Quilòmetres d’esperança

Porta pantalons vermells i ulleres. Va amb uns auriculars sense fils que tenen unes llumetes blaves. Mira el Facebook, repassa cares conegudes segurament. Porta unes vambes blaves modernes. Està callat i no diu res ni es mou gaire. Li demano si podem conversar. Em diu que va fins a Vic, el meu destí. I m’explica que fa vint-i-cinc anys que va marxar de Guinea Bissau per trobar un futur millor. Com a excolònia portuguesa, té el passaport portuguès, parla el portuguès, castellà –molt bo tot i que fa dos anys que és aquí– i francès. I criollo i fula. Fula és l’ètnia a la qual pertany i la més nombrosa de l’Àfrica, toca gairebé tots els països de l’Àfrica occidental (Guinea Bissau, Conakry, Mali, Senegal, Ghana, Mali, etc) i són coneguts perquè hi ha les dones més guapes de l’Àfrica, són els que tenen la pell més clara, no són tan negres i també es dediquen a ser ramaders. Es poden entendre entre ells però no tenen una identitat com la nostra. Ell se sent guineà.

En Lay s’està buscant la vida, per això és al tren avui, per veure si un conegut de Ghana li pot donar un cop de mà: Vic és un lloc on la població africana ha augmentat molt; a les càrniques es necessita molta mà d’obra –sovint barata– per treballar en els escorxadors; es necessita gent forta. Diu que ha hagut de marxar de Portugal perquè la crisi és molt dura, i els sous són molt i molt baixos. Ara viu a l’Hospitalet on hi té família. Explica que l’Àfrica és un lloc amb molta violència i les morts són en el dia a dia, per això en fuig. Pensa que la religió és un fre a tota aquesta barbàrie; si creus que Déu existeix automàticament penses en l’altre i no et permet fer-li cap mal. Em diu que a Guinea hi ha islamistes, cristians i també animistes. Els terroristes fan servir la religió però no són religiosos. Ser un ser religiós –ell n’és– vol dir entendre que l’altre és igual que tu.

Em sorprèn per la profunditat del seu pensament, diu que fa estudiar fins a novè a Portugal i que el que sap fer ell és tallar l’acer –quan m’ho explica em diu “muntar ferralla”, i al principi entenc que és un dels milers d’africans que recullen ferralla pels carrers amb els carros de la compra–. El truquen però no agafa el telèfon intel·ligent des d’on navegava per Facebook, sinó que es treu un telèfon petit, dels d’abans i respon però es penja la trucada.

Em diu que el problema de l’Àfrica és l’estat de dret, l’administració, no hi ha un sistema amb drets i deures. Aquest és el perquè no han pogut avançar aquests països tan rics. Diu que les dones recollien l’arròs, Guinea té unes explotacions molt bastes però que ningú té cura de les terres. Té cinc quilòmetres que l’esperen –em diu que no ha comprat res ni que ha llogat– que tu pots arribar i dir: “Conrearé aquest tros de terra”. I llavors si tens beneficis –em diu que si compra un tractor es farà ric però primer cal trobar una feina aquí i fer diners per poder-los invertir– l’estat et pot demanar impostos però el sistema no està creat. No és com aquí. No hi ha interès multinacionals perquè hi ha inestabilitat política, per tant, no es fien de posar diners. De moment, no hi ha una explotació dels recursos.

M’explica que els seus pares treballaven al camp; però no junts, els homes conreaven el blat, cacauet, canya de sucre. La terra és molt fèrtil, moltíssim. Sense posar-hi cap mena de química les plantacions superen els dos metres. Tot és gairebé selva, i ara hi ha una consciència de protegir el medi ambient, es respecten els boscos i la diversitat biològica. Hi ha també moltes varietats d’animals. Ell hi va quan pot, l’últim cop s’hi ha estat dos mesos. Li agradaria poder tornar allà, tot i que porta tants anys a fora, també li agrada això d’aquí, Occident. És un rodamón ja que ha hagut de deixar dos fills a Portugal, diu que és molt dura l’experiència però no hi ha hagut la possibilitat de poder-los portar.

Em diu que ha treballat en la construcció, però amb la crisi això s’ha acabat, i ara busca feina en el seu ofici: tallar l’acer. Diu que és molt bo, que sap tallar-lo, que sap doblegar-lo. Ha començat a enviar currículums però diu que és difícil que t’agafin. Per aconseguir una feina has d’anar recomanat o algú que des de dins et recomani, és el que li ha passat en l’última feina que ha fet a Alimentaria, on va fer el servei de neteja. Ell anirà on hi hagi feina, està disposat a canviar de residència, si cal anar a recollir fruita i anar cap a Lleida, ho farà. M’explica que es reuneixen amb altres guineans a Barcelona, que quan no va al locutori per parlar amb la seva família i enviar currículums i mirar informacions està amb els seus amics. Pren només cafè, no beu alcohol, no fuma i no pren drogues. Em diu les tres coses seguides. Diu que el noi que va a veure a Vic el va conèixer en una festa. Fan xarxa, s’ajuden entre ells.

Diu que són temps difícils a tot arreu, a Europa, als Estats Units… Diu que l’Àfrica ja fa uns anys que ha començat a despertar, ell ho comprova, no té res a veure amb el continent que el va veure marxar amb quinze anys. No ha trobat racisme ni a Portugal ni a Barcelona, entre la ciutadania, però l’opinió canvia quan parla de l’administració, sigui quina sigui. Diu que l’últim viatge que va fer de Guinea cap aquí el van aturar a l’aeroport i li van demanar la documentació i el van registrar, clar, en una cua de cent blancs diu, van aturar el negre però no ho veu bé ja que perquè tingui la pell més fosca vol dir res. Hi ha un problema amb els que governen, també a Guinea, pensa que els mals de l’Àfrica són per culpa dels polítics corruptes; tothom ho sap. No hi ha una estabilitat a l’Àfrica per les lluites entre ells. Per exemple, a Guinea hi ha un sistema semipresidencialista –com Espanya, em diu; en què el rei no pot dir què ha de fer el govern– i el president de la república pot fer fora al president del govern. I les lluites caïnites arriben a la població, a qui intenten enganyar i manipular. Molta gent no sap que els estan manipulant, ell des de fora ho veu clar. I els que marxen sempre són els que són més valents i els que segurament són més llestos. La democràcia és molt dèbil a Guinea i per això passen aquestes coses. Tot i que es vota, formalment hi ha una democràcia, aquesta no funciona. Li agrada la política i segueix l’actualitat del país a través de les xarxes. El tornen a trucar i treu un Alcatel de l’altra butxaca. Té tres telèfons! Em diu que un és per parlar amb la gent que hi ha Portugal, el blanc; l’altre, per navegar per Internet i aquest últim és per parlar gratuïtament amb els altres col·legues i amics que tenen Layca, una companyia de telèfons que et permet fer trucades gratuïtes si tots dos teniu la mateixa companyia. Ha parlat amb criollo, una barreja de portuguès i la llengua que es van trobar els colonitzadors.

La primera cosa que va fer quan va arribar aquí va ser fer un curs d’espanyol i també un de català. Diu que li agrada molt el català, i que si tingués feina en faria un altre. Té ganes d’aprendre i de fet em diu que li agrada aprendre. Fa poc ha acabat un curs a Mercabarna de peixater, diu que li agradaria que li sortís una feina de manyà però que ell farà el que li surti que totes les feines són complicades –li parlo de la duresa d’estar en un escorxador–. Té quaranta i escaig anys però sembla que en tingui vint. Ha fet vuitanta quilòmetres amb l’esperança que li donin l’oportunitat per poder fer realitat el seu somni: comprar un tractor.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s