Mas Clavers: artesans vinyaters innoven

L’Infiltrat té molt d’èxit, és fet amb ceps de cent anys de sumoll. El cullen a la matinada a la fresca perquè no hi toqui el sol. A les onze ja el premsen, el raïm encara és fred i conserva les aromes. En canvi, si culls a màquina, ho fas a la una del migdia, a les dues… i amb el risc que la màquina ho cull tot –el gra verd, el que és madur i no selecciona el millor–, diu en Josep Duran. Fan tota la producció ecològica: vint-i-set hectàrees, el 70% el porten a Freixenet, Codorniu, Torres. Agafa les vinyes més bones –un 30%– per fer el vi d’autor, entre ells els ceps més vells. No li interessa un vi de tres euros; per això el més barat el fa de sis i mig i el més car el pots trobar per vint-i-nou. Si ha de ser més barat, prefereix vendre el raïm. En Josep Duran pare parla clar i català –segurament la frase ve de pagès–; és membre d’una saga familiar que va començar fa gairebé sis segles. Des de Mas Clavers, a la Cabrera d’Anoia, pare i fills presenten un projecte innovador basat en l’artesania, la tradició però també la modernitat.


Tot plegat fa tres collites que han començat aquesta aposta de vi d’autor, i ja exporten al Canadà o a Alemanya. La del 2015 encara no ha sortit al mercat. Al Canadà hi han venut quaranta caixes, i els n’han demanat més però han exhaurit la producció –unes 300 ampolles–. Aquest 2016 augmentaran un 150% la producció i en faran 500. Ens explica que el porc senglar se’ls menja el raïm, i l’han de tapar amb una xarxa. El seu model és qualitat i poca producció i anar fent. Té vuit productes en aquest moment al mercat tot i que volien treure’n un altre, de blanc, l’Autòcton, un macabeu 100% però per en Josep pare no acaba d’arrodonir. Ell no treu un vi si no està convençut al 100%. La primera impressió, en el primer intercanvi de paraules ja es nota l’exigència i la vocació del camp d’en Josep pare, que és menut i amb un cos fibrat, tot i els seixanta-i-llargs anys. Porta una barba ben afaitada i uns cabells blancs elegants, amb uns ulls verds que fiten amb nervi i passió. Ens explica la diferència entre el xarel·lo, que és més dolç, té més grau i costa menys de fer; en canvi, el macabeu que han provat de fermentar sol, no acaba de quallar al paladar. Diu que no passa res amb aquella humilitat i saviesa pageses. La finca Mas Gallego no ha estat sempre però dedicada al vi.

El sumoll, una varietat autòctona. Al 1977 el pare d’en Josep pare va fer una cambra frigorífica per guardar-hi les pomes que collien del terreny on ara hi ha les vinyes. Aleshores tenien dos mil pomers. Es passaven quaranta-cinc dies recollint pomes, sense parar. Als anys noranta van arrencar-los perquè no rendia i van plantar dos mil tres-cents presseguers, de vinyes n’hi havia quatre. Fa trenta-cinc anys van decidir arrencar els presseguers i van orientar, ara sí, el negoci cap al vi. El Josep pare és un belluguet. Amb aquest inconformisme i ganes d’experimentar van plantar varietats forànies com el cabernet sauvignon; amb un cert orgull diu que van ser dels primers a plantar-ne a la zona juntament amb en Torres!, després va venir el tempranillo, el merlot… Fa deu anys les bodegues li anaven al darrere perquè no hi havia cabernet per fer vins. Pagaven cent quaranta pessetes al quilo! I ara, només cinquanta. Encara pensa i calcula en pessetes. Aleshores diu es va plantar molt de tot: de blanc: macabeu, xarel·lo i parellada; de negre: sumoll, cabernet, tempranillo i merlot. D’entre totes les varietats conserven la joia del celler: el sumoll de més de cent, el més astringent en el seu moment i que ningú volia. Quan els cavistes van entrar al mercat, tots els pagesos van plantar les tres varietats de blanc, rendia més plantar blanc que el sumoll que no volia ningú diu amb rapidesa poètica –marca les erres–. Però ara el sumoll de rapa si aixafes la pell del raïm li treu l’astringència del raïm. És un raïm de 13º. És autòcton d’aquí i quan, per exemple, el van portar al Canadà no sabien quina varietat era. El van haver d’explicar molt, no el coneixien. Allà aquesta varietat autòctona no la tenen, i els va sorprendre molt. Ara no el poden servir perquè no en tenen, s’han acabat les ampolles. En Josep ens explica que van entrar al mercat canadenc a través d’una noia que coneixen que exporta vi, van fer una presentació amb dotze enòlegs i els va agradar. El sumoll… Clar, és autòcton del Penedès, com la malvesia de Sitges –només n’hi va quedar en un racó– però al Penedès el sumoll es va arrencar tot. Ara per sort hi ha uns quants cellers que en fan i en tornen a plantar. És una varietat d’aquí i és bo, si el tractes bé, diu amb aquella tendresa amagada. El collim madur i el vinifiquem bé, és una varietat bona.


La finca és del 1400, i es deia Mas dels Clauers –no saben si era l’ama de llaves– però quan va entrar-hi un gallec van començar a dir-li Can Gallego. Els va agradar més el nom de Mas Clavers, que és la marca comercial que han deixat pel celler, amb la dèria per la història i la tradició. El fill, en Josep va estudiar enologia, i va estar cinc anys estudiant a Andorra com es feien els vins ecològics. Al Punt de Trobada van fer un riesling, i allà va aprendre com tractar raïms d’alçada. El pare d’en Josep pare, l’avi, es va morir el 2011, i encabat ell, en Josep pare, va tenir un accident i es va trencar els dos talons. Estava sol i amb cadira de rodes  i li va dir al fill: “Ja pots venir, que jo no puc tot sol”. I quan va baixar d’Andorra, van començar amb la nova aposta de Mas Clavers: fer vi d’autor de qualitat. Al 2012 van començar a fer les obres, van arreglar el celler, van posar-hi els dipòsits on hi havia la cambra frigorífica i van començar a innovar. En Josep pare ens fa fixar en una de les portes de la masia: és on els carros hi abocaven el vi directament al celler. Les primeres premsades les venien a Gramona, cavistes, que fan bon cava, diu tot seguit. També tenen altres finques: Can Codony i Ca l’Avi; l’avi que anava d’una finca a l’altra amb el cavall i controlava. Eren part de la pagesia benestant, una de les cases de pagès més pròsperes de Catalunya. Era la facina número dotze. Aquesta dada és una de les primeres que ens vol transmetre. En Josep pare quan parla ho fa connectant sempre amb els seus avantpassats. Són presents durant tota la conversa, en algun moment sembla que també siguin allà, al mig de les vinyes, al celler, a la masia. Fa que el passat sigui un present tangible.

Ara estan preparats per créixer més diu, tenen capacitat per fer 15.000 litres. Estan contents perquè cada cop tenen més demanda, però com a bons pagesos els agrada fer-ho amb prudència. Ara tenen una desena de bótes, i els en cal comprar més, tant de roure americà com de castanyer. El castanyer és del Montseny, diu, i és on hi posen el vi blanc, queda més suau. Els riojes que tenen aquell gust de fusta és perquè estan guardats en roure americà afirma amb coneixement, ell només fa un cabernet sauvignon amb roure americà. I com si hi entenguéssim res ens explica el procés del vi: després del dipòsits, el vi passa a les bótes, on s’hi estan uns mesos, depenent del tipus que sigui. El vi blanc que ha estat tres mesos en bóta de castanyer, el tastes i si t’agrada, ja l’embotelles. Així de senzill i natural.


Arriba en Josep fill. En Josep pare diu que el fill és més tècnic i que ens ho explicarà millor. El fill replica i respon que la història és la història. I tornem a començar des del principi. El pare d’en Josep pare es va morir el 2011, i en Josep pare va caure a la bassa i es va trencar els dos talons, va caure d’esquena, de dos metres, va tornar a néixer diu. I va quedar assegut en una cadira de rodes durant gairebé un any, i encara fa rehabilitació, encara té els claus dins els talons que s’assenyala. Està content de lo bé que ha quedat. I amb aquest fet de l’atzar el va trucar i li va dir: “Ja pots baixar d’Andorra”. Només podia anar fins a l’entrada de la finca i veia la feina que hi havia…  Riu. A partir del 2013 és quan comencen a fer vi d’autor. Des del 2004 ja havien fet alguna cosa… El pare d’en Josep pare ja n’havia fet però sense cap intenció comercial, només per vendre’l a granel. En Josep fill ens explica que a partir del 1993 el pare va voler recuperar el celler i tornar a fer vi, es van reunir uns quants productors petits de cellers antics i van fer un intent. L’avi però no li va donar suport, i no ho va engegar. Però no es va rendir i quan va ser gran va animar en Josep fill a estudiar.

En Josep fill va estudiar a Espiells a l’Escola de Viticultura. Diu que sempre quan li ensenyaven una cosa ell ja l’estava provant a casa. Ha après a través de l’assaig-error. Sempre que sortia de classe anava a casa a fer. Era el 2004. Reconeix que ha estat una mica autodidacta, i que també feien una mica el procés sense cap mena de regulació. Tot i que ho etiquetaven, era un vi pels amics, coneguts, gent que sabia que feien producció. Era una mena de laboratori. Mas Clavers és una casa coneguda a la zona, han tingut fruita sempre i quan hi passava la gent coneguda a part d’una bossa de pomes s’emportaven una ampolla de vi… I així van evolucionar fins que al 2007 li va sortir l’oportunitat a Andorra. Va passar-li un tren i es va plantejar: l’agafo o no? I va veure que era el moment. Li feia gràcia, començava a sonar allò dels vins d’alçada i li va semblar interessant tenir l’experència de tenir la viticultura d’alçada amb maridatges diferents. Aprendre tècniques noves. I un cop a Andorra es va anar implicant. Però llavors va venir l’accident del pare i va decidir baixar cap aquí. I fa dos anys i mig que és al capdavant del projecte de Mas Clavers. Està molt content. Han entrat al món de la restauració de Quebec, que diuen que és molt difícil. Té clar que han tingut sort, eren allà en el moment adequat, i que la persona que els ha introduït coneixia el seu vi i va fer una aposta que els ha sortit bé. De moment. En Josep fill sap que a vegades tens un bon producte i no aconsegueixes entrar a mercats estrangers. Tant ell com el seu pare tenen aquesta humilitat sincera; reconeixen la sort perquè també admeten que en algun moment tindran o han tingut mala sort.

Ell és el viticultor elaborador, res d’enòleg –amb tot el respecte diu que és passat de moda; són els professionals dels grans cellers que van amb la bata blanca i estan dins el laboratori–. Ell viu el territori, l’experiència és orgànica, i per ell és bàsic poder-ho controlar tot: de la vinya al celler. Ell és pagès i fa vi. Per sort ara els enòlegs ja no volen anar només amb la bata blanca, ara volen trepitjar i veure les vinyes. Antigament l’enòleg no anava a la vinya, no s’embrutava les mans. Parlem de cellers blancs on l’enòleg només analitza el raïm al laboratori, no toca ni les mostres que li porten de la vinya. Només pren les decisions, tot són càlculs. Diu que tot això ha canviat una mica. Tanmateix al celler aprecien la tecnologia –els dipòsits de fred, la temperatura controlada, sistemes de maquinària–, li sembla superbé aprofitar-la però no està d’acord a posar tants productes de síntesi, i que no són naturals. Hi ha una tendència de fer-ho natural.

El mètode ancestral. Entrem al celler i ens explica el que en Josep pare ens explicava des de fora: som a l’antiga cambra frigorífica i on ara hi ha els dipòsits on es guarda la primera premsada del vi. Un cop a la bodega veiem les bótes, una desena només i la imatge de les ampolles de cava mig inclinades. Tenen vuit productes al mercat, i busquen constantment el que el mercat pot absorbir. Fan tres xarel·los perquè els agrada tot i que el mercat n’està saturat i van pensar de fer un rosat; com a vi a en Josep fill no l’apassiona i amb el mètode ancestral –manera com es feia el cava antigament– i el sumoll va voler investigar i en va sortir l’Ancestral, un cava rosat que ha tingut molt èxit. Agafa una ampolla i ens ensenya les mares del cava, són els sucres concentrats. Les ampolles estan posades de manera horitzontal perquè les mares quedin concentrades, i quan facin el 1/8 de volta, quedi al coll d’ampolla. El procés que se segueix és: al dipòsit es fa la primera fermentació, quan el 75% del dipòsit és vi i queda un 25% de most s’embotella, i el 25% acaba de fermentar a l’ampolla. A vegades queda atrapat. Això es fa al setembre i no tens temps per poder corregir. Amb el mètode ancestral els sucres són els naturals del raïm. En canvi, amb el mètode tradicional, es fan dues fermentacions: primer fas el vi blanc, el deixes al dipòsit que es netegi. El deixes a punt perquè al febrer l’embotelles posant-hi sucre de canya i llevats.

Entrem al celler d’antany, una mena de barraca amb molt encant, amb unes bigues de fusta antiga, on voldrien fer-hi un museu i sala de tast i botiga però val molts diners. Cal aïllar-ho perquè hi entren els raigs de sol. Tenen premses antigues i encara es veuen eines molt antigues fetes de fusta i acer. Ens explica com entraven el raïm amb el carro, el premsaven i el líquid que en sortia ja anava directament cap a un dipòsit de ciment. Ens diu que antigament de la pell en feien aiguardents –tenen albarans del repartiment del vi i dels aiguardents que repartien del segle XIX–. Premsaven a la contínua i a la vertical; aquesta manera de fer va funcionar fins a principi dels anys vuitanta. Quan entres en un espai tan antic revius una part de la nostra història.


L’anècdota del Ritz. Al Ritz, era el lloc on es feien molts dels negocis de l’època al segle XIX. El besavi d’en Josep pare un dia va arribar-hi amb les seves set vetes, i amb una bata de pagès, i amb cara de treballar la terra; no era un senyor elegant i de ciutat, tenia més aviat l’aspecte d’un vagabund. Es va asseure i cap dels cambrers li va fer cas excepte un que li va demanar què volia, li va fer llàstima i li va demanar què volia. I ell va dir que volia un cafè, i quan va demanar el compte li va donar molts diners de propina al cambrer, una cosa exagerada, uns cent euros d’ara! Sempre que anava al Ritz a fer comandes els cambrers hi anaven com formigues però ell només volia el cambrer que li havie fet llàstima i que no sabia que aquell home d’aspecte pagès venia aiguardents a Cuba i a Filipines i era un dels homes més rics de la pagesia catalana. El seu besavi sempre explicava aquesta anècdota: anava cap a Barcelona amb el bocoi, trigaven una pila de dies, embarcaven cap a Cuba i Mallorca i venien l’aiguardent arreu. A part, també vivia de renda. Amb la meitat de la finca actual, ja vivien. Hi tenien setanta rabassers, també tallaven el bosc. A l’entrada de la botiga damunt unes bótes i maquinària antiga hi ha unes pedres de mar i uns cargols del riu Anoia que han anat trobant diferents generacions. En Josep fill ens explica que el riu té molta influència en el vi que fan.

La reinvidicació de l’origen. Trepitgem les vinyes amb en Josep fill i mentre passegem ens explica que les vinyes més velles són les de sumoll, del 1920; després hi ha les vinyes dels anys seixanta i setanta que són les de cabernet. I les més joves són dels anys 2000, que són les que venen. La idea és poder anar convertint el celler en un celler d’autor 100%. Ara venen un 70% de la producció als grans grups. Diu que el merlot ara no està gaire de moda, i que només el fan servir per fer cupatge, el venen gairebé tot, i la idea és empeltar-ho, canviar de varietats estrangeres a genuïnes. Però no ho podet fer tot de cop. D’autòctones hi ha la parellada i el sumoll –a part de les vinyes velles, també n’han plantat de jove–, i el que volen és recuperar aquestes varietats. Del cabernet sauvignon n’estan molt contents, les vinyes són dels anys vuitanta.

En Josep fill té la idea de fer un gran gran vi de qualitat. Amb un rostre de bondat es nota que li agrada la bona taula. Té el nervi del pare però més reposat. De tant en tant encén una cigarreta i es posa les ulleres de sol quan surten els raigs intensos de juny per entre els núvols. Explica que als anys setanta hi va haver una reestructuració molt important de varietats: als camps del Penedès hi havia molt sumoll, monastrell, varietats originàries, i es van arrencar i es van plantar les de fora. Aleshores s’havia d’innovar. I la manera de fer-ho era amb els raïms de fora.

Ell també la inquietud però la de recuperar el passat. És molt curiós i diu que busca la singularitat. Ara la tendència de molts cellers petits i de joves com ell és recuperar les varietats autèntiques. Què fan amb el merlot? Doncs el venen al Torres, és el que s’ha fet sempre. Però intueix que cal fer el canvi i recuperar el passat: el sumoll és una varietat que està sorprenent molt. Ell mateix diu que fan coses estranyes, Mas Clavers és un laboratori en evolució constant. El sumoll era l’ovella negra: un negre àcid, aspre. Antigament no hi havia la tecnologia d’ara ni tampoc el coneixement d’ara, i s’elaborava de qualsevol manera. Ara se sap que si és aspre s’ha d’elaborar d’una manera determinada, i amb la investigació acaben fent un sumoll diferent i que agrada molt. Diu que tota investigació és un procés. Comença amb un celler que treu un vi al mercat, surt a revistes, vas a fires, tastes els vins, preguntes, i entre cellers també es reuneixen, fan sopars, i comparteixen la informació. I amb l’acumulació del coneixement d’altres i el que té a la finca comença a provar coses noves. Com ell, a Mas Clavers, hi ha molts petits productors que estan apostant per fer vi d’autor. Sicus, a Bonastre, al Baix Penedès; l’Albert López, a Subirats, a prop de l’Ordal —Esteve i Gibert— o en Salvador Batlle a l’Empordà —Còsmic– són alguns exemples d’aquesta nova generació. Ho han mamat des de petits. És bastant comú a la zona. En Josep fill ho viu amb molta responsabilitat ja que és on ha viscut la família tota la vida. I pensa: “Jo no ho puc esguerrar”. No està sol, ja que el porten amb el seu germà petit i el pare. Cadascú fa les seves tasques. Tots tres van a la una i tenen molt clar l’objectiu. Des del 1400 que hi ha la casa, segurament no queda res d’aquella època…, bé, potser les claus! i quan fan vi tenen un diàleg amb tots aquells que els precedeixen. És un diàleg de respecte i admiració. Mirem cap a l’horitzó i veiem una finca en ruïnes, una imatge molt comuna a tot el Penedès. Estan molt aïllats però tenen poblacions a prop.


Comencem la gravació dels vídeos. Som a Can Gallego, a l’Anoia, som una família de viticultors, produïm les nostres vinyes. La nostra filosofia és treballar amb les vinyes més velles, les més especials i equilibrades perquè són les que tenen més potencial per expressar el terrer. El fet més peculiar és que tenim la influència del riu Anoia molt directa, ens dóna un punt d’humitat en la maduració del raïm negre –ens funciona molt bé–, les maduracions són més lentes i obtenim uns vins negres molt madurs, i es conserva més l’acidesa i la frescor. S’està innovant molt, es treballa en bótes de fustes diferents, amb àmfores, es treballa amb mètodes ancestrals. Hi ha gent jove que està fent coses diferents, s’estan fent bons vins. S’està treballant amb el sumoll, com a vi de la comarca, diferent dels negres que existeixen. Som al Penedès però en una zona més cap al nord de la DO Penedès. Els cellers grans han fet una mica de mal, han deixat de banda la qualitat. Es coneix molt el Penedès per la quantitat de vi que es fa i no per la qualitat. Ara la cosa està canviant, s’estan fent coses diferents amb la innovació com a segell.

La DO Penedès està marcada pels grans grups –hi ha DO que han fet la feina, tenen molt valor afegit, com Priorat, Montsant, Terra Alta– però penso que ho estem aconseguint. Ja hi ha vins que abans no hi eren, amb varietats autòctones: xarel·los espectaculars, amb diferents tipus d’elaboració. La visió del Penedès ha canviat d’un temps cap aquí, es fan vins de les finques, de viticultor. Un vi d’autor del Penedès? Són fets amb vinyes que quan hem nascut ja eren aquí, les cuidem amb molt de respecte i carinyo perquè ja les van treballar els nostres avis i besavis; el raïm el portem al celler, intervenim el mínim, acompanyem el vi, l’embotellem i mirar de vendre’l. Tot el raïm el collim a mà, amb caixes de dotze quilos, molt seleccionat i triat.

Alguns anys la verema la comencem a les tres de la matinada per aprofitar el fred de la nit i la temperatura, i a les onze ja acabem; només en anyades en què la diferència tèrmica sigui molt gran. Des que comença a brotar –a finals de maig– fins a la verema és bàsic estar a sobre al vinya, veure si s’ha de tractar, si no, veure les carències que pot tenir, si hi ha massa raïm o menys. Has d’anar a la vinya per veure què t’explica. En aquests moments, a mitjan de juny, la vinya està molt seca i es preveu una bona collita, però faltaria que plogués una mica. La falta aigua als ceps no va lligat amb la qualitat. Tenim vinyes d’entre els setze anys fins als cent. Tenim una vinya molt especial, centenària, que fa poc raïm, és limitat, que tractem amb molt d’amor i cura. És una vinya infiltrada dins una altra, una de sumoll dins d’una de parellada. Van arrencar el sumoll de cada cantó i van deixar-ne una mica d’amagat de sumoll, que en aquella època no volien. Ara el sumoll dóna el valor afegit a la vinya. És una varietat gairebé extingida, n’hi ha molt poques d’hectàrees i estan concentrades a la zona.


A la part de dalt de les vinyes, hi ha més pedra calcària, els raïms són més petits i concentrats, és el que busquen. A la vinya de baix, hi ha més vegetació, el terreny és més fons, hi ha més vigor, i el raïm és més gros. Caminem cap a la part de dalt de les vinyes i parlem de la innovació. Els grans saben el que fan els petits. Pensa que la diferència no és en la investigació sinó en seleccionar una vinya i que transmeti l’autenticitat del terrer. En canvi, un celler gran té moltes varietats barrejades i molts elaboradors. No és el mateix elaborar vi d’una vinya que coneixes, que la cuides tot l’any, que l’entres al celler, que no pas que entris una vinya de seixanta anys que la porta un altre pagès, un altre de deu, un celler de Vilafranca, un altre de la zona. No té res a veure.

Quan van començar amb tot aquest procés no tenien ni bótes, el primer vi negre el van fer amb unes bótes usades, recuperades. No tenien recursos ni per comprar bótes noves per fer el vi. Era el 2013. És tot molt recent. Van tenir sort ja que el 2013 va ser una bona anyada. En Josep fill diu que no busquen el reconeixement de ningú, l’única cosa que volen és que la gent gaudeixi amb el seu vi, i que hi trobi coses noves que no troba en altres vins –que trobi el terrer, una manera de fer, una història–. Mas Clavers és un nom antic, el nom de la casa és Mas Clauers però en català antic hi havia la “v”, i en els documents que han trobat es diu “clavers”. El mas va rebre aquest nom perquè custodiaven claus de castells propers, l’Anoia és una terra de castells. La casa era un lloc de pas cap a Barcelona, i guardaven les claus. A part d’això, hi havia moltes portes al mas. Creuen que l’origen ve d’aquí, pels documents trobats. Per en Josep fill és un nom maco i català, i amb molta història.

Ens aturem en un torrent, un petit penya-segat interior. Fem un zoom cap a la vinya i es veuen petitíssims pèsols verds clars agrupats. Ara ja saben la collita que tindran, quants raïms hi haurà. Alguns són de mida de perdigó. En Josep fill ens diu que des del moment de la floració fins a la collita és el temps més delicat, és quan es pot posar malalt el cep. I explica que la fil·loxera es va solucionar amb l’empèlt d’arrels americanes. La part superior és la varietat autòctona però les arrels són nord-americanes, resistents a la fil·loxera. Totes les malalties que té la vinya les combaten amb coure, des de fa poc que han aconseguit el certificat d’agricultura ecològica.


Som a les vinyes de macabeu que va plantar l’avi –ja no hi és– als anys setanta, i en diuen la vinya de l’avi. És per fer el vi bàsic, l’escumós, el Clàssic Penedès, no hi fan cap vi especial. Si alcem els ulls és on hi ha el xarel·lo –el Xarel·lo Selecció–, una vinya molt especial, equilibrada, poca producció. És molt consistent, criança amb mares i bóta de castanyer, hi posen alguns sulfits. És un vi sense filtrar i molt autèntic.

Diu que hi ha els consumidors que els agrada el vi fàcil, agradable, rodó, i altres consumidors amb un nivell, que han tastat moltes coses, que volen el vi difícil: que busquen aromes i gustos diferents, mètodes d’elaboració diferents; busquen un vi més natural. Això ho dóna el castanyer, una fusta de proximitat, que els fa un boter de la zona, i el xarel·lo és d’aquí. El celler és 100% no-intervencionista. El Selecció és un vi especial i intens. Aquesta és la singularitat. Però el més sol·licitat i el que sorprèn més són els ceps dins la vinya de parellada que a la zona en diuen “montònoga”. Als anys seixanta es va arrencar el sumoll — es va deixar per fer vi de pagès–. I gràcies a mantenir aquestes vinyes poden fer l’Infiltrat. El vi fa el seu curs, no es fa gaire maceració –sis o set dies– i que la pell es desprengui de la manera natural. Quan acaba de fermentar el posen cap a les bótes, i s’hi fa una criança de sis mesos. Ara proven la fusta de castanyer amb negres. També el combinen amb roure francès i americà però ara estan en fase d’investigació; a tots els vins els donaran un toc de castanyer.

Les varietats es diferencien per la fulla, la forma del gra, el terreny… El sumoll fa el gra ovalat. El merlot que venen està més llaurat; cada vinya té les seves necessitats, n’hi ha d’altres que només la llauren un cop l’any. La de sumoll també l’han de llaurar perquè és tan vella que l’han de provocar. Les males herbes equilibren l’ecosistema, tota la vida s’havia fet així, però durant uns anys es va posar de moda la producció a gran escala, i llaurar-ho tot.

De tornada cap a la casa, ens diu que una finca com la seva té moltes despeses, de moment no tenen beneficis. Per una casa així tan gran es paguen moltes contribucions, com les que paguen pel bosc, despeses i cap benefici. La muntanya és tota seva, cada vint anys es fa una tallada selectiva. I ens dóna detalls: reculls el raïm, l’has deixat de cobrar; la bóta l’has hagut de comprar; has de comprar els taps i les etiquetes; la càpsula i la caixa, per cobrar al cap d’un any i mig o dos, entren diners. Alguns vins necessiten criança, i tens el vi immobilitzat durant un temps; a més, fan el cava Clàssic Penedès, i com a mínim han de ser divuit mesos a la bóta –en tenen de vint-i-vuit mesos i tot–. El preu de les ampolles va en funció de la quantitat d’ampolles que tinguis. Si tens una producció limitada, pots augmentar el preu però has de tenir uns vins que puguis vendre amb facilitat, que facin rotació. El problema, ens diu, és que no tenen la roda feta. Quan comença a ingressar –riu– ha hagut de pagar per tot.

No es miren els números, van fent sobre la marxa. Són conscients de la situació. No han fet cap pla de negoci. En Josep fill és un emprenedor dels de tota la vida; un emprenedor autèntic. La finca és la de sempre però el negoci del vi, no, és la part novedosa i la que està començant ell de zero. No són nous en el tema de la viticultura. El celler va tenir la parada durant uns anys i s’ha engegat amb un altre concepte: vins del terrer fets amb la màxima qualitat possible i diferents dels altres. Ens diu que van tenint visites al celler, però és molt el boca-orella. Tenen clients habituals, de tota la vida, per referència del mas, i gent que para de tant en tant. La visita que tindran avui –vint persones– és de les més grans que han fet, normalment fan grups de deu o quinze.

Ens fa observar les vinyes que hi ha sota de la casa, amb falles, amb aigües subterrànies, no són tan bones com les de dalt. Tot el raïm que en surt el venen. Al terrer de baix hi ha més pedra calcària. Els gossos lladruguen i en Josep ens diu que és dels masovers. Caminem i a prop de la masia trobem forats profunds: són dels porcs senglars. Es mengen el raïm, els agrada molt la cosa dolça. És un problema i han de protegir algunes vinyes amb xarxes. Els porcs senglars s’han fet els amos del territori perquè no tenen cap depredador. Si el raïm és més molsut i amb més greix és perquè no pateix tant. Davant de la finca hi ha un castell del segle XII, el castell de Feixa, on hi fan cava. Es refila un tros de muralla i ens explica que els comtes de Barcelona van manar fer-la i van fer-la amb la pedra del riu Anoia. Per promocionar la zona el patrimoni el Consell Comarcal de l’Anoia ha fet una aplicació: Terra de Castells, que explica el recorregut i les històries d’antic. Cabrera d’Anoia és un poble desconegut però és un paradís de silenci i tranquil·litat. A les nits ens diu en Josep fill també se senten els ocells. Ara els ve la temporada alta: època de visites, de fires, de tractar la vinya…


En Josep pare ens segueix explicant la història de la saga familiar. Era una de les finques més importants de Catalunya al segle XIX perquè tenia quatre finques: Can Gallego, Can Codony, la Rosada, i el Pla. Aquí es vivia molt bé, hi havia quaranta rabassers per finca, unes cent cinquanta persones. Venies el vi i el pagaven bé i tallaves els pins i et pagaven una pesseta el quilo. I avui dia encara ven els pins a una pesseta al quilo! Fa cent anys eren molts diners, per això els propietaris vivien de renda a la finca. No interessava invertir gaire. Els amos de les finques feien de banquers. El seu besavi tenia molts diners, no hi havia bancs, i fiava. Va deixar diners a Cal Segura Viudas, cal Esbert. Es feia un tracte: deixava un milió de pessetes amb interessos, a tornar amb un any. Si arribats a la data de venciment no podien pagar-ho, el seu avi es reservava el dret a quedar-se la finca, però va arribar un moment que l’avi va dir: “No en vull més de finques, ja en tinc prou!”. I es van posar d’acord amb un banc. També va ser un personatge particular perquè va renunciar a ser marquès per no haver de pagar el títol. Quan es va morir l’avi va haver de repartir les finques entre dues filles, i en Josep pare ara només té dues finques. A les altres dues no s’hi fa res. Aquesta zona és plena de valls amb masies abandonades, a prop de Mas Clavers hi ha Can Ses Cots, el Sègol… Hi havia un potencial molt gran amb la mistela i els aiguardents. A més, tenien el riu i podien regar la vinya. L’avi es va fer farmacèutic i vivia a Barcelona i la finca la tenia perquè li donava rendiments. Ara però és la ruïna, ha de pagar un tou d’impostos que fa por diu en Josep pare. Té cent quaranta hectàrees de bosc, i amb un alt risc d’incendi. Fa dos anys van tenir un ensurt, que si hagués crescut el foc, hauria atrapat tota la muntanya. Arriba el grup que fa la visita al celler i ens expliquen que vénen de Mas Rodó, un empresari d’èxit que decideix muntar un celler de bell nou perquè té diners i l’afició pel vi: un celler tecnològicament avançat i bonic, que fa 150.000 ampolles, amb un enòleg bo… És un altre tipus de celler, ben diferent de Mas Clavers. La visita al celler els l’ha feta l’amo que els explica que volen fer una nau dedicada a l’enoturisme. I ara han arribat a una casa on fan vi des del 1400, gent que treballa la terra. Una família que viu i fa viure la memòria de generacions.


Un tast entremig de les vinyes sota una olivera. En Josep fill ens diu que al final aquesta aposta de fer vins diferents tindrà el seu resultat. Si tothom fa vi els grans hauran de fer menys ampolles i vendre-les més cares. Pronostica que els grans hauran de canviar aviat la seva estratègia o s’estrellaran: Freixenet està en venda i sembla que la comprarà un grup alemany. El model de Freixenet no és sostenible, han guanyat només un milió en l’últim any. El preu del cava és massa barat i aquest preu tan baix s’associa a la marca. El quilo de vi al Penedès el paguen a un o dos euros; a França el paguen a tres-quatre euros. No tenen força els petits, no hi ha unió diu en Josep fill reinvidicatiu. Tot i que es van crear les cooperatives als anys setanta el senyor Torres fa trenta-cinc anys va començar a comprar finques amb vinyes, finques com la seva, i va començar a posar-hi treballadors. Així s’autoabastia ell, i va pensar que totes les cooperatives creixerien i que tot el raïm el tindrien els pagesos, que els pagesos es farien socis de les cooperatives i ells es quedarien sense raïm i l’haurien de comprar al preu que ells diguessin. Això hauria estat lo bo, que tothom hagués hagut de dependre de les cooperatives. La cooperativa ven el vi i segons això el pagès cobra, i la cooperativa té la paella pel mànec: “Codorniu, quant vi vols? Freixenet, quant vi vols?”. Ells tindrien el poder, Torres va tenir la visió i per preveure-ho va comprar finques i ell es feia el vi. Fa dos anys entre treballadors, pagesos i gent de les cooperatives els va reconèixer que s’havia equivocat, amb les finques que té ja no s’autoproveeix ell, les ha llogades a altres pagesos, i a ell li surt més barat comprar el raïm. Li surt més barat comprar el raïm al pagès, i si surt alguna malura no el compra, i pot controlar i seleccionar directament el raïm de les vinyes. En el cas de Torres, va a Mas Clavers a controlar la vinya que els compra. Torres ara paga el raïm a seixanta cèntims el quilo, és el que més paga de tots però l’has de fer com ells diuen. Són els de la bata, els tècnics de la bata! Això va així. En Josep fill pensa que van perdre l’oportunitat perquè no es van unir. No hi ha unió. Si s’ajuntessin amb altres pagesos –a la família no hi ha metges ni advocats, no hi ha negocis fora, tot depèn d’això– i diguessin “fem la revolució, anem tots junts i ens plantem” sortiria aquell que està jubilat, i que no vol problemes, que té una vinya, i que li porta mil euros a l’any, i li agrada la vinya i no vol problemes. I l’hi portarà. També hi ha els pagesos jubilats que no volen problemes. Els francesos diu en el seu dia ho van fer, només ho van haver de fer un cop i no els va caler més. El camí és vinificar. Si ell fa vi, ja no el portarà a Torres, ni a Freixenet i si tots fan el mateix, hi haurà un moment que diran: “Ja no hi ha vi!”.


En una taula llarga, els comensals estan contents i han fruït un menjar ecològic de primera. Conversem amb en Josep fill. La pagesia té més valor del que ens creiem, l’agricultura és bàsica. La terra sempre et dóna alguna cosa o altra: poses un cultiu, que no va bé, en poses un altre. Hi ha una guerra, plantes l’horta. Mai et faràs ric, però mai seràs desgraciat. Hi ha una dita que sempre li deia l’avi a en Josep fill: “Mai seràs ric, mai seràs pobre”. Al final no et falta de res. Cal fer diverses coses per si un any falla un cultiu, si després un altre. Aquí tenen molt terreny i costa molt de tirar-ho endavant. Si tornem al negoci del vi, amb unes 30.000 ampolles el negoci serà rendible. Ara porten pocs anys, i d’un any a l’altre doblen la producció. Tot el benefici que fa el reinverteix. Per ell és molt satisfactori perquè tanques un cicle: veu créixer el raïm, el cull, l’elabores, el ven, la gent li diu que és bo –i és cert, les rialles no paren i les ampolles es buiden, sobretot les de l’Infiltrat, el més sol·licitat, tothom en vol més–. És el que el motiva, fa dos anys que viu amb estrès, li falten hores al dia; els caps de setmana també treballa. Amb deu anys arribarà –la mare d’en Josep fill ve a treure els plats i diu que les sobres són pels gossos, els pinyols, també, els trien–. Han vist que hi ha molt mercat, també hi ha un tros de mercat pel vi. Però a casa nostra de moment no pensem en el productor quan comprem un vi.

A la DO Penedès el màxim que està permès són 12.000 quilos per hectàrea de vinya; hi ha cellers que en fan 20.000, sobretot les vinyes joves. Amb l’excedent el cobren més barat i no entra dins la DO Penedès. Surt a la conversa la DO Cava, que neix al Penedès, i per raons polítiques la van deixar créixer a altres territoris, per tant, ja no és una denominació d’origen. L’origen l’ha perdut. No és el mateix que es pugui fer cava a Navarra, tenim el mateix clima? No té sentit. És com si en Josep fill que fa vi negre i pugui dir que fa DO Rioja. Serveixen Clàssic Penedès, que només es pot fer al Penedès –el cava–! Les persones que són a prop diuen que la DO Cava és un error.

Avui dia la gent vol fer diners, i si els alemanys volen comprar Freixenet és perquè hi veuen la capacitat de fer negoci. En Josep fill diu que no, que el problema som els éssers humans, som dolents. És així, l’ésser humà, només cal veure el que està passant amb els refugiats, és una vergonya! Un dels millors geòlegs del món explica que ha treballat en una multinacional a Noruega, i durant un temps va fer campanya perquè se sortís del país, perquè es pagaven massa impostos, i pels treballadors era: entenem que el govern els colli, i que els facin pagar més diners. Això és impensable aquí. El govern els va dir que si volien que marxessin. I al final no marxen. Els diners, la vida, el vi, la revolució…

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s