Determinació i desobediència a l’Egeu

És una microONG, un grup de persones i lleialtat a una idea. Els va moure aixecar-se del sofà el setembre del 2015 davant la crisi d’humanitat, no humanitària que van sentir dins les consciències. Ell ve del sector del mar, de la cadena més bàsica: els que veuen i alerten dels riscos al poble. Volien involucrar-se en la societat. Ells han viscut de prop les portades dels 483 Aylan que han hagut d’agafar en braços. Parla amb una sinceritat que et provoca una angoixa al pit que muda, ja que després d’escoltar-lo vols anar a ajudar. Pujaries dalt un vaixell i aniries a salvar vides com des de setembre fa ProActiva Open Arms a les costes gregues. És un dels discursos polítics més impactants que he sentit en els últims anys.


L’Òscar Camps explica que els va moure el coneixement que ells tenien de guanyar-se la vida vigilant les platges, si ho fan durant la temporada d’estiu a la costa catalana perquè no fer-ho a les platges gregues amb la finalitat d’ajudar? El primer que van fer va ser enviar cartes: ells tenien l’ofici de vetllar per la seguretat de les persones, i es van oferir: “som socorristes, tenim el material, podem fer ajuda humanitària a qualsevol punt de l’Egeu”. Fa un mea culpa ja que suposa que no ho van fer bé, el ministeri espanyol no els va respondre; l’Agència de Cooperació Espanyola, tampoc; l’ambaixador grec a Espanya tampoc i l’espanyol a Grècia tampoc. I van tornar al sofà.

Però cal tenir determinació, explica l’Óscar que té el cos atlètic, els braços musculats, i es nota que la sang li bull per dins quan parla perquè les venes se li contrauen i se li marquen. Si no desobeïm no farem mai res diu contundent. I van decidir comprar dos bitllets per Lesbos: només 230 euros… Quan van arribar a Lesbos es van adonar de la manca de recursos que hi ha, de forma deliberada. Era el setembre del 2015 i arribaven milers de refugiats diaris a disset quilòmetres de les platges.
Allà, relata amb una mirada d’aquell que ha viscut l’horror, que té gravat a la retina, només hi havia dos tipus de persones: fotoperiodistes i voluntaris. Tots tenien la mateixa determinació i desobediència. I se li entendreix la mirada quan diu que tot i la tragèdia a l’ambient només es respirava ganes d’ajudar a l’altre i fer-ho fàcil. Segurament els instants que més els costarà oblidar són les morts successives d’Aylans. Però aquestes imatges repetides li donen el sentit per seguir endavant.


Ets en un país que no és el teu i ajudes. Hi va haver un dia en què la segona embarcació que teníem va punxar, i dones i nens van caure al mar. Les mares, per precaució, quan surten dels països d’origen, porten els nens enganxats amb cel-lo perquè no caiguin durant el trajecte, però quan es bolca la barca, de l’angoixa de no poder-lo desfer s’ofeguen. Un infern. No hi havia Metges Sense Fronteres ni la Creu Roja ni Save the Children. Això passa quan es té determinació: comunicar és la cosa més important que hi ha. Si no s’explica no se sap i si no se sap no es pot canviar.


L’Òscar tenia 15.000 euros estalviats per comprar-se un veler (de segona mà) que ja havia anat a veure a Tarragona. Ho havia parlat amb la família i tots hi estaven d’acord, eren els seus estalvis i el veler era el seu somni. Però va decidir invertir els diners amb el viatge –bitllet i estada a un hostal–. Amb el segon dia de ser allà havien salvat disset persones amb 2.000 euros! Si no hi haguessin sigut ells aquesta gent hauria mort. Així de dur, així de cru. Només eren dos i arribaven 8.000 persones cada dia a les costes gregues. Van haver de posar-se l’uniforme i el xiulet per intentar posar una mica d’ordre. Estaven sols. Els voluntaris arribaven amb embarcacions amb les hèlix mig desmuntades que podien provocar una sagnia a la mar. Davant la vivesa de la desgràcia van decidir posar-se en contacte amb l’ambaixada espanyola per informar-los que necessitaven suport, perquè hi havia un risc important tant pels migrants com pels voluntaris. La resposta: “Traieu-vos la targeta sanitària”. També van informar-los que s’organitzarien com a ONG en un país estranger amb unes lleis diferents de les nostres. Es posen en contacte amb l’única organització que és a alta mar, Moas, una iniciativa privada, que els avisa que a mar endins és on hi ha el veritable cataclisme.

L’Òscar sap que necessiten recursos, cal que expliquin el que estan vivint, però el més urgent és salvar vides. Com comuniquen? Sap que no poden fer la comunicació de fora cap a dins, com fa la comunicació política, la de les empreses. Demana al públic si saben què és el cercle d’or de la comunicació. Proactiva Open Arms ha aconseguit l’èxit comunicatiu, tot i els pocs recursos, perquè comuniquen de manera diferent: saben què fan (al 100%) però sobretot saben per què ho fan –molt poques organitzacions, empreses, partits ho saben de debò–. Tothom fa la comunicació de dins cap a fora. Ells van de fora cap a dins. Amb mig any han aconseguit recaptar un milió d’euros i 43.000 donants. Actualment els coneixen milions de persones arreu del món. Si hagués estat polític diu sincer hauria començat dient que “som una microONG que és en un lloc d’emergència i tenim pocs recursos”. Si et centres en el per què (és inspirador) el missatge canvia: “Ajudem refugiats, els canviem la vida, volem canviar el seu estatus dins la UE. Desafiem la UE salvant vides: hi anem i ho fem”. Calen uns minuts o uns dies per pair tota aquesta intensitat. Perquè sap que el missatge fa pensar, no apel·la les emocions, va directe a la consciència, i posa un vídeo de només dos minuts diu. Abans de posar el play demana que ens fixem en les dades: 130.764 refugiats arriben a les platges; 8.805 rescatats dels penya-segats; 410 refugiats rescatats de l’aigua; 8.192 refugiats a alta mar (ja rebien recursos) i tota aquesta feina feta amb només vuit voluntaris. Era esgotador. De dia i de nit. Quan s’aixeca del sofà –després de veure una fotografia de quatre nens ofegats en una platja– no sabia que es trobaria això.


Grècia geogràficament és a l’extrem d’Europa, i al mar la governa Frontex (són els antidisturbis del mar) però que quan ells van arribar ni tan sols eren al mar. Això és una deliberada absència de recursos per part de la UE repeteix. No reben cap ajuda. A ells els mou la foto que Sea Watch treu de quatre nens morts. Per l’Òscar cal que surtin tots els Aylans en portada, perquè és la manera d’arribar a les persones que creuen que cal fer alguna cosa, que no ens podem quedar amb els braços plegats. Calen els braços estesos. Open Arms. Van ser tres mesos de feina intensa i solitària, i no és fins al quart més que va arribar la primera ONG; Acnur, l’agència internacional de l’ONU que vetlla pels refugiats va arribar molt més tard. Per què?, es pregunta l’Òscar que es mou per l’escenari amb un to de veu pausat però rebel: cal determinació i desobediència també. Un socorrista de Badalona a molts quilòmetres de casa sacseja les consciències del món i se salta les normes. Primer ho fa i després ho explica. No al revés i potser aquí és on rau l’autèntica avantguarda i la revolució.

Van agafar embarcacions sense assegurança i matrícula pero calia fer-ho. Van demanar permís a Grècia per portar les seves embarcacions de Badalona, molt més segures i ben equipades però els donaven llargues, i es pregunta a un dels auditori del Biz Barcelona 2016 com els militars poden reconèixer que no poden gestionar la situació amb tants diners com reben de l’estat? Quan els periodistes els van fer famosos la guàrdia forestal grega els trucava a les tres del matí a la fonda on s’allotjaven perquè anessin a rescatar gent. Es van convertir en el referent de l’illa amb un temps rècord.

Tot i aquell acte il·legal i de transgressió de les lleis ara tenen una carta de felicitació de l’alcalde de Lesbos i un permís per navegar per aigües italianes per poder anar a rescatar gent. Aquesta és la missió on són ara des del 17 de juny. Ho faran amb pocs recursos: tenen empresaris, gent que és fidel i que els ha cedit embarcacions per poder anar a alta mar. El dia que conferencia, l’1 de juny, “Emprendre per salvar vides” diu que només falten dues peces perquè puguin salpar però no arriben. En aquests moments són al mig del Mediterrani central amb un vaixell de gran eslora. Els recursos, diu l’Òscar, surten. Europa no ens explica què passa allà i no se sabrà fins que anem allà diu. Aixo és el que farem i estem determinats. La determinació recorre totes les cèl·lules perquè sap que ho ha de fer, té la responsabilitat de fer-ho, el que ha viscut només ho sap ell.

Diu que les decisions no són psicològiques sinó biològiques. I fa una petita classe de neurociència: el per què es troba al neocortex i el què al còrtex. Ho volem fer i creiem que la gent ho creu també. La forma de sentir s’allunya de la comunicació tradicional: els sentiments és allà on hi ha el cervell límbic, el “sí”, “no”, “és bo”, això és la lleialtat. I aquesta és l’explicació del perquè tenen més de 72.000 seguidors al Facebook i amb un impacte sobre dos milions de persones. Això és que es fan bé les coses. Han invertit la forma de comunicar: fan el que ells farien des del cor. Són els braços. Salven vides: viuen o moren, i això genera empatia. Són feines amb un alt grau de solidaritat tot i que la feina de socorrista és la menys valorada del camp mèdic.

I això és el que ell fa davant les prop de dues-centes persones que el seguim amb la boca oberta i el cor encongit. S’obre i explica el neguit de les estones que descansava, pensava en les vides que no podria salvar, i per tant, amb la gent que moriria. Però cal fer-ho quan estàs en una situació tan extrema, cal que el cos i la ment descansin. Han vist moltes desgràcies i és conscient que hauran d’aprendre a conviure-hi però tot i el terror hi ha la part gratificant. Has de saber parar.

I dóna un missatge a l’audiència: busca els que pensen com tu: sang, suor i llàgrimes. I els diners surten. Explica el cas dels Germans Wright: dos germans que tenien una botiga de bicis i que són els primers que volen. Tot i que l’estat va donar molts diners a un enginyer perquè estudiés i investigués el fet de volar, van ser els dos germans. Cal pensar en gran: no penseu en els diners. És la paràbola d’aquell que diu a un jove que li donarà un milió d’euros però cal que se’l guardi per veure què és capaç de fer. Si pensem en els diners no triomfarem mai.

Respon les preguntes del públic i explica que van demanar suport legal. Ells volien fer les coses bé, no volien pas saltar-se la llei però van haver de fer-ho. I és molt crític amb les institucions espanyoles i també les d’aquí, diu que l’ambaixada espanyola no els va dir res fins que la dona de l’ambaixador nord-americà a Berlín va trucar per felicitar-los i dir-los que tenien una gent molt valenta a les aigües de l’Egeu. També recorda que durant l’entrevista que li va fer el Wyoming van recaptar mil euros per minut. I està molt orgullós del poble, dels reconeixements que han rebut com a Català de l’Any, perquè són els que els han ajudat, les aportacions anònimes són les que han fet possible que ara puguin anar mar enllà. Els han ajudat els ajuntaments petits (tant l’Ajuntament de Barcelona com el de Badalona no van respondre les cartes que els va enviar al novembre del 2015). Ara estan intentant que Repsol els doni 18.000 euros, que és el que costa omplir el dipòsit del vaixell (s’ho estan pensant), i també està meravellat de la solidaritat internacional: l’exèrcit noruec els dóna els llums nocturns, els vestits els han enviat els nord-americans. El pròxim repte és mesurar el compliment dels Drets Humans a alta mar, i sobretot que no es morin els nens al mar. Bàsic. Primer han fet i després han explicat. Bàsic. Han desobeït perquè ho havien de fer. Ètic.


4 de juliol. Conversa telefònica amb la Laura Lanuza, responsable de comunicació i de relacions externes de Proactiva Open Arms. Em diu que està connectada les vint-i-quatre hores amb l’Astral, el vaixell on hi ha l’Òscar Camps i cinc socorristes –un d’ells també és metge–, un mecànic, un altre metge, el capità i el mariner. També hi ha un equip de “Salvados” d’en Jordi Évole i el fotoperiodista Ricardo García Vilanova. Dimarts passat van sortir de Lampedusa i estan esperant el primer rescat, perquè arribarà em diu. Han navegat per aigües internacionals, i han passat la primera nit a les costes líbies; allà també hi ha Metges Sense Fronteres, Moas, Frontex… Aquest cop no estan sols. És una cosa diferent però tot i així el desastre no serà menor. Als que estan dalt les barcasses, llanxes o vaixells els diuen que quan vegin llums els salvaran. Surten de casa seva sense saber el drama que es trobaran. Surten a morir sense saber-ho. La Mediterrània és plena de morts em diu amb un català d’aragonesa.


La Laura treballa a l’editorial Blume des de fa anys i fa molts anys que coneix l’Òscar. A finals d’agost del 2015 van quedar per fer un cafè. Ell no podia suportar el que estava veient, plorava de la impotència i ella li va dir que potser el podria ajudar: el posaria en contacte amb fotoperiodistes; buscarien la manera de sumar-se en algun projecte ja consolidat: van enviar cartes i més cartes durant quinze dies per oferir la seva ajuda com a socorristes. Silenci. I va ser aquesta resposta la que va fer decidir l’Òscar anar a Lesbos amb un altre company. La Laura creia que la seva feina s’havia acabat allà, en el moment en què ell agafava el vol cap a Lesbos.

Però poc es pensava ella que al mes desembre, tres mesos després d’aquell viatge iniciàtic ella seria a primera línia de salvament: abrigant infants i adults, aguantant la barca o fent-los-hi una abraçada. El que es van trobar els va superar diu. Estaven sols. Com podia ser que Austràlia i els seus famosos guardacosters no fossin allà? O els nord-americans? Com podia ser que ningú al món s’hagués acostat per fer alguna cosa davant la marea humana? Es van trobar una crisi d’humanitat que els va fer reaccionar. Amb naturalitat i necessitat va nèixer Proactiva Open Arms. El primer cop que l’Òscar va tornar a Barcelona, a mig novembre, van fundar l’ONG. Necessitaven recursos, necessitaven la gent, necessitaven explicar allò que havien vist. Però el primer que necessitaven era una pàgina web, que en principi només van pensar de fer en castellà però la Laura amb encert va dir que també la fessin en anglès, per si algú de fora d’Espanya volia fer un donatiu. Diu que els primers donatius (han recaptat un milió d’euros en mig any) són provinents de l’estranger EUA, els països nòrdics, Grècia, Austràlia –els espanyols van ser els últims a reaccionar–. Quan mira enrere no es creu el que han fet: és increïble com del no-res han construït una organització que salva vides i que ha arribat a molts racons del planeta. Ella només havia de fer una nota de premsa, i es va trobar enmig d’una campanya de comunicació d’estudi. Va crear el Facebook i el Twitter, i amb els dies veu com creix l’impacte a les xarxes; els videos, sobretot. I com mica en mica arribaven els diners d’arreu del món.


El que més la va impressionar sobre el terreny va ser la crisi d’humanitat que es va trobar a Lesbos –encara dura però no és tan intensa com durant l’hivern–. Sí, la UE dóna els sis milions a Turquia però tots sabem que no és un país democràtic i que cal seguir sobre el terreny. ProActiva Open Arms és a Lesbos amb un equip estable que fa feina d’auditoria perquè les coses es facin bé; n’han vist moltes de barbaritats i els guardacostes grecs els han demanat que es quedin. Si bé no tenen control dels centres de detenció, així els anomena, sí que poden ser allà per controlar que no es violin els Drets Humans, com a minim, quan arriben a la costa.

Té molt clara la diferència entre mitjans i periodistes. Pensa que els periodistes han fet i fan bé la seva feina; són alguns mitjans els que filtren i manipulen la realitat i són els que s’han encarregat d’explicar la realitat amb flaixos, imatges, sense context, sense reflexió. No els interessa el relat, no els interessa explicar què està passant de debò. Ningú explica com vénen, què els expliquen abans d’embarcar-se…, les nostres opinions públiques veuen negrets només, ens queda molt lluny, i no sentim empatia, són dades. A ProActiva Open Arms ajuden persones, no xifres; per ells cada vida és important, amb un relat particular que cal mimar.

És la societat civil en acció contraposada a la crisi d’humanitat europea més gran d’ençà la II GM que ressona als camps d’Idomeni i Lesbos; sense por d’equivocar-se diu que és una de les primeres crisis gestionada íntegrament per la societat civil. Gent com l’Òscar o com ella que s’han vist amb l’obligació d’implicar-se individualment –diu que treballa més en això que no la seva feina– ara sap que li toca fer una tasca de difusió. Allà on els governs no han volgut actuar, hi ha arribat la consciència individual que es multiplica i multiplica.


Diu que la seva vida ha fet un tomb inesperat, però han agafat aquest camí perquè no n’hi havia cap altre. És el compromís i la responsabilitat que els ha vingut. Ara ella és a Barcelona però està connectada les vint-i-quatre hores amb l’Astral –encara no ha fet cap rescat però sap que en vindran–. Dels que arriben a la costa n’hi ha tants altres que moren ofegats. La Mediterrània és plena de cadàvers que mai ningú reclamarà o registrarà perquè no tenim registres ni de quants ni com ni quan ni des d’on embarquen–. Ara la missió de ProActiva Open Arms és la de fer emergència humanitària a qualsevol lloc del món. Tenen els recursos i el suport de la gent, la peça clau en tota aquesta història. I la valentia i determinació d’uns individus que des del sofà de casa van sentir que s’havia de fer alguna cosa, i van passar a l’acció.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s