura cabdal de la literatura hispanoamericana, i que a Espanya no se li ha donat prou importància. Aquí fan una aposta com a editorial ja que van comprar els drets de tots els seus llibres.

Com pots saber què passa al món? Qui filtra la informació? Una de les gràcies de cada llibre és que els ha arribat de manera diferent. Ella es mira totes les recomanacions. Des de propostes de traductors, les quals es mira amb molta atenció, a la lectura de blogs de fora, i evidentment els agents literaris, que tenen un rol important en tot aquest cicle d’internacionalització. Hi ha coses que li arriben de manera inesperada, sempre l’acompanya aquest sentiment de descoberta, pensa que a partir de l’atzar és també com es descobreixen grans llibres. Però en el fons, al final… Avui ha llegit una frase “La feina d’un editor és dir moltes vegades que no i molt poques que sí”: en el fons és això. Diuen que no a molta gent. Per fer un llibre d’un autor catal a l’any descarten molts originals.

Durant el dia a dia és ella la que pren les decisions. Té dues persones que l’ajuden a mitja jornada, en Dídac, que l’ajuda a fer la selecció de textos; en Pepe, que fa pràctiques, en temes logístics; i la Noemí Giner i en Tono Cristòfol que fan el disseny gràfic. Però ella s’ho llegeix tot. Sí, té bon olfacte però treballa moltíssim. Llegeix menys del que sembla i menys del que li agradaria. Es pensava que aquesta feina era de llegir molt i parlar poc i amb els tres anys veu que això va de parlar molt i llegir poc. Ha de defensar tot allò que publica, i li toca fer-ho a la premsa, davant els llibreters i els lectors –i són presents també a les xarxes socials–. Com em deia en Pepe al principi, la Laura és arreu, ja que el contacte directe amb el públic també el porta ella: què saben dels llibres, què volen saber, què els agrada, què no, què és tendència. Això li interessa. Estan en contacte amb tothom de la cadena. Això fa que el llibreter parla directament amb tu si vol muntar algun acte, o el lector sap que parla amb l’edtor que va escollir aquella obra i li pot preguntar per què va escollir aquella obra, o poden preguntar: “M’agradarà aquest si m’agrada aquest altre llibre?”. Ella coneix tot el que ha fet, tot el catàleg. És la gràcia dels editors independents: estan en contacte amb tot, i tot vol dir tot: carregar caixes per una fira o prendre decisions finals d’edició. Estan en contacte amb tot el procés d’una manera orgànica. Es nota que s’ho passa bé, que això no és una feina. És la vida, una manera de viure. De moment, però, no en pot viure. Quan comencen han de fer una inversió de diners  important perquè les traduccions les comences un any abans no surti el llibre, em diu. Quan t’entreguen la traducció l’has de pagar, després hi ha el procés de correcció, maquetació i impressió, que hauràs de pagar sis mesos més tard –alguns ho paguen al comptat–. Però ells cobren pels llibres que col·loquen a quatre mesos vista. Si col·loca quatre mil llibres al març no els cobra fins a l’agost. Els de Sant Jordi, per exemple, els cobrarà al setembre, sis mesos després; això es fa per no patir les devolucions, per controlar que no tinguis una liquidació en negatiu bestial.

I apareixen els números, clar, que confessa es mira molt. Tanmateix ella sabia que es trobaria amb tot això, no la va sorprendre perquè abans de tirar-s’hi de cap va fer un any de prospecció de mercat. Una de les persones que el va introduir en el món dels llibres va ser en Marc Lecha, que ara està immers en el món dels vins, que li va presentar la Maria Serra –que ara és a la Casa Usher–, que l’ajuda a contactar amb llibreters, editors, impressors per ensenyar-li com funciona el sector. Volia controlar els riscos… Recorda una frase que van dir fa poc en una conferència a Colòmbia: “L’editor independent no és racional si no no muntaria una editorial”. I em diu amb aquells ulls verds elèctrics que si mires només els números, no cal que comencis, hi ha molt de passió perquè a escala empresarial és molt difícil treure’n rendibilitat. Va decidir tirar-ho endavant perquè tenia la inquietud del llibre, i ara és com si ho hagués fet tota la seva vida. I confessa que ha descobert el que volia fer de debò després de tantes feines, de tants tastets. Això és el que vol fer la resta de la seva vida: vol estar relacionada amb els llibres. Si demà ha de tancar l’editorial estarà agraïda per tot el que ha viscut, la gent que hi ha conegut, per tot el que ha fet, per tot el que ha aconseguit individualment i col·lectivament. I perquè ha incidit a la societat, per poc que sigui. Aquesta és la gran recompensa de muntar Raig Verd, aquest intangible que no es paga amb diners, tot i que també són necessaris.

Han connectat amb una generació i amb un públic a través d’una sensibilitat i una manera de fer concreta, però sobretot de comunicar. L’objectiu és fer gaudir i conèixer. Els ímputs que tenen són molt bons, la crítica li agrada i l’autocrítica més. Els missatges que ha rebut per descobrir determinats autors a la Laura l’emocionen. Un tuit, un missatge, una foto al Facebook… Aquesta receptibitat per saber com ha afectat el llibre a aquella persona, que els lectors ho vulguin compartir amb tu, què els ha arribat del llibre, i veure com alguna cosa dins seu ha canviat. Per ella això és molt important. Cada llibre li ha d’aportar alguna cosa, i diu que li és difícil explicar com fas cabre un llibre i un altre. A Raig Verd hi ha una heterogeneïtat vital: tot ho consideren bona literatura però pots trobar coses molt diferents. La passió és vital. Tots els llibres li han despertat una emoció que fins al moment no havia trobat. I pensa: “Vull que formi part del catàleg”, aquest sentiment el té abans no ha tancat el llibre. Ho sap. És una intuïció. També hi ha llibres que descarta a la tercera pàgina. És un procés orgànic, gairebé biològic.

Reben molts llibres en format pdf, tot i que li agrada molt llegir en paper, és una experiència, és un ritual –també publiquen en format ebook–. Ja que treballa en continguts vol que siguin reproduïts en tots els suports possibles, que cada lector pugui arribar-hi de la manera més còmoda possible. Li han fet calcular més d’una vegada quants llibres llegeix a la setmana o al mes, i no ho sabria dir, hi ha èpoques més intenses i d’altres que són més fluixes. Per ella l’edició reclama una concentració plena. Quan té un manuscrit en català o castellà, fa els suggeriments a l’escriptor, per això necessita una concentració i intensitat molt més gran de la que té durant el dia a dia. També aprofita per llegir conscientment quan marxa de viatge. En Jordi l’ajuda molt, li preselecciona moltes coses. Són un tàndem.

L’estiu és una bona època per llegir amb intensitat els manuscrits que edita. És quan fa el procés d’edició, no de selecció

La singularitat que busquen en la traducció també la intenta trobar en la manera com està escrit el llibre o com està narrat o el perquè de la història. No sempre és en el mateix punt, la singularitat; no sempre és l’estil, o la llengua, o la trama. Pot ser un personatge principal ben definit amb el qual te n’aniries de viatge. Un cop trobada la singularitat hi ha una segona fase: provar si és capaç de portar aquell llibre en algun punt. Pel fet de trobar la singularitat no vol dir que sabrà treballar aquell llibre. Ha d’explorar fins on és capaç de treballar el llibre, és la seva manera d’avaluar les seves capacitats com a editora. I reconeix que té limitacions, i és reconèixer-les, explicar-les a l’escriptor i i saber dir: “Està molt bé però no ho puc editar” o “Crec que podem treballar junts”. Li agrada pensar que es fa els llibres seus. Recorda la sensació després de publicar el primer manuscrit en català, d’en Víctor Sabaté –un escriptor excepcional, només ha escrit aquesta obra i espera que segueixi escrivint–: d’ell en destaca la claredat mental, i just després de publicar-lo va llegir en algun lloc que un editor ha de ser elegant explicant les coses que edita. A ella no li agrada explicar-se gaire, sí que fa una feina d’edició però no li agrada menystenir la feina que ha fet l’escriptor. Ella afegeix un valor a la feina però perquè ja tenia molt valor –el concepte de l’escriptor com a professional, feina, feina–. I té molt clar que l’obra no és d’ella sinó de l’autor. Ella només l’ha reconduïda.

Fins ara les experiències han estat bones, en suma trenta-nou ja, amb els èxits de Bakker, “14” de Jean Echenoz, la Premi Nobel 2015 –però ja hi entrarem més tard–. No li agrada ressaltar la seva feina per sobre les altres –correcció, traducció, maquetació–. La seva feina és la de seleccionar i de polir un text que volen publicar. Sí que és cert que hi ha textos que exigeixen més feina que d’altres, és evident, t’arriba de tot, em diu. Però la singularitat de l’obra és prèvia a la seva feina, és cert.

A cada llibre hi dedica un any i mig, si bé bé al principi hi dedicava més temps perquè ha anat afegint tasques a mesura que l’editorial s’ha anat fent gran. La paciència dels escriptors és exemplar, hi ha molts intercanvis de manuscrits. Els llegeix moltes vegades, tot i que mai els llegeix en veu alta, de moment no n’ha tingut la necessitat perquè no ha trobat una obra tan lírica. El silenci és un espai necessari per fer bé la seva feina. A la ciutat, sense anar més lluny, el troba a la terrassa on som que dóna a una illa de l’Eixample, no se senten els cotxes que deuen estar passant per la Gran Via amb Urgell. I també a dins el despatx, a les tardes amb l’Aniol estan sols i acostumen a treballar en silenci. A part, ja no viu a la ciutat, i cada dia quan arriba a casa connecta amb aquesta pau necessària per la concentració. Un text l’exigeix molt, pot estar-se tota una tarda amb dues pàgines.

Hi ha persones que viuen en vuit dimensions i que saben tenir temps per tot i ho fan com la Laura. No li interessa gens la tele, sap que ha guanyat moltes hores. No és en va. El proper objectiu és desconnectar el mòbil durant les vacances –si té un mes com a mínim deu dies; si en són set de dies, tres sense mòbil–. Això vol ampliar-ho. No defuig el cinema però el temps que dedicava a la tele l’ha guanyat. La Laura té un punt d’inconsciència conscient, és rauxa, és devoció.

El viatge cap al premi Nobel. Amb l’èxit de la Svetlana Aleksiévitx no s’ha tornat boja ni li ha capgirat la vida. L’ha tractat com tracta a tots els autors i hi ha treballat de la mateixa manera; de moment té publicats tres llibres dins la col·lecció Ciclogènesi. Aquests dies de maig a Barcelona han passat força hores juntes. Diu d’ella que és una dona molt senzilla, molt propera. Van connectar, tot i la diferència de llengua –la Svetlana només parla rus–. Li va demanar una dedicatòria per la seva mare i li va escriure una dedicatòria molt maca que parlava sobre la Laura. “Estimada Rosa: tens una filla meravellosa. Et felicito! Svetl. Aleksiévitx”. Ha estat una experiència maquíssima tenir-la tan a prop, ha après molt d’ella, sobretot el tracte de tu a tu, com si el Nobel no existís, com si la seva obra exigís que la seva personalitat fos així. A la Svetlana, diu, li interessen les persones comunes, i ressalta una de les frases més importants que ha dit aquests dies: “Les persones que entrevistava no havien llegit ni Tolstoi ni Dostoievski, i deien coses molt més intel·ligents que les persones revestides de cultura”. A vegades tenim un discurs a partir d’allò llegit, o del que han pensat altres abans que nosaltres, però ells han tingut el temps per fer aquesta reflexió pel seu compte. Això li va agradar molt, la intensitat i la defensa de les persones anònimes. Per la Laura escull molt bé de què vol parlar, i també les veus. “Entrevistaré set-centes persones i em quedaré amb trenta perquè m’han ensenyat això”. Admira la seva humilitat de dir-ho: “Ells m’han ensenyat que he d’explicar això”. És d’una intel·ligència espectacular. Les seves veus són això: una memòria col·lectiva a través de cada memòria individual. És el que ha fet amb els llibres que ha escrit, crear un relat quotidià que es contraposa amb l’oficial. La Laura reivindica que aquí ens faria molta falta per entendre què va suposar la Guerra Civil i la dictadura.

Arriba a la Svetlana perquè té una fixació amb Rússia, entra en el món de la literatura a través dels escriptors del XIX. Buscaven cap a Rússia i no trobaven el llibre amb el qual començar, i quan ja no pensava en això… Tenia al cap començar la col·lecció d’assaig –una de les obsessions des de l’inici: fer assaig en català perquè no n’hi ha prou; cal diversitat de pensament en català. Això ho tenia claríssim–. Quan comença a idear la col·lecció al 2013 té clar que vol fer producció local, a través de la revista Nativa d’en Jordi Oliveras creen un relat de sis veus a Cultura en tensió sobre com la cultura no és un producte: és allò que fem i som i compartim. I a escala internacional va buscar editorials que fessin assaig de referència internacional. Van mirar cap als premis de referència, com el Médicis d’Assaig, i que al 2013 va guanyar la Svetlana Aleksiévitx amb “La fin de l’homme rouge” –el va demanar en francès, tenen sort a l’editorial ja que llegeixen en diferents llengües: anglès, francès, italià, portuguès i neerlandès–.

Amb la Svetlana han parlat de moltes coses, sobretot de persones. Li interessa la gent, el que més li agrada és fer preguntes, tot i que sembli una obvietat. Fins i tot als periodistes que l’entrevistaven ella els acabava fent preguntes. Aquesta curiositat li ve de base com a periodista: “Vull saber, vull saber-ne més”, però és una curiositat sincera, no tafaneria, afina la Laura. També amb la mirada expressa aquesta sinceritat: vol entrar i vol entrar dins teu per saber què et mou i com et mous. I se li veu a la mirada, quan el públic li feia preguntes, tant a Literal com al CCCB, se’ls mirava amb tot el cos diu emocionada. Tot i estar dalt l’escenari i estar lluny feia l’esforç de mirar la persona, i agafar tot el que li deia per donar el millor de si mateixa en la resposta. La Svetlana fa respostes llargues, vol ser complaent amb el seu interlocutor, li interessa la condició humana, com els escriptors russos, els millors del món que toquen la condició humana: Dostoievski, Txèkhov, però sobretot, el que li ha tocat és com fa la denúncia de l’abús del poder. A través de les veus dels altres observa la capacitat que té el poder de fer-s’ho tot seu: que pocs ho tinguin tot. Sempre que té oportunitat de parlar de Putin i Lukatxenko ho fa; a totes les entrevistes parla de tots dos i de com molta gent que pensa com ella no poden expressar-se o han de marxar a l’exili. Ella va fugir però ha tornat per explicar molt millor el que passa allà. L’últim reducte d’aquesta expressió és que et treguin la llibertat –més enllà del menjar i el benestar–. És la llibertat d’expressió i de pensament el que expressa tan bé en tots els llibres i el que va fer que la Laura decidís iniciar la col·lecció d’assaig internacional amb Aleksiévitx.

Com editora intenta acompanyar tots els autors quan vénen aquí però no va acompanyar la Svetlana a Madrid perquè no l’edita en castellà, i no volia interferir, tot i que hi hauria anat. La idea és portar-los, que els lectors els puguin conèixer, el 9 de juny van fer la presentació de “Post Mortem” de Peter Terrin a la Casa Usher. I menciona altre cop la Maria Serra, una de les persones que la va ajudar al principi i que fa un any que és al capdavant de la llibreria de Sant Gervasi. Es nota aquesta manera de fer en xarxa, de solidaritat real entre ells, es respira amistat, admiració i moltes hores de feina. Tot i que l’èxit de la Svetlana ha fet augmentar el volum de vendes de Raig Verd s’afanya a dir: “No tant, és assaig en català traduït del rus d’unes històries que tothom diu que són molt dramàtiques”. Tothom hi té por, sobretot pel fet de ser en català. La visibilitat és molt més gran que no pas les vendes: li ha servit per consolidar l’editorial.

No deixem del tot la Svetlana, ja que van explicar-li que a cada llibre hi fan un colofó personalitzat del perquè han escollit el llibre –molts escriptors demanen que se’ls tradueixi el contingut–, i en el cas dels llibres d’Aleksiévitx, van escriure-hi que tots els llibres que fan són iguals de bons, que aquest va guanyar el Nobel, però tots els altres estan escollits amb la mateixa passió i amb el mateix criteri. Per la Laura era molt important explicar això i cita un article de l’Ignasi Mena –que els deixava pels núvols, cosa que li agraeix molt– en què valorava la feina que havien fet de descobrir dues veus femenines: la Svetlana Aleksiévitx –inevitable– i la Magdalena Tulli. A “El defecte”, escrit fa deu anys, parla dels refugiats. És espectacular, diu. Com a través d’una metàfora –un teatre de titelles– et posa tots els personatges a la plaça d’una ciutat i amb l’arribada dels refugiats es crea tota la tensió dramàtica. Això és ser un mestre de la literatura. Reivindica les veus femenines a la literatura, tot i que hi ha bestsellers escrits per dones, sempre són n’hi ha menys. Ho fa amb molta convicció. Quanta gent hauria llegit la Svetlana sense el Nobel? També reivindica els llibres que no han tingut èxit. Una és la cara, i l’altra la creu. Però no es rendeix. Publicarà un segon llibre –en el cas de Tulli– i potser amb el segon es guanya visibilitat, algú el descobrirà i li donarà veu o bé convidarà l’autora perquè la premsa s’hi fixi més o intentarà que algun festival la convidi.

És un toll de creativitat i sempre parla de solucions, és com si el cervell estigués programat per buscar-ne a tot hora. No dóna per perdut “El defecte”, que considera una obra mestra d’una autora polonesa contemporània. Ha comprat els contes, i els altres llibres i seguirà insistint. Ho fa amb la Tulli, en Barry, en Terrin… La tossuderia i la insistència són l’estampa que la Laura imprimeix a Raig Verd. Té visió i detecta el que pot agradar al públic. El primer llibre que van publicar, va ser Premi Llibreter 2012, diu que sembla una casualitat; però ara amb el primer llibre d’assaig que publica, va i li donen el Nobel. Alguna cosa estan fent bé, reflexiona sense cofoisme. Sap que tot això és perquè hi ha un context, hi ha moltes iniciatives arreu del territori: menciona la fira Liberisliber de Besalú –de tres anys n’han guanyat dos, és significatiu, amb un d’ells, una autora grega–.

És la connexió entre cultures, en el cas del neerlandès van crear un vincle amb la Maria Rosich, la traductora, i es van comprometre a publicar llibres en funció dels informes de lectura que fes, perquè coneix el catàleg i per intentar descobrir coses noves. I així va passar amb en Jan van Mersbergen que és el segon autor holandès que publiquen abans de Peter Terrin, ara amb el nou llibre “Post Mortem”.

És un treball cooperatiu fruit de la confiança; és aquest vincle que creen amb totes les persones que col·laboren en el projecte. No veuen la cultura com un bé relacional o mercantilista. En un món d’immediatesa i de tuits, a ella la tecnologia i el mòbil l’ajuden molt, no es vol imaginar com era el món de l’edició fa trenta anys enrere, li simplifica la vida, però també té un punt de rebuig cap al mòbil. Tot i el soroll a les xarxes, i la multitud de llibres, costa molt encertar-la, però encara no sap per què però fan diana.

La Laura té molts cuquets, molta curiositat però sap que el camp base és l’editorial: quinze llibres a l’any, tot i que se n’imposa menys perquè a l’hora de la veritat n’acaba fent més; de manera realista en planteja nou quan planifica la temporada, però que se n’hi sumen sis més. Aquest any n’ha editat més per la publicació de tots els llibres de la Svetlana. Ella els hauria publicats d’any en any però ha volgut aprofitar la inèrcia de Premi Nobel. Volia fer tota l’obra, però més dilatada, i ara la farà més concentrada. De cara al futur té clar que seguirà les dues línies: descobrir noves veus com un autor meravellós, Ngũgĩ wa Thiong’o, un kenià, de llengua kikuyu, i que s’autotradueix a l’anglès; un home fet a si mateix, d’aquelles persones que els anava tot en contra –guerra, postguerra; colonialisme, postcolonialisme–. Ho ha viscut tot. Té més de vuitanta anys, es va exiliar, i va rebre educació perquè s’ho va autoimposar. Publicarà la seva biografia en una trilogia. És catedràtic a Califòrnia i defensa les llengües minoritàries com a eina per transmetre la cultura, per això escriu en kikuyu –per ell és més fàcil escriure en anglès, és amb la llengua amb la qual s’ha format–. Però m’explica que és la baula generacional per connectar l’antiga tradició amb les veus literàries africanes pròpies. Ell defensa la llengua d’origen i la nova generació d’africans que escriuen l’han seguit. Aquesta idea és meravellosa, diu entusiasta la Laura. És un escriptor essencial, aportarà molt a la nostra cultura, perquè coneixerem la realitat africana a través dels seus ulls. Ara és el moment d’aproximar-nos-hi, hi ha la tendència global d’interessar-se sobre què és i què passa a l’Àfrica, i preguntar-nos: per què vivim d’esquenes cap al continent? A l’octubre publicaran el primer volum de memòries, la infància. És una de les seves apostes  importants per al 2017 perquè és el primer de tres llibres. Aquest 2016 han publicat una mirada des de dins de l’Àfrica amb uns ulls occidentals, Motorsoul, un relat d’aventures amb un rerefons real; amb una lengua viva, fresca.

És una gran exploradora de la singularitat, tant fa que sigui en un registre de ficció com de no-ficció. Aquesta és la gràcia, i m’explica que vol conèixer la Xina de prop i descobrir les possibilitats de connectar les cultures. De la mateixa manera que tenen els processos llargs de dos anys per cada llibre i sembla que visquin en un estrès, també treballen els projectes a poc a poc. Hi ha dos tempos a l’editorial –inevitables– el del dia a dia, intens, i el reposat, de reflexió. És una manera de ser seva però creu que és una manera de ser dels editors en general.

Com editor has de tenir interioritzats els dos tempos: l’intens del dia a dia i també el reflexiu per trobar tresors

Els valors de la marca. Amb aquesta filosofia pensa que Raig Verd sempre serà així, la seva idea és que no creixi. Hauria de ser això sempre, mantenir-se amb el temps amb aquesta mida; fer més llibres no vol dir que et guanyaràs millor la vida perquè la probabilitat del fracàs també augmenta. La mida de l’editorial ha de tenir un ritme de publicacions que ella pugui seguir. En el moment que publiqui més llibres dels quals pot fer-ne el seguiment o llegir o seleccionar o editar serà un error. És una opció de vida. No és un model ni millor ni pitjor. D’edició n’hi ha d’haver de tot tipus, pensa que les llibreries no podrien viure només d’ells, dels petits, però no és sa com funcionen actualment els grans. Totes les realitats s’han de tenir en compte com un conjunt que alimenta un ecosistema concret. Ara bé, quan has d’alimentar un monstre com Amazon, això ja no li interessa. Els llibres de Raig Verd es poden trobar a Amazon perquè la distribuïdora selecciona els clients però els ebooks en català només es troben a la plataforma exclusiva del Gremi de Llibreters, amb els quals té un acord. I també pensa en una distribució digna, un dels requisits per quan sol·licites una subvenció. Aquesta tria és intencionada i ideològica, vol alimentar un sistema de distribució de llibres concret: de proximitat, que incideix en la societat, no només culturalment i socialment sinó també econòmicament. No és el mateix donar els diners al llibreter que reinvertirà els diners al barri que no a una multinacional que crea precarietat laboral i reinverteix en benefici d’uns pocs. Seran només vint euros però per ella és important com a missatge que construeixen; no només amb el catàleg es construeix el missatge sinó també amb les nostres accions. És el poder dels petits canvis, Capità Enciam dixit. No farem grans revolucions amb grans principis ideològics sinó petites decisions quotidianes que faran capgirar una part del nostre entorn –on compres els tomàquets–. Són les dues del migdia i en Dídac i en Pepe treuen el cap, per dir-li adéu, i ella els demana si ha de regar, li diuen que no. Els fa petons de lluny i els dóna les gràcies.

Amb els quatre anys que porta el compte de resultats encara no és positiu però es compensa amb la complicitat dels lectors, del Gremi de Llibreters, de la premsa. Al seu voltant tot fa que compensi –de moment– viure quatre anys amb aquesta energia bona, i fent incidència a la societat, encara que sigui petita. De moment es pot permetre no viure de l’editorial perquè amb en Jordi viuen d’una altra cosa. Però és conscient que no podrà aguantar això durant trenta anys. Si Raig Verd ha de créixer, tanca l’editorial. Si ha de guanyar diners no ho farà fent créixer de manera il·lògica l’editorial, si ha de guanyar diners els buscarà en un altre lloc. Per ella Raig Verd té una honestedat i sinceritat envers els lectors i els llibreters: volen crear una fidelitat a la marca “quan vinguis et trobaràs això, una gran diversitat, alguna cosa et sorprendrà però trobaràs una cosa diferent”. La singularitat. Llavors no enganyarem per un altre cantó, oi?, em diu seriosa. En tot cas ho deixarà córrer i crearà una altra cosa o un altre segell –això és el que se sol fer, crear un segell comercial– tot i que no és la seva intenció. Tot i els quatre anys de pèrdues. Es mira els números. I si ha de tancar demà se sent molt orgullosa del que ha fet. És un plantejament al qual no estem acostumats, és revolucionari: viure com penses des l’honestedat. Diu que segurament després faria una altra cosa, gràcies als contactes que ha fet, la gent que ha conegut durant aquests anys, o el valor de la feina feta des de Raig Verd. Des d’aquesta sinceritat agraïda diu que no li costaria trobar una feina per arribar a final de mes però de moment aguantarà tant com pugui el projecte i arribarà fins al final amb aquest plantejament, que el projecte sigui així de sincer.

S’admiren molt amb gent que ha apostat per un projecte com el seu. S’hi dediquen 24 hores. És realista, clar que necessites els diners i te’ls mires, ha de pagar les factures de l’editorial –els traductors s’han de pagar i reivindica que la feina es pagui bé–. A Raig Verd tot es paga, i s’evita la precarietat. Aquests valors associats amb el projecte preciós a vegades però xoquen amb el sistema. Ella ho viu amb plenitud: hi ha la part de comunicar, relacionat amb el procés d’editar, com es venen, la prioritat del comerç de proximitat. Però el lector també hi té una part important: d’on volen que vingui el producte? Si volen que Raig Verd perduri hauran de fer una aposta per ells. Si el públic no la vol, desapareixerà. Cal assumir-ho. Si no hi ha un cert públic, una certa massa crítica, vol dir que ja no hi ha un gruix de gent que ho valori, la societat vol o desitja que es perdi. Hi ha una responsabilitat social, passa amb tot, no només amb els tomàquets o els enciams, també amb les editorials. No passa res si Raig Verd ha de desaparèixer. Res és infinit. Cada dia s’ho planteja, hi ha hagut moments molt durs en què ha pensat: “Potser hauré de tancar…”, necessita més seguidors, més fidelització o ser més capaços de vendre millor el producte que fan. O més coneixement. O potser no són capaços d’arribar al públic. I amb l’autocrítica de la qual parlava al principi diu que no tota la culpa és de la societat o del lector.
I tornem a la Svetlana. L’èxit també és un moment vital que li serveix per interrogar-se: “Vaig pel bon camí o no?”. Si mires les vendes i el premi es diu: “Endavant, Laura”. Clar que sí, dóna solidesa cap a fora i una confiança interna. Ella no és especialment insegura, però té inseguretats de saber si ho estan fent bé, si escull bé. Tot i que l’entorn li diu que sí, necessita més lectors. El Nobel li ha donat confiança per dir: “No ho estem fent tan malament”. La probabilitat de publicar un segon Nobel és baixa, si en publica un altre… potser que obri un centre de predicció del futur. Està satisfeta perquè és un gran premi de marca, de crear confiança, que els conegui gent que no els coneixia. I també per posar en valor les edicions treballades, amb les notes al peu, les cronologies, les correccions, la traducció, la llengua.

No havia fet mai d’editora abans i reconeix haver fet un viatge professional molt ric. Com s’aprèn l’ofici de l’editor? Llegint, escrivint? Diu que és important haver llegit molt. A ella li hauria agradat haver llegit més. Sempre li falten coses per llegir però ve de llegir molt: de saber escollir i definir-ho i expressar-ho en el manuscrit. Les influències com a lectora més clares són de la literatura francesa i la russa, i l’espanyola i la catalana. Però la que més l’ha marcada en l’inici de la lectura sens dubte és la russa. També creu que és important explorar coses que no són novel·la: poesia, teatre, àlbum il·lustrat, assaig. L’eclecticisme dels diferents gèneres t’enriqueix encara que només en treballis un. Té molt de respecte per la feina d’editor. Fa la impressió que hagi aterrat en un món que no és el seu, però és la suma d’experiències la que fa que hagi sigut tot molt natural. Ella ve del món de les finances i s’ha posat a fer d’editora. La mare ho veu amb molt d’orgull, no hi cap. La mare sempre n’ha estat orgullosa. És una marassa. L’admira molt. Ara fa l’esforç de llegir els llibres que publica, alguns no els acaba. Un cop publicats, la Laura li’n demana l’opinió. Tornem a connectar amb la Svetlana, la gent que és més sàvia no ha passat per la universitat. Admira la seva germana de qui en diu és ultraintel·ligent i amb una cultura vastíssima. I la mare no va poder rebre una educació com elles dues però sí que va tenir la intuïció d’entendre que la cultura era molt important i que els havia de donar aquest aprenentatge. No entenia què els estava regalant, el fet que estiguessin envoltades de llibres, les anades i estades a la biblioteca durant la infància i adolescència. Això és el que la va fer lectora. Anar a una llibreria i que la mare li digués: “Escull el llibre que vulguis”, això era un regal. O com quan cada mes anaven a museus, les feia sortir molt i veure coses, era una intuïció, ni tan sols una certesa. No copsava la magnitud del regal, tot i que és una persona amb molta curiositat, que ja ve de l’àvia. L’àvia també era així, la genètica es transmet. L’àvia va aprendre a llegir i a escriure sola perquè tenia una curiositat per fer-ho. L’àvia va aprendre a llegir i a escriure sola perquè tenia la curiositat per fer-ho.

I recorda que quan ella començava a aprendre anglès l’àvia li demanava com es deien els números. No ho sabia, és una manera d’aprendre. Se sent molt afortunada i deutora de les figures femenines de la família. Li agrada escoltar la mare, no tant perquè li digui si un llibre és bo o no, sinó perquè li dóna els millors consells. És molt important a la seva vida. Li va confessar a la Svetlana que el gran amor de la seva vida era la seva mare i per això li va escriure la dedicatòria que li va escriure. S’emociona i l’ànima parla, diu que la mare no és una gran comunicadora. Diu que l’àvia eren catorze germans i en sobrevisqueren quatre. Aleshores el concepte de la mort, de la pèrdua era un altre. Ens sentim ignorants d’aquest passat que hem tapat, no se’ns han explicat coses. S’ha fet un relat de vencedors i perdedors i s’han silenciat les persones, el dolor, l’individu. Per això reivindica que l’exercici que ha fet la Svetlana es pugui fer aquí algun dia, aquesta radiografia de la societat. I parlem del fet de ser dona sota el franquisme –no podies viatjar, no podies treure’t el carnet de conduir–. Hi ha un bloqueig. Observa el que passa al seu voltant: hi ha un perill de perpetuar el relat, que les nenes han de ser boniques i els nois valents, es transmet una manera de fer inconscient.

Patrimoni per a la cultura catalana. Amb l’aposta d’anar a cercar talent pel món vol aportar coneixement, aquesta barreja de cultures enriqueix i és patrimoni cultural. Per ella qualsevol llibre que tradueix ja el considera patrimoni català. Això és el que es va fer als anys seixanta quan les editorials van traduir els grans clàssics de la literatura per connectar la societat del moment amb el món sota la dictadura. Però s’han convertit en una cosa diferent. Han perdut l’essència però tot i així en reivindica el seu paper, per la Laura no hi ha blanc i negre: “El gran grup és dolent i el petit és bo”. Hi ha grisos. Quan Grup 62 va perdre autonomia, quan va ser absorbit per Planeta, li va fer pena, perquè tot i ser competència, té bastant clar que per ser una literatura forta ens calen diferents mides d’editorials i diferents tipus de producció i producte, perquè la llengua sigui forta i el lector pugui trobar allò que vulgui. Els grans treballen molt els fons, han posat la base; els petits aporten la biodiversitat, una altra manera de fer. Però no qüestiona els grans grups: grans, no i petits, sí. És un enriquiment. El que sí nota és que hi ha una pèrdua de poder dins un gran grup i la llengua s’afebleix perquè els continguts són diferents i es tracten diferent.

Es coneix el talent d’escriptors que hi ha al món? Quan va a fora li toca fer una feina d’explicar i fer pedagogia de qui som. Ja no és explicar el català, és explicar què és Catalunya. Li toca fer feina didàctica. Ella ho fa encantadíssima de la vida i amb orgull, i reivindica les editorials independents dels Països Catalans amb el catàleg de “Foreign Rights”. Defensa un model d’edició i els autors en llengua catalana com una potència i un diamant en brut que cal cuidar. Si tenim en compte que el mercat és tan petit i es ven tan poc, l’exportació és una de les vies que els queden: agafem el nostre talent i exportem-lo, a veure si es ven en altres llengües. És la feina que fan molt bé alguns agents literaris aquí, em diu. També veu un model de negoci amb la venda dels drets d’autors que ella ha comprat sobretot a Llatinoamèrica. Li interessa que editorials d’allà defensin com a seus alguns autors perquè tindrà més incidència. I altra vegada és el model de proximitat que fuig del model colonialista d’exportació espanyol, això també és compromís amb uns valors. És ella que ha d’anar a les editorials i dir-los: “Tinc això que et pot encaixar en el teu catàleg”, per això va a Frankfurt, a Londres, a Guadalajara, a Colòmbia. Actualment té cinc llibres a l’Argentina, un a Mèxic i possibilitats a Colòmbia.

No es vol quedar amb la idea de vendre només llibres sinó que crea sortides, maneres de fer, ja sigui pel talent català o per les traduccions. A fora la seva marca té molt bona imatge perquè té noms d’autors que tenen molt de pes: Bakker –és una eminència! A Alemanya ven més de 100.000 exemplars per novetat, amb més de quinze premis internacionals–, Peter Handke, Jean Echenoz, Svetlana Aleksiévitx, Juan José Saer… Quan es presenta a l’estranger els posa en portada i els altres editors ja saben què poden oferir-li perquè posen el catàleg amb relació amb el que et poden oferir. Aquesta és l’aposta: posar en valor la seva veu en català. Em diu que aquesta és l’extratègia que segueixen tots. Posen en context els autors catalans en relació a un catàleg d’autors de renom internacional. El talent català no es pot vendre sol, s’ha d’acompanyar dels autors que tradueixen perquè no tenen referències. Coneixen a Josep Pla, Mercè Rodoreda, Sánchez-Piñol o Cabré. Cal ser realista, d’aquests quatre potser només en coneixen un, és molt difícil i és un treball de formigues. Els han de relacionar amb altres autors que han llegit en la seva llengua, i així els poden ubicar. Si publiques un autor català o castellà al costat de Bakker i Echenoz fan l’associació lògica: “Aquest és bo”. Diu que això ho fan tots els editors, que no és una intel·ligència seva especial. Per ella cada petita acció té una transcendència, la de sumar talent. Truca a totes les portes, i quan ho diu pica fort a la taula de càmping, la Laura és coneguda en el món de l’edició en català perquè, com em deia en Pepe quan he entrat al rebedor d’aquest món apassionant que és l’edicicó en català des d’una microeditorial, la Laura és pertot arreu. Quan ens acomiadem ja li ve una nova idea per fer: la de fer una fotografia cada dia del rebedor per explicar el dia a dia d’una microeditorial i viure’n la metamorfosi.

 

 

 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s