Exploradors “do-tank”

La inspiració surt de ser en un context que no és el teu. Va fer una estada a Taiwan amb l’Anna, quan vius a l’estranger estàs molt més esponjós, estàs sobreestimulat em diu. No entenia el xinès, no entenia la televisió i la ràdio i tenia molt temps lliure. Durant els dos anys que van viure a l’illa xinesa li va caure un article de la “Wired Magazine” que es deia “The rentalship the new ownership in the networked age”. Abans d’emprendre l’aventura –li va sortir l’oportunitat amb l’empresa de telecomunicacions on treballava– ell havia tingut bastants debats amb els seus companys quan formava part de l’equip de continuïtat de TV3, com enginyer de telecomunicacions. Era l’època en què tothom es comprava pisos. Ell defensava el lloguer perquè creia que era la manera més eficient de viure, havia viatjat per l’Europa central i ningú era propietari. Ell semblava el tonto de la classe. Arran de l’article va investigar i va arribar fins a Rachel Botsman, “What’s mine is yours: the rise of collaborative consumption”, i va veure la xerrada TED, va seguir un altre llibre, un altre blog, i va trobar que era interessant. Per l’eficiència econòmica –era el seu interès, no tant la part social–, era una manera d’assignar recursos de manera més eficient i posa l’exemple del Bicing o el couchsurfing, que va ser una de les primeres experiències que va tenir durant el viatge de tornada de Taiwan a Barcelona que va durar set mesos. Van fer la volta al món. El couchsurfing és una de les plataformes globals pioneres, que va començar al 2004 com a empresa sense ànim de lucre i al 2011 es va transformar en ànim de lucre amb més de sis milions d’usuaris de 100.000 ciutats de tot el món. L’experiència de viure aquells set mesos amb una motxilla només de quinze quilos el van portar a submergir-se en aquest món de l’accés a les coses, no a la propietat. Per accedir a segons quins llocs –glaceres, per exemple– llogaven el material, van llogar cotxes, compartien taxis, intercanviaven guies de països, etc., compartien casa. Tota la suma d’experiències el van convèncer que hi havia alguna cosa singular i una idea potent: quan viatges pel món no pots arrossegar totes les propietats, agafes les coses quan les necessites. Al 2011 l’economia col·laborativa no estava tan assentada com ho és al 2016, a part el recorregut que van fer no era el més fàcil perquè hi brotés aquesta economia però  ells sí van viure’l de manera col·laborativa.

Durant els dos anys que van viure a Taiwan tenia molt temps per llegir, va llegir molt, i va decidir escriure al blog tot allò que aprenia. Si llegia un article en anglès que li agradava, el traduïa, i el penjava; agafava tres estudis i els comparava. Això ho va poder fer perquè tenia molt temps i perquè li faltava el coneixement. Cinc anys després d’iniciar-lo diu que al principi ningú el llegia però va seguir endavant perquè estava connectat a un ecosistema d’anglesos, de nord-americans, d’alemanys i de francesos que escrivien bastant sobre això i ell feia la contribució en castellà. A través de les xarxes socials, sobretot Twitter, van anar creant una comunitat. Els tuits de la Rachel Botsman l’esperonaven a fer-ne difusió #collcons o @collcons –collaborative consumption–. I quan escrivia l’etiqueta trobava els quatre friquis més que havien llegit el llibre i feien blogs en altres idiomes. El nord-americà anava encarat cap al negoci; el francès era molt jovenet aleshores, i per l’Albert era contribuir a fer la versió castellana, perquè tingués també el seu espai de reflexió. No sabia gaire bé per què ho feia en aquell moment, era una manera natural de sintetitzar tot allò que aprenia, per consolidar el coneixement. Diu que fins que no escrius el coneixement no queda fixat, i sobretot quan fas classes, és quan l’has d’estructurar més. De manera autodidacte va entrar en aquest món. Cinc anys més tard, l’Albert Cañigueral és una referència mundial en consum col·laboratiu en el món castellanoparlant –especialment a Espanya però sobretot a Amèrica Llatina on assessora governs i institucions–.

Es considera un explorador, mica en mica va anar veient coses. Tot això era molt incipient, en el context espanyol es parlava molt més d’iniciatives estrangeres. Començaven a sortir notícies com què passaria amb AirBnB o Social Car, que van ser pioners; aquí hi havia el Bicing o els de Verkami. Al 2012 va començar a fer un directori de projectes, va recopilar totes les iniciatives que es feien a Espanya i a Catalunya, i diu que aquell directori va ajudar a viralitzar el blog i que la gent el conegués. A través del blog va crear una plataforma d’aquells projectes naixents, i ara cinc anys després estan més que consolidats. L’Albert diu que molts d’ells ara són “jefazos”, eren gent accessible, i encara ho són. Ell els dedicava un espai, i el blog es va convertir en el mitjà de comunicació i de difusió de les iniciatives que ara a tots ens sonen: Blabla Car, Uber, WeSmartPark… També el llibre de la Rachel Botsman li va servir per conèixer els exemples d’economia col·laborativa en el món anglosaxó, i també va ser la inspiració de Vivir mejor con menos, el llibre on aglutina els exemples i la filosofia del moviment.


Quan va tornar a Barcelona al 2013 va intentar tornar a treballar amb la feina que havia fet els últims anys i que l’havia portat a Taiwan, la televisió digital. Tenia clar però que part del temps el volia dedicar a l’economia col·laborativa, i va proposar a l’empresa de fer una mitja jornada. Però no se’n va sortir. Volien que anés cap a Itàlia, a Polònia, el mercat espanyol no tirava. Al final va aconseguir que li diguessin que no, d’alguna manera es va autoacomiadar. A vegades algú altre t’ha de forçar, diu, prendre la decisió és difícil. Va aconseguir cobrar l’atur, tenia uns mesos acumulats de quan havia treballat a Espanya, i aquests ingressos estables –no gaire elevats– li permetien experimentar, provar coses, viatjar d’un cantó a un altre, i conèixer gent. L’assaig va durar un any i mig però l’èxit li va venir de manera prematura ja.

Diu que quan surt a la premsa és quan li ve el reconeixement públic. De casualitat el van entrevistar a Yorokobu, la Mar Abad, quan encara era de viatge, era al nord del Brasil amb l’Anna, i la wi-fi no anava gaire bé. Se’n recorda perfectament. Aleshores no hi havia ningú més que parlés d’economia col·laborativa en castellà, diu amb la humilitat de les ments penetrants. Feia mig any que tenia el blog, i estava en contacte amb els referents internacionals. Quan va tornar volien contactar amb la Rachel Bostman perquè fes una conferència a Màlaga però ella no va poder anar-hi i l’Albert va parlar en nom del moviment. Feia quinze dies que havia arribat de fer la volta al món! Va ser la primera xerrada pública que va fer. A través d’una altra coincidència va conèixer en Cristóbal, amb qui encara col·labora; es van trobar en una festa de Catalist, uns consultors nord-americans, al CCCB on hi havia una periodista de la contra d'”El Periódico”. Diu que allò els va ajudar molt. Va ser important el reconeixement públic i sobretot pels pares, que no sabien què estava fent el seu fill. Si sortia als diaris semblava que feia alguna cosa important i els donava una certa seguretat. I diu que per culpa d’aquesta aparició li va sortir la primera feina també. Una noia d’un centre cívic de La Guineueta va llegir la contra i va pensar: “Doncs que vingui a explicar-ho”. I així ho va fer, es va trobar amb uns parats de llarga durada –això és “Lunes al sol” en versió economia del segle XXI–.

Sembla que això de l’economia col·laborativa i l’emprenedoria és per gent jove, cool, però aplicar aquest ideari a persones que pateixen l’atur… Què podia explicar l’Albert a gent que estava patint? Va compartir amb ells quatre conceptes. Primer, pensa què pots vendre tu que tingui valor –idea de Wallapop–; pensa en posar el teu temps a disposició dels altres; no pensis en una feina, en un contracte, busca plataformes que et puguin ajudar; estalvia diners; si tens un cotxe a casa i no el fas servir, lloga el cotxe a persones; si tens una habitació a casa, lloga-la. Això és pensar més en ingressos que no pas en feina. Des d’aquell dia ell no parla de feina sinó de gestió d’ingressos. La gent vol tenir diners. Avui dia hi ha gent que ven la meitat del seu dia a un preu i l’altra meitat el dedico a fer el que vull diu. La reacció de la gent aturada, eren gent bastant gran i amb una necessitat diferent, va ser que ells volien un contracte per aconseguir els anys de cotitzacions per jubilar-se. Reconeix que aquest nou model no té encara les respostes per tot. Tenien clar el seu objectiu, que és diferent de les noves generacions –ingressos–.

Pot acabar canviant el sistema? Una cosa és intercanviar valor entre persones de manera directa, amb eines que ens costen quatre duros, i ens convertim en intercanviadors de valor. “Puc oferir un cotxe i convertir-lo en un miniautobús d’una plaça o de dues; casa meva la puc convertir en un minihotel d’una habitació; em puc convertir en un minibanc i presto 100 euros, etc”. Això que abans només podien fer les empreses o grans institucions ara ho poden fer els individus gràcies a la tecnologia. Això té derivades en la forma com generem ingressos –a part de pagar els impostos– però la idea mare de tot aquest moviment és que la feina de vuit hores, amb un contracte fix, això, desapareix perquè no és eficient pel sistema. Som en un moment de replantejament de l’estructura laboral –estan escrivint molt sobre això, sobretot a través de la plataforma OuiShare, un “think-and-do-tank com un dels cofundadors defineix, una acceleradora d’idees de l’economia col·laborativa–. En el futur del treball la visió col·laborativa és un dels factors, hi ha la robotització, la intel·ligència artificial, que fan repensar el model. Si preguntes a la majoria de la gent si volen treballar et diran que no.

I aquest és el quit de tot plegat: per començar a canviar la realitat cal començar a canviar les preguntes, en comptes de parlar de com garantim feina, cal pensar en com garantim ingressos a la gent. A “Serving the gig of economy workers” Nick Grossman i Elizabeth Woyke fan servir el concepte de “desagregar la feina” en les societats modernes amb el paper central del treballador autònom però que necessita aquesta nova xarxa per construir la seguretat i la confiança que substitueix el sou, els horaris i el lloc de treball del concepte de feina del segle XIX i XX. En l’època industrial la massa de treballadors generava el valor afegit: un banc feia inversions, donava préstecs, feia l’assegurança, les jubilacions, aleshores tenia sentit. Avui dia amb les noves tecnologies hi ha el “crowdfunding”, préstecs entre persones, criptomonedes, etc. Per tant, un banc es divideix en funcions i la feina també se separa en aspectes. El que abans enteníem com a feina –ingressos, carrera laboral, contracte, reputació, etc– tot això es pot descompondre. Què passa si ens oblidem del contracte i tractem els ingressos de manera independent? Tractem les eines de manera independent: la reputació i la carrera de manera independent; la jubilació de manera independent… Això no vol dir que la seguretat social desaparegui, caldrà mesurar-la i pensar-ne la forma.

Què fem amb la gent que generi molts diners? L’Albert pensa que hi ha una traçabilitat digital, serà fàcil de comptar els ingressos que es facin. La cotització no hauria de ser possible només a través d’un contracte, si ets capaç de generar ingressos de manera descontinuada l’estat hauria de proveir un mecanisme fàcil per aportar la cotització. Inventem-nos-el. Reconeix que encara no hi ha cap país on aquesta economia col·laborativa estigui plenament desenvolupada si bé els països anglosaxons –el Regne Unit i els EUA– són els capdavanters. Als EUA de la part social se n’obliden bastant, està més centrat en el capitalisme i la manera de fer diners, ara bé, a escala regulatòria són pragmàtics; van de cara barraca. Aquí tenim una idea més romana i mediterrània, vetusta. Els anglosaxons proven coses: què passa si passa això, “what if…”. Però el laboratori és arreu, a l’Amèrica Llatina es poden trobar exemples de construir aquest model econòmic. En aquests moments hi ha massa crítica a Quito o al Paraguai, tot i que són països en què l’estadi del capitalisme està poc desenvolupat –en algunes zones del camp se segueix treballant amb animals–, però l’Albert pensa que es poden saltar etapes. I posa l’exemple de l’Àfrica, en què el desenvolupament tecnològic ha vingut directament a través del mòbil, sense línies de coure ni ADSL ni fibra òptica. El pagament de diners a través del mòbil està més avançat a l’Àfrica que a Europa, fa molts anys que la gent té moneder digital al mòbil. “T’envio un SMS”. Tenen molt clar que la connectivitat els pot beneficiar de manera massiva. Diu que no els has d’explicar res, són molt llestos. Ho entenen tot a la primera.

Tornem als aturats de llarga durada. L’Albert se sent part d’un ecosistema global, de gent que escriu i pensa sobre això; ell s’inspira en gent i hi ha gent que s’inspira en ell. Es va creant un corpus de coneixement comú en què prens un 80% i un 20% és teu. Parteix d’una visió bàsica dels temes de l’economia col·laborativa: penses en ingressos; penses en un canvi més sistèmic; penses en eficiència mediambiental; penses en uns drets i uns deures de les plataformes amb els proveïdors; veus abusos de poder –hi ha persones que diuen que l’economia col·laborativa és a l’extrem del capitalisme–. Se’n diu el capitalisme de plataforma, és una manera ultraeficient de posar en contacte l’oferta i la demanda. És interessant que es pugui fer però cal que hi hagi equitat, justícia diu. Per exemple, quan apareixen problemes en una ciutat i Uber hi ha operat i les tarifes són X; arriba un competidor i les tarifes baixen a X -20% perquè Uber ho fa així. Els conductors no poden dir-hi la seva… Les tarifes regulades de taxi actual donen una seguretat al sector però has de veure si tenen sentit o no. Has de començar a fer-te preguntes i posar límits quan són necessaris.

Mèxic DF, per exemple, és una ciutat pionera en la regulació de llicències d’Uber, amb un background check dels conductors –es comprova la feina dels conductors–; un 5% dels ingressos va a un fons de mobilitat de l’Ajuntament; es paguen impostos. S’arriben a acords. No és la versió més social. Però tot i així l’Albert que entrevista els conductors veu que els va bé, treballa quan volen, és una font d’ingressos, connecten l’aplicació quan volen. És una manera de conciliar la vida laboral i la familiar. O per exemple a Lima, on li explicaven que només treballen a les hores punta i amb això fan el sou. La plataforma no té una barrera d’entrada: si tens l’habilitat de conduir, tens un vehicle i tens temps… Per què no monetaritzar-ho? Ara bé, amb quines condicions la plataforma opera al país?, quines condicions té amb els seus conductors –per les tarifes, pel tracte–?. I també s’han de veure els efectes com als sectors perjudicats, el taxi tradicional. Per fer la mateixa feina està sotmès a una regulació més estricta. Per tant, cal replantejar-se si aquesta regulació és eficient: si hi ha una plataforma que dóna el mateix serveix sense tanta regulació, estem posant límits artificials a una cosa que no calia que estigués tan regulada.

No considera que ells siguin un lobby, són un “think-tank i do-tank”, i es defineixen com una xarxa mundial de comunitats locals de gent apassionada i crítica amb tot això. Hi ha un potencial però també hi ha riscos. Tenen una visió equilibrada i independent, no neutra perquè els paguen per dir coses però no per dir alguna cosa específicament. Generen coneixement crític, fan estudis, parlen amb la premsa, acompanyen les organitzacions que volen transformar-se internament, publiquen llibres com el seu “Vivir mejor con menos”, i tiren projectes endavant com OuiFest. Aquest 2016 era la quarta edició per ell. No defensen una posició concreta, es defineixen com exploradors. Amb el lema “Deconstruir, combinar i reinventar” se celebrarà l’OuiShare Barcelona el 26 i 27 d’octubre. Mobilitat col·laborativa, ciutat autosuficient, democràcia participativa, salut col·laborativa o la disrupció dels disruptors seran alguns dels temes per enfocar el futur que està per fer.

Però tenen prou força des d’OuiShare per canviar les lleis? L’Albert veu que se’ls escolta. En una presentació ell deia que no és l’època de respostes encara, i sí som en una època de preguntes. Però ens hem de fer les preguntes correctes. Aquest és el valor que aporten: fer les preguntes diferents de les que s’han fet tota la vida “això és perjudicial pel sector del taxi?”. És un primer pas. I també els espais on es treballa la regulació, en el cas de Catalunya, s’ha muntat una taula sectorial i han participat en diferents reunions, i donen la seva opinió com a OuiShare. Ha anat a diversos parlaments –català, europeu–. Està fent un document que serà de referència per debatre temes de regulació, i el presentaran a Washington. El que fa és canviar les preguntes, posa antecedents i de manera equilibrada explica els pros i els contres i busca la millor pregunta. I reconeix que la resposta no la té. S’han de provar coses, calen dades. En un lloc potser la resposta és A i en un altre és B. No hi ha una resposta universal.

Els filòsofs es fan les preguntes pertinents. I revela que el seu pare és professor de Filosofia. En broma diu que el pròxim llibre serà sobre filosofia i el seu amic Epicur, una versió moderna. I diu que el major esforç en un estudi, en una recerca és formular la pregunta correcta, si no estàs perdent el temps. “Com mantinc els treballs?”, no!, la correcta és “Com mantinc els ingressos?”. Si canvies la pregunta i canvies l’objectiu les possibilitats es multipliquen. Alguns debats que hi ha sobre la taula són la renda bàsica, i diu que hi ha maneres d’implementar-la i s’arrisca a dir que ho veurem, a Espanya també, si canvien els governants.

L’eficiència productiva amb molt poc capital i moltes màquines es faran moltes coses, i no serà necessària la força laboral, cal replantejar el sistema. Els beneficis productius s’hauran de redistribuir perquè si no acabaran concentrats –és el capital que crida el capital–. El repte és muntar un sistema que evadeixi els capitals cap a Liechenstein o Suïssa, per exemple. Pots implementar la renda bàsica en un cas extrem amb moneda social a escala local –s’ha fet en algun lloc–, o com a uns diners que dónes a la gent, o com a descompte sobre impostos. Hi ha debats seriosos sobre això a altres latituds on inverteixen en la investigació per evitar la revolta social –a Finlàndia faran una prova pilot el 2017–. I assevera que les desigualtats extremes són el que provoquen les guerres. Per l’Albert l’educació és la pedra angular de tot el sistema, que la gent entengui que els diners serveixen per poder desenvolupar les teves capacitats no pas per acomodar-te o bé per estancar-te. La creativitat ve de la virtut, de la necessitat. La renda bàsica potser no ho cobriria tot, potser només la meitat de les necessitats. L’avantatge d’aconseguir ingressos d’una plataforma és que no en dependràs al 100%, potser només el 50 o el 30%. Tens més força per negociar.

Se’ns ha educat per una societat industrial que no existeix, i cita la conversa que va tenir amb un executiu d’una multinacional espanyola important que està desesperat perquè no troba gent prou creativa i enginyers que siguin capaços d’adaptar-se a la transformació digital que estem vivint. El nivell d’expectatives vitals també ha canviat. Els joves que entren al món laboral no sacrificaran potser la seva vida per la feina. El concepte del sacrifici també s’ha transformat, la idea cristiana del patir i sacrificar-te s’ha esfumat, són hedonistes en aquest sentit però si troben allò que volen fer és espectacular la passió i les ganes amb les quals viuen; ja no és una feina, sinó que t’ho passes bé. I ho veu cada dia des d’OuiShare, on molts dels membres tenen un passat en corporacions i en aquestes noves plataformes exploten les seves capacitats. A la conversa s’hi afegeix la Mireia que té un peu a una corporació i un altre al món de l’economia col·laborativa. No ha fet el salt perquè renunciar al benestar i al confort és complicat. La gent sap gestionar els diners, sap generar ingressos, és pragmàtica quant als diners però no té capacitat de risc, no és creativa…

Poder dedicar-te al 100% a allò que vols fer és un luxe i un risc, l’Albert el va córrer i ara és un expert mundial i assessora governs i institucions. Ell és una persona amb un talent i una educació, diu la Mireia, i uns recursos personals que són més aviat l’excepció. Les ments brillants són les que fan avançar les societats. Per acabar m’explica una altra història d’èxit: Etsy: com una persona que feia ganxet per afició i en posar a la venda el que fa a la plataforma arriba un punt que la feina que té li resta hores de fer ganxet i d’ingressos i ha de contractar gent que faci ganxet per ella. Qui sap si el teu futur lector passa per desenvolupar aquell talent que tens des de fa temps i pots fer-ne la teva manera de viure. T’ho imagines?

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s