“Ens hem allunyat de la vida”

-El tall d’en Junqueras i els dos de la CUP, també!

Parla amb la productora, l’Anna Escura, mentre corre disparat cap a l’estudi d’informatius del segon pis de Catalunya Ràdio. Són les 18:59:30 del 12 de juliol. Quan s’asseu reitera amb un gest amb els dos dits el que ha dit fa un instant: tall de veu. Ell sempre corre, sempre va esperitat per la redacció. Són les set de la tarda.

Declaracions de Junqueras que diu que els pressupostos van lligats a la moció de confiança. Una cosa va amb l’altra, “inevitablement lligades”. Declaracions d’un representant de la CUP que diu el contrari. El govern busca portar Fernández Díaz a la fiscalia. I un altre pas al costat: el de Jordi Turull. El dia que repareix Jordi Pujol: se sent culpable per por. Per feblesa. I Rajoy ho ha tornat a fer. So de flaixos i explica que Rivera i Iglesias també, so de flaixos. A dins la peixera l’Anna ja té la Cèlia Cernadas, la veu a totes hores que informa des dels EUA, en directe al telèfon. Música de Bruce: Sanders dóna suport a Clinton. Es fa la connexió amb els EUA, pendents del funeral de Dallas pels policies morts. Ho deixa Cameron: se sent un soroll de com es descarrega un camió. Mudances. Sí. I un altre so d’helicòpter medicalitzat per l’accident de tren a la Puglia. Les notes de tall, les més altes, els graus de Fisica i Mates; el que vol fer mes gent és Medicina a la UB. Connexió amb el trànsit. S’acomiada, i dóna pas a l’Òscar Fernàndez que fa el programa d’esports. És un avançament dels temes més importants del “Catalunya Vespre” –de set a deu– que des de fa algunes temporades dirigeix i edita en Kílian Sebrià, un periodista inventor.


Junqueras i CUP: zasquejats i buidat talls; Turull: causa-efecte; Pujol és nou, és sinto política amb connotació diferent, particular; Iglesias i Rivera: sinto política o aranya; Ecofin: net; USA: sons que hem tingut, busca sintonia americana èpica (és moment hustòric, serà qui serà presidenta); Xina; síndic manters: avall; notes: infofonia; breus: buidat talls; dinosaures: arrenca dinosaure exposició i sintonia que l’acompanyi, pot ser pel-liculera; anuari: info tancada; Josep: a pèl. Totes aquestes indicacions i noms i paraules les ha comunicat a en Salva, el tècnic, amb qui fa més de vuit temporades que treballa i amb qui té una complicitat que només amb aquestes paraules, només aquestes, sense verbs, sense dir-se res més ja entén què ha de fer i què vol en Kílian.

En Salva és un dels veterans a Catalunya Ràdio, va entrar al 1984, va estrenar l’edifici on Catalunya Ràdio ha tingut sempre la seu –que ara busca comprador–. Diu que abans posaven una música de fons i parlaven a sobre, durava dos minuts; ara amb dos minuts fan cinc notícies. N’han anat aprenent amb el temps, a base d’errors i d’encerts i de provar cada dia, cada dia. Diu que en Kílian és un cul inquiet. Sempre recerca, explora. Em diu que això és com un atleta que corre cada dia, i cada dia és millor; el que s’ha aconseguit amb el “Catalunya Vespre” és fruit d’una constància i de moltes reunions.

Quan acaba el butlletí-avançançament d’alguns continguts del “Catalunya Vespre” tenen aquesta primera reunió on decideixen què fan. Han de tenir clars els temes i quina forma agafarà cada un. També és important el global. En Kílian pensa cada dia una sinfonia diferent, cada dia fa un programa totalment diferent. Són les 19:08 i se’n va a la seva taula, on té notes escrites a mà, encara necessita el boli i el paper per pensar i estructurar la ment. Els primers cinc minuts són molt estressants, han de quadrar-ho tot sense haver-ho assajat abans. Em diu que li agradaria veure la portada, que avui ha fet una mica atropellada. Es posa a teclejar a tota pastilla dins una caixa de text del programa, però para de cop i s’aixeca. Se’n va a l’extrem de la taula on hi ha la directora de Catalunya Informació, la Natàlia Ramon, i debaten sobre quin interès real pot tenir per la gent els talls que tenen: l’accident de la Puglia? Massa lluny. Els pactes a Madrid? No hi ha notícia. La CUP i Junqueras? …

A les 19.10 se’n va, ha de pensar quin gag farà. Cada dia penja el #Tastavespre, un petit gag de vint segons on estira una notícia i l’explica amb un estil directe, còmic i poètic. Baixa les escales i es troba amb el tècnic de càmera, aquest any Catalunya Ràdio ofereix alguns programes en imatge o a través del Periscope, i li explica que ja té la idea d’avui: es posa de puntetes per intentar agafar uns papers que hi ha dalt una lleixa però no pot agafar-los, parla a la càmera en primeríssim primer pla, veu unes caixes de papers i s’hi enfila per agafar-los: “A la vida cal posar-hi imaginació i ganes, ànims!”. L’any que ve hauran de fer anar més la imaginació ja que competiran amb el TN, el “Catalunya Vespre” varia substancialment: començarà a les nou del vespre i durarà fins a les onze –amb una aturada de deu a onze, on la Sílvia Cóppulo farà un programa dins el programa–.

A les 19.20 torna a asseure’s a la cadira i comença a escriure de nou la portada, pensa i escriu molt ràpid. Torna a parlar amb la directora de Catalunya Informació: poden mirar en directe la cerimònia de Dallas i xuclar el so d’alguna tele americana… Hi ha un cert silenci i se sent la ràdio de fons: crits eufòrics de Sanders. Els dos redactors d’informatius que hi ha imiten la cridòria i en Kílian diu que treuen romanticisme a tot. Es nota que és idealista, li agraden les històries singulars que ens expliquen alguna cosa de nosaltres.

Mentre tecleja diu que li caldrà una veu femenina, la Montse Quadreny, la subdirectora del programa, és de vacacances i s’aixeca i diu que ara torna que ha d’anar a buscar una veu femenina, l’hi demanaria a l’Anna però no pot ser a tot arreu. La té davant per davant, ella va amb els cascs, està preparant un reportatge per la setmana que ve. Fa dues temporades que està amb en Kílian que diu d’ella que val per dos. Avui la seva feina de redacció ja està llesta, ara agafa les regnes de la producció, una feina molt estressant de vuit a nou.

En Kílian ha instaurat al seu equip que davant una necessitat, sempre hi ha una solució creativa. Molt creativa. És un home d’acció i resolutiu. Però també és un periodista que té l’obsessió de comunicar amb un llenguatge natural, el català que es parla. Intenta que totes les frases tinguin una coherència interna, no li cal escriure totes les paraules als textos que prepara, fa poesia. A les 19.43 rep el vídeo del gag  i el penja. Diu que avui va més atabalat però cadascú sap el que ha de fer. A l’estiu la redacció està sota mínims, avui només són l’Anna, ell i en Josep Martín –el redactor del Vespre s’autonomena, el redactor–, més els tècnics de so.

A les 19:45 l’Anna marxa cap a l’estudi i li diu que li enviï la portada quan la tingui llesta. Ell segueix teclejant, pensant, i xerrant en veu alta. S’encén un llum vermell i una veu que demana la portada, és l’Anna. Falta menys de cinc minuts perquè surtin en antena altre cop. En Kílian pica fort les tecles, és un nervi, és un vivace, el ritme intern d’aquest cos menut i bronzejat. Quan falta un minut per les vuit diu que hem de córrer cap a l’estudi.

A dins la peixera l’Anna diu “¡Vamos a morir todos!” i en Salva aplaudeix. En Kílian assegut dins l’estudi mira cap a la peixera amb un somriure de lluna plena i alça el polze, acompanyat per tres dones. Falten cinc segons perquè sonin els senyals horaris. Tenen sintonitzada la CNN amb la cerimònia pels policies morts a Dallas. A partir d’ara la comunicació només serà amb les mans, gesticulacions, és com veure una pel·lícula del cinema mut.

A cada bloc de notícies l’Anna entra amb un feix de papers que reparteix entre tots els assistents. L’ordre és clau, si hi ha alguna confusió amb els papers pot generar-se el caos. Per això als blocs hi posa unes lletres majúscules: CULTURA CATRADIO TAB BREUS.

En Kílian per fer entrar els talls es mou i mou el cos com si vegés un partit de bèisbol. Entremig d’unes declaracions de la CUP en Kílian demana un boli. No hi ha cap boli ni a l’estudi ni a la peixera! L’Anna ha de sortir a buscar-ne un, però la truquen, mentre la impressora fa la seva feina, li cauen els fulls a terra. En pocs segons passa tot, i tot coincideix, l’Anna em diu que sempre és bastant així, però només al principi. Per sort.

En Kílian fa senyals amb els braços, i des de la peixera responen amb un “lo flipas, lo flipas”. És comú que, això ja ho tenen els genis, no comuniquin alguna cosa al seu equip però ells que fa anys que treballen amb ell acaben entenent què vol. Segurament ningú ha mort fent un programa de ràdio però l’atzar ha evitat un xoc frontal entre l’Anna i un periodista: tots dos corrien, un cap a l’estudi i l’altra cap a la peixera, tots dos de tan atraballats corrien sense mirar, el becari que avui debuta ha evitat la col·lisió… En Kílian no se n’ha ni adonat. No pot parar de moure’s, aixeca els braços amunt. Li agrada fer el moviment dels braços que van fent swing, quan sona la música. Amb deu minuts de programa han trucat tres cops per telèfon a l’Anna: salta de l’escaleta la notícia que el periodista Xavi Coral serà el nou corresponsal de TV3 i Catalunya Ràdio a Brussel·les. Retransmeten la realitat, tenen una connexió telefònica en directe amb la Cèlia Cernadas, i en Kílian mira d’allargar el moment dels aplaudiments i espera poder sentir l’Obama en directe i poder-lo punxar.

I com que el “Catalunya Vespre” és un informatiu diferent també ho és la manera com s’expliquen les notícies: “Dies de marxes i renúncies: Cameron, Turull, Pujol” se sent per les ones hertzianes, seguidament el so d’uns camions que fan un trasllat. Com lliga els temes. “Uns ho tenen fet, altres no decidit”. Fan una altra connexió amb Madrid, amb l’Albert Mulero. Només han passat trenta minuts, en Kílian està esgotat, treu la llengua i es tira enrere…

Ara comença a baixar el nivell d’estrès i tensió, a partir d’ara, tot va de baixada, i hi ha més tranquil·litat a l’estudi. La primera hora sempre la fan dos tècnics perquè el ritme és de partit d’NBA. A les 20.30 fa un resum de les sis notícies que han dit en trenta minuts, unes dotze en seixanta minuts em diu més tard en Kílian. Com sempre hi ha un espai important per a la música; avui, Els Pets, Adrià Puntí i al final, “La Flauta Màgica”. Anuncia que a partir de les nou conversaran amb l’Amadeu Altafaj, el representant de la Generalitat a la UE. Amb el boli als dits en Kílian se sent segur, i per indicar que entri la música fa un toc lleuger com el director de batuta experimentat i apassionat. Al cap de cinc minuts parla dels estudiants amb més bones notes, i la carrera més sol·licitada: Medicina a la UB; la que té més nota de tall: el Grau en Física i Matemàtiques. Per una persona de fora és distret veure com es comuniquen els de dins de l’estudi amb la peixera: per demanar pas fa la forma d’ham; fa un gest a l’Anna que tots entenen “breus Anna”: fa un signe de petit i assenyala l’Anna. I l’Anna entra a l’estudi. Per marcar-li quan ha de parar li posa la mà al davant fent gest enèrgic; per tirar li fa amb mà estesa com si escombrés endavant. Sens dubte en Kílian podria fer un TN corrent i quan conversem després del programa em diu que ja va fer un especial des de Roma corrent. Mentre l’Anna llegeix ell escriu, escriu amb nervi, aprofita els segons per tot.

Demana per l’intercomunicador quant queda de publi, i els tècnics posen sons per fer esclatar rialles i per reduir el nerviosisme d’en Joaquim que avui debuta en directe. Llegirà per primer cop al costat d’un dels seus ídols, en Kílian. Va demanar les pràctiques a aquesta hora per poder coincidir-hi. Està molt content perquè no s’ho pensava pas avui sortir en antena, ja havia doblat un tall, i ara entra en directe, no s’ho pot creure. Quan és en antena els tècnics el fan riure però quan li toca el moment de parlar dels espinosaures té una dicció i una calma que sembla que ho hagi fet tota la vida. Surt molt nerviós, el cos li tremola. Altre cop publicitat, i en Kílian obre les mans com un gall dindi, l’Anna pot tenir uns minuts per mirar el Facebook del programa. Avui parlen de les sèries i posen un reportatge de “Joc de trons”, d’una notícia de fa una setmana! No sempre es pot fer un Mozart. Els dimarts, sèries; la música, sempre. Nicky McCarthy de Franz Fernidand sona i en Kílian i en Josep Martín mouen el cap al mateix moment al ritme de la música.
A partir de les nou el ritme ja és més tranquil, l’Anna torna a entrar a l’estudi per fer la veu femenina, i a la peixera només queda un tècnic que m’explica com funciona el programa, tenen uns sermàfors i el temps de la notícia, quan es posa vermell sap que s’està acabant el tall. A les 21.06 és el moment de l’estripada que cada dia fa un col·laborador del programa i encabat hi ha disset minuts d’entrevista gravada. En aquest temps aprofito per entrar a l’estudi i parlar amb en Kílian.


Acaba d’enviar un missatge a en Joaquim, diu que ho ha fet molt bé, molt bé. M’explica que en seixanta minuts fan dotze temes. Avui només han hagut de fer-ne saltar un de seixanta segons. En un espai on hi intervenen quaranta persones: entre tècnics, caps de secció, producció. etc… l’error és mínim, d’un programa que no assagen, que té íntegrament al cap, on cal dominar el tempo. Allegro, vivo, presto, prestissimo.

Diu que durant quinze anys ha hagut de lluitar contracorrent, i es nota perquè només la gent que té molta energia, que són optimistes poden aventurar-se a terrenys inconeguts. El primer dia que va dir “infofonia” ningú sabia què era. Es va fer la pregunta: per què no incorporem música, narració a les notícies?, ell havia fet musicals i esports. Potser li ve d’aquí, potser no. Volia fer un informatiu menys solemne on s’expliquessin les notícies, més que no pas dir-les. I em posa un exemple d’avui: els camions de Downing Street i el trasllat segur que és el que quedarà de la notícia, perquè tots ens hem hagut de traslladar algun cop a la vida. Ell volia un informatiu viu com quan es va morir Gadaffi, ells van posar el so de la mort de Gadaffi, el so són les imatges de la ràdio. Ell com a editor vol que li expliquin històries i la seva utopia seria fer un informatiu sense papers; demanaria als redactors què tenen i que li expliquessin coses. N’està convençut que serien més naturals i s’assemblaria més a la llengua que parlem.

Va començar amb una idea que ha anat evolucionant, han estat uns anys de convèncer la redacció que no ho veia clar. Ara ja li demanen que faci reportatges o espais amb aquest estil. I em comença a parlar de noms i tècniques que ell ha inventat com el “rocky”: comences pels antecedents i al final arribes al moment clímax; trenques la piràmide invertida. Diu que els redactors tenen cintura i que la creativitat i l’aprenentatge de la redacció ha ajudat a portar a terme la idea. Va fer un diccionari on hi ha més de vint petits formats de com estructurar una informació: “infofonia, vaca Daisy, rocky…”.

Hi ha un moment clau en tota aquesta història i també on jo vaig descobrir aquesta filosofia: la conferència “Si hay sonido, hay noticia” de l’any 2012 a Euskadi en el I Congrés Internacional de Ràdio. A partir d’aquí va començar a tenir conversos dins la ràdio. Amb l’analogia de “futbol total”, fer la ràdio total. Per ell no hi ha límit, sempre es pot innovar; però hi ha el problema de l’equip i la redacció, quan ha arribat a un punt, ja ho domestiquen i entren a la tan anomenada zona de confort. Està al dia del que es fa i em diu que ara s’innova poc: algunes telenovel-les que et canvien el final o bé ho trobes en mitjans superespecialitzats. A les gran cadenes no hi ha res. Fins abans la conferència es pensaven que ho feia per fer-ho bonic, no sabien que hi havia una reflexió, un per què.

S’acaba l’entrevista amb l’Amadeu Altafaj i en Kílian ha de tornar a sortir en antena, els últims cinc minuts de programa són per en David Guzman i la “Flauta Màgica” i les diverses versions que se n’han fet. Aquests dies l’òpera de Mozart s’està representant al Liceu. Acaben el programa amb música, de manera agradable i amb un somriure al cor i a l’intel·lecte.


Un dels projectes que tenia per aquesta temporada passada però que no ha reeixit és el del trending topic. Volia avançar-se a la notícia, veure com es genera el trending topic i explicar la història que hi havia al darrere del fet. Em posa l’exemple d’un nen que llegeix un llibre amb la llum de neó d’un anunci de McDonald’s en un país en vies de desenvolupament: era l’únic punt de llum per poder estudiar. La imatge era molt potent. Et podies quedar amb la imatge però ell hauria estibat el fil. Li agrada la idea de les capes de ceba, això és l’anècdota, però amb un equip preparat per fer-ho i una gent predisposada a saber els coneixements de la tecnologia i descobrir la imatge abans no sigui viral, i pelar la ceba, es pot anar més enllà de l’anècdota… En aquest cas es podia haver arribat al nivell de l’educació al món, això seria fàcil, però potser es podia arribar a la pregunta: Potser ens hem equivocat i hauríem de viure sense llum artificial? El que ell vol és anar a parar a un lloc que et faci pensar. Vas a parar a una altra capa de ceba molt diferent de la inicial, i això és una manera molt diferent d’enfocar la vida.

I això està passant em diu. Ha passat tota la vida però abans no ho sabíem, no estàvem en contacte, tots amb tots. Ara pots tenir la vida de tot el món. Això et permet anar-te’n de l’actualitat, anar-te’n de les notícies que ja les intenten fer diferent, i et complementa. És l’altra actualitat. L’altra vida. Això és el que volia fer aquest any però no ha sortit perquè no ha tingut la gent per poder fer el buidat de les pàgines –cal gent que sàpiga fer-lo–. No és tant tenir un informàtic sinó saber on es genera la informació, saber qui són els líders d’opinió. Per què fem el que fem i ens comportem com ens comportem? Les barbes, d’on vénen? Quin n’és l’origen? Aquesta és una iniciativa com totes les altres però aquesta era complementària, feia descobrir coses a la gent que desconeixem.

Aquesta és l’essència d’en Kílian investigador, el que està en contacte permanent amb aquell terreny que no l’ha trepitjat abans ningú. El compositor que busca les combinacions de les notes: conèixer on es formen els estats d’opinió, qui els crea, com es creen i portar-los a un interès més general. Per tant, tot surt del mateix, de fer molta ràdio. I pensar en qui els escolta. Costa molt, diu que costa molt motivar-te, ell va fer “la Cati” –Catalunya Informació– durant un temps, i se sentia molt sol; ell mateix es controlava els errors que feia, es feia unes estadístiques diàries i mensuals per estar incentivat i pensar que ho feia per algú. I al final va pensar: no és això el que has de fer, està bé per estar en tensió però has de pensar que li estàs dient a algú; adreçar-te a algú, ser narratiu, deixar-te anar, expressar-te.

A la conferència de Deusto explicava el perquè de tot això, el so. El fonament d’una part del que fan és el so, ens diu moltes coses. A més, ho hem refiat tot a la paraula. Per ell la paraula és important, però hi ha més coses que la paraula, en fem un abús; els silencis també són importants; les músiques són importants. És la conjunció de tot. Parlem de la retransmissió de la final de l’Eurocopa que va fer una televisió alemanya, amb molts silencis entre els dos reporters, i només se sentia el soroll de fons de les aficions i el soroll ambient del camp. En molts moments la paraula es fonia. En realitat és molt interessant seguir una cosa a través del so, sense que ningú t’indiqui res em diu. Els reportatges d’en Josep Martín són un viatge, des de casa vius el que t’expliquen però en Kílian diu que encara no ho han fet prou.

Li agrada molt el moviment, demostrar el moviment. Anar a un lloc i que passin coses, que es noti que entres, surts, vas, véns, que algú t’acompanya. Això ho va començar a fer fa molts anys i l’Antoni Bassas va excel·lir en això –li va dir que l’havia inspirat– perquè una vegada va fer un experiment: sortir de la plaça Catalunya com si fes un lipdub però en directe i per la ràdio –en Kílian ho ha hagut de fer sempre gravat perquè a aquesta hora no tenen mitjans–. Quan ho graves jugues amb l’equívoc, la gent no sap què és directe i què és gravat. Aquest era molt genial perquè sortia de la plaça Catalunya fins a la ràdio, i mentre caminava es trobava gent, el saludaven, marxaven, n’apareixia un altre. En Kílian ha anat corrent per Roma o a la mateixa ciutat eterna ha agafat un taxi i ha fet ràdio des de dins un taxi. Confessa que això té una part de veritat –ho fas des del lloc– i una de mentida –no és en rigorós directe, és gravat per falta de mitjans– i ho va veure per primer cop als EUA. Era l’any 1995 quan va fer-hi una estada. Va veure que Leterman i companyia feien els late xous amb aquesta forma. Feia veure que s’enfadava, sortia de l’estudi, i se n’anava al carrer, agafava un taxi i se n’anava a donar un vol i parlava amb el taxista, baixava a una botiga, i tornava a dins l’estudi. La part de fora diu en Kílian estava gravada, segur. Segur. No només per la immediatesa, la connexió, la capacitat de fer-ho en directe sinó per la durada. Tot estava optimitzat. Però tot era molt creïble. El joc del directe i el gravat, si el fas bé té moltes possibilitats diu. Això permet fer viatjar la gent, i la gent li ho agraeix. Ell en volia fer un de millor quan va ser a Roma: anar amb moto com a la pel·lícula “Vacaciones en Roma”, però no va trobar la vespa i va fer-ho corrent. Va córrer fins al Vaticà, i va entrar-hi corrent i tot i que se’l va mirar estranyat el guàrdia suís el va deixar passar i a dins el va rebre el cardenal de Barcelona. Tot això va ser vivencial. Era real, sense assajos. És veritat, és natural. Potser algú podrà dir que no ho és perquè està gravat, però està fet un minut abans d’emetre-ho per antena.

Li demano si l’any que ve o l’altre sentirem en Kílian íntegrament fora de l’estudi. I respon que ja ho van fer, havia d’entrevistar una escriptora nord-americana i no podia anar-hi. Així que va sortir de Catalunya Ràdio, es va posar dins un taxi, va fer un tros de programa dins el taxi, fins arribar al lloc i trobar-se amb ella. Això et dóna moltes possibilitats perquè pots explicar si la ciutat està viva o no, si hi ha molts cotxes o no n’hi ha; si plou, pots descriure el que veus, pots aportar coses que no aportes, i pots seguir fent el que feies, en directe o gravat. En Bassas ho va fer en directe perquè tota la casa s’hi va abocar. Si tota la casa s’hi aboqués potser podria fe-ho sempre així ell. També van anar a Carxa, a Múrcia, on encara parlen el català. El viatge era un reportatge també. Parles amb gent, t’adrecen a un lloc; com que parles amb gent a qui els parles català ja expliques el que vols dir –que hi ha gent que parla en català en un lloc on no es parla–. És un treball natural. El que es fa ara és anar als llocs, treure’n els talls i tornar a la ràdio per explicar el que ha passat i posar-hi els talls. No fotis! M’explica l’anècdota d’una corresponsal de Catalunya Ràdio que va tenir la possibilitat d’informar des de l’Afganistan dalt d’un helicòpter de les tropes nord-americanes. El que va fer ella va ser explicar: he anat a l’helicòpter, he vist… I en Kílian li va dir, molt millor que això és: “Sóc dins l’helicòpter i ara estem pujant –xiuxiueja–, i ara sento…”. Ho vius! Probablement no ho va pensar, i llavors potser has de demanar permís. Però fes-ho per donar visibilitat a allò que estàs vivint. En Kílian és dels que prefereix fer falsos directes que no pas que expliquis el que passa dins l’estudi. Quan no es pot fer tècnicament cal gravar-ho però la tecnologia et permet fer virgueries.

A Catalunya Ràdio ja emeten en 4G, fa un mes va retransmetre el Brexit, des de Londres, i el va fer tot des del carrer. El va fer tot íntegrament amb el telèfon. La manera com ho fan és ajuntar diversos 4G junts i així pots transmetre programes sencers. Això ho pots fer des de qualsevol lloc del món. No és tant el problema de la tecnologia sinó del capital humà que et cal per fer-ho. Ell té més limitacions humanes que no pas tecnològiques.

Per què només hi ha un Kílian a Catalunya Ràdio, que innovi? Costa molt innovar. Primer arribes a la ràdio i t’ensenyen una fórmula, és la que serveix. A més, durant un temps la que serveix dóna bons resultats, i ja està. En el moment en què tens els bons resultats és quan has de començar a pensar a canviar per quan arribin els moments dolents. Però aquí no ho hem fet. Ens hem esperat que arribi el mal moment per canviar, però quan estàs malament és quan costa més de canviar, estàs pitjor. I a més, costa més que els altres et comprin el canvi perquè ja no t’escolten com t’escoltaven, ja no hi són. Els canvis els has de fer quan ets potent i et segueixen. Si els proposes una cosa nova la gent dirà: “Mira, aquests que són tan potents em proposen una cosa, me’ls crec”. És quan no tens la fama o no ets a la cresta de l’onada que costa més que facis una cosa i que la gent et cregui. Per tant, és una qüestió estratègica fer els canvis quan vas bé. I la segona cosa és que costa molt fer els canvis quan estàs bé perquè et sembla que estàs bé. Però és el moment en el qual has de començar a experimentar, això ha fet difícil que canviéssim. Vam entrar en una inèrcia “el que fem ja està bé”. A la ràdio sent “és el que hem fet tota la vida”, però és mentida perquè el que s’ha fet tota la vida ja no serveix. I menys serveix ara que d’un any per l’altre canvien tant les coses, que no ens ho podem ni imaginar! Fem coses que fa dos anys ni s’imaginaven que podien fer. Qui hauria dit que tornaria a tenir importància l’escriptura amb el telèfon i també la veu que ara torna? Estem transmetent veu.

De jove va fer molts partits d’hoquei patins, l’esport que ha seguit sempre i hi va jugar durant molts anys, –el cor és igualadí i patina sobre rodes– i recorda les dificultats que tenien per retransmetre els partits per ràdio, allà on fossin. Tenien moltes dificultats, feien uns invents, unes coses meravellosament complicades. Sempre havia pensat, quan va passar a fer tele també en l’àmbit local, que no et podies plantejar fer partits perquè no hi havia la tecnologia. Ara, pots fer el que vulguis: tens el Periscope, pots retransmetre des de qualsevol punt del món en directe, duri el que duri, i ho pot veure qui ho vulgui. Això era una revolució impossible d’imaginar-se fa dos anys. Per tant, això de “tota la vida ho hem fet”, no serveix.

Innova poca gent però a la ràdio encara menys. Perquè hi ha una llei subscrita al mateix format de ràdio. Però hi ha el mòbil i és una bogeria el que proporciona. La gent no porta transistors a la butxaca, no porta ràdios, porta el mòbil. Ets a la butxaca de tothom. En Kílian ha fet un treball d’observació per la Corporació sobre com podria ser la ràdio del futur, i ha estat mirant què fan a fora. Als EUA hi ha productes àudio, només àudio. Hi ha setanta milions de persones que fan clics sobre productes d’àudio: històries, sèries —serial, una mena d’episodis d’una periodista sobre un tema–. Setanta milions de persones són moltes persones, i només és àudio. Si l’àudio és capaç de col·locar-se dins el mòbil a igualtat de possibilitats que el vídeo … Si quan vas a Spotify et surten reportatges, sèries, i ets capaç de fragmentar allò que tu fas de tal manera que la gent pugui consumir-ho quan vulgui –això és el que passarà–. Potser no passa encara perquè hi ha menys públic, el que hi ha és més antic, és més conservador. Som en uns àmbits en què funciona bé quan ets al cotxe, a la cuina, però no és un ús quotidià constant. Si volem tornar a ser d’un ús quotidià constant, tal com havíem estat fa molts anys, és important de ser-hi.

Quan va ser al País Basc va assistir a una conferència d’un anglès que el va impressionar molt, que explicava com la tecnologia canvia les programacions de la ràdio. Això ha passat sempre. I si ara no ho sabem fer, ens estavellarem. Explicava que al final de la IIGM la indústria nord-americana es va mecanitzar per donar sortida a la indústria de guerra i afrontar els reptes de guanyar Hitler i el Japó. La indústria de guerra va agafar unes dimensions brutals, després aquesta mecanització que portava producció en cadena es va incorporar a la indústria civil. Els treballadors van tenir molta feina, eren els feliços anys 50 i 60, hi havia molt treball, molta feina, molta producció. I per tant, la gent començava a tenir diners, i va passar que la gent va deixar de viure a les ciutats i va passar a viure als suburbis, en cases. De manera general. La gent vivia a fora i treballava a dins, i hi havia un trajecte que el feien amb cotxes. El mitjà amb més força aleshores era la ràdio, i s’hi havia d’adaptar. Aleshores van inventar tecnològicament sistemes per escoltar la ràdio des de dins el cotxe –no existia abans d’això–. Els transistors de casa eren grans i fixos. I aleshores la ràdio va adaptar la seva programació a la gent que l’escoltava durant aquest trajecte i van anar canviant els programes. La ràdio va passar a ser una altra, perquè hi havia aquest moviment. Ara, això també està passant, ha canviat. El mòbil és el cotxe d’ara. S’ha de saber estar aquí, el consum ha canviat. Ells van canviar no només la tecnologia sinó també els programes! No podies fer els mateixos programes per una gent que estan asseguts –cosint, cuinant– i quiets que per una gent que es mouen constantment. Has d’oferir una altra cosa, un altre tipus d’informació. I li va semblar molt ben trenat. I ell pensa que si això no ho sabem fer, ens quedarem a les palpentes.

Es fa sovint una pregunta: com arribar al públic jove, a la generació d’entre els vint i els trenta anys?En Kílian fa classes a la universitat, té molt contacte amb aquestes noves generacions. No existeix la ràdio com a concepte per ells, hi ha coses esporàdiques. Per exemple, em parla d’un programa “Pis d’estudiants”, que no és innovador perquè no aporten res nou –la sintonia al revés, parlen de cap per avall, micro tancat–, però sí el to, la manera desenfrenada, la tonteria. És molt tradicional en la forma però trencador en el contingut. I s’ho pregunta molt i encara no ha trobat la resposta com s’incorpora aquesta generació als formats de Catalunya Ràdio? I la resposta passa molt perquè s’entri allà on són ells, ells no vindran. Cal entrar al mòbil i explicar història humana. Els setanta milions de clics als EUA no són només d’una edat, hi són tots. I pensa que sobretot cal més història humana. Històries interessants que puguin enganxar pel valor humà. Hi ha històries meravelloses que són sorprenents.

Explica la història de dues persones que es deien igual, però que eren de dos països diferents. Tots dos escriptors. Físicament s’assemblaven però no tenien res a veure. Una germana d’un dels dos va descobrir buscant per Internet l’altre, i els va posar en contacte. Mica en mica es van anar coneixent fins que es van trobar, van presentar-se les famílies d’un i de l’altre. Quan van morir els pares d’un van demanar que l’altre l’agafessin com un afillat. Va resultar que tenien molts punts de concordança fins al punt que un dels dos va estar a Turquia de viatge i va tenir un affair amb una noia que no va tornar a veure mai més però no es va casar mai per amor, hi va quedar enganxat. I aquella persona una vegada li va fer una dedicatòria que feia referència a un torero, i anys després va descobrir que un tros de la frase era el títol d’una obra de l’altre escriptor. I per tant, havien compartit en certa mesura una nòvia. La història es va fusionant i al final acaben fent-se una prova d’ADN, no fos cas que tinguessin alguna cosa a veure. Què faríem nosaltres?: “Avui han fet una prova d’ADN per veure si eren germans”. Però la manera com ho van explicar, la manera com vas entrant, és com fer una pel·lícula, com fer una sèrie. Estava molt ben fet i radiofònicament era molt senzill però tenia la veritat de la narració, de l’explicació. Era molt maca la història, gairebé literària. És l’única manera que veu en Kílian per captar l’atenció dels joves. Sí, també la música, però tampoc et vénen a tu perquè es trien la seva.

En Kílian és un artista de la ràdio. És un narrador.

Porta molts anys fent la renovació i de tant insistir i perseverar, el veuen com a normal. Per tant, és molt fàcil passar del normal al tradicional, i per tant, al vell. “El programa que sempre fem”. No!, exclama amb els braços enlaire. És el programa que ningú més fa i cada dia és diferent. Han après que és el diferent però la gent el veu com a normal. En Kílian arrossega un equip i una redacció. El problema inicial va ser que no entenien el perquè. Si tu fas una cosa sense explicar el perquè vol dir que no has compartit el coneixement, ni has connectat internament. Va haver de fer molta pedagogia i creure en allò que feia encara que estigués sol defensant-ho. Amb la incomprensió va seguir endavant amb tenacitat i sobretot per uns petits resultats, i després més grans; per això el van deixar fer.

Però no hi ha hagut un brainstorming de molta gent, no s’han posat a pensar tots junts, ara que fa més de tres dècades que la ràdio funciona. Algunes vegades li diuen que fa “kilianades”, altres no, veuen que tenen una explicació. El cas de la infofonia és molt clar, al principi generava moltes incomprensions, la paraula és inventada. No correspon a res. Ha creat el diccionari amb conceptes: rocky, la vaca Daisy… Aquest últim diu que és l’únic que treu dels EUA del curs que feia la seva companya i ell hi anava d’oient.

Els principis de les transmissions esportives les feien en Morse, tenien un tio al camp que feia –fa doble toc a la taula, ràpid, un altre cop–, i un altre a l’estudi que ho desxifrava. No tenien connexions, no podien transmetre des del camp. Hi havia gent tan bona com en Walter Cronkite que va ser qui va anunciar l’arribada de l’home a la Lluna, la mort de Kennedy i el que va fer popular “Això és el que hi ha” –així són les coses mal traduït i tan sentit a alguns mitjans–. Ell era qui mirava per la pantalla ratlleta, punt, ratlleta punt, surt per la segona i corre per la tercera. Els nord-americans han experimentat des de la ratlleta punt fins al novamàs d’ara. I quan va arribar a la classe va pensar: aquests americans et posaran imatges, sons… però el primer dia va sortir el professor a la pissarra i va dibuixar una vaca. I els va dir: “Aquesta és la clau del periodisme: la vaca Daisy. Hi ha dues maneres d’explicar les coses: una és “el govern nord-americà s’ha gastat un milió de dòlars per comprar farratge que s’utilitzarà per més producció…” i l’altra és “la vaca Daisy menja més bé perquè a partir d’avui té tot aquest farratge. I això ha provocat que la carn sigui més bona”. És posar-hi el to de la conseqüència. El punt de vista. I això ho fan constantment. No fan ràdio de fets sinó d’afectació. Moltes vegades parlen de carreteres que han tingut un problema i per explicar-ho ho fan així “Aquest senyor surt cada matí a les set del matí, es troba cada dia unes cues que fan que arribi tard a la feina… A partir d’ara ho han arreglat perquè han fet una carretera més llarga”. Així trobes la connexió emocional, et veus implicat en la notícia. A casa nostra no hi ha creativitat en el món del periodisme. Vam perdre la tradició del periodisme dels anys trenta, però superem la censura del franquisme però quan torna la normalitat es creen uns estàndards i encara som allà, quaranta anys més tard. No hem evolucionat en general, i en el periodisme de ràdio encara menys, és el que menys ho ha fet. No podem pensar que perquè hi hagi un micro, un botó i un tio que parla això està tot fet. Ell es troba amb un fet curiós: els alumnes arriben als mitjans i fan el que fan els mitjans, no aporten res. Si tenen nous instruments i no fan coses diferents… Cal molta imaginació. Ell es pot imaginar coses però no és nadiu digital. Sí que se’n fan algunes de coses però ens quedem a mig camí perquè ens fa por.

Hem d’anar tirant perquè ha d’agafar el tren. Baixant les escales de la ràdio, la redacció d’informatius és a la segona planta, diu que en Puyal, el mestre per a molts, li va dir que havia de fer un llibre on expliqués el mètode i les explicacions. Però de moment no ho ha fet, pensa que potser funcionaria més un tutorial per YouTube. Però no té temps. Admira la manera de construir les frases d’en Puyal (la llengua/ el llenguatge). Però creu que la ràdio és molt més que la paraula. Té mèrit que durant quaranta anys s’hagi mantingut com a sinònim d’innovació i com a mestre. I parlem del mestratge: no n’hi ha. No se’t diu “primer s’ha de polir però si pots fer-ho d’una altra manera… ho fas”. Aquest és un dels reptes. També veu que el nivell dels estudiants quan arriben a la universitat no és optim però també veu que els pocs que despunten i poden innovar quan entren als mitjans deixen de ser creatius. El sistema que s’ha creat no és eficient perquè no fomenta la creativitat. Ell hauria fet el trending: anar a buscar l’origen d’allò del qual parlem –un nen que llegeix amb llum de neó– i a partir d’aquí buscar el perquè.

En Carles Cuní és un dels seus referents, li agradava tant que es va veure fent el mateix tic amb la boca. Ell vol aconseguir un estil propi i ho està fent. Diu que sempre s’ha sentit diferent i ara que l’han acceptat ja és normal, no hi ha ningú que segueixi trencant, i s’interroga: si qui innova té cinquanta-un anys i no és nadiu tecnològic… La ràdio que ell planteja és un viatge, que talment visquis el que t’està explicant, que sentis la història, que t’entri, que les ones viatgin fins a dins el cervell i també el cor.

Baixant per Josep Tarradellas en direcció Sants em diu la frase de la nit: “Ens hem allunyat de la vida”. Alguna cosa estem fent malament perquè no hi hagi innovacio. No ens preguntem el perquè dels hàbits i costums de la gent al segle XXI. Si els americans no haguessin observat un canvi d’hàbits i posat el transistor dins cotxe no haurien avançat; però van ser valents i van canviar programes i la manera com els feien i també com arribaven a la gent.

A Catalunya cada vegada la ràdio s’ha tancat més en ella mateixa diu, si algú truca a la ràdio és perquè és un friqui o es vol tenir el control de tot “què dirà” però aquesta és la gràcia. Només queda “La nit dels ignorants” que és un programa per gent gran i amb audiències molt petites, però perquè és un valor afegit, un dels programes més antics de la casa. La trucada és espontaneïtat, és la vida sense poder-la controlar. En un moment en què es recupera la veu, tothom escriu i parla –a través del WhatsApp la gent deixa missatges de veu– és un moment per recuperar la ràdio i tornar-la al lloc que li pertoca. Fer que la ràdio torni a ser allò que va significar, aquest és un repte amb el qual treballarà fins al final. Ens acomiadem a l’estacio trens a les 23h. L’altre serà com entrar i arribar a la gent que ara no els escolta. De moment no sap com, potser amb el nou horari de la temporada que ve serà el moment, però és conscient de la limitació del programa perquè farà sis hores que Catalunya Ràdio no haurà tingut cap informatiu i per tant, tocarà fer informació. Potser ho farà amb històries humanes com les dels dos escriptors gairebe idèntics?

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s