Com es fa memòria a en Xavier Batalla

No hi ha una millor manera de fer un homenatge a algú que fer allò que més li apassionava. En el cas d’en Xavier Batalla, parlar de política internacional. Cinc amics, en Gabriel Colomé, en Xavier Mas de Xaxàs, en Xavier Roig, la Núria Ribó, i en Juan M.Hernández conversen sobre les eleccions nord-americanes amb presència del cònsol general dels EUA, la Judith Adam, la seva filla –Laura–, el seu fill –Òscar– i una cinquantena de persones que es troben a l’auditori del Col·legi de Periodistes –el cap de premsa del president Mas i Puigdemont, Joan Maria Piqué; en Carles Prats; la Dolors Genovès o l’Albert Garrido–. És un acte bonic i tendre i gens egòlatra, i durant dues hores conversen sobre els EUA, poc de sentimentalisme i d’ell: “en Xavier feia això”, “aquell dia que…”, “vam anar…”. No, coneixement en estat pur que és el que a ell l’apassionava. Fins i tot el tríptic del Memorial hi s’hi aprenen coses, amb els dos articles “Después de Bush” –on al 2008 escrivia un retrat polític de Hillary, amb talent, primera a la promoció de Yale, Bill va ser el cinquè, i al final apuntava que potser era massa d’hora perquè hi hagués una presidenta– i “El mundo es como es” –fent una analogia d’”El Padrino” entre els fills de Corleone i les diferents escoles de pensament estratègic a Washington: realista, neconservadora i liberal–. dii transmetien senzillesa i elegància com era el seu pensament resumit a “El mundo es una idea”.


En Xavier Roig és el mestre de la cerimònia que amb les reflexions i les preguntes encertades convida als seus col·legues a respondre, de manera molt endreçada i ordenada. Marcos Mandojana, cònsol general dels EUA a Barcelona, diu que no podia posicionar-se sobre cap dels dos candidats –si bé ja havia votat– però fins i tot el podrien multar i posar a la presó, pel fet de tenir un càrrec públic no es pot prendre partit en públic. En dos minuts apunta el llegat d’Obama i els èxits internacionals amb l’acord històric de Cuba, a l’Iran, el canvi climàtic i la coalició contra Daesh. Té unes paraules amables per en Xavier Batalla, a qui no va conèixer personalment però sí que ho ha fet a través dels articles i li consta que sempre va estimar el seu país, els EUA.
Gabriel Colomé amb el seu sentit de l’humor anglès il·lustra l’audiència i comença pel principi: al 1789 uns colons britànics decideixen fer una triple revolució, escullen la forma d’una república –a Europa hi ha les monarquies despòtiques–, de la federació i també inclouen la separació de poders. Els tres pensadors: Montesquieu Locke i Rosseau basen el sistema en el model de Roma, per això li posen el nom del Capitoli, no és pas per atzar. Explicava que no volien ser Atenes, tenien por a la democràcia, són pensadors il·lustrats, i el poble els fa por. Per això posen mecanismes per evitar el despotisme poble: es votarà però hi haurà uns electors que decidiran qui és el president. El Congrés dels EUA el formen dues cambres: els senadors (Senat) i els representants (Cambra Representants) seran elegits per assemblees estatals (territori) i es renova cada dos anys. Les dues cambres controlen el president que en la seva fundació era un executiu de relacions internacionals, no feia política interior. I finalment un Tribunal Suprem que actualment està en un empat tècnic per la mort del jutge Scalia; és un tribunal que té molt poder i els jutges són vitalicis. És el sistema de “check and balances”, d’equilibris i de controls. Per exemple, el president no pot parlar al Congrés, només s’hi pot dirigir per carta. I ni tan sols pot entrar-hi. Com a bon doctor recomana un llibre de Gore Vidal que explica el naixement del sistema.

El catedràtic de Ciència Política es nota que està acostumat al llenguatge de les campanyes electorals perquè comença les intervencions amb alguna referència audiovisual o hi posa un toc d’humor com quan diu que “A ‘House of Cards’ Claire Underwood ja es prepara per a presentar-se de candidata a unes eleccions”. Però ja més seriós explica que Obama al 2008 va saber transmetre il·lusió a uns col·lectius que havien estat exclosos de la política i recordava la mateixa sensació que va generar Bobby Kennedy al 1968 en què va connectar un espai que s’havia desconnectat: joves, dones, minories, al 2008 era com si Bobby hagués guanyat al 68.

També explica que a Donald Trump els grans mitjans se’l van prendre en broma: és un personatge que no ha estat a l’exèrcit i no ha tingut cap càrrec electe. Només és empresari i és el polític de plató de televisió (a Espanya deia que n’hi havia dos, un dels dos té un programa de televisió com Donald Trump) que està acostumat a parlar per televisió, no a debatre coses complexes amb altres que li rebaten els arguments. I els ciutadans-electors connecten amb ell perquè veuen que parla com ells i la gent diu “També pensa les mateixes barbaritats que jo i les diu”. I ho entenc! Per tant, “És com jo”. Els altres polítics són la casta, nosaltres som el mateix, aquesta és la gran distorsió que es crea. I diu que des de Wallace que no hi havia ningú que parlés com Trump: és racista, xenòfob, masclista, homòfob, és com jo! A part és un home que fa anys que practica el llenguatge periodístic; fa titulars i fa la campanya gratuïta als mitjans que augmenten les vendes per les bestieses que arriba a dir i la polèmica que genera.

El paper dels mitjans és clau des del primer moment perquè han plantejat la campanya entre dues opcions igualment legítima –ara fa alguns mesos que s’estan retractant i estan demanant disculpes–. I reconeix que és la campanya més bruta de totes les campanyes que s’han vist als EUA. Un dels fets més greus que assenyala en Gabriel Colomé és el fet de reconèixer la victòria, crearia un problema de fair play. Després de les eleccions tots els americans estan amb el president, i per tant, seria un fet molt greu i excepcional en la política nord-americana. En l’últim torn de paraula en Xavier Roig li demana si podia fer una comparativa entre el sistema polític espanyol i el nord-americà. I el professor Colomé glossa la història de la cultura espanyola: al 1977 amb les primeres eleccions democràtiques hi ha uns partits dèbils, ja hi ha la televisió, i tot i ser un sistema parlamentari la lògica és presidencialista per la influència dels mitjans: o Felipe o Suárez; o Felipe o Aznar… La televisió fa una distorsió del sistema, aquesta és la influència que ens arriba de l’altre cantó de l’Atlàntic, quan allà havien pogut fer evolucionar el seu sistema polític amb la ràdio, amb les revistes –també pels països europeus– i és quan construeixen la seva cultura política. I per posar l’apunt personal i de convicció política diu que al 2003 quan es construeix un tripartit es diu ‘ens han robat’. Va acabar la seva amb un “Tenim un problema”.


Juan M. Hernández Puértolas inicia les seves reflexions profundes però escuetes amb una menció a les cinquanta-una eleccions que hi hauria el dia 8 de novembre perquè no és el mateix anar ara a Nova York on no hi ha rastre pel carrer de cartells electorals o d’informació política que a Nevada que està tot empaperat o Florida que està renyida i on hi ha unes batalles ideològiques i pel poder apassionants. Recorda també la comunitat negra que viuen a les grans ciutats que són els demòcrates del sud. I que en aquesta campanya la mentida s’havia establert com a tècnica. “Such a nasty woman” la frase que Donald Trump va dir a la Hillary en el segon debat televisat podria ser el resum de la seva campanya. I també destaca que admetre que l’elecció seria justa, amb el “ja ho veurem” porta de corcoll els spin doctors de Trump perquè són els que han de parlar amb els periodistes i explicar que s’ha fet una mala interpretació. De totes maneres, Trump ha fet guanyar audiències i diners a les cadenes nord-americanes perquè ell trucava directament als programes –si bé bona part de la campanya l’ha feta per les xarxes– i el xou era assegurat, o la notícia. I és que els pares fundadors del sistema nord-americà, com diu el professor Colomé, el van fer pensat pel pacte.

En Juan M. és qui aporta la part d’anècdota i de mirada cap al passat amb nostàlgia –ja que el van presentar com a guanyador d’un concurs sobre Kennedy quan era molt jove– quan relata el dia que Barbara Bush, esposa i mare de presidents nord-americans, va dir a Leopoldo Rodés –amic de Bush pare– que no hauria dit mai que George W. arribés a president dels EUA perquè el més intel·ligent era en Jeff. Per últim reconeix que sí, als EUA s’ha establert aquest populisme però no només és als EUA, ja que el trobem a Europa: el Brexit, ningú es vol fer responsable de la refundació de la UE, les eleccions franceses i alemanyes d’aquí poc, tot plegat pot fer un gir inesperat.


L’única dona a la taula, la periodista Núria Ribó de qui en Xavier Roig diu “és la imatge que associem a Nova York”, ressalta la filosofia de la multilateralitat que deixa Obama com a llegat, és a dir que cal compartir els problemes, el poder. Es trenca amb la imatge de l’imperi i de superpotència. Com a bona newyorker, la Núria treu l’exemplar del “The New York Times” del dia després de la victòria de Barack Obama, al novembre del 2008, en què al titular s’hi llegeix que les barreres racials cauen. És un article escrit des de l’emoció, diu la Núria, i aquesta és la gran decepció quan veiem els actes de violència racial que omple les portades dels diaris i la televisió. I recomana el llibre “Racismo de ayer y hoy”, la recopilació d’assajos d’Angela Davis, catedràtica californiana d’Història de la Consciència i explica que la gent que dóna suport a Trump és gent frustrada. La incògnita a la nit electoral serà saber el tant per cent de població que votarà, ni tan sols els milenials republicans tenen interès per votar.

La Núria que té dos llibres sobre la Hillary Clinton, de qui se’n declara seguidora diu que amb la reforma sanitària es crea una imatge arrogant de la Hillary, ella no va ser votada. A més fa vint-i-cinc anys que és al poder, amb casos de corrupció a Arkansas. No és un dels seus, no connecta amb l’audiència perquè se li atribueix una ambició desmesurada –perquè és dona ella creu–. I diu que aquest problema també l’ha tingut Obama, fred i distant, que alguns van batejar com a “Mr.Coffee Milk” ni dels afroamericans ni dels blancs. És la Michelle qui s’aproxima a la gran massa quan aquest estiu discurs esplèndid al juliol a la convenció demòcrata diu “Començo a sentir-me orgullosa dels EUA”, és un anatema als EUA, no pots no sentir-te orgullosa. També té la mirada més global de la política d’Obama en relació a Europa, que no ha pogut aprovar el TTIP –a Europa hi ha hagut moltes crítiques– però prèviament Obama havia prioritzat les relacions cap a l’Àsia i oblida Europa.


Un altre bon coneixedor de la realitat nord-americana és el periodista Xavier Mas de Xaxàs que ara ser corresponsal de “La Vanguardia” a Washington –una de les últimes facetes d’en Xavier Batalla va ser la de periodista diplomàtic del diari barceloní, tasca que el cònsol destaca a l’inici del col·loqui–. En relació al llegat d’Obama Mas de Xaxàs destaca que haurà creat més de deu milions de treball en vuit anys, però tot i així les desigualtats al país creixen, i els barris negres de Detroit i Chicago –per citar-ne dos– són cada cop més conflictius. Obama no ha pogut batre aquestes desigualtats en aquests barris. I la defensa de la segona a portar armes segueix, fet que provoca molta tensió dins la policia i fa que hi hagi molts errors com la mort del nen al parc. Una altra de les dificultats de l’administració Obama ha estat la incapacitat de gestionar el Congrés: les vint-i-una hores de Ted Cruz parlant per aturar l’Obamacare.

Amb aquest context el radicalisme s’alimenta, i Trump és un efecte dels fracassos d’Obama diu en Xavier Mas de Xaxàs. Té la sensació que el populisme s’està carregant la república, quan semblava que amb l’era d’Obama s’obria el paradís, la realitat és que hi ha hagut un retrocés molt gran de drets. Però com en Juan M. reconeix que aquest populisme creix arreu, ai aventura que ens estem quedant sense política: tot es fa a través d’assemblees referèndums –Brexit i Colòmbia– que carrega el diable. El polític és una marca comercial que es consolida a Facebook i Twitter, i per la gent que té una capacitat d’atenció limitada són missatges i marques que els van bé. I la premsa també s’apunta al titular fàcil i difon aquestes maneres de fer.

I fa un repàs de l’ànima política americana: amb la Guerra Vietnam es perd la fe en l’aspecte militar i molts aspectes, i des d’aleshores amb el Watergate que el partit republicà no aconsegueix superar mai perquè els demòcrates abusen del fet fins al punt que no reconeixen res del que va fer Nixon.

I és al 1992 que surt elegit un Bill Clinton que toca el saxo i que diu que li agrada anar amb eslips que connecta amb l’audiència, “és com nosaltres”, i aconsegueix derrotar l’establishment, la nissaga Bush. Però els republicans no li perdonen i comença una revolució amb investigacions a tohom i acaba amb l’impechment a Clinton. Durant els noranta hi ha una polarització molt gran de la societat, fins al punt que els republicans expliquen que l’ONU tenia preparats helicòpter al midwest per envair els EUA. Els republicans comencen a explicar mentides que van calant a la societat. I finalment quan guanya Obama creen Tea Party amb els diners d’alguns milionaris. Els candidats republicans apunta Mas de Xaxàs són egòlatres, egoistes, no els importa ni el país ni el partit, com Trump però no és ell sol només: Ted Cruz amenaça de tancar l’administració i a Ryan que és republicà ni tan sols li aproven els pressupostos els del seu partit. És el fenomen jo, jo.

Aquesta manca de confiança amb la política fa que triomfi el populisme però l’establishment –Washington, el Pentàgon o Wall Street– estan preocupats amb Trump perquè insulta els soldats que són a Mossul, els diu imbècils: com mouràs 30,000 soldats en secret? Donald Trump no ha fet cap guerra ni ha anat a l’exèrcit, però ell té ganes de guerra diu Xaxàs. I amenaça d’anar-hi amb tot: amb energia nuclear i tot l’armament de nova generació. El president dels EUA és el cap de les forces armades, i per tant, no té ningú per dalt, pot decidir el que ell vulgui, no ha de demanar permís a ningú. I en els mítings diu que els matarà a tots –als de Daesh–, diu que és amic de Putin i admira Sadam. Critica en públic a coreans i japonesos, de qui diu que no paguen per les bases –cosa que sí és certa diu en Xavier–. I per tant, hi ha nervis entre els militars i també dins la indústria relacionada amb la seguretat –el pragmatisme d’aquest negoci lucratiu dels EUA és una de les polítiques exteriors més exitoses des de la Segona Guerra Mundial–. I evidentment si Trump surt escollit aquest equilibri de poders i interessos no veu que el pugui mantenir, i hi haurà un guerres comercials –tot i que l’hotel que s’està fent a las Vegas és amb acer xinès–, i el comerç patirà. Si ell guanya es tirarà als braços dels dirigents del Brexit i fins i tot, apunta en Xavier, que pot carregar-se l’OTAN amb quinze dies. Si guanya la Hillary caldrà una revisió del comerç amb Europa i també reforçar la multilateralitat començada per Obama perquè els reptes del món ja no els pot liderar els EUA sol. Aquesta és la manera com fan memòria els amics d’en Xavier Batalla. La seva filla Laura al final diu unes paraules d’agraïment a tota la gent que els acompanya i que ho ha fet possible, especialment la seva mare –la Judith Adam–, i diu que aquest és el segon acte d’una llarga obra. Aquella discreció, elegància, intel·ligència i valors del periodisme d’en Xavier Batalla perduren.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s