El final d’un vaquer?

Fa més de trenta anys que fa aquesta feina, des de sempre, des de petit petit. Ara en té quaranta-quatre. Em diu que això s’aprèn sent-hi, anar-ho fent, anar-ho fent, anar mirant. Sempre és igual. Com tot. Prepares la terra, l’abones, la sembres, l’ensulfates, segues —cosetxes en català de pagès–, tornes a collir la palla, i l’any que ve igual. I així, tota la vida. Fa milers d’anys que ho fa l’home això, és a dir, domesticar les plantes i els animals. Fa més de 10.000 anys enrere que va començar l’agricultura segons els científics, i es va desenvolupar, com a mínim, a onze regions separades del Nou i Vell Món: a la Mediterrània, a Mesopotàmia, al sud-est asiàtic i nord de la Xina, als Andes…

Som a Santa Maria de Merlès, una petita població del Baix Berguedà, són les set de la tarda de Sant Joan –un dia festiu a Catalunya– però en Jordi treballa. Som dalt d’un dels tractors que té i em diu que el moment que més li agrada és el d’anar a cobrar! Riu. Tot té la seva gràcia, si quan ho sembres ho culls malament, et sents culpable. Si ho has fet tot bé, i n’has recollit poc penses que ha estat culpa del temps o per mala sort. Se sent la remor del tractor. Amb la segadora no et mous del pas ni a tiros em diu. Ha d’anar agafant el gra i tallar-lo de la palla. S’ha de fer amb temperatura perquè es tria el gra de la palla amb vent, per això fa tanta pols. El gra cau pel pes i el vent s’emporta per darrere la pellofa; és la palla que després veurem en forma de bala i que durant l’estiu és la postal rossa de molts camps d’Osona, del Pla d’Urgell o de la Segarra.

El camp on som té quinze hectàrees i mitja, i em diu que es triga un dia o dos dies a fer-lo tot –depenent de les condicions del temps, si el blat està tombat o no, si la màquina és més gran o més petita–. Avui han començat a dos quarts d’onze del matí i acabaran a les deu de la nit. I ho escric en plural perquè qui li fa la sega des de fa més de trenta anys és en Joan, un veí. Mai ha tingut segadora, tot i que ha vist segadores sempre, només n’ha conduït durant trenta hores amb totes les hores i hores que fa que volta pels camps. No corren gaire, també es podria córrer més, però ho volen fer bé, això aquesta mania dels catalans. Durant la nit no es pot fer anar la segadora per la humitat diu en Jordi. Per treballar la terra se n’ha de saber un niu de física. M’explica que a la nit quan hi ha humitat embala, cull la palla que queda al camp, perquè és més fresca. Ara està massa calenta, la maquinària ni faria les bales bé, començaria a relliscar i a encallar-se. També ho fa així per por del foc –és bomber i sap del que parla–. A vegades hi treballa tota la nit, o a vegades a les dues ha de parar perquè hi ha massa humitat. Diu que podria estar-hi vint-i-quatre hores seguides, però normalment s’hi està fins al matí a l’hora d’esmorzar. Als estius encadena dia i nit, només quinze dies.

Normalment comencen per Sant Joan a fer la sega, com a molt d’hora. M’explica que l’ordi ja és sec, però el blat encara és una mica verd; li falta una setmana. Mentrestant, farà unes bones migdiades. Aquest any no va tan apretat com altres en què se li ha ajuntat tot. Coneix els cereals, tot i que hi ha aparells per mesurar la humitat, quan el veu bé a cop d’ull, ja sap si el pot recollir o no. No t’equivoques normalment em diu. La qualitat del blat pot variar en funció de la sembra, la recollida, però també de la varietat, dels tractaments que hi hagis tirat –herbicides, fungicides, del temps sobretot–. Si estàs de sort, el plantes i només véns per recollir-lo però et pot sortir un fong o hi poden créixer males herbes. Es veu tot el camp uniforme, idèntic, d’una perfecció geomètrica, en canvi si guaitem més amunt em diu hi ha alguna malesa, quan va haver de tractar-ho va creure que n’hi havia poca per fer aplicar-hi tractament –és bastant car–. Això és casualitat, no perquè l’ordi sigui millor varietat que el blat, potser és per l’altra rotació de cultiu que s’havia fet… Ell es mou amb tres cultius: ordi, blat i farratges per les vaques. Fa dos anys hi tenia farratge, l’any passat hi va fer blat, i aquest any, ordi. L’any que ve llauraran i així es va fent a tots els camps que ara tenen aquell color crema de cafè i verd.

Som en una bona terra. N’hi ha de millors segurament però diu que tothom s’estima allà on s’ha criat. Ell ho ha fet en aquesta mena de vall, amb trossos bonyeguts on hi falta cereal, hi falta terra, s’asseca abans. Merlès no és el pla de Lleida o la plana de Vic, que són aprofitables al 100%. És un secà frescal, però no com el secà de la Segarra que és una terra molt bona però tenen el problema de la pluja. Tot el que ell recull és per consum animal, per fer pinso. El que es mira és el pes específic, la proteïna i la humitat, d’on ve és secundari. En Jordi explica la realitat amb ulls de filòsof, busca sempre l’equilibri i tots els punts de vista.

La vida de pagès està ben retribuïda, se us tracta bé? No, no, i rotundament no. Sembla que estiguem en uns camps molt grans, però al costat dels EUA o Amèrica del Sud, amb explotacions brutals i boníssimes i amb uns costos molt més petits comparats amb els que assumeix aquí el pagès. Les finques a Catalunya no són grans com a altres llocs. Una finca de cent hectàrees és gran a Catalunya, a l’Argentina o al Brasil és un jardí; no arriba ni a ser finca! Això vol dir que la propietat està en mans de pocs, i a Catalunya tot i la mida petita, hi ha més propietaris, la riquesa està més repartida. Com més cap a la zona de muntanya vas diu, més petites són les finques, hi ha menys terres de cultiu; com més t’acostes a les planes hi ha zones més grans de cultiu. Les finques més bones de Catalunya també són més petites, les més secaneres són més grosses. Per ell Merlès és un bon punt: està a prop del Pirineu, hi ha pluges i frescor. No és un lloc de neu ni de mal temps, pots treballar els camps i són mitjanament grans. Si anem més amunt, hi plou més però els camps són més petits, no hi pots entrar la maquinària. Si anem més avall, els camps són més grans però hi ha el problema de la falta de pluges pels farratges. Tot i així ell no és cerealista 100%, ja que també és ramader, i els camps que té són per pasturar les vaques.

Cada hora fa un viatge a Santa Creu, on hi ha l’empresa que guarda el gra de tots els cerealistes de la zona i quan n’hi ha molt d’acumulat el venen als pinsaires. Encara no sap el preu que li pagaran, cada dia es mou el preu –varia de cèntims–. Cobres el preu d’aquell dia, si t’esperes uns mesos a cobrar hi ha un augment per l’interès. Ell no acostuma a mirar la informació del preu als diaris ni a la llotja. Si tingués un magatzem gran a casa podria especular, però com que no el té, el cull i el porta. El pagès és l’últim que especula, qui ho fa va amb corbata diu amb la certesa del savi. Com sempre. A pagès hi ha aquest coneixement de les coses, aquestes certeses que fan que la vida s’expliqui generació rere generació. I diu que hi ha països productors que tenen guardades tonelades de cereals a magatzems o vaixells; les tenen ben guardades però mai saps si pots tenir una entrada d’aigua o d’algun fong, però ja ho vigilen ja. Hi ha gent que es fa una mica rica però també hi ha qui s’arruïna en tot això de l’especulació mundial.


Avui és Sant Joan, un dia històric, la Gran Bretanya surt de la UE. Per en Jordi però és un dia com un altre, pensa que cada dia hi ha notícies que diuen que el món canvia. A ell tant li fa, el que vol és sembrar, collir i que no l’atabalin. Li fa la sensació que a vegades quan mira les notícies no les entén, i pensa que hi deuen entendre molt aquesta gent, perquè és la seva feina, però al cap d’un temps, veus les bestieses que han fotut… i dius, deixem-ho estar, anem llaurant. Molt buscar solucions per la crisi però cada cop la foten més grossa. Cal anar-ho vigilant de lluny, diu, perquè… l’única opció que es té és anar a votar però encara també té dubtes. Els que et semblava que havien de fer funcionar les coses són uns caragirats, uns ximples com la majoria… Al món rural les coses es diuen pel seu nom, al pa pa i al vi vi. I per això una de les solucions per seguir endavant és agafar el tractor i empaitar les vaques! Tant de bo poguéssim viure sense tot això diu. A Merlès hi ha una mena de felicitat dins la ignorància, perquè si no et faries mala sang, de treure el fetge cada dia perquè llavors facin aquestes barbaritats…

Es defineix com a ramader, és la seva manera de viure. Però què és ser vaquer? És un ofici com un altre, t’ha d’agradar, és un estil de vida, un sistema. El ramader ho pot ser de xais, de vaques, de porcs, ell té vaques càrniques –no lleteres–. És el que més li agrada, sospira de poder tenir-ne més i també tant de bo fos més viable, però no s’atreveix a jugar-s’ho tot a una carta –quant de risc en el sector primari!–. Si tens un problema sanitari o una sequera extrema que no culls farratge, què en fas dels animals? Segurament els pagesos són els primers animalistes, tot i la mala fama que sempre han tingut. De l’excedent de terra –que no fa servir per les vaques– en fa cereal. Si un any veu que no té prou farratge, també pot collir el cereal quan és més verd, és un comodí. Ara té de noranta a cent-deu vaques mares que pareixen vedells; vedells que s’alleten fins a una edat de vuit o nou mesos i llavors els ven –no els acaba d’engreixar, és per voluntat, perquè no vol entrar en un joc que és dels grossos que especulen amb la quantitat, la demanda–. Diu que engreixar els vedells amb pinsos val molts diners, n’has de tenir una gran quantitat, entres en una roda de diners molt gran. Amb ell li va bé fer el que no pot fer un especulador des d’una oficina: perseguir les vaques pels prats i criar vedells que vendrà a un senyor que en tindrà els mil que vulgui, i els acabarà d’engreixar a Almeria, en naus immenses, amb pinsos especials, i a prop del port. A molts d’aquests vedells els carregaran a vaixells immensos i faran cap al Brasil o a l’Argentina.

Al cap de l’any li neixen uns vuitanta vedells –entre alguna vaca que no queda prenyada i algun avortament–. Ell les ajuda a parir si hi ha algun problema de part però el que sol passar és que es troba el vedell que ja mama. Els problemes del part els evita a base de seleccionar vaques i toros –el monjo Mendel i pare de la genètica treu el cap!–. Per tant, també té toros. I com saps que un toro és bo? Diu que s’ha de seleccionar un toro que no tregui vedells molt grossos perquè no hi hagi problemes de part però que tingui un índex de creixement alt. Que neixin petits és fàcil com també que neixin grossos però llavors també volem que creixin ràpid però que no es facin molt grossos. Ho volem!, tot diu amb resignació. Els genetistes que ho estudien. I el mateix per les vaques, la genètica és el 50%! Sembla que es posi més intenció en els toros perquè la vaca és una que pareix, en canvi, hi ha un toro per cada trenta o trenta-cinc vaques. Si hi ha un problema, és un problema amb trenta o trenta-cinc vaques. Tot està molt calculat: l’1 d’abril treu els toros i els deixa amb les vaques, que pasturin pels camps, els hi deixa fins al mes de setembre, però entre l’abril i mig maig gairebé totes les vaques ja estan prenyades diu. Amb un mes fan la feina! Hi ha baralles entre ells, entre els cinc toros –sempre en té un de recanvi per si un es fa mal en un peu, per exemple; val més tenir dos animals més a menjar que no pas quedar-te amb les vaques buides– i les cent vaques. La primavera la sang altera, i és una època important per en Jordi. Les va a veure cada dia, qui observa més durant aquest temps, em diu rient és el toro, no pas ell. Aquest és el que ha d’estar al cas de debò. Nota quan ja han fet la feina: si el toro va tot el dia darrere una vaca i no li fa cas, i a les altres no se les mira, serà per alguna cosa… En això són bastant com els humans. Els toros viuen bé, hi ha dies que no s’atrapen la feina, que n’han muntat unes quantes. Ell no les estimula ni amb música clàssica com alguns ramaders de l’Empordà ni els fa massatges com a Kobane, hi ha una cosa més infal·lible diu sorneguer: uns bons camps d’herba i aigua. I anar fent. Aquest és el mètode que ell fa servir, que vagin tipes elles i ells també. De trios, res, en tot cas un espetec de bufetades el que es produeix. Diu que és com el pàrquing d’una discoteca, el més xulo s’emporta el premi més gros. Qui domina és ell i les baralles són entre ells, no pas entre elles. Aquí sí que es diferencien una mica dels humans.


Diuen que a l’any 30 AC Jesús va dir als seus deixebles: “El sembrador s’alegra juntament amb el segador”.

La segadora és per quedar mort em diu en Jordi. Saltem del tractor i en Joan em convida a pujar a dalt de la màquina més gran que he pujat mai. Fa tres metres d’alt i quatre d’amplada. És una bèstia però des de la cabina en Joan em diu que no, que és petita. Fa tota la vida que sega. No hi ha aire acondicionat i el soroll és tan estrident que gairebé no podem parlar. Ha de concentrar-se molt perquè no es facin pilots i vagi entrant el gra, ha de seguir la línia, canviar de marxes; a la part dreta hi té tres manetes: una és per baixar l’esquivador de garfis, és a dir, el gran espiral que veiem des de fora; l’altra maneta és per abaixar l’esquivador i l’altra és per la velocitat. Des de dalt una recol·lectora la vida passa a un altre ritme, a 5 km/h, malgrat la monotonia, en Joan diu que és entretingut. No et pots despistar mirant les vistes o a l’horitzó, has d’estar pel que fas. Ni tan sols pots pensar. És una màquina que fa servir pocs dies a l’any, treballa amb els seus camps, fa els d’en Jordi i va a algun altre més. La resta de l’any fa d’agricultor. Ho fa perquè a casa ja ho feien. Acaba cada dia esgotat, però com que no són gaires dies s’aguanta. Avui intentarà fer tot el camp, tot i que són les vuit del vespre, li falta un terç. Comença per la part més exterior del camp, i va tancant el cercle, la part interior sempre queda pel final. La part més difícil és quan hi ha males herbes –el blat que segui es convertirà en gra a través del mecanisme de batuda–. No li funciona la ràdio i potser millor. Vaig entenent el vincle emocional que algunes persones estableixen amb les màquines, en Joan és un home vergonyós però si li hagués parlat de segadores em diu en Jordi … no hauria callat, me n’hauria hagut d’escapar!


La recol·lecció mecànica va començar als EUA quan en Cyrus McCormick la va patentar al 1834. Abans era tradicional fer la sega a mà, amb la falç. L’himne de Catalunya”Els Segadors” ens recorda que venim del camp, i segons en Jaume Ayats l’origen de l’himne es troba en una cançó eròtica: “-Segador, el bon segador, voleu segar un camp de civada? /Prou la’n segaria jo si sabés on t’é sembrada […] / Segador, el bon segador, quantes garbes n’heu lligades? / Trenta-vuit o trenta-nou, i a la raia de coranta! / Més en lligaria jo si el lligador no es blincava! / Ja li’n donarem aliment: cop d’ous i botifarra.”. Alguns pintors com Joaquim Vayreda també van immortalitzar el moment en quadres com “La sega” i Perejaume a “Pagèsiques” escriu i fa parlar aquest món de pagès antic. Part de la identitat catalana i manera de ser es forja a pagès.


Ell serà tota la vida pagès diu en Jordi però no saps mai el món cap on et durà. Té present la incertesa, la vida i la mort. Des de fa anys tenia la il·lusió de marxar cap a l’Argentina, a l’Uruguai; de fet, hi va haver un moment que estava encaminat per començar un projecte a l’altre cantó de l’Atlàntic però no va sortir. Diu que a Amèrica el concepte de l’espai és diferent. Ells també es queixen del mateix però tenen més terreny. Ell necessitaria més espai, no n’hi ha mai prou. Tot i tenir més espai voldria dir més feina però a ell no li preocupa: compraria un tractor més gran, amb un remolc més gran, amb una arada més gran, tot seria més gran. També la segadora. Diu que en fan de totes mides, la d’avui té trenta-cinc anys, és molt antiga, però ja els val perquè només fan lo seu. A principi dels anys vuitanta era una bèstia, ara ja ha quedat petita, però sega molt bé. Fins que rebenti!, que només va quinze dies l’any. Diu que una segadora nova, l’equivalent a la que té ara en Joan, val 300.000 euros. Això són com uns quants pisos a la ciutat… Si volgués fer-me pagesa em diu, m’hauria de buscar un pagès o tenir molts diners… En Jordi pensa que ara se’n sap molt més del que som i d’on venim que no pas fa vint anys enrere en què alguns nens de ciutat es pensaven que els pollastres venien del supermercat. Mai s’ha sentit discriminat per ser pagès, avui dia hi ha un respecte per allò que ve del camp, i pensa que algú se n’ha cuidat: el sistema educatiu o els mitjans, no ho sap però algú se n’ha cuidat. Quan hi ha l’hora de la sega veu alguna entrevista, i se’n fan ressò. Fa vint anys ningú en parlava.

La pagesia és important perquè si no haurem de menjar plàstic diu rialler. Tothom ho és d’important però ells fan la cosa bàsica: produeixen aliments. Si avui dia et vols fer pagès has de disposar de terra, aprendre un ofici i fer una petita empresa, i anar fent. Aquest temps circular de pagès… Diu que desgraciadament són empresaris, estan dins el sistema. Ell voldria no ser-ne, voldria anar per lliure, si bé se sent lliure. Diu que no estan amagats del món, que fan la declaració de renda, la declaració de cultius –els vigilen pel satèl·lit, saben què han plantat i què no–. No viuen a l’últim racó de món! Les subvencions que tenen són preus intervinguts, unes subvencions que vénen de la Comunitat Econòmica Europea, és a dir, de la Unió Europea. I m’explica que van en funció dels barems i les mitjanes que fa cada país i territori. Fa molta calor, tot i que són dos quarts de nou del vespre. En Jordi fa un metre noranta, i és forçut, al 1995 podria haver fet el càsting de l’Hora Coca-Cola Light. Viu a un mas del 1400, a prop de les terres que es llauren de temps antic.


Aquesta nit els bombers han hagut de fer mil dues-centes sortides, i diu que pot ser, hi ha molts parcs. En Jordi fa vint-i-cinc anys que n’és. L’any passat li van donar una medalla dels vint-i-cinc anys, que diu no serveix per res, –li daran tres-cents euros cada mes i ja està–. El sector dels bombers també està descontent, tothom vol més drets, més diners, més dies de festa. Si es compara amb altres països més avançats, sí que viuen en precari però si mires enrere, fa vint-i-cinc anys s’anava amb unes emissores que no tenien cobertura enlloc, grosses com una totxana; uns camions que eren uns morts que no es movien del pas, vells… Tot això ha canviat. També el material. Els cascs són molt millors com la roba de protecció –sempre n’hi ha de molt millor al món. Si saps que hi ha un jaquetó millor o un casc que en un altre país el porten… Si és millor és millor; tot el que et doni millor seguretat, ho vols–. És com els cotxes que no paren d’evolucionar. Ningú et donaria res si no et queixessis mai diu. I així el gènere humà avança. Fer de bomber és d’aquelles feines especials. No t’acompanyen les imatges d’accidents o del foc? No oblida el que ha viscut però no li treu la son, no s’hi capfica gaire. Com a tot bomber s’ha trobat en una situació límit, en un ensurt, quan les flames t’encerclen només penses com sortir d’allà. En res més. Quan et trobes acorralat el primer és no perdre els nervis, tot i que n’estàs molt. A vegades et passa per un excés de confiança, per badar, i quan et passa has d’evitar de fer una tonteria més gran. El foc és ràpid diu però quan és en un edifici o un bosc el veus a venir. Has de calcular si pots apurar o bé no hi ha una altra solució. Si t’has de fer mal perquè cremin dos pins, que cremin abans no et cremi a tu.

El 4 de juliol del 1994 hi va haver un dels focs més grans que es recorden a Catalunya, Santa Maria de Merlès i Lluçà van ser els dos municipis més afectats amb 45.000 hectàrees cremades; ell va viure aquells dies d’angoixa i tristesa com a bomber, com a pagès i com a tot. Espera que no es torni a repetir una situació com aquella. Quan passa una cosa d’aquestes ja no es poden fer les coses bé, els va sobrepassar. Va ser un desastre tan gran que ni amb el triple de bombers, ni d’ADFs es podia evitar la catàstrofe, només es podia intentar que el desastre no sigui tan gran. Què va fallar en aquell moment? Van faltar recursos, la coordinació? Aquell incendi va portar molta polèmica, però el que va fallar per en Jordi va ser la temperatura elevadíssima, el baix grau d’humitat i el vent que feia. Aquest és el primer factor. Després uns diuen que no hi havia prou bombers, que si va fallar… Quan hi ha aquestes condicions, amb una sequera que venia de la primavera, si hi ha foc, corre com la pólvora. Això no es pot preveure a dies vista, però sí a anys vista amb una bona gestió forestal, un bon control dels camins, dels accessos, de les zones de pastura. El bestiar pot ser un bon mecanisme contra els incendis, de fet el primer tallafoc que existeix és el camí que fan les vaques per anar a beure diu en Jordi. Per petit que sigui, però ja hi és.

El primer que crema és l’herba, la malesa, la pinassa, un foc mai comença per un arbre. Tot el que veiem ara, i em fa aixecar els ulls per veure el paisatge dels camps rossos i verds, diu, tot era palla. Però és conscient que la solució ja no passa per tornar a posar animals al bosc perquè està tan abandonat que ja no hi poden entrar. Abans a les masies es cremava llenya, als forns de pa, arreu es gastava llenya. Es construïa amb fusta, s’aprofitava tot de la llenya; ara només s’aprofita allò bo, el tronc. La resta queda, i tot això també fa foc. Ara mateix es parla de les calderes de biomassa però fa vint anys, què carai biomassa!, si el gasoil era el més barat, és el que tenies a mà. Veu bé que se’n potenciï el seu ús i que l’arbre que no serveix per fusta se’n vagi a un assecador, a biomassa. Això ens torna a portar cap a aprofitar tot allò que no s’havia aprofitat durant tants anys. Diu que això ha passat a tots els països que s’han desenvolupat. Els pagesos també ajuden a conservar el medi ambient, són els primers que trepitgen el terreny i si està abandonat és per la poca viabilitat que té, i si es fan nous sistemes com la biomassa ells són els primers a apuntar-s’hi. Les masies es van abandonar perquè la gent no s’hi guanyava la vida, i ara si torna a funcionar, tornarà a estar ben cuidat.

Com a pagès es pot guanyar la vida perquè ningú es mor de gana a pagès però és molt arriscat. No tens cap garantia i hi ha moltes variables que no controles: el temps, els preus, la sort. I com tota empresa, pots guanyar diners un any, i després durant dos, perdre’n. Fas una inversió que no va bé, ensumes la sequera i ja estàs llest.

Li preocupen les malalties que puguin agafar les vaques, poden agafar de tot, però la més temuda és la tuberculosi. Si tens un focus en una explotació, has d’eliminar-lo, s’ha d’intentar que no sigui gaire important. Diu que fa vint-i-cinc anys totes les vaques a Catalunya eren tuberculoses, però no passava res –la gent no ho sabia–. Ara ja no n’hi ha, i l’eradicació es va aconseguir quan es va entrar a la CEE, a Europa no en tenen i aquí tampoc en podem tenir. No ho sap si li preocupa que el Regne Unit marxi de la UE. Abans hi pensava molt en Europa, en les reformes agràries, patia, patia, patia tot el dia: com ho pensen, com ho decideixen… ara però s’amaga en el benestar de la ignorància. Allò que decideixen ho aplicarà i seguirà. Té tanta feina que no té temps per res més. Però tot i no estar al peu del canó, no pateix ni esgarrapa, forma part del teixit de cooperatives, de xerrades, està afiliat. S’informa a través d’Internet o de les revistes del sindicats.

Pensa que si se sabés el que vindrà tothom especularia. Diu que fa poc hi ha hagut una reforma agrària a Europa, han canviat coses –uns hi han guanyat, uns altres hi han perdut–. Ell ha d’estar al cas per demanar bé les ajudes, i estar situat allà on toca. Omple la paperassa, amb l’ajuda d’entitats especialitzades que els donen un cop de mà. Sort en té! Si no fan bé les sol·licituds s’acaba tot. Sense subvenció té clar que no podria seguir. Ho diu convençut. Els preus actuals si no fossin intervinguts d’aquesta manera hauria de plegar. En Jordi reconeix que la unió i la col·laboració de la gent del camp és un desastre: per comerç, per maquinària, per tot. No s’han associat entre ells, cadascú va a la seva, s’ho gasten tot en ferro, no s’uneixen pel comerç ni per les compres però al final hauran de fer-ho, per força. Aleshores, els sindicats, per què serveixen? Quina funció tenen?


Tornem a pujar al tractor per anar a buidar el gra un altre cop. Diu que anem a tota velocitat, però l’agulla només marca 23 km/h. Pensa que els tractors haurien d’anar a 60 km/h. En comptes de sang sembla que tingui benzina o gasoil a les venes. Li agrada la velocitat. Gairebé ocupem tota la carretera però em diu que no, que enganya la dimensió, els cotxes el poden avançar perfectament. Són tres quarts de nou i el sol encara es veu vigorós i roig. A l’horitzó només es veu verd, es respira una atmosfera de silenci i pau, tot i el soroll del tractor. Una de les experiències vitals que més l’han colpit són els viatges que ha fet a l’Àfrica. Allà sí que hi ha tranquil·litat diu. Tres dies amb cotxe pel mig del desert i no et trobes ningú…, allò és tranquil·litat. Diu que no és un aventurer, que el que ho és realment marxa i no torna fins al cap d’uns anys. Tot i així ha anat dinou vegades a l’Àfrica, les té comptades. Li agradaria ser més aventurer. El primer viatge el va fer amb vint-i-cinc anys, amb un amic volien anar amb moto a Turquia, però al capdamunt, al Kurdistan, s’estaven fotent llenya i van descartar el destí. Ja tenien les motos a punt, i el seu amic havia anat al Marroc l’any anterior i van decidir baixar-hi sense preparar res. Van fer un viatget maco. Eren dos i va quedar així. Al cap d’un any van decidir tornar-hi tota una colla, ja van ser-ne més, i en un dels viatges van dir que havien d’anar avall: “Què hi deu haver?”. Van dir que havien de baixar fins al Senegal, per pistes, per deserts. I en un dels viatges, es van parar a la frontera entre Mauritània i Sàhara Oriental. De sobte va arribar un tipus tot estrany, gros i pelut, una mena d’element d’aquests escassos a la natura, i van veure que portava matrícula espanyola. Va sortir del cotxe i parlava català. Van viatjar un parell de dies plegats i els va explicar que ell vivia a l’Àfrica i que organitzava raids per gent amb diners. Es van separar, en Jordi amb els amics van seguir donant voltes i al cap de vuit dies es van tornar a trobar. Mira que era difícil per aquells deserts i carreteres sense gent! Al cap d’un any el va trucar des de l’Àfrica i li va dir: “Et vull fer una proposta, si m’ajudessis, et pagaria totes les despeses”. I no s’ho va pensar dos cops, i va baixar cap a Mauritània. Es van anar fent amics …, baixava a obrir pistes cap al Senegal, a Mauritània, a Mali; li solucionava temes de logística i amb el temps van anar lligant una amistat.

Cada país és molt diferent diu però el que més li crida l’atenció és la gent: la manera de fer, de pensar. Arran d’aquestes experiències entén moltes coses; són molt humils, no tenen res, mentre que els occidentals baixen allà baix a trencar un cotxe, quan a ells els solucionaria la vida poder tenir-ne un per fer anar l’economia. Ells deuen pensar que som uns farts, però en canvi, t’ofereixen tot el que tenen. Tenen dues ovelles i en maten una perquè tu passaves per allà i sou els seus convidats. Es comunicaven amb el francès. A hores d’ara hi té un parell d’amics que fa sis anys que no veu però té notícies seves. Si li preguntes si aniria a viure a l’Àfrica respon: “Amb diners o sense?”. Pensa que els diners són importants a tot arreu. Ell aniria a viure-hi, viure com ells però amb un raconet pel dia que et convingui anar al metge o al dentista o per quan hi hagi un canvi polític. Ara, viure com un africà, no, no ho vol perquè ja se li pot dir aventurer i pagès, allà realment són tot això –espai i temps–. I justament el concepte d’espai i de temps és radicalment diferent a l’Àfrica, com també ho és la vida. Aquí quan a una família se li mor un nen és una desgràcia molt gran –lògicament– però ells la veuen com una cosa normal. De sis germans, tres s’han quedat pel camí, com passava aquí fa cent anys. A més, hi ha guerres per tot, i moltes famílies tenen morts per les guerres. Parlem també dels quaranta-cinc milions de refugiats al món, al Sudan és on hi ha el camp de refugiats més gran del món… Aparquem el tractor sobre la bàscula. Cal que el gra sigui ben sec –per fer la prova se’n menja un–. I un cop pesat anem al graner a abocar-lo, al lloc de l’ordi –diu que el que hi ha deu ser de l’any passat, sembla que no hi hagi res però hi ha tones i tones de cereals–. S’hi posa de memòria i maniobra amb rapidesa, diu que algun dia hi haurà alguna carreta aturada i se l’emportarà. És un home d’acció. El tractor no tirava bé… semblava que s’apagava el motor, ara que ha descarregat i que el camí fa baixada està més content, li ha passat la calor i la màquina va com una seda.


Tornem a l’explotació i ens enfilem al Land Rover per anar a buscar les nenes, les vaques d’Aubrac. Són unes vaques especials, que compra al Rossellonès-Llenguadoc quan les vedelles tenen nou mesos, just quan les treuen de la mare. Quan tenen dos anys ja són vaques, i estan a punt per criar, és quan els hi posa el toro i als tres anys ja pareixen. Per no haver de comprar vaques adultes –la raça d’Aubrac és molt cara– compra vedelles, un exemplar pot costar mil euros –aquí un vedell en costa cinc-cents–. Diu que abans aquí no se’n criaven gaires però que ara hi comença a haver-hi més interès. S’adapten molt bé i són molt guapes –té un vincle emocional amb elles, les seves nenes–.

M’ensenya l’espai obert on les vacunen, treballa estretament amb el veterinari que fa sanejament d’oficials. Però ell és qui coneix més bé les vaques, a mesura de fer-ho cada dia, ja detecta problemes o en els casos extrems n’ha ajudat a més d’una a parir. Un dels avantatges de les vaques d’Aubrac és que no tenen tants problemes a l’hora de néixer. Els vedells neixen més petits, més forts, més entremaliats però també creixen i s’espavilen més ràpids. La bruna és més feixuga, més lenta, és una vaca mixta, lletera i de carn, se l’ha forçat a canviar la seva naturalesa que originàriament era la de fer llet. En canvi, les franceses són igual des fa segles. Te n’adones de la manipulació de l’home sobre la naturalesa. Us imagineu que algú ens fes fer coses per les quals no estem dissenyats?

Té cent hectàrees de cultiu i vuit-centes de pastura a Merlès, ha fet tots els tancaments a mà. Els agrada més l’herba de camp –feta especial– que no pas la de bosc. Si agafes una herba de prat és dolça i una de bosc és amargant. Saltem del Land Rover i no les veiem. Xiula. Ix! Nem! Xiula. Se senten brams de fons. Li reconeixen la veu, de cop i volta, de lluny un soroll d’esquelles i brams profunds de totes les tonalitats, com si fos una òpera vaquera –la mezzo, la soprano, la contralt–. Em diu que aprenen a base de repeticions, de bones experiències i de males experiències. Suposa que vindran. Torna a xiular. Xiula fort. Se senten les esquelles cada cop més a prop. Diu que ell tots els xiulets els perd, i prefereix cridar-les. Brams d’alegria suposo. Torna a xiular. I em diu que no sap què diuen però que sap que vindran. Saben que els donarà un camp nou, van justes de halar. Si les enganya, un altre dia no hi aniran diu. Així és com les mou d’un cantó a un altre. A vegades diu que també les ha d’empaitar. So d’esquelles i brams, diu que com que hi ha vaques i vedells junts, els joves potser s’ha perdut, i que també són gandulotes… Estem esperant setanta vaques i seixanta vedells. Diu que potser han fet el volt al revés… Fa uns dies les va portar a un camp de més amunt… Torna a xiular. I quan les crida hi ha una resposta unànime de brams. Ix! Ix! Crida que gairebé s’esgargamella.

És una experiència eixordadora, la terra es mou, mai tantes vaques que baixen com una fletxa havien passat tan a prop meu, algunes derrapen, i totes saben que han de fer un giravolt abans d’entrar al camp. Esquelles i brams estridents, desafinats i llargs. Ara passa el toro jove que té un any i mig em diu en Jordi, li diu rois. Diu que les persones hauríem de treballar a partir de les deu del vespre fins a les sis del matí, té molta calor aquests dies però va amb camisa de màniga llarga i quadres i pantalons llargs –com tots els pagesos–. N’hi ha una que baixa enfollida, fa molta fressa. Però ell impassible camina cap a dins el camp, de lluny em diu que les esquelles les fa ell mateix, amb un tub de ferro normal, les que fan clunc-clunc són les típiques, però valen cinquanta euros cada una, i com que les esclafen a les menjadores, i les perden ha decidit fer-se-les ell. N’hi ha algunes que tenen més de vint anys.


A principi d’agost porta les vaques i els vedells cap a la Vall d’Aran on lloga deu mil hectàrees de pastura. Allà hi té un pastor que li cuida, un pastor que és multimilionari de fa pocs anys i per atzar. Però això ja és una altra història. Ja fa setze que en Jordi les hi puja i a mitjans d’octubre les tornarà a baixar; troba a faltar les seves nenes i ara, principi de setembre, està preparant els tancats i tota la infraestructura per quan tornin, perquè puguin passar un hivern amb bones condicions.

Dels  cent-trenta caps de bestiar que té ara en tornaran un centenar cap a Merlès ja que a finals d’agost va desmamar una trentena de vedells i els va carregar als camions rumb a Almeria, on acabaran d’engreixar-se i després d’uns mesos els embarcaran a uns vaixells direcció al Brasil o a l’Argentina –països que han deixat d’exportar carn perquè la soja els era més rendible, per la demanda creixent de la Xina–. A alta mar es podran abocar residus sense cap mena de permís i fins i tot els espellussaran a bord. Feta la llei, feta la trampa. Dalt els vaixells no hi ha cap llei que digui quantes hectàrees et calen per tenir animals ni quant pots contaminar. A Catalunya i a Europa necessites permisos per contaminar, per cada hectàrea de terra se t’és permès tenir una quantitat de bestiar determinat diu.

Espanya tradicionalment ha estat un país cerealista, era un dels països que engreixava bona part dels animals que venien d’Europa –Espanya era molt pobra als anys quaranta i cinquanta i…, i els costos eren més barats i la consciència ambiental també era molt petita– on alimentaven el bestiar amb herba i el procés era més lent que no pas amb el pinso. Amb la crisi del 2008 però els costos es van disparar un 70% i un dels destins que han trobat les explotacions catalanes i espanyoles és portar a engreixar els vedells cap a Líbia, l’Iran, el Marroc o Turquia on s’escorxaran segons el ritual islàmic. En total es calcula un 20% de la producció de vedells. –Un físic i químic em deia que es parla molt del CO2 però hi ha altres gasos que contaminen moltíssim com el gas metà o els nitrats; la contaminació sempre se socialitza cap als països més necessitats–.


En Jordi sap que el destí de molts dels vedells que veu néixer serà l’escorxador, ja hi està mentalitzat. És molt diferent amb les vaques, que viuran una mitjana de quinze anys i es coneixen de cada dia de la vida diu. Quan han d’anar a l’escorxador, pel veterinari és un número, però per ell és la seva nena, la coneix bé, sap on l’ha d’anar a buscar quan s’ha perdut… Quan ens acomiadem em diu que potser escric el final d’un vaquer perquè ara per ara no sap si podrà mantenir les hectàrees de pastura per una separació patrimonial. La incertesa, la vida…

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s