Saint Denis amb ulls d’una investigadora catalana

Va treballar vuit anys com a professora a la Universitat de Saint Denis de París, del 2006 al 2014. Durant aquests anys va veure i viure de primera mà el procés d'”islamització” d’una barriada del nord de París.


Als anys noranta va estudiar Història i Demografia. L’Anna Cabré li va facilitar una inscripció a la prestigiosa Science Po de París i un cop allà va decidir fer el doctorat creuant història, demografia i política internacional. Al llarg d’aquests anys ha explicat als seus estudiants, sovint d’origen magrebí, la formació de l’estat d’Israel –la persecució nazi, el desemparament per part de la comunitat internacional–. Sí, encara que pugui semblar estrany, és només una qüestió de voluntat i paciència la transmissió del coneixement i els estudiants agraïen la possibilitat de debatre obertament i sense tabús aquests temes.

Diu que el seu objecte d’estudi pot semblar estrany, ella estudia la Societat de Nacions (1919-1945), les estadístiques produïdes, però també en el sentit de com es teixien les relacions externes i internes dels països i com l’entramat institucional i jurídic que es va construir entre les dues guerres és el corpus de les relacions internacionals modernes. La seva anàlisi va més enllà del paper, del tractat; quines eren les comunicacions internes, les explicacions, fins i tot el llenguatge que es va fer servir durant aquest període clau per Europa i el món occidental? Per exemple, diu que la comunitat  jueva i altres minories no van ser defensades, de manera clara, per la majoria dels països i per la Societat de Nacions, ni certament per Espanya –l’ambaixador espanyol va formar-ne part, durant el règim d’en Primo de Rivera–. Va pels arxius de mig món buscant documents per veure i investigar les explicacions que donaven en aquell moment, com justificaven una acció o una altra o si defensaven una causa o una altra –genocidi armeni, drets dels jueus i d’altres minories–…

Quan ens trobem a la vigília de l’11-S, ha vingut a Barcelona per viure la Diada, parlem dels atemptats recents a França, lligats a Daesh. La Roser Cussó és una investigadora que viu a París des de fa més de dues dècades i és una de les impulsores de l’ANC França. Tornem al debat sobre la “islamització”, un fenomen que té molts matisos i que desperta molta tensió a la societat francesa. A voltes són unes elits musulmanes, molt ben formades i sovint a Occident, que han construït uns discursos radicals i que han trobat adeptes als barris pobres de França. Per la Roser però també és una miopia de les elits franceses que fa vint anys no van saber llegir el que passava. La intel-lectualitat francesa no ha sabut veure el desenvolupament d’una societat dins la societat, amb “lleis” que s’allunyen de les bases de la república, com per exemple, la igualtat entre homes i dones o en el matrimoni. Reconeix que és un tema tabú socialment; no en pots parlar gaire perquè la visceralitat i els nervis fan que molta gent tingui una posició extremista, vingui de l’esquerra o de la dreta. Descriu dos exemples viscuts: quan una persona va arribar amb la burka a classe o quan de facto es va permetre que es prohibís la carn de porc a la universitat. A part del fet que no sabia qui hi havia darrere aquella indumentària, qui podria estar fent l’examen, per ella es tracta de la confrontació de dues interpretacions de la llibertat. Per una, més liberal, no s’han de prohibir aquestes pràctiques; per la segona, laica, dita ara “conservadora”, tot i buscar un màxim de llibertat, cal mantenir l’espai públic neutre. La Roser diu que la primera és també una reacció de culpabilitat de les elits franceses per haver estat colonitzadors de certs països i per les moltes bosses de pobresa i de discriminació que s’han generat a les grans ciutats franceses. Sense haver-se definit entre les dues “llibertats”, avui dia hi ha una reacció de rebuig dels principals partits polítics i de bona part de la població francesa.

Un altre factor és que la república francesa es construeix amb el concepte sagrat de la laïcització però amb una pèrdua del sentit de la comunitat. Explica que en cercles socials pròxims hi ha adolescents i joves que es converteixen a l’Islam, per trobar potser un sentit de grup, una cohesió perduda, però que genera una certa inquietud. De la mateixa manera, França no ha ofert una identitat més tangible que la de la “citoyenneté” abstracta als joves que són francesos però amb vincles culturals fora del país. Des de la Revolució Francesa s’han anat eliminant totes les manifestacions tradicionals, sobretot a les ciutats (des de Sant Joan a les festes majors o senzillament el folklore més pagà pero també de caràcter col·lectiu) i per tant, aquest buit l’omple aquesta comunitat que et diu que formes part de quelcom més gran que tu. S’han carregat els símbols a favor de l’intel-lecte diu la Roser amb preocupació al rostre; i reconeix una manca diàleg i debat obert i responsable sobre la integració i la cohesió social; sobre una llibertat que necessita definir-se i tenir unes bases comunes. I assegura que sense debat, la tensió augmentarà.

Un altre dels problemes per entendre què passa és que no hi ha estudis seriosos, i per tant, no es pot fer una política més informada i coherent amb la realitat. Els joves que són francesos i que han crescut en societats europees que es radicalitzen són tractats sovint com casos “socials”. Però no s’analitza la sociologia: és realment així o es tracta d’un fenomen més confús i polític? No s’estudia la manera en què un col-lectiu amb una cultura compartida es va tancant, va sent tancat com ella ha pogut comprovar a la Universitat de Saint Denis. S’ha d’intentar entendre. És com si deu catalans anessin a Qatar i després n’hi hagués mil i al cap d’uns anys deu mil, es trobarien entre ells: potser acabarien reivindicant i aplicant si poguessin els seus costums, i potser fins i tot les seves lleis, dins del país d’acollida.

Potser a les noves generacions els falten elements d’identitat, l’intel-lecte i els “valors republicans” necessiten vincles. Potser és el gran fracàs de la cultura de l’enlightment que s’ha quedat sense l’ànima i el batec i que no ha sabut redefinir una llibertat comuna. Segons la Roser, la manca de debat obert és un dels pitjors punts. Diu que a Saint Denis els professors estaven força sols, sense poder realment expressar-se al departament, ja que la qüestió identitària és molt delicada. De fet, l’estat no dóna un veritable suport a aquells que se suposa han d’aplicar la laïcitat i no dóna tampoc cap alternativa. És la inacció que els supera. Arran de l’experiència viscuda va demanar el trasllat a la Universitat de la Sorbona, on segueix la seva tasca docent i d’investigació. En un horitzó no gaire llunyà li agradaria poder tornar a Catalunya i compartir la seva experiència.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s