Etopia

A Saragossa mentre esperes que surti l’AVE pots fer coses interessants: anar al lavabo i trobar-te l’Aina Clotet amb la seva filla riallera o creuar la passarel·la de Delicias, just quan surts de l’estació. Tot i que és al barri de La Almozara porta el nom del barri del costat, Delicias. La passarel·la la va construir el mateix enginyer que va fer el pont del Tercer Mil·leni, Juan José Arenas. El que no m’esperava era trobar un laboratori urbà, el Centre d’Art i Tecnologia, i trobar-me’l obert.

Etopia. Semblaria mal escrit, a tothom li sona la paraula “utopia” però no tant etopia, un homenatge al visionari nord-americà que va unir art i tecnologia, J.Mitchell. Ell va ser un dels membres del comitè científic que van assessorar a través de Milla Digital el projecte. Malauradament ha traspassat fa poc. Els pioners del centre ho tenien molt clar i van apostar per fer de Saragossa un referent mundial però llavors va venir la crisi l’aixeta es va tancar i el projecte que van començar els socialistes ara ha fet un gir pel canvi a l’ajuntament de Saragossa (com a Barcelona Madrid  o Santiago) i cal que se’l sentin seu.

En Quico, la persona que s’encarrega de la recepció i que ha vist néixer i créixer el centre diu que l’actual govern vol apostar per les noves tecnologies però amb un altre enfocament: acostar el centre a la ciutadania i habilitar una impressora 3D en una de les plantes perquè la gent pugui imprimir les seves coses i també fer cursos per la ciutadania; a part de la funció de sala d’exposicions i auditori que es posa al servei de la gent.  Tambe és un centre de vivers de start-ups i art digital, un centre de coneixement de noves tecnologies i també de formació. Està estructurat en tres cubs: un per artistes residents; un que acull les exposicions –divendres inauguren una exposició videojocs– em miro una petita exposició on s’explica la construcció de la nova Universitat Politècnica, amb estructura de panòptic i que els alumnes van fer seva, s’hi van tancar a dins i gràcies a la paciència van aconseguir que una part de la gestió la facin ells ara. Des del 2005 dimecres de 12 a 14h no hi ha classes i és el moment de reflexió, activitats per tots els alumnes que pensen problemes i solucions. I el tercer cub és un viver d’empreses.

Hauríem anat a fer un vol per les instal-lacions però en Quico està sol aquesta tarda i en Juan ha de començar el taller amb els petits. Hi ha dos residents, tots dos catalans: Marc Canet i… es vol que a part d’exposar al centre els artistes creïn les seves obres al centre i que sigui una autèntica casa d’artistes que investiguin l’art amb les tecnologies. Etopia vol ser un laboratori d’idees de projectes i de creativitat. També hi ha previst tot un laboratori d’audiovisual. Però els diners… allà on no hi arribin ells hi arribarà el talent i les ganes de joves com en Juan que amb un punt de resignació diu que se’l coneix i valora més a fora que no pas a Espanya –només ha sortit un parell de cops a l'”Heraldo de Aragón” i no ha tingut l’interès de la premsa espanyola; dels grans grups, “El País”, “El Mundo”, “ABC”, “La Razón”…–. Potser el dia que un dels grans vingui i els compri el projecte per un bon grapat de milions d’euros… Potser serà aquell dia que se n’adonaran del que hi passa a Saragossa. Mentrestsant ell i els seus col-legues seguiran passant-s’ho bé descobrint, provant, treballant i sobretot jugant.

Etopia formava part d’un programa més ampli i ambiciós: la Milla Digital, el 22@ aragonès amb l’impuls de l’Expo 2008 i la transformació de la ciutat es volia fer de Saragossa un hub del coneixement. Però el projecte s’ha quedat a mig fer per tot el daltabaix financer. Es pot veure un edifici nou, a la terminal de l’AVE seu de diferents empreses com IberCaja que acullen i financen start-ups que comencen com la d’en Juan que avui ha vingut a fer un scratcher amb els nens. Ple total. En Quico li diu a en Juan que s’ha de crear pedrera, s’ha de crear afició entre els més menuts.
En Juan té vint-i-quatre anys i una simpatia natural. Em diu que van començar a Etopia i s’hi van estar dos anys i ara se n’han anat a un lloc més gran perquè no hi caben perquè ja hi treballen vint-i-quatre persones i divuit en pràctiques (l’espai és petit i només els hi caben els ordinadors i poca cosa més). Ell és el coco de Mechanical Boss, qui l’ha dissenyat i que aspira a ser referent en el seu àmbit a escala mundial. Diu que sempre va ser molt jugón de petit i que el que sap és per l’experiència d’usuari. Ell, de fet, va començar filosofia; ho va fer per omplir-se emocionalment, m’ho diu amb aquestes paraules, però va arribar la crisi a casa i va veure que havia de fer alguna cosa productiva per a la família. Com que el pare havia treballat sempre en el món de la restauració va decidir muntar uns xupiteria al centre de la ciutat; va contractar algú perquè l’ajudés i així va poder finançar el projecte que ara estan desenvolupant des de fa dos anys. Té fusta d’emprenedor.
Diu que va trobar vuit persones i els va explicar el projecte. Ell no tenia diners però sí les idees clares. És un visionari; creu que l’èxit del projecte en un 90% és de l’equip. Va saber rodejar-se d’un bon programador; un bon dissenyador; un bon músic… alguns divendres sopen al lloc de treball; no tenen lloc fix i aprofiten per jugar a jocs de taula offline perquè així aprofiten per dissenyar la mecànica. També mentre treballen juguen amb videojocs. Què fan? Videojocs online als quals podem jugar milers de persones a la vegada en temps real a tot el món. I em parla d’un concepte: “e-sports” que són molt més seguits que la Super Bowl o una final de Champions. En aquest segment hi ha un nínxol de mercat impressionant: els últims premis que s’han donat han estat per un valor de vint milions. Diu que l’empresa puntera factura 1’8 milions al dia!

King Real Giant són algunes empreses que estan establertes a Barcelona, on hi comença a haver un teixit. Ells s’han associat a una empresa local, no de Saragossa, no!, de Madrid! Per ell Espanya és local ja que l’audiència és el món. I diu que una empresa sud-coreana els va anar a buscar però de moment no n’ha sortit res. És a partir d’aquesta associació amb aquesta plataforma de videojocs d’esports, que és la segona, no la primera –insisteix en la posició– però que casualment és qui diatribueix els productes d’HP Intel i Microsoft a Europa i Sud-amèrica. Aquesta aliança els ha fet internacionals.

Diu que si no hagués estat per aquesta casualitat rarament haurien pogut arribar a fer el llançament que faran aquest juny a escala mundial. Em diu que amb això dels videojocs no hi ha una especificitat de mercat: el producte és per tots igual, i el que sí que tenen en compte sín els noms i les traduccions, que siguin fàcils i culturalment traduïbles (mai hi ha diners per la traducció, que de moment fan gràcies a la col-laboració de col-legues i amics) ni tenen finançament. Aquest és el mal però espera que amb el llançament del producte comencin a guanyar diners.

Una altra línia que té per finançar-se és la dels caterings que fa des de fa dos anys al certamen de videojocs a València –ja es la IIIa edició– i amb els hot dogs i pizzes que dóna durant tres o quatre dies a 20.000 persones poden seguir endavant. Ho porta a l’ADN això de buscar-se la vida i ensortir-se’n bé. Però aquest és un projecte petit diu, el que tenen en ment és un projecte gran … Somriu i calla… I em diu que sigui pacient, que no li faci explicar tot ara.

Aquesta tarda és a Etopia perquè fan un scratcher amb els nens, tallers per ensenyar-los a programar, uns tallers que en Quico em diu que tenen molt èxit; que sovint s’exhaureixen les places perquè mica en mica és més popular i conegut. En Juan em diu que la setmana que ve faran un certamen on convidaran totes les empreses i el públic per acostar els videojocs a la gent; es faran tallers per explicar als pares què fan els seus fills quan estan aïllats jugant i quins beneficis pot tenir. En Juan és un noi que no té límits i no se’ls posa. Se’l veu tan entusiasta que d’escoltar-lo et posaries a jugar amb un videjoc. En Quico abans m’explicava que a l’estiu reuneixen més de sis-cents nens que aprenen a programar i a fer robòtica; és un èxit. Ara falta només que les nenes i les noies s’hi atreveixin. De moment no n’hi ha gaires que vulguin entrar a fer videojocs. Els nens que van entrant només de veure en Juan es posen contents, el saluden i ell els diu que ara anirà cap allà. A l’abril va venir a al Mobile Center a fer una conferència. Està content però no el coneixen prou. Té ganes d’explicar el que fa i és molt agraït. Se sent orgullós del que fa i m’ensenya aquesta festa que munta cada any a Etopia: convida gent que juga i la gent paga per veure’ls jugar. Així de bons són, així é una part d’aquesta generació que molts diuen que no treballen o que es passen el dia al sofà…

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s